Futur negre a la casa blanca

"El Barça és el millor equip del món en els últims 20-30 anys." La frase no és ni de Johan Cruyff ni cap jugador del club, ni cap periodista, ni cap altra llegenda del futbol.
Aquesta frase la va dir divendres José Mourinho, el tècnic del Madrid, en una nova i esperpèntica roda de premsa, on va recordar el seu palmarès europeu a Chamartín, comparant-se i desprestigiant als seus col.legues que el van precedir a la banqueta. Mou ha obert definitivament la porta de sortida. Ha vessat benzina a la casa blanca i l'ha començat a incendiar. No ha fet res que no sabíem. Va fer el mateix amb el Chelsea i l'Inter. Comença l'operació Terra Cremada.
En altres circumstàncies, i altres persones,  un entrenador del Madrid diu en públic que l'etern rival és millor que el seu equip, i a l'instant hauria saltat pels aires. Recordeu Bernd Schuster? Va ser expulsat del Madrid, abans d'un Clàssic, perquè va dir que amb l'equip que tenia no podia fer res al Camp Nou. No va fer falta "desir nada más" perquè saltés de la banqueta.
Però Mourinho no és l'entrenador del Madrid, ÉS el Madrid. Ell, la persona i la circumstància. Sembla que el Madrid sense Mou no és res. Un futur sense Mou sembla la fí del món. S'ha acabat l'existència de Dodotis a Chamartín. La por per la marxa de l'Ésser Superior és descomunal, i la massa social madridista reacciona airada. Ni Tomás Roncero, el llepaculs oficial de Mou, pot amagar-ho.
El madridisme xiula a Mourinho i ovaciona Iker Casillas, el millor porter del món, pal i icona de la bandera blanca, condemnat a escalfar banqueta perquè Mou no suporta que el critiquin. El Bernabeu dicta sentència. El dit a l'ull a Tito ja no fa gràcia. Ni els porqués, ni les llistetes, ni els titella Karanka, ni que desacrediti la institució. Un palmarès irrisori no justifica res, perquè el Sant Cristo Orellut, la Décima Champions, no tant sols no ha arribat, sinó que al 2011, el Barça li va refregar per la cara la Quarta Copa d'Europa.
A Can Barça les coses no van bé i l'estiu ha de ser imperiosament mogut per reiniciar el cicle. Però a Madrid, el futur és molt més negre, perquè entre altres coses, encara esperen que comenci el seu cicle. Conseqüències d'hipotecar la Casa Blanca a un rei del farol.
Mourinho no és home de club. És home de títols i d'egos. Rarament té estima a qui el paga. Després de convertir al Chelsea en una referència a Europa, en no guanyar la Champions, el va desvallestar, el va fer ser un equip odiat, i ni tant sols la Champions 2012 ha fet que torni a ser el mateix. A Itàlia, es va barallar amb Déu i sa mare. Fins que no va guanyar la Champions amb l'Inter de Milà no va parar. Després, terra cremada. Equip odiat, mort, i actualment aquest any no jugarà a Europa.
Florentino Pérez estava avisat. Però va jugar-s'ho tot i ho ha acabat perdent tot per una Copa d'Europa: credibilitat, estima pel club que presideix, i odi de tothom, jugadors inclosos.
Mourinho marxarà del Madrid amb divisió al vestuari, cabreig a tot arreu, i sense entrenador per l'any que ve. Sonen Carlo Ancelloti del PSG o Jürgen Klopp, el Mourinho del Borussia Dortmund.
El futur a la Casa Blanca és negre per tots. No és d'estranyar que Alfredo Di Stefano, el mite argentí dels anys 50, de 86 anys es casi amb la seva secretària, de 36. Per amor, segur, sobretot la de la noia. Malpensats els que creieu que es vol treure un sobresou amb la "minsa" pensió del jovencell futur espòs. La Saeta Rubia vol una excusa per marxar ben lluny, de lluna de mel, perquè quan rebenti tot al R. Madrid no s'esquitxi de sang. Visca els núvis. Llarga vida a la parella i que el seu futur sigui color rosa, que el del Madrid pinta ben negre.