divendres, 31 de gener del 2014

El Motí de l'Anxova

Una Lliga que cada dos per tres està als jutjats perquè els seus representants fan de la corrupció el pa de cada dia. Una Lliga on mana més el comandament a distància que el senyor President. Una Lliga que no omple estadis perquè posen horaris indescents. I una Lliga on ningú es preocupa dels clubs petits i interessa que fan els dos gegants. Aquesta és la millor lliga del món: l'espanyola, viu reflex de com va aquest cony de país veí anomenat Espanya.
És la Lliga del Barça i del Madrid i de la resta de clubs quan passa quelcom lamentable com ahir a Santander. El partit de tornada de quarts de final de Copa entre el Ràcing de Santander de Segona B, fins no fa massa entre els 20 de Primera i la R. Societat va durar 30 segons: els del xiulet inicial de l'àrbitre i el de la suspensió.
Tothom estava avisat. Però fins al moment ningú veia com ho farien. Els jugadors del Ràcing en protesta perquè no cobren des de fa tres mesos i demanant la dimissió del Consell d'Administració es van plantar enmig del terreny de joc i van dir a l'àrbitre que no jugarien. Conseqüència directe. El conjunt càntabre eliminat. Conseqüència posteriors, ja veurem. Veurem si la Lliga els sanciona (esperem que no ja que l'últim precedent, el 2002, quan el Barça es va negar a jugar amb l'Atlètic de Madrid perquè no tenia prou efectius a causa d'un compromís de seleccions jugat feia menys de 48 hores, l'estipulat pel descans dels jugadors). I veurem si el Consell del Ràcing dimiteix. Els de Santander han tornat a caure amb la mateixa pedra dels Dimitri Pitterman, primer i els àrabs segon: paio amb pasta que fa un any grandiós fitxant l'oro i el moro i l'any següent es cansa, deixant això si els cracs i les exorbitants nòmines perquè qui pugui les pagui. Ergo, club a la ruïna
Els jugadors són les víctimes innocents d'un lamentable sistema de gestió dels clubs i de la Lliga.
A molts el cas del Ràcing els podria recordar als del Motí de l'Hepsèria de Can Barça, quan en una reunió a l'Hotel Hespèria de Barcelona, al 1988, els jugadors del Barça reclamaven uns diners en concepte de drets d'imatge que el President Nuñez deia que ja havien cobrat, i en conseqüència la seva dimissió. Al final Nuñez se'n va sortir amb la seva. No va haver de pagar res i va fotre fora a tots els firmants del comunicat. Va fitxar a Cruyff i es va gestar el Dream Team.
Però el Ràcing no és el Barça. I com tampoc el Lleida, el Jaén, el Santa Coloma, o molts altres jugadors d'altres clubs que protesten en silenci per un sou per poder menjar.
Aquest és el gran mal del futbol espanyol i del país que el rodeja: estirar més el braç que la màniga. El motí de l'Anxova és només la punta de l'iceberg

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada