diumenge, 9 de març del 2014

L'infart del Tata

Valladolid és terra hostil pel Barça. No només perquè allà el merengue s'estila més i no només perquè el Nuevo Zorrilla se l'anomena el camp de la pulmonia per la rasca que fot.
Valladolid no mola perquè dissabte passat el cicle triomfant del Barça de 8 anys va acabar i perquè un dels cicles més gloriosos de la història culé podria haver acabat abans d'hora.
El febrer de 1991 el Barça guanya 1-4, però Johan Cruyff no sembla content. I no ho estar perquè estar pàlid, blanc, suós: té un principi d'infart fruït d'unes artèries molt obstruïdes pel tabac que fins compulsivament des de jove.
L'endemà és operat a cor obert per salvar la seva vida. 45 dies després ja estava mirant futbol de nou.
Valladolid li podria haver tret la vida a Cruyff i Valladolid va condemnar a mort al Tata. No va ser un infart, almenys d'ell (desconec si algun soci es va infartar veient el seu equip) sinó la panxa plena, la vergonya d'un equip finiquitat que demana una sacsejada a fons. Va ser bonic mentre va durar. Va durar 8 anys però s'ha acabat: allargar l'agonia és allargar el mal que agreuja al club. S'ha acabat. Punt i final. París 2006 - Valladolid 2014. Ora pro nobis al millor Barça de la història.
De l'infart de Cruyff a la mort del gran Barça de la història. Tot a Valladolid, terra hostil. Terra malestruga.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada