Avui, permeteu-me que no parli del cap de setmana, de l'entrevista a Josep Maria Bartomeu de dissabte a Esport3 sobre el futur del Barça (demà en parlem), un Barça que per cert va diambular una jornada de lliga més esperant per acabar, guanyant a l'Athlètic de Bilbao; ni de la derrota de l'Espanyol a casa la R. Societat; ni de la victòria de Lewis Hamilton al GP de la Xina de F1; ni de la derrota del Barça d'handbol a la pista del Rhein Neckar Lowen alemany a l'anada dels quarts de la Champions; ni de la classificació del Barça de bàsquet per la F4 de Milà de l'Eurolliga en derrotar al Galatasaray turc per un global de 3-0; ni tampoc de la jornada ACB amb la derrota del Manresa contra el Cajasol.
Avui, no vull parlar de tot això, Avui us convido a fer un viatge en el temps. Un viatge al passat concretament un 21 d'abril de 1994, avui fa 20 anys, el dia que el rellotge no va corre, el dia que Badalona va tocar el cel. Quan la Penya va ser campiona d'Europa. Del Bressol a l'eternitat.
Posem-nos en antecedents. La millor Penya de la història, aquella dels Jofresa, Villacampa, Ruf o Mike Smith, era la referència a nivell estatal i europeu. Aquell Dream Team de Zeljko Obradovic a la cistella, a l'ombra mediàtica del Dream Team del futbol blaugrana i Johan Cruyff, feia bavejar l'encara nou Palau Olímpic de Badalona. El fins el moment quàdruple campió ACB estava fent una campanya irregular i queia amb el Madrid al Play Off de semis de l'ACB. Tot el contrari passaria a Europa on els verdinegres eliminarien per la via ràpida als blancs als quarts de final de la Lliga Europea i es classificarien, de nou, per la fase final de la Lliga Europea, 2 anys després del maleït triple de Djordjevic i el Partizan de Belgrad, a Istanbul, que ens deixava amb la mel als llavis.
El mític Pavelló de la Mà d'Elíes de Tel Aviv, ara invadit per la tecnologia mòvil del Nokia Arena seria la seu d'una F4, la del 1994, amb dos derbis: un de grec entre l'Olympiakos de Fassoulas i Paspalj (us sona?) i el Panathinaikos de Gallis i Vrankovic. L'altre, català, el Clàssic per exceŀlència: Joventut-Barça que curiosament havien compartit el mateix vol a Israel.
Una gran segona part de la Penya, liderada per Jordi Villacampa i els triples de Tomàs Jofresa, va classificar als badalonins per la final d'aquell 21 d'abril de 1994 deixant al Barcelona d'Aíto García Reneses a la banqueta i Epi, a la pista, un cop més sense l'Eurolliga. El rival del 7Up Joventut a la final, dos dies després, seria l'Olympiakos que havia derrotat als seus compatriotes verds en un duel ajustadíssim.
Aquell vespre, d'avui fa 20 anys, la Penya no anava de favorita, tal com si va passar feia dos anys a Istanbul. Catalunya pendent del millor equip del país i referent a Europa: la Penya.
Els nervis de la inexperiència en cites com aquesta d'ambdós (pels catalans era tan sols la segona participació a una F4 i els grecs s'hi estrenaven) va fer que l'angoixa aparegués i no fos fins al minut 2:30 de partit quan s'anotés la primera cistella.
Zarko Paspalj, un malson pel Joventut, lideraria a Olympiakos i els faria gaudir de l'avantatge més ampli en tot l'enfrontament a l'equador de la primera part (16-24). Els badalonins es van sobreposar a Paspalj i gràcies a Villacampa i a Ferran Martínez, l'MVP de la final, empataven el matx a 39 al final dels primers 20 minuts (recordeu que aquella època els partits tenien dos parts de 20 minuts i no els 4x10 quarts actuals)
A la represa, el mateix guió de nervis i imprecisions a les dues bandes. A manca de 5 minuts pel final, Olympiakos guanya de 5 punts (52-57) i el seguidor verdinegre ho veu més negre que verd i pensa que aquest any tampoc. Però en aquests moments Elíes, Déu, va fer nom al seu pavelló i va donar un cop de mà a la Penya. Un tir lliure de Ferran i un triple de Villacampa que, injustament serà oblidat pel què passaria segons després, iniciava el miracle verdinegre. Error grec al següent atac i...
Ja sabeu el què va passar després. Triple de Ferran que no entra, rebot ofensiu, Villacampa per Jofresa i Rafel cap a Elíes, reencarnat en Corny Thompson, que clava el triple més important de la història verdinegre. 59-57. Però no s'havia acabat. Quedaven 13 segons.
Déu Corny obrà el miracle però s'hauria d'esperar per celebrar-lo. Fins i tot massa.
Mike Smith fa la cinquena falta sobre Zarko Paspalj. L'estrella croata dels grecs tindria un 1+1 (reclamo el seu retorn) des de la línia dels 4'60 per forçar la pròrroga. La Penya confiava que com les seves temptatives anteriors a la segona part (4) fallés. I va fallar... I el rellotge no va corre per molt que tothom inclòs Jordi Basté en una inoblidable transmissió a Catalunya Ràdio es queixés. A 4'7 segons, i crono parat Olympiakos va llençar una infinitat de cops fins que la taula va donar l'start al crono i el temps es va acabar. 4'7 segons de rellotge que per una gran errada de la taula anotadora van ser 13 reals i ben bé 5 opcions de tir pels grecs per guanyar. Però aquest cop es va fer justícia amb l'històric Joventut de Badalona guanyador de tot el que es podria guanyar.
Botzina final i esclata l'eufòria. Adéu a Djorjedvic, al triple i al Partizan. I a Paspalj malson de la Penya a aquella inoblidable final. La Penya campiona d'Europa. El primer equip català en aconseguir-ho. La ciutat del Bressol del Bàsquet té des d'aquell moment el més gran tresor.
Un matx amb un resultat escarrancit,(59-57) un Olympiakos que no anota en 8 minuts i una Penya campiona d'Europa. El Dream Team verdinegre ja té l'orelluda del bàsquet, una Copa estèticament molt lletja comparada amb la futbolística però tant Copa i tant d'Europa com l'altra. Com el nou campió. De Badalona. Del Bressol del basquetbol.
Avui fa 20 anys del gran èxit de la Penya i del bàsquet català. Moltes coses han canviat fins al moment i per pressupost difícilment tornarem a viure dies com aquests. Però l'esperit de la Penya, la seva gent i l'orgull de ser de la Penya és invariable. I pels segles dels segles.
21 d'abril de 1994. Tel Aviv. El dia que Badalona va tocar el cel. El dia que el rellotge no va corre.
Felicitats Penya. Per molts anys. Tel Aviv, 20 anys després.
El mític Pavelló de la Mà d'Elíes de Tel Aviv, ara invadit per la tecnologia mòvil del Nokia Arena seria la seu d'una F4, la del 1994, amb dos derbis: un de grec entre l'Olympiakos de Fassoulas i Paspalj (us sona?) i el Panathinaikos de Gallis i Vrankovic. L'altre, català, el Clàssic per exceŀlència: Joventut-Barça que curiosament havien compartit el mateix vol a Israel.
Una gran segona part de la Penya, liderada per Jordi Villacampa i els triples de Tomàs Jofresa, va classificar als badalonins per la final d'aquell 21 d'abril de 1994 deixant al Barcelona d'Aíto García Reneses a la banqueta i Epi, a la pista, un cop més sense l'Eurolliga. El rival del 7Up Joventut a la final, dos dies després, seria l'Olympiakos que havia derrotat als seus compatriotes verds en un duel ajustadíssim.
Aquell vespre, d'avui fa 20 anys, la Penya no anava de favorita, tal com si va passar feia dos anys a Istanbul. Catalunya pendent del millor equip del país i referent a Europa: la Penya.
Els nervis de la inexperiència en cites com aquesta d'ambdós (pels catalans era tan sols la segona participació a una F4 i els grecs s'hi estrenaven) va fer que l'angoixa aparegués i no fos fins al minut 2:30 de partit quan s'anotés la primera cistella.
Zarko Paspalj, un malson pel Joventut, lideraria a Olympiakos i els faria gaudir de l'avantatge més ampli en tot l'enfrontament a l'equador de la primera part (16-24). Els badalonins es van sobreposar a Paspalj i gràcies a Villacampa i a Ferran Martínez, l'MVP de la final, empataven el matx a 39 al final dels primers 20 minuts (recordeu que aquella època els partits tenien dos parts de 20 minuts i no els 4x10 quarts actuals)
A la represa, el mateix guió de nervis i imprecisions a les dues bandes. A manca de 5 minuts pel final, Olympiakos guanya de 5 punts (52-57) i el seguidor verdinegre ho veu més negre que verd i pensa que aquest any tampoc. Però en aquests moments Elíes, Déu, va fer nom al seu pavelló i va donar un cop de mà a la Penya. Un tir lliure de Ferran i un triple de Villacampa que, injustament serà oblidat pel què passaria segons després, iniciava el miracle verdinegre. Error grec al següent atac i...
Ja sabeu el què va passar després. Triple de Ferran que no entra, rebot ofensiu, Villacampa per Jofresa i Rafel cap a Elíes, reencarnat en Corny Thompson, que clava el triple més important de la història verdinegre. 59-57. Però no s'havia acabat. Quedaven 13 segons.
Déu Corny obrà el miracle però s'hauria d'esperar per celebrar-lo. Fins i tot massa.
Mike Smith fa la cinquena falta sobre Zarko Paspalj. L'estrella croata dels grecs tindria un 1+1 (reclamo el seu retorn) des de la línia dels 4'60 per forçar la pròrroga. La Penya confiava que com les seves temptatives anteriors a la segona part (4) fallés. I va fallar... I el rellotge no va corre per molt que tothom inclòs Jordi Basté en una inoblidable transmissió a Catalunya Ràdio es queixés. A 4'7 segons, i crono parat Olympiakos va llençar una infinitat de cops fins que la taula va donar l'start al crono i el temps es va acabar. 4'7 segons de rellotge que per una gran errada de la taula anotadora van ser 13 reals i ben bé 5 opcions de tir pels grecs per guanyar. Però aquest cop es va fer justícia amb l'històric Joventut de Badalona guanyador de tot el que es podria guanyar.
Botzina final i esclata l'eufòria. Adéu a Djorjedvic, al triple i al Partizan. I a Paspalj malson de la Penya a aquella inoblidable final. La Penya campiona d'Europa. El primer equip català en aconseguir-ho. La ciutat del Bressol del Bàsquet té des d'aquell moment el més gran tresor.
Un matx amb un resultat escarrancit,(59-57) un Olympiakos que no anota en 8 minuts i una Penya campiona d'Europa. El Dream Team verdinegre ja té l'orelluda del bàsquet, una Copa estèticament molt lletja comparada amb la futbolística però tant Copa i tant d'Europa com l'altra. Com el nou campió. De Badalona. Del Bressol del basquetbol.
Avui fa 20 anys del gran èxit de la Penya i del bàsquet català. Moltes coses han canviat fins al moment i per pressupost difícilment tornarem a viure dies com aquests. Però l'esperit de la Penya, la seva gent i l'orgull de ser de la Penya és invariable. I pels segles dels segles.
21 d'abril de 1994. Tel Aviv. El dia que Badalona va tocar el cel. El dia que el rellotge no va corre.
Felicitats Penya. Per molts anys. Tel Aviv, 20 anys després.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada