dijous, 23 de gener del 2014

La regla que confirma l'excepció

Espero que durant molt de temps no haguem de tornar a parlar del Llevant com a rival del Barça, encara que sigui en la prèvia d'un Gamper. Ahir, un cop més, igual que diumenge passat, el conjunt granota ens va fer atravessar el sopar durant 45 minuts.
Al final, la regla que de 100 vegades que aquest Barça jugui amb el Llevant guanyarà, es va complir. I amb escreix; tant que les semis són un fet, que s'haurà de ratificar amb un tràmit al Camp Nou, la setmana que ve.
Però, també és cert, que durant la primera part, el combatiu Llevant de Joaquín Caparrós, tècnic que sempre causa problemes al Barça i als grans equips amb el seu plantejament tàctic (sense anar més lluny, el Madrid es va deixar punts aquest any al Ciutat de València) va tenir contra les cordes al conjunt barcelonista. 45 minuts de molt patiment. D'una nova lesió de Carles Puyol, que demana a crits la retirada, la d'un 1-0 que feia neguitejar al culé, la d'un Tello que xutava, no la ficava, però que estava escalfant pel que vindria després, i d'un Messi que a poc a poc començava a carburar.
La segona part però va ser molt diferent. I tot va canviar per un cop de sort. Un gol en pròpia porta del Llevant va obrir les portes a les semis de Copa al Barça. Va ser un cop més moral que físic que va enfonsar al conjunt granota. El Barça va jugar a plaer i això significa que Messi jugava alegre, content. Ergo, la bèstia es desbocava i era imprevisible.
En el partit 400 de la criatura amb el Barça, Leo, es va disfressar de Magic Johnson i en comptes de marcar es va dedicar a repartir assistències. 4 assistències, 4 gols. Messic Johnson i Karim Abdul Tello Jabar anotant un Hat Trick, el primer amb la samarra blaugrana, dedicat a la Carlota, la seva futura filla. Els reis al Ciutat de València. Ambdós van classificar al Barça per a semis, si cap devacle ho impedeix (compte que si hi ha algun club que ho pot fer aquest és el Barça).
Al Ciutat de València, Llevant 1 - Barça 4: la regla que confirma l'excepció de diumenge passat

PostBarça: Però avui a l'entorn blaugrana, no es parla ni de Tello, ni Messi ni de pilotes. Es parla de Sandro Rosell. Just acabat el partit, La Vanguardia, anunciava que Sandro Rosell es planteja dimitir com a president del Barça, si al final és imputat pel jutge pel cas Neymar per no interferir a la vida del club. De moment la querella, presentada pel soci Jordi Casas és admesa. Un parell d'ítems: imputat no vol dir acusat, i per tant la possible dimissió de Sandro és més que admirable; i dos. Això al Madrid no passa. Allò és una dictadura. I Bale? Quant va costar?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada