El Waterloo de la Sincro

Una de dues si parlem de natació sincronitzada i ocupa portades. O guanya medalla o hi ha un merder de por.
Queden 5 mesos pels JJOO. Ergo, tenim merder dels grossos.
L'eliminació de l'equip espanyol dels JJOO en el Preolímpic i la baixa d'Ona Carbonell per commoció cerebral ha destapat l'olla i tot ha sortit escopit cap a dalt, cremant la cara a tots. Era evident que d'ençà de la marxa de la seleccionadora Anna Tarrés, alguna cosa va canviar. Ona Carbonell va agafar el relleu de la capitania a Gemma Mengual, la llegenda de la Sincro catalana. La Gemma es va incorporar a l'equip d'Esther Jaumà. Carbonell sostenia les esperances de medalla als diferents Campionats que participava. Russes a banda, seguien caient metalls, però ja no eren plates. Ens conformàvem amb bronzes dient que era normal que vivíem una altra època. En caure l'Ona, cau la xarxa de seguretat, es desperta del somni, adéu al somni olímpic on s'havia d'anar per ovaris i comencen les castanyes. Ha arribat Waterloo a la sincronitzada.
El que poca gent sabia és que Waterloo ja feia temps que havia arribat i que Ona Carbonell aguantava a cop de metall. La gestió de Fernando Carpena al capdavant de la Federació Espanyola de Natació és nefasta. Esportivament viu d'inèrcia. Dels èxits d'Ona Carbonell i Mireia Belmonte a la piscina. Però no hi ha relleu. Almenys a la Sincro, a la piscina encara podem trobar algun nenúfar d'esperança.
La forma en què Carpena va fotre fora Tarrés és de manual de com no fer les coses. Li quedaven pocs mesos de contracte. Però ell la fa fora a canvi de morterada. Tarrés ho denuncia i guanya el judici. Nova morterada que haurà de pagar les arques d'una teranyínica Fede. Mentrestant Tarrés tant tranquil·la millorant a combinats com França o Ucraïna que aspira a l'or a Rio.
I parlant d'Anna Tarrés. És protagonista perquè dilluns a la nit a una ràdio de Madrid es va quedar a gust davant la situació de la Sincro espanyola. Va repartir cleques a tothom. Amb el seu estil.
Acusa Ona Carbonell de borrar-se de l'equip de Rio, centrar-se al duo amb Mengual i deixar tirades a les seves companyes. Mengual respon amb bala. "Tarrés es mou per rancor, treu verí" Carbonell, calla, amb aquet to simpàtic i sempre somrient.
A l'actual cos tècnic de la Sincro, Anna Tarrés els hi diu prepotent i arrogant i que no li fa cap pena la situació.
Sobre Carpena, inútil, incapaç de capitalitzar els èxits i d'amiguisme anvers els qui li fan la pilota.
Només un comentari al respecte. Tarrés, potser té raó en les crítiques (no comparteixo o almenys no em vull creure que Ona Carbonell es va esborrar de l'equip). Anna Tarrés amb uns mètodes d'exigència duríssims (tal com és la natació sincronitzada) i dels quals s'han tret episodis mitològics com aquell que Tarrés va obligar a algú a empassar-se el vòmit), l'actual seleccionadora ucraïnesa va portar la Sincro espanyola a un nivell mai vist. Tarrés té tot el dret a xerrar perquè la seva opinió és gairebé totèmica i a les proves i medalles ens basem. Ella ho sap i s'hi posa bé. Ha agafat el rol de figura mediàtica i des del trampolí de la piscina, comentant campionats de natació a la tele o partits de l'Eurolliga de bàsquet a Esport3 (si això hi va fer i encara em pregunto perquè) va llançant missives. No li discuteixo les declaracions. Potser, el to. Però sempre ha estat així, directe, seca i sense embuts.
Avui li discuteixo però, la idoneïtat del moment. El mort està encara calent i Anna Tarrés li ha tirat la calç viva per rematar-lo. Potser no calia. Rio acabarà amb l'era daurada de la sincronitzada espanyola. com sempre i en tants esports amb les catalanes com a pal de paller. Perquè el Waterloo ha arribat ja a la Sincro

Fent història

En general i en concret el món esportiu, en el moment que entrem en un període de bonança més o menys llarg, l'aficionat oblida d'on ve i s'habitua a viure en les mels de l'èxit. Però en el moment que l'èxit material decideix canviar d'aires, la ira i la depressió de l'aficionat és un descens vertiginós a cremar-ho tot.
No recorda que va haver un cop que abans de ser el millor va haver de pujar un dur camí.
Dic tot això, respecte a la situació del waterpolo femení espanyol. L'equip de Miki Oca, vigent campiona del món, va quedar eliminada als quarts de final del present Mundial de Kazan davant la potent selecció americana i lluitarà per la setena plaça a la competició. El partit es va escapar de les mans al primer període i es va lluitar per remuntar-lo, però les americanes van saber gestionar magistralment l'avantatge. Una pena. Una pena que va durar al partit pel cinquè lloc amb la Xina, on va pesar més el cap que les cames. La depressió de l'aficionat es va traslladar a la piscina on no vam poder veure el joc alegre de les noies Oca
L'aficionat, expert en estadística, profà al waterpolo, lligat a l'èxit quan guanya, no entén com de ser campió ara es jugarà per no ser vuitè avui amb el coco rus. Coco per amfitrió. Coco per rival.
No entén la feinada que ha fet l'equip de Miki Oca al llarg de tants anys i en aquest Mundial. Si Espanya no defensa la corona mundial és perquè va caure als quarts de final amb el campió olímpic, aquell que les va deixar orfes de l'or a Londres i de les quals es van poder venjar a Barcelona 2013.
No busqueu relaxació ni acomodament. Només Miki Oca sap com ningú el què representa regenerar i buscar les mels de l'èxit cada any. I ho fa, conscient del patiment que s'ha de viure per un metall. Ell, que sent jugador va patir les ires i la disciplina militar de Dragan Matutinovic per perdre l'or a Barcelona 92 o guanyar l'or a Atlanta 96 en l'era daurada del waterpolo masculí amb Joan Jané. Oca no entén d'acomodament ni de llorers. Ell transmet passió i feina a les qui volen aprendre. I té un equip que és un pou sense fons que vol que sigui omplert de lliçons
Miki Oca ha sabut, des que es va fer càrrec de l'equip femení de waterpolo espanyol a l'Europeu de Zagreb del 2010, tocar les tecles d'un llibre d'or que tindrà continuïtat per anys. Dubtar de la vàlua i la qualitat de les seves noies és d'una gran injustícia i de no saber del què va el cotarro.
La clau de l'èxit és conjuntar joventut i descarament i treure el màxim suc del talent que tenen. Amb una mitjana de 24 anys la selecció espanyola femenina de waterpolo, amb 10 catalanes de 13 en aquest Mundial de Kazan té un futur esplèndid per seguir escrivint pàgines d'or en el llibre de la història esportiva.
Amb la base del CN Sabadell, aquesta selecció té futur i talent. Amb una capacitat de regeneració espectacular i oferint en cada partit dosis d'espectacle i emoció. Veure les evolucions de les noies de Miki Oca a l'aigua és veure un homenatge en majúscules al waterpolo.
És el braç poderós de Roser Tarragó capaç de llançar míssils des de l'exterior, és la qualitat d'una de les millors jugadores del món com Jennifer Pareja, és Laura Ester, una assegurança a tot risc sota els pals de la porteria. Quan tanca persiana és imbatible. És, salvant distàncies, com va ser el seu dia el malaurat Jesús Rollán. És la classe de les germanes Espar, l'Anni, una de les líders de l'equip i la Clara, la germana petita, cridada a ser la millor si no perd la humilitat que la caracteritza. Són les classes magistrals a la boia de Maica Garcia, la veterania (i només en té 29) de la iaia Pili Peña. L'aportació imprescindible de Mati Ortiz i Laura López, la sempre atenta Patri Herrera, relleu quan toca de Laura Ester a la porteria. I és el futur de gent com Judith Forca, la gran revelació del Mundial amb un futur increïble i Paula Leitón que amb 15 anys ha debutat en un Mundial sènior. I d'una esplèndida base al darrere que no es veu però que empeny fort.
Han fet història, segueixen fent història i tenen per davant pàgines en blanc perquè escriguin en or i treball noves pàgines exitoses. L'Europeu de Belgrad i els JJOO de Rio són caramels atractius que volen degustar i fruir amb la mateixa passió amb què ho fan tot. Tornaran a triomfar. Segur. Perquè tenen qualitat, talent i capacitat de treball per tornar a traduir en èxit metàŀlic, el que és ja un èxit intangible i el millor exemple del què és el sacrifici i el bon treball en l'esport.
Hi ha un futur esplèndid per davant  La història és seva. I per molts anys

L’Aigua del Mono

L'aigua catalana és sana. L'aigua catalana és bona. Molt bona. I la de Badalona és l'hòstia amb patinet.
Mireia Belmonte va culminar un grandiós 2013 amb dues plates al Mundial de BCN, sent una de les referents a la Copa del Món rebentant el rècord mundial dels 800 lliures a la prova de Berlín, i la setmana passada a Castelló al Campionat d'Espanya fent miques el rècord del món als 1500. Ella és de Badalona, ciutat amb una piscina de 25m, lluny de les piscines olímpiques. Però no és l'únic referent de la ciutat del Bressol del Bàsquet a l'aigua
El mateix dia que es va presentar el Catalunya - Cap Verd de futbol del 30 de desembre a Montjuïc, la Federació Catalana de Natació anunciava que una selecció infantil marxava avui mateix a Rússia per disputar a Yekaterinburg, l'Olympic Champion Alexander Popov Swimming Cup 2013, una competició de caràcter internacional amb el nom d'una de les grans llegendes de la natació mundial.

http://www.natacio.cat/cat/noticia/veure/5434

Entre els 9 components d'aquesta selecció catalana hi ha Marc Ponce. ja us havia parlat d'aquest nano en algun altre artícle. El Marc és una de les promeses més fermes del CN Badalona, el club de la Piscina del Centre de 25 m. És un dels orgulls esportius d'aquesta ciutat, allunyat dels focus de la Penya, el Badalona, o Miss Belmonte.
Un missatge a l'alcalde Albiol. Senyor alcalde, no es deixi perdre el Marc. Faci-s'ho com vulgui. Però compleixi la promesa que va fer al seu dia. Una piscina de 50 m. Una piscina olímpica que faci que cap d'aquestes estrelles de la natació de la ciutat i que apunten molt alt no hagin de marxar a altres clubs per entrenar en condicions. No repetim un nou cas Belmonte
El mico de bronze del Pont del Petroli ja no veu anís. Beu aigua. Aigua de Badalona. En honor a la Mireia, al Marc i a tots aquests petits i grans sirenos de Badalona que fan gran esportivament la ciutat.

PostData: Mal moment al Barça? Reconstituient Piqué per aixecar els ànims. Molt fan de Piquenbauer. Nova roda de premsa del central català ahir per encigalar de nou la culerada.

Els 8 Dies d'Or de Miss Belmont

Badalona rules. Històricament, la tercera ciutat del nostre país és reconeguda internacionalment pel bàsquet i la Penya. Per Cortney Thompson, per Jordi Villacampa, Tel Aviv, l'Eurolliga del 94, Zarko Pasjpal i el difunt 1+1.
Ara que el Joventut no passa pel seus millors moments; ara que costa tant trobar-li bones notícies, sense anar més lluny ahir es va saber que l'entrenador Salva Maldonado no vol Jordi Trias a un equip on ara com ara només hi ha 5 homes, més ben dit joves molt joves, autèntics Iogurins ideals per les aspiracions de l'Angelines de La Competència; ara que el bàsquet no dóna alegries, una jove Sirena torna a il.luminar la ciutat de Badalona al món. A Badalona, les cistelles conviuen amb les corxeres, l'aigua, el clor, els banyadors i els casquets.
Mireia Belmonte ja fa temps que s'ha consolidat com una de les reines de la natació mundial. Portant Badalona al cor es menja piscines i metres guanyant rivals a cada competició que participa.
Aquesta setmana però, la Mireia ha viscut els seus particulars 8 dies d'or. S'ha fet més gran de cop, gràcies a 8 espectaculars dies i a les piscines del Palau Sant Jordi, al recent Mundial de Barcelona i a la curta de Berlín, a la prova de la Copa del Món.
Mireia ja no és Belmonte. La humil noia de Sistrells, de pare jugador de rugby ha esdevingut Miss Belmont, la dama de la piscina, la Sirena del moment.
Va explotar a casa, al Sant Jordi, la setmana passada, al Mundial guanyant la plata als 800 i als 400 lliures. El cap de setmana passat, a Berlín, a la Copa del Món de Piscina curta de 25 m. va rematar la jugada. Or i doble rècord mundial a les mateixes proves. Dissabte als 800, baixant la marca en dos segons respecte l'anterior registre de la francesa Camille Mufat. Per la història quedarà que una catalana, de Badalona, fou la primera en nedar 800 m. estil lliure en menys de 8 minuts. Havia fet història dissabte. Diumenge, Miss Belmont, va fer més gran la seva llegenda. Als 400 estils, rebenta el crono mundial en 33 dècimes menys respecte, també, al rècord de Muffat.
Badalona torna a posar-se al mapa de l'esport mundial gràcies a l'aigua, l'element que ha identificat sempre la ciutat però que fins ara semblava que els ciutadans li haviem girat l'esquena. Miss Belmont li deu molt del seu èxit a un Monsieur. El francès Fred Vernoux és l'entrenador, aquell que marca les braçades de la Mireia, aquell que dirigeix els passos d'un peix que no s'ha de deixar perdre. Lluny queda la crisi i la baralla que van tenir profe i alumna a finals d'any quan Belmonte va abandonar a Vernoux i al seu equip, el Sabadell. Va voler marxar a Niça, bressol de la natació europea. Estava amb els millors però el peix anava sense rumb. Va compendre que, tot i que Vernoux era el més semblant a un torturador, sense ell no podria guanyar el que té: 24 medalles i 8 ors en el global de la seva carrera. Miss Belmont, per un moment va abandonar el seu paper de diva, va tornar a ser Mireia i va tornar amb l'entrenador campió, just per fitxar per l'UCAM Múrcia, i participar en aquests 8 dies d'or.
Miss Belmont ha viscut 8 dies inoblidables. Badalona ja no és només Penya. Ara també és aigua. Fins i tot el mico de bronze del Pont del Petroli ja no brinda amb l'ampolla d'anís, ho fa amb aigua amb clor.
De Mireia a Miss, de Belmonte a Belmont, de Sistrells a l'Olimp. Una sirena d'Or en una Badalona d'or. Tot en 8 dies insuperables, fins i tot pel Corte Inglés.

Aigua triomfant

Barcelona s'ha tornat a penjar l'or. Els Mundials de Natació estan sent tot un èxit d'organització, participació. Barcelona torna a situar-se al mapa de l'esport mundial i, com sempre, ho ha petat. La ciutat s'ha volcat en el planeta aigua. Barcelona s'ha inundat d'incondicionals de la natació. El Palau Sant Jordi està ple cada sessió de tarda. Un èxit de públic. I també un èxit en matèria esportiva. La piscina del Sant Jordi veu nedar als millors del món fent grans marques. Sent any postolímpic, els grans de la natació no han fallat. Tots, excepte Ryan Lochte. El nordamericà només ha guanyat, de moment, un or al relleu 4x200.
La resta dels grans han complert i han fet vibrar. Començant per la sincronitzada on Rússia ha guanyat tot el que aspirava, com es preveia. 7 ors de 7 possibles. Els xinesos han triomfat en els salts de trampolí on han guanyat 9 dels 10 ors que es jugaven. Ruta Meilutyte, la lituana, va fer el rècord mundial als 100 m. braça a les sèries classificatòries. Katie Ledecky és l'estrella a la piscina. L'americana és guanyadora als 400 m. estils i als 1500 m. lliures amb un rècord mundial extraordinari, baixant en 6 segons l'anterior marca.
Barcelona triomfa i innova. Per primer cop al calendari de la FINA, s'inclouen les proves del high diving, o salts de gran alçada. Orlando Duque, el colombià i Gary Hunt, el britànic, són els grans favorits a l'or a la plataforma de 27 m. instal.lada al Port Vell.
La delegació espanyola també està complint. Porta 9 metalls i aspira a igualar o superar el rècord d'11 medalles de Roma 2009. Les noies de la sincro, amb Ona Carbonell de líder (4 bronzes i 3 plates) Mireia Belmonte (1 bronze) i Melanie Costa (1 plata) són les que s'han penjat metall. I aspira a més. Potser amb Belmonte o al waterpolo. Les noies derroten als EUA a la reedició de la final olímpica de Londres 2012; en canvi els nois perden amb Itàlia en la reedició de la dura final de Barcelona 92 que tant bé rememora el documental Aigua, cel, infern de Televisió de Catalunya. Les noies lluitaran per ser a la final del Mundial. Els nois voldran acabar cinquens a casa, a Barcelona.
La mateixa Barcelona que s'ha llançat a la piscina organitzant, de nou, una competició de primer nivell. I ha tornat a sortir triomfant.

PostData 1: Ha mort Antoni Ramallets, porter del Barça entre 1948 i 1962, membre del Barça de les 5 Copes, que va patir en primera persona l'infortuni de la final de la Copa d'Europa del 1961, l'anomenada final dels pals que va perdre amb el Benfica. Ha mort una llegenda en blau i grana, vencedor de 5 lligues i de 5 Trofeus Zamora, als 89 anys. El millor porter de la història del club, un referent pels actuals metes del club com Víctor Valdés. DEP. El Barça, en el partit que va empatar al camp del Legia Gdansk polonès, va lluïr braçalets negres en homenatge a Ramallets.

PostData 2: En un altre amistós, l'Espanyol va empatar amb el Constantin d'Algèria a terres africanes en el primer dels dos partits a terres africanes. El segon serà a Líbia.

Be water my friend

A partir d'avui, la ciutat de Barcelona tornarà a situar-se al mapa de l'esport mundial, amb un clàssic de l'esport estival: els Campionats de Natació; sigui en format Europeu, o com en aquest cas, format Mundials.
10 anys després de BCN'03, la capital catalana reviurà l'esperit de l'aigua. De fet, els Mundials del 2003 van ser el del sorgiment de la natació catalana. Avui, 10 anys després, els peixos i les sirenes del nostre país s'han consagrat i no és descabellat que aconsegueixin més d'una medalla. De fet, la sincronitzada, esperem, ha de donar el botí més gros per la delegació espanyola, formada majoritariament per catalans.
Fa 10 anys ens vam enamorar d'una sirena anomenada Gemma Mengual que, amb somriure perenne i gran bellesa, sorprenia al món. Avui, la Gemma està retirada i ha donat pas a una nova generació que porta al darrere moltes i moltes medalles. Qui també no hi és, respecte el 2003, és Anna Tarrés, l'entrenadora que va eclosionar i popularitzar aquest esport i a qui la polèmica ha marcat als darrers temps. Per cert que Mengual i Tarrés donaran morbo als Mundials, després de tota la polèmica amb les supodades vexacions a les seves noies que van suposar la destitució de la tècnica. Mengual a TVE i Tarrés a TV3 comentaran la competició per la televisió.
10 anys després de BCN'03, els Mundials també han evolucionat. L'organització ha dissenyat una competició per esdevenir la millor edició de la història.
Amb el Palau Sant Jordi, com a joia de la corona, reconvertida de nou, en una piscina, més profunda que al 2003, on veurem les proves de natació i les de la sincro. A més, les Piscines Picornell albergaran el waterpolo; les Piscines Municipals acolliran les proves de salt, amb l'skyline de Barcelona al fons on tornarem a veure imatges icòniques que ens faran reviure el concurs de salts dels JJOO del 92 o dels Mundials passats, amb els saltadors caient per la Sagrada Família o la torre Agbar; i el Port Vell, on es faran les proves d'aigües obertes i una nova prova inèdita al calendari mundialista de la FINA: el High Diving, o els salts des d'una plataforma de 27 m. (20 m. en el cas de les dones). Són d'aquelles proves que acostumen tancar la secció d'esports dels Telenotícies.
Aquests són els escenaris. Però qui seran els protagonistes dels Mundials de Natació 2013 a Barcelona? Sens dubte, n'hi ha un que sobresurt per damunt de tots: l'americà Ryan Lochte. Sense l'ombra gegantina de Michael Phelps, Lochte vol treure's l'espina d'uns mals JJOO a Londres 2012 i aspira a 7 ors. Amb Lochte, també haurem de tenir en compte les participacions del brasiler Cesar Cielo i el francès Yannick Agnel, la gran sensació de la passada Olimpiada. Si Lochte serà l'estrella masculina a la piscina, l'americana Missy Franklin amenaça a ser la reina de Barcelona 2013. Amb els 4 ors olímpics que porta de Londres vol ratificar el domini a l'aigua del Palau Sant Jordi on també aspira a 7 metalls. Al costat de Franklin, atents al nom de Ruta Meillutyte, la lituana; una jove de 16 anys que aspira a que l'americana no guanyi tot el que es proposa.
No és ni molt menys el millor, però si el més mediàtic. El britànic Tom Daley arrossega amb ell milions de fans. La precocitat del jove saltador, que ja era campió del món als 15 anys, fa 4 anys, és un cas insòlit a l'esport. A les Piscines Municipals de Montjuïc serà una de les sensacions.
El duel entre l'anglès Gary Hunt i el colombià Orlando Duque monopolitzarà la lluita per l'or al High Diving, comrere ja ho fan normalment amb les habituals proves de la Copa del Món que organitza Red Bull.
Els catalans tindran molt a dir a Barcelona 2013. Mireia Belmonte, doble plata als passats JJOO, nedarà en 6 proves. La badalonina és l'aspirant catalana més clara a medalla en la natació. També haurem d'estar pendents del concurs d'Aschwin Wildeboer, Marina Garcia, Melanie Costa, el cordovès Rafa Muñoz, bronze als passats Mundials de Roma als 50 m. esquena; i a Èrica Villaecija que correrà els 1500 m. al Sant Jordi i els 10 km. d'aigües obertes.
Les medalles més clares i segures, ja veurem de quin color, són les de la sincronitzada. Si Gemma Mengual i Anna Tarrés van liderar l'equip al 2003, ara són Ona Carbonell, després de la retirada sobtada d'Andrea Fuentes, la successora de Mengual, i Esther Jaumà, com a tècnica, qui portaran les rendes de l'equip espanyol, amb gairebé ple de catalanes. Veurem fins a quin punt les russes són superiors a les espanyoles i si les xineses poden donar algun ensurt.
I a les Picornell, el waterpolo serà protagonista. Els homes de Rafa Aguilar han canviat la força per passar a ser un equip més ràpid. La plantilla és gairebé la mateixa que va guanyar la plata a Roma 2009, amb Iñaki Aguilar a la porta, Xavi Vallès de boia o Felipe Parrone a l'atac. Volen ser més nedadors que lluitadors de grecorromana. La potentíssima selecció sèrbia, amb Andrija Prlanovic, campió en dos ocasions de la Lliga de Campions, el 2012 amb el Pro Recco italià i aquest any amb l'Estrella Roja de Belgrad, com a baluart, és la gran favorita a l'or juntament amb Itàlia o Hongria.
I després de la gran alegria dels passats JJOO de Londres on van ser plata, la selecció espanyola femenina, entrenada per Miki Oca, amb majoria de catalanes, i amb base del CN Sabadell, actual campiona d'Europa, vol demostrar que el que va passar l'any passat no és casualitat i ni de bon tros és flor d'estiu. Vol l'or. Així de clar. Amb Laura Ester a la porteria, tot una assegurança sota pals, Maica Garcia, a la boia, Jennifer Pareja a l'atac, i l'estrella, Anni Espar, la filla del coach esportiu i extècnic del Barça d'handbol, Xesco Espar, que juga a la Lliga universitària americana. El gran rival de les espanyoles seran, com a la final olímpica, els EUA, on juga Maggie Steffens, la millor jugadora del món, clau en el primer or de les americanes en unes Olimpiades.
Barcelona es torna a mullar per l'esport amb els Mundials de Natació que avui donen el tret de sortida amb la cerimònia inaugural. Be water my friend.

PostData 1: Al propietari àrab del PSG se li han inflat les gònades i ha amenaçat al Barça que si toca al central Thiago Silva, ell pagarà trinco-trinco la clàusula de rescisió de Leo Messi i se l'endurà a París. És una votada però ha demostrat que amb el seu PSG ni amb els seus petrodòlars no s'hi juga. Amb Messi, però, tampoc.

PostData 2: Déu n'hi dó les coses que van passar ahir a l'etapa reina del Tour de França, la de la doble ascensió a l'Alpe d'Huez. La intrascendental: el triomf del francès Cristophe Riblon. La sorpresa: Crist Froome. L'intractable líder va mostrar signes de flaquesa a la segona pujada a l'Alpe d'Huez. Per sort per l'anglès, Alberto Contador va tornar a perdre temps respecte al mallot groc. Tant que està a punt de perdre posicions de podi, ja que Nairo Quintana i Joaquim Rodríguez, amb un atac final van recuperar el temps perdut amb el corredor madrileny. Demà gran etapa amb 4 grans colossos: entre ells el Glandon, la Madeleine i el final a Le Grand Bornand.