Doble de Champions

Cap de setmana per sentir-se orgullós del Barça i del fet diferencial del club: les seccions. Sí. Són deficitàries i fan que el club s'estrenyi més un cinturó que ja no li queden més forats. Però, també, són exitoses i recullen cada any molts i molts títols. El Barça és després del CSKA de Moscou, el club poliesportiu més llorejat del món. I aquest cap de setmana pot ampliar la nòmina de trofeus europeus en 2 més.
L'handbol, a Colònia (Alemanya) i l'hoquei patins, a Porto, jugaran sengles Finals Four de les màximes competicions europees.
El Barça d'handbol busca la novena Lliga de Campions, la segona en format Final a Quatre després de la de 2011.
Colònia, i per extensió Alemanya, on l'handbol és un fenòmen de masses, incomparable a les pobres assistències de gent a la Lliga ASOBAL espanyola, omplirà de gom a gom (18.000 persones) el seu pavelló per viure la lluita per la final de diumenge: el derbi alemany entre el Kiel i l'Hamburg, i abans el Barça - Kielce polonès.
Molt atents que encara que el Kielce vagi de Ventafocs, per ser la primera Final Four que disputa, només ha perdut un partit en la present Champions. Gràcies a una important injecció de calers, el conjunt polonès és molt més perillós del què el desconegut nom pot aparentar. Xavi Pascual "Pasqui", el tècnic barcelonista està avisat i ha avisat als seus homes, que si no surten seriosos poden patir un sotrac important.
El Barça haurà de tenir en consideració que molts dels jugadors del Kielce són peces fonamentals a les seleccions poloneses, croates o eslovenes.
Els bons aficionats a l'handbol els sonaran tres noms, que són els elements més perillosos de l'equip rival: el central, ex Ciudad Real, Uros Zorman; l'extrem croat, Ivan Cupic, famós perquè es va seccionar una falange del dit on tenia l'aliança de casament en voler saltar una tanca; i el porter Venio Losert, ex Barça i Granollers.
El guanyador del Barça - Kielce s'enfrontarà a la final al vencedor de l'imprevisible derbi alemany.
I mentre a Colònia l'hanbol busca la novena Copa d'Europa de la seva història, a Porto, l'hoquei busca la vintena.
A terres portugueses, un Barça llençat i que encara no ha perdut cap partit d'ençà de l'arribada a la banqueta de Ricard Muñoz, a mitja temporada en substitució de Gaby Cairo, vol recuperar el ceptre a la F4 de la Lliga Europea, i completar un gran any per l'hoquei català a Europa. Recordeu que aquest any, el Voltregà femení ja va guanyar a Girona, l'amfitrió, a la F4 de la Lliga Europea, i que el Vendrell va guanyar a casa, al Vic, en la final de la Copa CERS, la segona màxima competició de l'hoquei europeu, completant un gran any on ja havia guanyat la Copa del Rei.
El primer rival del Barça a la F4 de Porto, dissabte és el Benfica portuguès. De fet, si no fos que hi ha el Valdagno italià, més que d'hoquei patins sembla que parlem de futbol, ja que l'amfitrió Porto, un altre secció de club de futbol completa aquesta Final a Quatre sobre rodes.
Del Benfica cal destacar un vell conegut pels seguidors de l'hoquei blaugrana, Carlos López, argentí que, fins l'any passat, defensava els colors blaugranes. I si Barça i Porto es troben, els catalans es trobaran també amb un excompany: Pedro Gil.
Dos escenaris diferents, dos esports, dues competicions del mateix valor i una coïncidència. Víctor Tomàs, a l'handbol, i Aitor Egurrola, a l'hoquei, capitans de l'equip, disputaran la seva primera F4 com a tal, després de substituïr dos mites, David Barrufet i Beto Borregan.
En aquest doblet de Champions blaugrana se li suma la Final Four de la Copa d'Europa de waterpolo a Belgrad on juga l'Atlètic Barceloneta, en la seva primera participació a la fase final de la competició. Avui a Belgrad, les semis entre l'Estrella Roja de Belgrad i l'equip català que aquest any compleix el seu Centenari.
Superdissabte d'esports i Final Four. De 15 a 1:00 de la matinada a Rac1, handbol, hoquei, waterpolo, el Barça - Màlaga i el Celta - Espanyol, última jornada de lliga.
I l'endemà més esport al Superdiumenge. Al matí, al Palau Blaugrana, el Barça de bàsquet comença el Play Off, a cinc partits, de semifinals, davant el Gran Canària, que es va carregar sorprenentment al Baskonia. A la tarda, Almeria - Girona, en un nou assalt dels catalans per assolir la segona plaça de Segona Divisió de futbol i, per tant, l'ascens directe a Primera. I entremig, el GP d'Itàlia de motociclisme.
Cap de setmana farcit i de silling ball pels amants de l'esport. Dilluns en parlem.

PostData: No sé què ha passat aquesta nit, ni qui ha estat, però algú ha aconsellat bé i ha calmat a Víctor Valdés, i el porter ha manifestat, en roda de premsa i amb preguntes (ahir només era un comunicat) que no renovarà el contracte amb el Barça i deixa la porta oberta a seguir l'any que ve, tot i que el Mònaco, carregat de calers (en parlarem) li va al darrere. Valdés marxa agraït al club i al soci, però esgotat per l'exigència de ser porter a un lloc tant difícil com el Camp Nou. En fí, que l'incendi que es preveia, al final serà un adeu dolç del millor porter de la història del Barça. El món continua girant.

Fins aviat, Abi

Carta oberta a Éric Abidal

Admirat N° 22:

Marxes. Em costa de creure, però és cert. Avui ho has anunciat i ho has fet en un escenari nou del Camp Nou: el flamant Auditori 1899, un lloc reservat per les grans ocasions i pels grans. Com tu, o Neymar, que el dilluns serà presentat en societat culé aquí.
Marxaràs per motius futbolístics, per motius tècnics. Perquè el cos tècnic considera que ja no et necessita. I això m'alegra. Marxes com qualsevol jugador o treballador a qui es prescindeix dels seus serveis. Cosa que vol dir que la malaltia, que has sofert, que t'ha fet més estimat i que t'ha fet símbol del Barça i dels malalt del mal lleig, no té res a veure amb la decisió. Si marxes és per una decisió estrictament esportiva. I si, Éric, a mi també m'hauria agradat saber aquests motius tècnics i que Andoni Zubizarreta, el secretari tècnic no hagués tocat el violí avui.
Marxes. I això em posa trist. Te'n vas com a pal de paller de tots els que hem conviscut, directe o indirectament, amb el càncer. Però també marxa un gran defensa, un lateral que es pot reconvertir en central, posició que a Can Barça és com posar el coll a la guillotina: si falles el soci, et talla el cap.
La teva projecció al Barça és directament proporcional al moment actual del club. Vas ser fitxat de l'Olympique de Lió en l'últim any nefast de Frank Rijkaard. No vas fer un any gaire lluït, com tots, inclòs un Ronaldinho en decadència. Però, quan totes les travesses et situaven fora del club, Pep Guardiola et va mantenir al Barça. Per alguna cosa seria. Amb Guardiola vas explotar. Et vas convertir en un mur, i en un fix a les alineacions.
La teva expulsió el dia de l'Iniestazo et va consagrar, paradoxalment. La por per la teva absència es va apoderar del culé fins al gol de Lo Puto Crack.
De tu també se't recordarà 2 gols vitals. Un el de San Mamés, contra l'Athlètic de Bilbao, als vuitens de final de Copa del 2010. Va valdre la classificació per quarts i que Joan Maria Pou es fes un compte a Twitter. L'altre, el del Santiago Bernabeu a la Supercopa d'Espanya 2011.
Però Éric, tu no només passaràs a la història del Barça i del futbol per les teves habilitats. Ets un cas únic i especial en la medicina, superior a l'operació a cor obert de Johan Cruyff al 1991. Ets un miracle mèdic. Et van detectar un tumor al fetge, a inicis de 2011, et vas operar i vas tenir temps d'aixecar la Champions de Wembley. Poc després et sotmets a un transplantament de fetge. I quan ningú s'ho pensava has tornat a jugar a futbol. I en paral.lel a tot això has hagut de patir com Tito Vilanova s'enfrontava i superava també el mal lleig. I és que com bé saps Éric, el Barça, també en això, és molt més que un club de futbol.
Éric, gràcies per tot, pels títols i per la lluita; per ser guardià de la defensa del Barça i el guardià de les esperances de tots els malalts. Gràcies per la lliçó de vida. Gràcies a l'Éric persona i a l'Éric futbolista.
No sé on jugaràs l'any que ve, ni tu tampoc, però sé que tornaràs al Barça perquè ets un símbol del barcelonisme i d'humanitat. Ocuparàs un càrrec a la Fundació del club per ajudar als més desafavorits, i seràs el màxim responsable tècnic de totes les escoles del Barça al món.
Merci Éric per tot i fins aviat que a tu no et perdrem mai. Au revoir, Abi.

Firmat

Un amic

PostData 1: El Barça va guanyar ahir a Lleida la setena Copa Catalunya en superar l'Espanyol a la tanda de penals després que el partit acabés empatat a 1.

PostData 2: Més comiats. Contraprogramant Abidal, l'entrenador del Sabadell de Segona A, Lluís Carreras, després de 3 anys anuncia que marxa del club arlequinat. Demà Víctor Valdés, el porter del Barça dirà perquè marxa.

La mona vestida de seda

Amb la Lliga acabada i sense res en joc sembla bona data per celebrar la final de la Copa Catalunya de Futbol que es jugarà aquesta nit, al Camp d'Esports de Lleida, a les 21:30, des de les 21:00 a Rac1. I més si és un Barça - Espanyol.
Però no ens enganyem ni que us enganyin. Ja fa anys que la Copa Catalunya és un nyap en tots els sentits i per factors atribuïbles, majoritáriament, a la Federació Catalana, però també als clubs catalans.
La Copa Catalunya s'ha posat sempre amb calçador, quan el Barça ja ha acabat temporada, o entremig d'alguna competició. Ergo, el Barça va amb el carro del peix, o pitjor hi va amb el filial i amaga el B del filial sota l'epígraf de l'equip A. La gent ja no es mama el dit i passa que els hi diguin mentides.
En principi, la Copa Catalunya és per a tots els clubs del país, però, o per desavinences amb la Fede o perquè no volen, molts clubs renuncien a jugar-la. Ergo la competició es desvirtua.
La Copa Catalunya ha tingut múltiples formats en pocs anys, i l'any passat ja no es va jugar en aquell invent de la Supercopa catalana. Ergo, la gent ja no sap a que juga.
A més, la competició sempre ha estat condicionada pels compromisos de seleccions, com aquest any la Copa Confederacions, o pels partits de Lliga o Champions. Ergo, la Federació acorda amb els clubs finalistes poder fer fins a 10 canvis, per evitar lesions.
I per molt que aquest any, les dates són bones, els rivals, els millors, els dos de Primera divisió, que en principi jugaran els "bons", tot i que el Barça anirà amb molts del filial, i que el format és bo, el nyap ja fa anys que està fet i avui no s'arreglarà per molt que aquest any la Federació Catalana, s'hagi esforçat a no espifiar-la. La Copa Catalunya és una competició semioficiosa i que fa nosa per a tots. 
Una reflexió final. Perquè l'any que ve no es juga la final de la Copa Catalunya, enmig de la pretemporada, amb els cracs rodant-se, en un camp d'una vila del país i  en una hora decent? No seria el primer cop...
I és que la mona encara que es vesteixi de seda és mona.

PostData: Sorpreses i de les grosses al tercer partit dels Play Off de quarts de l'ACB. El Bilbao, amb 9 jugadors, i un Kostas Vassileiadis, estelar al triple va vendre molt cara la seva pell al Palau Blaugrana. No va ser fins l'últim període que el Barça de bàsquet es va desprendre dels bascos i es va classificar per les semifinals de la Lliga. Les sorpreses i de les grosses, però, venen de Vitòria i València. D'una banda el Gran Canària va eliminar el Baskonia. De l'altre el CAI Saragossa es va carregar al conjunt valencià. Així doncs, Barça - Gran Canària i Madrid - Saragossa, semifinals de l'ACB 12-13.

Punt de semis

Ara que ha començat el Roland Garros de tennis a París, podem fer un paral.lelisme entre l'esport de la raqueta i l'eliminatòria entre el Barça i el Bilbao de quarts de final de la Lliga ACB de bàsquet.
Estem al tercer set del partit. Un set per cada jugador. 6-6 al tie-break. Qui anoti el punt passa ronda i elimina al rival. Servei i aventatge pel Barça. Aquest aventatge té un nom: Palau Blaugrana.
Després que el Barça passés per sobre el Bilbo al primer partit dels Play Off i que els bascos es vengessin diumenge passat, l'eliminatòria està 1-1. Avui a les 20:45, es juga el partit final.
Els blaugranes són molt superiors tant en joc com en l'aspecte físic. I si encara aquesta eliminatòria entre Barça i Bilbao està viva és, perquè, en el segon partit, els de Xavi Pascual van llençar el partit a la brossa fins a mitjans tercer període, on en perdre de 20 va reaccionar i per poc gira la truita.
El Barça dels Joan Carles Navarro, Erazem Lorbek (immens diumenge passat) o un Lukas Mavrokefalidis, el nou pivot grec, cada cop més adaptat, intentarà superar al Bilbo de Kostas Vassileiadis, l'estrella, i els catalans Roger Grimau, Àlex Mumbrú i Raül López. Un Bilbo que arriba amb moltes baixes i amb la pell de xai i donant els catalans com a favorit.
El Barça és millor, però alerta que el fet que s'ho jugui tot a una carta, li pot anar en contra. Han de sortir concentrats des del minut 0 i no obrir la porta a la sorpresa, a que els bascos agafin la batuta del matx, s'ho creguin, i que els catalans hagin de remuntar.
Les semis amb el Baskonia de Vitòria passen per fer un partit seriós amb el Bilbo a casa. Jugant com ho fa normalment el Barcelona Regal estarà a semis.
Tercer set. Tie-break. 6-6. Servei pel Barça. Punt de semis. Pilota en joc.

PostData: El Barça d'hoquei patins va guanyar al Liceu de la Corunya, el líder de la Lliga, i es posa a tres punts dels gallecs, a falta de 6 punts per jugar-se. Recordem que els blaugranes, que han renovat al seu tècnic Ricard Muñoz, jugaran aquest cap de setmana, la F4 de la Lliga Europea a Porto

El Glamour d'un derbi de Champions

El Bayern de Munich és el nou campió d'Europa. Per cinquena vegada a la seva història el club bavarès és el millor club del vell continent. La final va ser un autèntic regal pels amants del futbol. Un partidàs amb un rival digníssim: el Borussia de Dortmund. El derbi alemany va ser la millor final de la Lliga de Campions en anys. Un gran, gran espectacle de futbol ofensiu. El Borussia va començar molt bé el partit, dominant el joc. A la mitja hora, l'holandès del Bayern Arjen Robben va tenir una gran ocasió que el porter rival, Roman Weinderfeller, va refusar. En tindria tres més, però al final la fama de perdedor i malastruc se la va treure. La primera meitat va acabar 0-0, bona part grácies a l'actuació dels porters, Manuel Neuer i Weinderfeller. A la represa, la calma en què va començar la segona meitat es va alterar pel gol de Mario Mandzukic, el davanter centre croat del Bayern. El Borussia, lluny d'enfonsar-se, es va envalentonar i va empatar gràcies a un penal transformat pel turc Gundogan. Amb 1-1 el conjunt groc i negre va avançar la línia defensiva i el Bayern va aprofitar els espais per entrar a l'àrea rival per marcar. I quan la gran final semblava encaminar-se a la pròrroga, Robben es va treure tota la mala fama, en el gol que dóna la Champions al Bayern de Munich.
En una grandiosa final, el Bayern aixeca la cinquena Orelluda, en la tercera final dels bavaresos en cinc anys; Jupp Heinckess, l'entrenador campió, es jubilarà amb 71 anys guanyant Lliga i Champions i potser Copa (la setmana que ve jugarà la final) al mateix any, ergo, Pep Guardiola, el seu relleu, agafarà el millor equip possible, la referència del moment; i el Borussia de Dortmund cau amb la cara molt alta, com un grandiós subcampió que es recordarà més que el campió de l'edició del 2012. Per cert que amb el Bayern, campió de la Champions i el Chelsea, campió de l'Europa League, a Praga, es jugarà la final de la Supercopa d'Europa, amb Guardiola i Jose Mourinho a les banquetes. Un bon teló de fons d'inici de la temporada següent.
Més enllà de la final de la Champions, l'actualitat esportiva ens deixa el fitxatge de Neymar pel Barça. Després de maratonianes reunions a Brasil, amb molts serrells, i després d'un estret marcatge a l'home, Neymar serà jugador del Barça durant cinc anys. No sabem quant ha costat la broma, però si que sabem és que el fitxatge es va anunciar oficialment a la matinada de dissabte a diumenge. Tot plegat i el merder de la samarreta del Barça al monument de Colom va descafeïnar el derbi que es va jugar ahir a Cornellà, que va acabar amb victòria blaugrana 0-2. Els de Tito Vilanova van dominar sempre l'encontre. Alexis, amb un golàs i Pedro van marcar els gols. L'Espanyol no va crear sensació de perill, i a més Wakaso va tornar a ser expulsat per una nova creuada de cables del ghanès. En els prolegòmens del matx vam veure el passadís d'honor de l'Espanyol al campió de Lliga. I l'homenatge del club als herois de la UEFA 1988, en el 25è aniversari. En un altre derbi el Girona va guanyar per la mínima al Barça B i s'assegura jugar almenys la fase d'ascens a Primera Divisió.
En bàsquet, després de moltes hores de negociació i sobre la botzina es va desbloquejar la vaga del Sindicat de Jugadors i ahir es va disputar com era previst el segon partit dels Play Off de quarts. El Barça va perdre amb el Bilbao a domicili. Després d'arribar a perdre de 20 punts a meitat del tercer període, els catalans van fer una gran remuntada, que no van poder culminar, tot i que van tenir opcions per girar la truita. Com quan a falta de poc per acabar Marco Todorovic falla una entrada sol, que podria haver donat el triomf al seu equip. Aquest dimarts, al Palau Blaugrana, tercer i últim partit dels Play Off de quarts. Qui guanyi jugarà les semifinals de l'ACB.
Als carrers de Mònaco es va córrer el GP de F1 més glamourós i especial de l'any. Sobre els carrers del Principat ha guanyat l'alemany de Mercedes Nico Rosberg per davant l'alemany de Red Bull Sebastian Vettel. Angela Merkel deu estar contenta. Dissabte el Bayern guanya la Champions al Borussia i diumenge dos alemanys triomfen a la F1. Cursa avorridota, en la primera meitat de cursa. Els accidents del Ferrari de Felipe Massa i sobretot l'esgarrifós del veneçolà de Williams Pastor Maldonado, que va obligar a parar la cursa, van animar una mica el tema. Rosberg va ser molt superior a la resta de rivals i va vèncer amb autoritat. L'asturià Fernando Alonso, amb molts problemes al seu Ferrari, només va poder ser setè, en una de les pitjors curses que se li recorden.
I Vincenzo Niballi va guanyar amb molta claredat el Giro d'Itàlia de ciclisme. Arropat per la feina del seu equip, l'Astana, Niballi es va passejar per les carreteres d'una ronda marcada aquest any per l'inusual fred a aquesta època, que va fer suspendre etapes de muntanya per la neu.
S'acaba el Giro a Itàlia i comença el Roland Garros a París, el Grand Slam sobre terra batuda, el segon gran torneig de la temporada al tennis.
El Sabadell en fèmines i el Barceloneta en nois es van proclamar campions de la Lliga de Waterpolo en derrotar a la final al Mataró i al Sabadell respectivament.
El Polo va guanyar a l'Atlètic de Terrassa la Copa del Rei d'hoquei herba. A la final de consolació l'Egara de Pol Amat, en el seu últim partit com a professional va vèncer al Club de Campo madrileny.
I després de 4 dies atrapat a l'Himalaia sense menjar i veure l'alpinista lleidatà Juanjo Garra ha mort. Garra es quedarà a la muntanya, com hauria volgut, i no serà repatriat. DEP.
Finalment, mala notícia per l'Handbol Granollers. Fraikin, el patrocinador, plega.
Champions, derbi i glamour a l'últim cap de setmana de maig.

Wembley Uber Alles

Demà tot un país estarà pendent de Londres. Alemanya està de moda, fins i tot en el futbol.

Wembley, la Catedral del Futbol, la Meca del futbol britànic viurà demà la gran final de la Copa d'Europa, entre dos equips germànics. Tot això quan el futbol anglès, en el 150è aniversari de la creació de l'esport més popular del món, nascut com una escisió del rugbi, ha fet el ridícul a Europa, on el campió de l'Europa League, el Chelsea, el vigent campió de la Champions, no ha passat de la primera ronda. Ha hagut de venir el poble alemany per rescatar el futbol, la invenció anglesa. Magnífica analogia i metàfora de la situació del continent europeu.

El Bayern de Munich, la sensació del futbol mundial, que ha agafat el relleu del Barça com a amo de la pilota, guanyador de la Bundeslliga i finalista a la Copa, busca un triplet històric. Jupp Heinckess, l'entrenador, vol deixar el llistó ben amunt a Pep Guardiola, amb la cinquena Champions de la història del club bavarès.

Davant el Borussia de Dortmund, el fins aleshores campió de la Lliga alemanya que li va donar dret a tornar a la Champions, ha recuperat els seus millors moments de glòria europea, d'ençà de la Champions que va guanyar al 1997 a la Juventus de Turí. Gran artífex d'això és Jürgen Klopp, el tècnic. Un personatge amb el caràcter de Jose Mourinho, que si anés de blanc Madrid no faria tanta gràcia als barcelonistes. Dortmund busca la segona orelluda.
De fet, ambdós conjunts teutons, que demà viuran la quarta final de la Copa d'Europa en format derbi nacional, van impedir la final de la Federació Espanyola Barça - Madrid, ja que tant Bayern com Borussia se'ls van carregar a semifinals.
El Bayern és el conjunt de moda a Europa, amb un joc vibrant que combina la força germànica amb el toc i la tècnica del futbol llatí. El Borussia representa el futbol alemany amb tota la seva esplendor. Força animal i equip incansable, letal al contraatac.
Demà a Wembley, tot un país, Alemanya, viurà amb passió els particulars duels entre Manuel Neuer i Weinderfeller, els porters; Mario Gómez i Robert Lewandowski, els davanters; o Bastian Schwensteiger i Marcus Reus, els migcentres. I viurà un relleu. Mario Gotze, un ídol del Borussia jugarà el seu últim partit amb els grocs i negres, just abans que l'any que ve marxi a jugar al Bayern de Munich.
L'últim precedent aquest any entre Borussia i Bayern es va jugar 20 dies enrere, en un assaig de la final en un intrascendent partit de Lliga ja que el Bayern ja era campió. La cosa va acabar amb taules al marcador i amb un ambient enrerit tant a la gespa, on va haver baralles i merder amb tothom, i a la grada de l'estadi del Dortmund on els seguidors locals se les van enginyiar per mostrar la seva disconformitat en què Gotze marxés al rival bavarès. Pel bé de Borussia i Bayern farien bé demà de guardar les formes davant la UEFA. Una UEFA, per cert que avui ha acceptat la Federació de Gibraltar com a membre de ple dret, molt a pesar de la negativa de la Federació Espanyola i el seu peculiar President Ángel María Villar.
Demà a Wembley més que el God save the queen sonarà el Wembley Uber Alles. Borussia - Bayern, final de la Champions made in kartoffen.

PostData 1: El Barça de bàsquet va superar amb claretat a un Bilbao mermat d'efectius per lesió, en el primer partit dels Play Off de Quarts de final de l'ACB. El segon partit s'hauria de jugar diumenge, això si, si s'aconsegueix desbloquejar la vaga del Sindicat de Jugadors. En paral.lel al partit d'ahir, el Barça ha obert negociacions amb l'Olympiakos grec per fitxar a la seva estrella Vassilis Spanoulis. Un dels millors jugadors d'Europa, MVP de l'última F4 de l'Eurolliga i artífex de l'últim títol europeu dels grecs pot aterrar al Palau on compartiria vestuari amb Joan Carles Navarro. El bàsquet blaugrana pesca en la crisi econòmica grega.

PostData 2: I en handbol, el Barça ha renovat a Juanín García per un any. L'extrem lleonès és un dels millors del món i ha passat d'estar amb un peu a fora del Palau a quedar-s'hi amb els dos peud

Una capsa de sorpreses

L'actualitat esportiva ens va portar el dia d'ahir algunes sorpreses que van xocar a moltes persones.
L'estàtua de Cristòfol Colom, al final de les Rambles de Barcelona, es va llevar ahir vestida amb una samarreta del Barça. És l'espectacular campanya publicitària de Nike per promocionar la nova samarra blaugrana per l'any que ve. Els pericos han posat el crit al cel perquè consideren que a 4 dies del derbi català de Lliga, no calia aquest show. Tot i que no entenc el rebot perico amb Nike i l'agència publicitària, ho puc compendre amb l'Ajuntament de la capital catalana, que hauria de ser imparcial, per permetreu. Diumenge hi ha derbi a Cornellà. A la gespa, els jugadors faran el passadís d'honor al Barça; a la grada els aficionats blanquiblaus donaran l'esquena en el moment del passadís. Em sorprendria molt que els jugadors pericos no fessin el passadís al campió de Lliga. No és obligatori però és elegant i en certa manera tàcit que es fes.
Mentrestant al Camp Nou mentre el president Sandro Rosell i Éric Abidal negocien què faran amb el jugador (l'Abi vol seguir jugant a futbol, el Barça li ofereix un càrrec institucional), per sorpresa, per molta sorpresa meva, es renova per quatre anys a Adriano Correia. Sorprès per la renovació perquè abans d'ahir el brasiler deia que volia marxar. I sorprès per la durada del contracte nou, pensant que Adriano és com el cristall. Extremament trencadís. Veurem quants partits acabarà jugant sense lesionar-se.
A Brasil, Raul Sanllehí director de Futbol del Barça que porta les negociacions in situ per Neymar ha quedat sorprès perquè la primera oferta del club pel crac del Santos és insuficient per la directiva del conjunt carioca. De moment Neymar sembla que costarà més dels 20 M € que vol pagar el Barça.
A Màlaga van viure un dia estrany. Tant rar com el que va fer la UEFA. Per sorpresa, el màxim organisme del futbol europeu anuncia que anul.la la sanció de 2 anys per no jugar al club andalús per impagaments. Alegria a Màlaga, que veuen que l'any que ve podrien jugar a l'Europa League. La UEFA, però, després reenvia un comunicat aclarint que s'aixeca la sanció a la temporada 2014-2015. Decepció a mitges a la Costa del Sol que haurà d'esperar la resolució del Tribunal d'Arbitratge de l'Esport, el TAS, per veure si a la següent temporada pot jugar a Europa.
A l'Espanyol m'ha sorprès que Víctor Álvarez, s'operi avui d'una lleu cardiopatia detectada fa 11 mesos. Afortunadament no li va passar res, però jugar-se el físic així ho trobo com a mínim xocant. El jugador es passarà 4 mesos fora dels terrenys de joc. Des d'aquí molts ànims, molta força i sort.
I qui es pot passar molt de temps fora dels terrenys de joc són els jugadors de la Lliga ACB de bàsquet. El sindicat de jugadors ha sorprès a tots amenaçant a anar a la vaga a partir de diumenge que ve, en ple Play Off de quarts de final que arrenquen avui, amb un entre altres Barça - Bilbo. Els jugadors volen negociar un nou conveni col.lectiu de cara pels futurs 4 anys. Un conveni que no s'ha tocat des del 1993. A més es rebel.len contra la patronal, la Lliga perquè aquest any no rebran cap ajuda, com passava abans. Des d'aquí només demano que la vaga, legítima of course, duri el menys possible si ha de començar. Els aficionats i seguidors de l'ACB no tenen culpa de la situació.
Si la situació a l'ACB és desagradable, la del dòping a l'esport és fastigós. No hi ha ídol que se n'escapi. Per sorpresa de molts, la Federació Internacional d'Atletisme ha sancionat per 2 anys a l'atleta Marta Domínguez. La palentina que sempre havia negat dopar-se tot i estar involucrada en l'Operació Port, ha estat caçada perquè en una comparació d'analítiques de fa 2 anys i actual hi han trobat alteracions a la sang.
Poca sorpresa, perquè era d'esperar, és la retirada de Pol Amat. El millor jugador del món d'hoquei herba, 5 cops olímpic i guanyador de totes les competicions estatals i de la Copa d'Europa ho deixa a dalt de tot, amb la possibilitat de guanyar una nova Lliga, diumenge. Marxa el més gran de tots. Sort.
L'esport com la vida, tota una capsa de sorpreses.

Melons del Brasil

Neymar sembla ser la gran obsessió de la Secretaria Tècnica del Barça, amb Andoni Zubizarreta al capdavant. Ja fa molt que la cresta més famosa del futbol orbita pel Camp Nou. I per un cop a la vida sembla que a Can Barça el tema s'ha fet bé. Ja ha pagat 10 M € com a paga i senyal, i si el brasiler finalment diu que no vol anar al Barça, el club rebrà 40 M € de compensació. Altra cosa és quan ens costarà la broma del fitxatge, i més quan el Madrid ha volgut fotre cullerada (cosa del señorio)
Neymar, brasiler i estrella a una lliga menor com la carioca. Una combinació que a Can Barça ha portat algun merder a llarg termini. Veurem si Neymar serà un Romario, un Ronaldo, un Rivaldo o un Ronaldinho. Els brasilers al Barça són com els melons. Fins que no els obres no saps com són.
Romario ve del PSV Eindhoven holandès amb un cartell interessant com a estrella de la lliga tulipana. Arriba el Barça i promet 30 gols a la Lliga. Romario és la fantasia del Dream Team de Johan Cruyff. Arrenca la temporada 93-94 amb un Hat Trick a la R. Societat. Però del Romario blaugrana es recordarà el 5-0 al Madrid i la cua de vaca a Rafa Alkorta. Però de Romario també se'n recordarà Sitges, les festes, els banyadors estranys i les multes per no llevar-se a l'hora ni en les millors condicions, i arribar tard als entrenaments. El carioca va complir la promesa. 30 gols a la Lliga i el robot es va aturar. Romario es va negar a ser el millor del món i a meitat de la 94-95 fot l'espantada i marxa a Brasil, per no tornar. Un any més tard, el fitxa el València, i en mig any es baralla amb l'entrenador Luís Aragonés, es pixa al Turia i marxa. I fins aquí el bo de Romario. La resta, el Romario que va pul.lular pels camps de tot el Brasil per fer el gol 1000 oficial.
Marxa Romario i arriba Ronaldo, també del PSV, al Barça. És l'estrella de l'equip de Bobby Robson. L'estrella del post Dream Team, Luís Enrique i de la lleva del Mini amb Ivan de la Peña al capdavant. Ronaldo, un nen de 20 anys que va créixer massa de pressa, presenta credencials a Compostel.la, un dia d'octubre del 96, amb un golàs on des de mig camp fa un eslàlom i superant 7 defenses marca un gol antològic. La seva joventut va ser la seva perdició. Va deixar la seva vida professional en dos representants que el van enredar a ell i de pas al Barça. Pittis i Martins es van endur tots els calers de Ronaldo, deixant al noi a l'Inter de Milà, on va a parar per passar un calvari de greus lesions. Mai més, ni a la seva etapa al Madrid va ser el mateix. Ni per futbol ni per físic.
Rivaldo és possiblement el brasiler més disciplinat que ha passat pel Barça. De fet és el carioca que ha durat més al Camp Nou. Provinent del Deportivo de la Corunya, Rivaldo, amb una combinació de futbol fantasia, i de toc, més propi al futbol europeu, es guanya el cor dels culers. Disciplinat com pocs, i més sent brasiler, Rivaldo deixa l'última emprenta com a culé en aquella xilena contra el València que classifica als de Carles Rexach per la Champions 2001-2002. Poc després, Rivaldo marxa al Milan d'un dia per l'altra, sense que ni Joan Gaspart, president del Barça aquell temps, sapiga com.
Ronaldinho Gaucho reunia una mica tota la qualitat dels altres. El nou Barça de Joan Laporta, sense Gaspart, fitxa al brasiler del PSG francès, per obrir una nova era (Ronaldo). Mentre va voler era el millor. Fantasia, Jogo Bonito, ansia de gol (Romario). Les ganes de Ronny de ser el millor de la història minven quan guanya la Champions de París. Des d'aleshores, l'ortodòncia impossible de Ronny ja no va ser el mateix. Panxa plena i butxaques a petar. Pep Guardiola en asseure's a la banqueta se'l va carregar.
Neymar amenaça de fer ballar bona samba al Camp Nou. Però fins quan? Fins que guanyi la Champions? O fins que es cansi Leo Messi. Aquest també pot ser un problema. Dos galls al mateix galliner i per més cresta de Neymar, a Can Barça mana el gall argentí. O t'adaptes a ell o estàs sentenciat com Zlatan Ibrahimovic o David Villa al seu dia.
Serà qüestió d'obrir el meló i descobrir el Neymar autèntic, no el del YouTube.

PostBarça: Eric Abidal i Andoni Zubizarreta es van reunir ahir per parlar del futur del francès. Abi vol seguir jugant a futbol, el club li vol donar un càrrec institucional. O molt canvien les coses o Abidal marxarà del Barça almenys fins que el futbol li digui prou. Un altre cas de baixes. Thiago Alcantara sembla que no continuarà el Barça per molt que surti a la campanya promocional de les noves samarretes per l'any que ve. Per cert, per mi, precioses i les millors de la història. Sobretot la segona, amb els colors de la senyera de Catalunya.

PostData: El Sindicat de Jugadors de l'ACB de bàsquet vol fer vaga el diumenge, coïncidint amb els segons partits del Play Off de quarts de final, com a mesura de pressió per negociar el conveni col.lectiu dels pròxims quatre anys. Veurem com acaba tot plegat.

Crònica d'una mort anunciada

Histèria al Bernabeu. Capítol ves a saber i últim? Crònica d'una mort anunciada. Ahir, el mateix dia que Iker Casillas feia 32 anys, el mateix dia que el Barça feia 21 anys guanyava la Primera Copa d'Europa, i 15 anys de la "Setima" dels blancs amb Vicente del Bosque a la banqueta.
Florentino Pérez ho va anunciar amb la mateixa veu eclesiàstica que ho fa tot. Jose Mourinho marxa. Ho fa ell. Ningú el fa fora. Que consti. I que consti que amb la frase de l'Ésser Superior es demostra que el veritable amo era Mou.
L'entrenador portuguès ha fracassat per complert. Venia a canviar el cicle exitós del Barça, i només ha aconseguit que es refermés. Venia a fer un pols futbolístic a Pep Guardiola i l'únic que va aconseguir és que el Pep marxés esgotat de les criaturades de Mou. Volia la Décima i l'ha vist guanyar: la Desena Copa del Rei guanyada de l'Atlètic de Madrid al Bernabeu. I volia la Champions i com a molt ha aconseguit que almenys, el Madrid, passi de vuitens. Un palmarès irrisori, ridicul pel curriculum que avalava. Tres miserables títols, en tres anys.
I enmig terra cremada. Insults, desprestigis a la institució, agressions, bronques amb Déu i sa mare...
Florentino es va jugar tots els trumfos en un All-in absolutament inconscient. I ha acabat en calçotets.
Vestidor dividit en clans, fins i tot els seus afins com Pepe han passat de l'entrenador, un equip odiat per mig món, i un dictador que no tolera que se'l discuteixi... 
El Madrid viu en l'histèria permanent per un tio que per fer créixer el seu ego és capaç de pixar-se a la Cibeles i defecar sobre la tomba de Santiago Bernabeu. La premsa ja no li riu les gràcies i està fart dels shows. L'afició ha petat en veure com Casillas, pal, bandera i escut blanc, escalfa banqueta. El públic de Chamartín xiula Mou i ell es fa el sord. Per no tenir no té ni el suport de Tomás Roncero, el director adjunt de l'As i el seu més fervent seguidor. Mou ha acabat sol, però tant se li en fot. Ell és ell i les seves circumstàncies.
Mou marxa del Madrid i els deixarà amb el cul a l'aire. Com l'Inter o el Chelsea, que vol tornar a enfonsar. La diferència és que a Chamartín ha embogit. El personatge s'ha menjat la persona.
En caure-li els fils, a Florentino se li ha caigut l'escut que el protegia. Sense Mou, ha de governar un vaixell que fot aigües per arreu. Mou s'ho ha carregat tot i marxa amb la consciència tranquil.la i deixant el merder als altres.
El Bernabeu és, avui, una gran X d'una equació amb ple d'incògnites. Qui serà l'entrenador? (Carlo Ancelotti és el millor posicionat i no oficialment està fitxat) Hi haurà neteja al vestuari? I Cristiano Ronaldo? Qui serà el líder del vestuari? I la més important. Què fara Aitor Karanka? On anirà el gran titella sense el titellaire? Ha perdut tota credibilitat.
El 16 de juny hi haurà eleccions a la presidència blanca on Florentino malgrat tot tornarà a ser reelegit perquè ningú excepte ell pot avalar 70 M €, el 15% del pressupost de l'entitat (500 milions) que manen els estatuts del club. I aquesta és la seva sort. En altres llocs, ja estaria al carrer, per portar l'empresa a la decadència més absoluta. En 10 anys, en 2 etapes, 8 tècnics han saltat de la banqueta blanca i només 6 títols.
La gran culpa de la situació actual del Madrid és de Florentino Pérez per donar les claus de la casa a Atila.
I per on passa Atila ja no creix res més. La casa blanca està desvellestada i plena de cadàvers; i Mou, en acabar la Lliga, marxarà com si res al Chelsea, o a on sigui. I des d'allà farà com sempre: rajar del passat i de tots els equips que creu que l'han tractat malament.
I serà, llavors, quan a Madrid tastaran la seva pròpia medicina. Ara ells seran el blanc de les ires de Mou. I veurem si quedarà algú que li rigui les gràcies.
Benvinguts a l'Apocalipsi. Que després no diguin que no els vam avisar.

Gràcies Imperioso

... I Sant Imperioso Màrtir va baixar a la terra i va obrar el miracle. 14 anys després de l'última victòria dels colchoneros, divendres, l'Atlètic de Madrid va tornar a guanyar al R. Madrid. I ho va fer en el millor moment, en el millor escenari i en el millor context: la final de la Copa del Rei, al Santiago Bernabeu i en el moment més baix de l'etern rival i Jose Mourinho. Per fí el Bernabeu va veure guanyar la Décima: la desena Copa del Rei de la història dels colchoneros. I això que als primers minuts semblava que la història repetiria el mateix patró que els darrers anys: un Madrid dominant a plaer un Atlético a mercè dels blancs. Però, paradoxalment, l'1-0 de Cristiano Ronaldo va canviar la cara al partit. L'Atlètic es va despertar i va agafar el timó de la final. Diego Costa va empatar a 1. A la segona part, l'heroi de la final va ser Thibault Courtois, el meta belga colchonero que va aturar boles impossibles dels jugadors del Madrid que van acabar desquiciats. Jose Mourinho va acabar expulsat en un show més, l'últim del portuguès a la casa blanca. A la pròrroga l'Atlètic de Madrid va ser infinitament millor. El gol de Joao Miranda, l'1-2, val una Copa del Rei, i és una prova més que el R. Madrid no sap perdre. Cristiano Ronaldo va acabar al carrer per donar una patada sense sentit a un rival.
L'Atlètic de Madrid guanya la Copa del Rei, el Madrid acaba en blanc la temporada. Ni Cristiano ni Mourinho van recollir la medalla de sotscampió i l'entrenador, encara, dels blancs va qualificar de fracàs la temporada.
Ara és hora de Florentino Pérez, el president del Madrid. Ell ha de decidir si vol seguir amb un entrenador bronques i que no li assegura la Décima, o vol algú per apagar el monumental incendi que Mourinho ha provocat. Efectivament, divendres va ser el dia del fi de cicle del Madrid de Mou. Tres anys, i només una Copa, una Lliga i una Supercopa. Fracàs a Europa.
Cap de setmana de celebracions a Neptuno, el Canaletes de l'Atlètic de Madrid i al Camp Nou, que després del Barça 2 - Valladolid 1 va celebrar la Lliga amb l'afició. El moment emotiu del moment i de l'any, la d'Eric Abidal i Tito Vilanova alçant junts el títol.
L'Espanyol va perdre a La Corunya, el camp del Dépor 2-0 i Europa és gairebé impossible.
A Segona divisió, el Girona, en plena lluita per l'ascens directe a Primera, va perdre 4-1 amb el Vilarreal, un altre candidat a pujar. Resultat enganyós. Els castellonencs es van avançar al marcador, al minut 3. Un cop els catalans es van refer van començar a dominar el joc. A la segona part, els gironins van noquejar el rival amb l'empat a 1. I quan semblava que es tombaria la truita, el Vilarreal va fer el 2-1, en una jugada desafortunada on es va lesionar David Garcia, en la centrada del gol rival. Des d'aquell instant, el Girona es va diluïr al Madrigal i això ho van aprofitar els locals per obrir forat. La derrota del Girona fa que l'equip entrenat per Joan Francesc Ferrer "Rubi" quedi, per un punt, fora de les 2 places d'ascens directe. Si la setmana que ve guanya o empata amb el Barça B, a casa a Montilivi, obtindrà matemàticament la plaça del Play Off per la tercera plaça a Primera. Qui ja és de Primera és l'Elx que es va aprofitar de l'empat de l'Alcorcón al Miniestadi del Barça B.
En bàsquet, el cap de setmana ens deixa l'última jornada regular de l'ACB abans del Play Off. En horari unificat i carrussel de bàsquet la Penya va guanyar a la pista de l'Estudiantes anotant 20 triples i fent 112 punts; el Barça va guanyar a l'Unicaja al Palau i el Manresa va perdre amb el València a domicili.
Les rodes han estat protagonistes a França. Al circuït de Le Mans al GP de motos. A Moto GP victòria de Dani Pedrosa amb Marc Márquez amb una remuntada espectacular, anant de la novena a la tercera plaça final. A Moto 2, triomf de l'anglès Scott Reading i tots els catalans per terra. I a Moto 3, victòria de Maverick Viñales amb Alex Rins segon.
I després de dos setmanes, Vincenzo Niballi, es va vestir amb la Magglia Rosa del Giro d'Itàlia, aprofitant-se de les retirades aquesta setmana de Bradley Wiggins i el canadenc Ryder Heijedal, els seus màxims rivals. L'etapa de diumenge va ser pròpia, però, del Tour de França, amb les pujades als mítics Telegraph i Galibier dels alps francesos.
I acabem parlant dels Jocs Olímpics. A Barcelona s'han celebrat els X Games, els Jocs Olímpics dels Esports Extrems. L'Anella Olímpica de Montjuïc s'ha familiaritzat amb els skates, els patins, els BMX, les motos de freestyle; amb els pipes, els half pipe, els tubs i les rampes; i els 360, els backflips; i tot el vocabulari d'aquests esports made in USA que han aterrat aquests dies a Catalunya, i que han dut un or pel nostre país. Laia Sanz va guanyar la prova de Enduro X.
I amb skate i Copa del Rei Imperioso va tornar al cel dels èquids amb la feina ben feta. Gràcies Imperioso.

Carta a Sant Imperioso Màrtir

Oració dels colchoneros (i culers) a Sant Imperioso Màrtir segons Sant Jesús (Gil)

I després de molts anys, 14, de vagar errant per la travessia del desert blanc, els colchoneros cansats i assedegats es van aturar. El Profeta Joaquim (Sabina) va demanar el prec per sortir de tal infern.

"Sant Imperioso Màrtir que estàs al cel èquid:

Santificada sigui la teva peülla. Tu que vas ser torturat i maltractat en vida. Tu que vas ser besat als morros pel teu amo humà. Tu que vas ser desllomat i obligat a carregar el teu paquidèrmic senyor per Espanya i Europa. Tu que vas acabar sord pel teu marbellesc patró, mentre et cridava a l'orella el teu nom. I tu, que per contra de la teva voluntat, et van forçar a ser president de l'Atlètic de Madrid, durant un dia, mentre el teu amo malversava fons de la seva alcaldia.
A tu Màrtir dels Màrtirs, els colchoneros (i els culers) us preguem un últim favor: fes-nos sortir d'aquest desert. Feu que l'Atlético guanyi al R. Madrid. Fa 14 anys que estem condemnats a veure com l'etern rival ciutadà se'ns mofa i errar pel desert de les lamentacions.
Avui, us preguem que derroteu a l'enemic blanc a la final de la Copa del Rei (21:30). Deslliureu-nos a tots (colchoneros, culers i blancs) del mal i del Diable Jose Mourinho. Ja està molt afeblit per les crítiques dins i fora del vestuari. Ja té peu i mig a fora, i una victòria del teu Atlético, i a més a l'infern del Santiago Bernabeu, seria el cop definitiu, la raó final perquè Mou deixi de torturar la humanitat i marxi al Chelsea. Satanàs Mou marxaria amb la cua entre cames, amb un trist palmarés i sense l'ansiada Décima.
Bondadós Imperioso, si fas aquest sacrifici et prometem dur-te cada any a Montserrat, 10 quilos de ferratge del bo. I com a sacrifici, deixarem de parlar de Mourinho.
En el nom de Radamel Falcao, Mr Ed i ese caballo que viene de Bonanza, amen"

Dit això, Imperioso va baixar a la Terra i...

PostData: La Penya va caure amb el Madrid, en el retorn de Rudy Fernàndez a Badalona vestit de blanc, en partit de lliga aplaçat al seu dia per la F4 de l'Eurolliga de Londres. D'altra banda Erazem Lorbek amb un triple a l'últim segon va evitar la derrota del Barça a la pista del descendit Lagun Aro.

Quan Barcelona era blanquiblava

Fa 25 anys el barcelonisme vivia un dels moments més convulsos de la seva història: el Motí de l'Hespèria, la rebel.lió dels jugadors del Barça contra la directiva de Josep Lluís Nuñez, perquè reclamaven una certa quantitat de calers en concepte de drets d'imatge, pactats en un contracte a part, que el club deia que estava ja inclòs en el contracte professional. Bernd Schuster, l'estrella blaugrana marxava al Madrid, i el joc de l'equip deixava molt de desitjar. Poc després, arribaria Johan Cruyff i iniciaria una de les èpoques més glorioses del club.
Mentres al Barcelona s'apunyalaven entre ells i es feia el ridícul més espantós, ser perico estava de moda. L'Espanyol vivia un any de somni, sobretot a Europa.
Classificat per la Copa de la UEFA, com el Barça, a Sarrià es vivia un somni. L'Espanyol, entrenat per l'inclassificable Javier Clemente i amb mites com el danès Jonh Lauridsen, el porter camerunès Tommy N'Kono o Àngel Pichi Alonso, anava superant rondes i amb molt de mèrit.
Mentre en un cantó del quadre, molt més senzill, l'etern rival ciutadà queia a vuitens amb el Bayer Leverkusen, en l'altre cantó, el soci perico veia com a Sarrià, el seu equip eliminava al llegendari Milan dels holandesos Ruud Gullit, Frank Rijkaard i Marco Van Basten, a 16ens de final, a l'Inter de Milà a vuitens, o al Brugge belga, a les semis, remuntant un 2-0 en contra de l'anada, gràcies al segon miracle de Pichi Alonso. 2 anys després de classificar al Barça per la final de la Copa d'Europa, amb el Hat Trick del Goteborg, torna a marcar el gol decisiu que duu a l'Espanyol a la final de la UEFA.
El rival, el Bayer Leverkusen. La possibilitat de guanyar un títol europeu, el primer, vencent al rival que s'havia carregat al Barça era un caramel massa dolç per no agafar-lo.
Per més anys que passi, els pericos no oblidaran mai aquella nit de maig de 1988. L'Espanyol va sortir en tromba pressionant des de ben amunt. Resultat. Un 3-0 inapel.lable, amb 2 gols de Sebastián Losada i un tercer de Miquel Soler, que va fer ser de l'Espanyol un equip de moda al planeta futbol. Europa es reverenciava davant l'Espanyol. La UEFA semblava tenir, per primer cop, color blanquiblau. Quedava el partit de tornada a Alemanya.
Excés de confiança, prepotència o el fet que Clemente no fes jugar a Lauridsen i a Ernesto Valverde perquè en aquell partit volia "obreros"? Com si ambdós no ho fóssin. La realitat és que l'equip de l'aspirina va remuntar l'eliminatòria i va forçar una tanda de penals fatídica. El Bayer Leverkusen guanya la Copa de la UEFA amb la final més sorprenent i cruel de la història.
L'Espanyol no va guanyar la Copa de la UEFA, però els pericos mai oblidaran com mentre el Barça feia el pena i es convertia en un equip petit, per Sarrià, l'Espanyol es feia gran deixant a la cuneta al Milan, o l'Inter.
Per uns dies Barcelona estava de moda no pels colors blaugranes sino per uns pericos blanquiblaus. Leverkusen, 25 anys.

PostData 1: L'actual campió de Champions va guanyar l'Europa League, l'antiga Copa de la UEFA. A Amsterdam, el Chelsea de Rafa Benitez, que té els dies comptats a la banqueta d'Stanford Bridge tot esperant Jose Mourinho, va derrotar al Benfica portuguès amb un gol al minut 92 d'Ivanovic, quan amb 1-1 tot semblava encaminat a la pròrroga. La maledicció europea del Benfica segueix 50 anys després, que l'entrenador hungarès Bela Guttman digués, després que els dirigents portuguesos no el vulguéssin renovar, que sense ell no tornarien a guanyar una Copa a Europa. 7 finals des de que va guanyar la Copa d'Europa del 62 al Madrid, 7 derrotes del Benfica. Per cert, dimarts, el Wigan del català Robert Martínez, campió de la Cup va perdre en partit de lliga al camp de l'Arsenal i baixa a la segona divisió anglesa. Així doncs, jugarà a l'Europa League siguent a la segona divisió.

PostData 2: El Barça de bàsquet ja ha trobat el substitut pel lesionat Nathan Jawai. Serà el grec Lukas Mavrokefalidis, un pivot amb bona mà des de la línia de triple provinent de l'Spartak de Sant Petesburg rus i que va jugar 8 mesos al València. Mavrokefalidis no jugarà avui el partit de Lliga aplaçat per la F4 amb el Barça a la pista del Lagun Aro de Sant Sebastià. Avui també juga la Penya amb el Madrid amb el retorn a Badalona de Rudy Fernàndez, cinc anys després, ara però vestit de blanc.

Les Lligues passives

114 anys d'història del club. 85 anys d'història de la Lliga. 22 títols, l'últim aquest dissabte. És l'històric del Barça a la competició domèstica. Cadascuna de les lligues és especial, en un club que no n'ha guanyat massa en proporció, i la majoria en era del color lluny del blanc i negre i del "mejor equipo del mundo" i del règim franquista: el R. Madrid. Més enllà del com el celebrem (no ens podem omplir la boca de valors i voler donar exemple als nens i després fotre l'espectacle lamentable que van donar alguns jugadors a la CELEBRACIÓ PÚBLICA DE LA RUA com Puyol que anava entrompat fins a les celles) i de les ganes, hem de valorar cada un dels títols guanyats. La història ens deixa lligues per tot: de guanyades a l'últim minut, com les del Dream Team als 90, de guanyades amb la gorra com les de Louis Van Gaal, al 97 i el 98, o com és el cas de l'última lliga, guanyada el dissabte, guanyada en passiva, és a dir aprofitant l'error del rival i tu esperant a casa. Hi ha 4 casos a la història del Barça, com aquest de lligues en passiva:
1. 1990-1991. La Primera de Johan Cruyff. El Barça va llençat cap a la primera Lliga del Dream Team de Johan Cruyff. Ni la sanció de 2 mesos de Hristo Stoichkov per trepitjar el peu de l'àrbitre Urizar Azpitarte, en el Barça - Madrid de Supercopa al desembre, ni la greu lesió de Ronald Koeman, ni l'infart del tècnic que el fa ser unes setmanes baixa. Res atura al Barça. El primer match ball a la lliga arriba a Cadis, curiosament un 11 de maig, com l'altre dia. Els andalusos van de pet a Segona. I Josep Lluís Nuñez, amb una prepotència palmària, fa canviar el dia del partit i paga una morterada perquè es televisi i el món vegi com el seu Barça es proclamava campió de Lliga. La prepotència li va sortir cara a Nuñez. 4-0 i tota Espanya veia com el Barça feia el ridícul. L'endemà, per sort, l'Atlètic de Madrid, l'immediat perseguidor del Barça, perd amb la R. Societat. El Dream Team tenia la primera de les 4 lligues al sac, de manera indirecta.
2. 2005-2006. La Segona Lliga del Jogo Bonito es guanya a la mitja part. El tercer projecte de Frank Rijkaard a la banqueta i de Ronaldinho, el millor jugador del món, va llençat a la segona Lliga d'aquesta era. Era el Barça del Jogo Bonito, de la fantasia, de la màgia de l'home de l'ortodòncia impossible. Classificat per la final de la Champions de París juga a Balaidos, al camp del Celta de Vigo el partit que el podria fer campió de Lliga. Ho fa 1 hora després que el València, el segon classificat de la Lliga, que juga a Mallorca. Els balears guanyen 2-1 als valencianistes, mentres el Barça és al descans del seu partit amb el Celta. La segona part, i la resta de la Lliga és intrascendent. Barça campió de Lliga i el Madrid supera al València al segon lloc.
3. 2008-2009. La Primera del Pep, gràcies al Vilarreal. Després del 2-0 amb el Madrid al Clàssic del Camp Nou, i en ple Tourmalet de partits seguits amb Sevilla, València i Vilarreal, el Barça es posa a 12 punts dels blancs. Un Madrid a la desesperada, encadena una ratxa impressionant de 10 victòries i un empat i retalla la diferència a 4 just abans del Clàssic al Bernabeu. Tothom fa números. El Barça de Pep Guardiola fa el millor partit de la història a Chamartín. És el 2 de maig de 2009, el dia del 2-6. Dos setmanes més tard, a nou punts del Barça, i a manca de 3 jornades, el Madrid visita al Vilarreal, el dissabte. Un gran Diego López, ara porter del Madrid, s'exhibeix i és peça clau pel triomf dels castellonencs. El Barça amb 9 punts de marge veu des de la tele de casa, com guanya la Lliga. Amb la Copa al sac i el cap a Roma a la final de la Champions, l'endemà, el Mallorca fa el passadís d'honor a un Barça ple de suplents.
4. 2012-2013. La Lliga més emotiva. La malaltia de Tito Vilanova, el transplantament de fetge d'Éric Abidal, les seleccions, el 7-0 global del Bayern de Munich a les semifinals de Champions, la misteriosa lesió de Leo Messi... Després d'una primera volta impecable, el Barça comença a notar com tants problemes l'afecten. Aguanta l'embit del Madrid i aconsegueix arribar a manca de 4 jornades a 11 punts del Madrid, que juga amb l'Espanyol a Cornellà dissabte passat. Els pericos fan un gran partit, sobretot a la primera part on Cristian Stuani marca un gol vital... pel Barça, el que li dóna la Lliga. Tot i que el Madrid d'un Mourinho més fora que a dins, empata i té opcions de guanyar, el marcador assenyala l'empat. El Madrid es deixa dos punts i el Barça des de casa, torna a guanyar la Lliga de manera indirecta.
1991, 2006, 2009 i 2013, Lligues guanyades en passiva, però Lligues culers al cap i a la fí.

19 maneres de fer història

Campions del prestigiós torneig de Sant Julià de Vilatorta a l'estiu, 8ens a la classificació final amb un balanç de 16 victòries i 14 derrotes, exhibicions de llibre com les del dia de l'Andorra tant a casa com al País dels Pirineus, o al camp del Sicoris de Lleida. Sempre pencant, sempre amb respecte. El Junior A 2012-2013 del Círcol Catòlic de Badalona  ha fet una gran temporada superant amb escreix totes les espectatives, callant boques, impressionant a la gent i fent coses que ningú esperava ni creia. Aquesta és la història i ells els seus protagonistes.

Xavi Mateu: Gladiador. Sempre immers a les grans batalles al rebot sota el cèrcol. Jugant-se el físic i les ulleres en cada bola en benefici de l'equip. És l'èpica, la valentia, els nassos de l'equip. Esperit Círcol 100%
Ferran Muñoz: Escriptor. El llibre del capità comença malament amb les continues molèsties a principis de temporada. El seu treball va fer que passés pàgina i iniciés un altre capítol. Clarivident com pocs, el voler córrer i veure tres segons abans la jugada ha donat algun disgust, però ningú pot dubtar de la seva valua que l'ha fet debutar amb el Sènior B. L'epíleg de la novel.la, el gran final de temporada.
Josep Campmany: Gallet. Dóna el punt de descarament de l'equip. En el bon sentit. La seva força alhora d'encarar cistella, i el punt d'inconsciència el fa ser el complement del capità a la posició de base
Aleix Sánchez: indispensable. Si no existís l'Aleix s'hauria d'inventar. Des del parquet o des de la banqueta, exerceix la tasca d'animador. Destacat per la seva intel.ligència i la seva visió de joc, també és bon llançador de triples com s'ha vist en els darrers partits i un magnífic defensor
Guillem Carbonell: Iceman. Fred, imperturbable. Calculador. Sembla que mai hi és, però apareix. Dins de la seva aparença nòrdica, s'amaga un autèntic killer dels 6'25. Després d'un moment de baix rendiment va recuperar el to, just abans per col.laborar en l'objectiu final. La perseverança i les ganes que té hi va ajudar molt.
Lluís Guàrdia: Omnipresent. Infranquejable a la defensa, on se li compten infinitat de rebots i taps i imparable a la pintura rival, és la sensació de la temporada, tant amb l'equip B com l'A on es bipolaritza amb èxit. Prova feacent és el partit a casa amb l'Andorra. Venia de Tarragona de jugar amb el B, arriba a la mitja part, revoluciona el matx i es força la pròrroga que ens duu al triomf.
Bernat Freixinet: Esbravat. Com un bon cava sacsejat pels campions, que en treure el tap surt disposat a esquitxar-ho tot, el clenxinat més famós de la Lliga surt a cada partit a donar-ho tot. Exemple de feina fosca, va tenir el premi de sortir de titular als partits finals de l'any
Kike Zamora: Birdià. Líder com Larry Bird, anotador com Larry Bird, carismàtic com Larry Bird. Veure en Kike jugant vestit de blanc a La Plana et fa rememorar aquell llegendari ros fent-se gran al Boston Garden als 80, imperial a sota i al perímetre. En Kike, el 33 del Círcol  és la viva imatge del 33 més gran de tots, Larry Bird, el seu ídol. No té mal gust.
Miquel Sánchez: Especial. Ningú sap perquè. Potser la genètica o potser el talent, però en Miki té allò que els genis posseeixen. Veure'l inscrit a l'acta ja fa respecte. A pista és espectacular. El seu caràcter i un fort temperament són handicaps normal en la joventut del noi que entre tots van polint. El present del Miki és esplèndid. D'ell dependrà que el futur sigui millor.
Raul Díaz, Versàtil. Des de la seva posició d'aler ha anat vasculant com a 1 o 3 depèn de la situació de cada partit. I gairebé mai desentonant. Lluitador, com pocs, la progressió del noi ha estat meteòrica.
Rubén Moreno, Albert Aragonés, Joel Ronda, Pol Ribó, Marc Ruiz, Pau Gros, Àlex Redondo, Marc Ruiz, Jordi Pelatto i Daniel Muñoz, Imprescindibles. Els dos primers no van poder completar la temporada sencera per diversos factors. La resta és la contribució del fantàstic i inesgotable planter. Amb més o menys minuts tots han estat imprescindibles. Menció a part per Daniel Muñoz, germà del Ferran, jugador del Cadet B que va debutar amb el Junior A en un dels millors partits de la temporada, el de l'Andorra.

Ricard Santiago: Revolucionari. El tècnic entra per la porta gran a la família Círcol. Arriba amb la tasca de fer d'un equip amb el cap cot per les circumstàncies, un grup competitiu a l'Interterritorial. I a fe de Déu que ho va fer. Amb exigència, duresa i aplicant a nanos Junior metedologia Senior, i ajudat per l'entrega dels seus nois, ha canviat la mentalitat de l'equip. I ho va fer des del mateix Torneig de Sant Julià on el Círcol va aixecar el trofeu de campions Avui, el Junior A és un equip que es veu capaç de tot. Sense pèndol del Mag Fèlix, el Ricard va prometre 15 victòries i que no perdríem de 70. Efectivament s'han guanyat 16 partits i no ha encaixat mai cap pallissa. La revolució Santiago ha arribat. El futur li depara moltes coses grans i nous reptes a afrontar.
Jaume Parrón: Malalt. Amb els seus estris endimoniats, peses, cordes, gomes i altres artilugis propis de malalts que viuen amb passió la seva feina, la seva tasca ha estat fonamental. El preparador físic ha convertit uns escuradents en bigues de ferro gruixudes. La millora en l'apartat físic del Junior és clau per entendre l'èxit aquesta temporada.
Marcel Pellejero (servidor de vostès), testimonial

I fins aquí, els protagonistes d'una temporada gloriosa i irrepetible. 19 maneres de fer història. Felicitats nois. Sou eterns.

PostData: 500.000 persones, font oficial, van seguir des del carrer la Rua dels Campions del Barça per celebrar la Lliga. L'alcohol i la festa va córrer per l'autocar descapotable. El més perjudicat en la festa va ser el capità Carles Puyol, eufòric en tot moment va acabar molt tocat.

Cup, Lliga i Champions

Maig, mes tradicional de recollida de fruïts de la temporada. En aquest cap de setmana de Sant Anastasi, s'han donat Copes a mansalva.
Paradoxalment, l'Espanyol li va donar la tant esperada Lliga, indirectament, al Barça. Gràcies a l'empat a 1 contra el Madrid a Cornellà - El Prat. Gràcies al gol de Cristian Stuani, uruguaià perico que passarà a la història blaugrana. Gràcies a una primera part catedralícia de l'Espanyol. Gràcies a això, el Barcelona guanya la 22ena Lliga més complicada de la història. Per les baixes, les malalties de Tito Vilanova i Éric Abidal, el calendari a rebentar de dates de seleccions... Ja vindran els temps de les crítiques, de les baixes i de les altes. Ara toca celebrar la Lliga, el títol de la regularitat amb tota la pompa possible. La dificultat ha estat màxima. El Barça guanya la Lliga a 12 punts del Madrid. No es va guanyar la Lliga a la gespa, s'ha guanyat en passiva. Per la tele i veient com el rival ciutadà amargava la nit a l'etern rival. Canaletes va tornar a ser l'epicentre de les celebracions culers. L'endemà, l'Atlètic de Madrid va ser el primer equip en fer el passadís d'honor al nou campió, en el partit del Calderón. Els blaugranes van estrenar la condició de campió de Lliga guanyant 1-2 i amb Leo Messi lesionant-se.
En el panorama internacional, nou èxit del futbol català a Wembley. No. No ens hem tornat bojos. O almenys no més del què estem habitualment. A Wembley, a la final de la FA Cup anglesa, el Wigan del tècnic català Robert Martínez amb altres catalans, al terreny de joc com l'exblaugrana Jordi Gómez o el fill del mític perico Joan Golobart, Román, va guanyar al totpoderós i podrit de calers Manchester City. A vegades el futbol és romàntic. A França, el PSG va guanyar la primera lliga, d'ençà de l'arribada dels petrodòlars de Qatar.
No ens movem de Londres. El Barça de bàsquet no va poder suma la tercera Eurolliga de la seva història perquè va caure amb el Madrid a les semifinals. Els blaugranes no van saber rematar als blancs, en els últims minuts, a un Madrid mort. Un parcial incompresible de 27-7 sentenciar al conjunt català. Als vestuaris va haver autocrítica dels jugadors de Xavi Pascual, que no es feien creus del que van fer. Sobretot Erazem Lorbek que ja a la desesperada per remuntar el partit va llençar un triple sense solta ni volta. Molt encumiable el paper de Nathan Jawai. Amb el peu coix, gairebé trencat va jugar 3 minuts per esponar al seu equip i per donar refresc a Ante Tomic, el millor del Barça. A la final de diumenge, enorme Olympiakos, que no va perdre la cara al partit, tot i el 10-27 del primer quart. Enorme Vassilis Spanoulis, un dels 3 millors jugadors d'Europa amb el blaugrana Joan Carlez Navarro i el jugador del Panathinaikos Dimitris Diamantidis, MVP de la final amb una segona part de llibre. Olympiakos de nou campió d'Europa. I no va caldre miracle Giorgos Printezis, com l'any passat. El Madrid i Florentino es pinten la novena a l'oli. Londres, definitivament no serà recordat amb alegria. A la final de l'Eurolliga junior, la Penya va guanyar al conjunt blaugrana. I a la tarda, els de Xavi Pascual va perdre el prescindible partit el 3er i 4art lloc amb el CSKA de Moscou. Més bàsquet. Divendres, Jaume Ponsarnau, va anunciar que deixarà la banqueta del Manresa després de 7 anys. Un Manresa que en jornada ACB va perdre amb el Cajasol de Sevilla.
Al Gran Premi d'Espanya de F1 al Circuït de Catalunya, la primera prova a Europa, gran, gran victòria del Ferrari de Fernando Alonso. L'asturià va fer una cursa molt intel.ligent, al mateix temps que el seu equip va fer una estratègia molt intel.ligent amb l'administració dels pneumàtics i l'aturada als boxes. Alonso va fer vibrar una grada de Montmeló a petar (gairebé 100.000 espectadors). Van acompanyar l'asturià al podi, el finlandès de Lotus Kimi Raikonnen i el company d'Alonso a Ferrari, el brasiler Felipe Massa. Il cabalino torna a ser rampante. Per cert, una de les imatges del GP són els múltiples pneumàtics absolutament desgastats sobre la llanta per la degradació d'aquests, a causa d'errors de fabricació del subministrador Pirelli.
El Barça d'hoquei patins es va classificar per la F4 de la Lliga Europea en derrotar al Palau al Liceu de la Corunya. De fet el Barça serà l'únic equip català a la F4 de primers de juny, ja que el Noia, el Reus i l'Igualada van quedar eliminats pel Valdagno italià, el Porto i el Benfica portuguès respectivament. I si la setmana passada us parlàvem del triomf del Girona amb el Voltregà a la final de la Lliga Europea femenina, avui us parlem d'una nova final catalana en l'hoquei europeu. A la F4 de la Copa CERS, el Vendrell, l'amfitrió que va vèncer a les semifinals al Bassano italià va derrotar a la final, amb un Gol d'Or a la pròrroga, al Vic, que va vèncer al Vilanova a les semis. Gran temporada la dels del Baix Penedès que a part de la CERS han guanyat també la Copa del Rei d'Oviedo.
En Futbol Sala, a Irún, el Barça Alusport va superar a la final de la Copa del Rei al Pozo Múrcia (6-3), gràcies a una bona arrencada (5-0) al partit.
Un cop més, maig és el mes de la recol.lecta de títols. Aquesta setmana, Cup, Lliga i Champions.

Euroclàssic a l'Eurolliga

Bàsquet i la Gran Bretanya són conceptes antagònics. En territori futbol per excel.lència, l'esport de la cistella queda en lloc residual en el país del rugby, el futbol o el cricket. I si algú li interessa el bàsquet és el de l'NBA americana.
Però per tres dies, a Londres, la capital, es respirarà bàsquet del gran, i per aquest cap de setmana agafarà el relleu de Badalona, com a capital europea del bàsquet. A l'O2 Arena es jugarà a partir d'avui la F4 de l'Eurolliga, la gran festa de la bola taronja a l'antic continent.
I a un país on el bàsquet es viu poc (de fet només 2500 de les 18.000 persones que han comprat abonament són britànics) viurà, paradoxalment, un dels millors partits que es pot veure avui dia. Després del CSKA de Moscou (el gran favorit al títol per trajectòria i equip) - Olympiakos grec, la primera semifinal, Barça Regal - R. Madrid, euroderbi ACB a la F4 de l'Eurolliga. Un duel que ja es va viure a la F4 de Roma del 96, amb triomf culé.
El Barça arriba a Londres molt condicionat per la baixa del pivot Nathan Jawai, i per les molèsties de Marco Todorivic, amb un dit trencat i C. J. Wallace. Amb les posicions de 1, 2 i 3, bases i alers, cobertes el problema dels de Xavi Pascual es troba a la pintura. Serà important el paper d'Ante Tomic, que s'ha de fer amo i senyor de la zona del Madrid.
Pel que fa al conjunt blanc, s'ha d'anar molt de compte amb la gent exterior, com Jacey Carrol o Sergi Llull, terrors des de la línia de 3.
Mengen a part, les estrelles, Joan Carles Navarro, blaugrana, i Rudy Fernàndez, blanca. Ambdós tenen la capacitat de decidir un partit. Uns cracs en majúscules. Els dos millors jugadors del continent cara a cara, en un duel espectacular.
L'eliminatòria està al 50%. Si. El Madrid és líder sòlid a l'ACB, però no ha guanyat res aquest any. La Copa la va perdre amb el Barça. Els catalans tenen a favor la major experiència en F4 recents. A més en els duels directes a les pissarres d'entrenador, Xavi Pascual ha guanyat sempre la partida a Pablo Laso. La F4 de l'Eurolliga iguala els favoritismes. Tot pot passar a les 21:00 (Esport3, TV3 i TVE, en una estranya planificació de la tele catalana en posar una part a un canal i la segona part a l'altre), des de les 19:00 a Rac1.
Comença la lluita final pel ceptre europeu del bàsquet: la F4. Welcome to London.

El silenci en 140 caràcters

Estic molt a favor de les xarxes socials. Sóc el primer en utilitzar-les. I de fet tots els artícles que hem publicat fins ara han estat difosos per elles. Però tenen un problema. No es pot dir tot el que penses o com ho vols dir en 140 caràcters. A vegades és necessari sortir a la palestra i enfrontar-te cara a cara amb el poble.
Tot això ho dic, en relació a dos casos que han sacsejat el barcelonisme en general: l'adeu de Víctor Valdés i l'anunci d'un possible adeu de Carles Puyol.
Valdés va anunciar via Facebook que fotia el camp, que estava fart de tot i volia experimentar noves cultures del futbol. Res més. Silenci. El culé no sap res més. Per gestos podem intuïr alguna cosa més. Com en l'últim i funest clàssic del març on Valdés es va negar a posar-se el braçalet de capità, i després col.locat, de mala folla, es va autoexpulsar per 4 partits.
Sabeu per què marxa? Sabeu quina és la relació amb el cos tècnic? Per què no va voler renovar? Està desmotivat? Fins ara el seu Facebook no diu res. Valdés no és Rustu, ni Baia, ni altres toies que al seu dia van convertir la porta blaugrana en un colador. Valdés és el millor porter de la història del Barcelona, el porter de les tres Champions i el soci li agradaria sentir de la boca del porter i assentat a la Sala de Premsa què passa. Per què marxa amb tant de cabreig? El soci no vol el titular. Vol la notícia amb tot l'abast de la notícia.
Cas similar i, crec més greu, el del capità Carles Puyol. Us dèiem ahir que el programa La Porteria de BTV va dir que el capità deixava el Barça i marxava al Milan. Resposta de Puyol al Twitter "Tot el que han dit de mi a les últimes hores és fals". I jo em quedo igual. Amb el sopar de dimarts encara al coll. Per què van dir que Puyol marxava al Milan? Per què precisament al segon club dels amors del capità blaugrana, com sempre ha dit? I el més important. Recordeu que abans de l'eliminatòria amb el Milan es va operar, tot just quan l'equip es jugava la temporada. Per què en aquell moment, quan segons els metges podria haver-ho fet a final de temporada? Per què es lesiona tant? Per què va renovar per quatre anys i després es despenja? Quina és la relació amb el club? Està cansat? Vol retirar-se? Què li passa? Què passa?
Puyol no és Korneiev, ni Escaig, ni Chigrinsky. És el capità de les tres Champions. És el capità del Barça que ha sobreviscut de Van Gaal a Tito. 14 anys d'entrega que no poden acabar en 140 caràcters, si ha d'acabar.
El soci només demana explicacions. Veure el capità i que se sotmeti a les seves inquietuds, a través dels periodistes, que al cap i a la fí, són els intermediaris del soci.
Accepto els titulars de 140 caràcters, fins i tot per certes vanalitats canvio el titular per la notícia en 140 caràcters. En temes com l'adeu del millor porter de la història del club i el futur del capità no es poden tancar mitjançant RT i #hashtags.
La gent necessita explicacions. Necessita el discurs i sentir que els aludits els responen cara a cara. Puyol i Valdés són massa importants per parlar-ho fora dels canals oficials.
Que el twitter no sigui una eina per tapar la veritat, perquè al final els famosos 140 caràcters seran silenci, paper mullat, tablet esquerdat. #forçabarça.

PostData: El Madrid va golejar 6-2 en partit de Lliga avançat per la final de la Copa del Rei i ha evitat que el Barça guanyés ja la Lliga. Si diumenge, els de Tito Vilanova guanyen a l'Atlètic de Madrid al Calderón serà campió, o si l'Espanyol puntua amb el Madrid a Cornellà.

Deixeu sortir abans d'entrar

Amb la Lliga gairebé al sac i sense res méa a pelar, a Can Barça s'ha acabat la primavera, ha començat l'estiu i comencen els rumors d'altes i baixes per la temporada que ve. L'estiu serà mogut a la Secretaria Tècnica i sembla que tot s'ha accelerat. Surten noms per reforçar el Barça i ja surten els primers candidats a sortir del paradís.
Alguna cosa passa a Can Barça quan Andrés Iniesta i Gerard Piqué diuen que la plantilla necessita retocs. Alguna cosa grossa, i el futur dirà si bona o dolenta. Per cert que el club té la intenció de renovar d'una tacada a Piqué, Iniesta i Sergio Busquets, en una jugada de billar a tres bandes.
Confirmada segur la baixa del porter Víctor Valdés, que va dir que vol fotre al camp en algun lloc on el motivi.
I aquí entrem en el Gran Hermano blaugrana amb nominacions a tutti pleni per fotre el camp: Adriano, Villa, Alexis (d'aquí que es volgui fitxar Neymar), o Tello.
La sorpresa en aquesta nòmina de possibles baixes té el nom de Carles Puyol. La gent de La Porteria de BTV va anunciar que el capità marxarà al juny del Barça per anar a petar al Milan. Veurem si es confirma, i si és cert, Puyol, que torna a estar lesionat, per enèssim cop i que la fama de Tarzan per recuperar-se abans de temps ha caigut, haurà de respondre perquè marxa si fa poc va renovar per 4 anys.
Un altre tema: els cedits. Els casos entre altres de Bojan i Isaac Cuenca. Bojan, per contracte ha de tornar al Barça. Tornarà a marxar cedit i esperem que en millors condicions que com el van cedir: havent de pagar calers per tornar. Cuenca, a l'Ajax d'Amsterdam tornarà a fotre el camp, esperant que les lesions el respectin.
Carpeta 3 de baixes. La gent del filial, que per potencial poden jugar a Primera però no al Barça. El club mal que els pesi, si no valen pel primer equip ha de deixar volar les estrelles del B per no estancar-les. A Sergi Roberto, Rafinha o Gerard Deulofeu se'ls hi queda curt la Segona.
La carpeta més espinosa: Éric Abidal. El tema és prou delicat per tractar-lo i solucionar-lo a la babalà. El representant del francès diu que el jugador està molest per l'actitud del Barça en no renovar-lo. No entén que si està bé per la pràctica activa del futbol, no jugui ni que la Directiva no l'hagi ofert seguir. Abidal és tot un símbol de l'esport pel què ha fet: superar un càncer, superar un transplantement i tornar a jugar a futbol. Abidal es mereix seguir al Barça. Però ningú sap de què. Si realment té les condicions físiques per no ser un llast per l'equip ha de seguir. Si no, cal agraïr-li els seus serveis i dir-li que es quedi al Barça fent funcions de representació. Éric Abidal és un actiu del Barcelona, com a persona, i com a símbol de la lluita contra el mal lleig. L'Abi representa els valors en què ens omplim la boca quan pronunciem el nom Barça. L'Abi ha de ser culé com sigui.
S'obre el Mercatto més mogut dels últims anys al Camp Nou. La paradeta està moguda. Es busca un davanter, algú que faci competència a Leo Messi, un central, un lateral i un porter. Però un consell: deixeu sortir abans d'entrar.

PostData 1: L'operació sortida comença el dia que el Barça pot guanyar la Lliga de manera indirecta. Avui mateix, si el Madrid no guanya al Màlaga, en partit avançat perquè els blancs juguen la final de la Copa del Rei, el Barça serà ja matemàticament campió de Lliga

PostData 2: El Manchester United ha anunciat que el seu entrenador Alex Fergusson es retirarà al final de la temporada. Després de 26 anys al càrrec, i amb 71 anys d'edat, l'entrenador més llorejat del conjunt anglès marxa amb 38 títols a l'esquena. Old Trafford ja triga a preparar l'homenatge. Veureu com serà brutal. Com es mereix Sir Fergusson. El substitut de Fergusson serà David Moyes, el tècnic de l'Everton.

Futur negre a la casa blanca

"El Barça és el millor equip del món en els últims 20-30 anys." La frase no és ni de Johan Cruyff ni cap jugador del club, ni cap periodista, ni cap altra llegenda del futbol.
Aquesta frase la va dir divendres José Mourinho, el tècnic del Madrid, en una nova i esperpèntica roda de premsa, on va recordar el seu palmarès europeu a Chamartín, comparant-se i desprestigiant als seus col.legues que el van precedir a la banqueta. Mou ha obert definitivament la porta de sortida. Ha vessat benzina a la casa blanca i l'ha començat a incendiar. No ha fet res que no sabíem. Va fer el mateix amb el Chelsea i l'Inter. Comença l'operació Terra Cremada.
En altres circumstàncies, i altres persones,  un entrenador del Madrid diu en públic que l'etern rival és millor que el seu equip, i a l'instant hauria saltat pels aires. Recordeu Bernd Schuster? Va ser expulsat del Madrid, abans d'un Clàssic, perquè va dir que amb l'equip que tenia no podia fer res al Camp Nou. No va fer falta "desir nada más" perquè saltés de la banqueta.
Però Mourinho no és l'entrenador del Madrid, ÉS el Madrid. Ell, la persona i la circumstància. Sembla que el Madrid sense Mou no és res. Un futur sense Mou sembla la fí del món. S'ha acabat l'existència de Dodotis a Chamartín. La por per la marxa de l'Ésser Superior és descomunal, i la massa social madridista reacciona airada. Ni Tomás Roncero, el llepaculs oficial de Mou, pot amagar-ho.
El madridisme xiula a Mourinho i ovaciona Iker Casillas, el millor porter del món, pal i icona de la bandera blanca, condemnat a escalfar banqueta perquè Mou no suporta que el critiquin. El Bernabeu dicta sentència. El dit a l'ull a Tito ja no fa gràcia. Ni els porqués, ni les llistetes, ni els titella Karanka, ni que desacrediti la institució. Un palmarès irrisori no justifica res, perquè el Sant Cristo Orellut, la Décima Champions, no tant sols no ha arribat, sinó que al 2011, el Barça li va refregar per la cara la Quarta Copa d'Europa.
A Can Barça les coses no van bé i l'estiu ha de ser imperiosament mogut per reiniciar el cicle. Però a Madrid, el futur és molt més negre, perquè entre altres coses, encara esperen que comenci el seu cicle. Conseqüències d'hipotecar la Casa Blanca a un rei del farol.
Mourinho no és home de club. És home de títols i d'egos. Rarament té estima a qui el paga. Després de convertir al Chelsea en una referència a Europa, en no guanyar la Champions, el va desvallestar, el va fer ser un equip odiat, i ni tant sols la Champions 2012 ha fet que torni a ser el mateix. A Itàlia, es va barallar amb Déu i sa mare. Fins que no va guanyar la Champions amb l'Inter de Milà no va parar. Després, terra cremada. Equip odiat, mort, i actualment aquest any no jugarà a Europa.
Florentino Pérez estava avisat. Però va jugar-s'ho tot i ho ha acabat perdent tot per una Copa d'Europa: credibilitat, estima pel club que presideix, i odi de tothom, jugadors inclosos.
Mourinho marxarà del Madrid amb divisió al vestuari, cabreig a tot arreu, i sense entrenador per l'any que ve. Sonen Carlo Ancelloti del PSG o Jürgen Klopp, el Mourinho del Borussia Dortmund.
El futur a la Casa Blanca és negre per tots. No és d'estranyar que Alfredo Di Stefano, el mite argentí dels anys 50, de 86 anys es casi amb la seva secretària, de 36. Per amor, segur, sobretot la de la noia. Malpensats els que creieu que es vol treure un sobresou amb la "minsa" pensió del jovencell futur espòs. La Saeta Rubia vol una excusa per marxar ben lluny, de lluna de mel, perquè quan rebenti tot al R. Madrid no s'esquitxi de sang. Visca els núvis. Llarga vida a la parella i que el seu futur sigui color rosa, que el del Madrid pinta ben negre.