dijous, 21 de febrer del 2013

Descens terrenal

Des que Giuseppe Meazza, que dóna nom a l'estadi de Milà, mite de Milan i Inter, va inventar el catenaccio, creant la marca pròpia del futbol italià, tothom busca la manera de trencar el mur ultradefensiu. Però una cosa és que es busqui la manera de superar aquest plantejament tant lícit com antifutbolístic, i l'altre és fer el què va fer el Barça ahir.
No hi ha excuses. Ni la gespa lamentable, impròpia d'una competició com la Copa d'Europa, ni l'àrbitre, que també s'hi va lluïr no veient unes mans de llibre, en el primer gol rossonero. Ni res.
Qui va sorprendre ahir a San Siro va ser el Barça. Va fer el ridícul. Un partit lamentable. No es recordava quelcom així des de l'època de Frank Rijkaard. Dificilment es guanya un partit si no es xuta a porta. Abbiati, el porter del Milan encara està esperant que algú el posi a prova. Anàvem de sobrats, pensant que jugàvem amb la Penya Bufanda i vam sortir escaldats, però vius.
Ridícul. No hi ha millor paraula per definir el desastre d'ahir. No és la primera vegada que el Barça perd amb un equip que planta l'autobús al darrere (l'Inter al 2010 o el Chelsea l'any passat), però a diferència d'ahir, el Barça s'hi va deixar la pell sempre, intentant marcar. L'únic que es va deixar a San Siro al final del matx d'anit, l'equip, va ser la vergonya. Per això estem emprenyats, la culerada. Ens crèiem déus i al final vam baixar del Cel a la Terra de cop, amb un clatellot de realisme. El Milan sempre serà el Milan. El del catenaccio i el contraatac, el mateix que va marcar 2 gols.
2-0. El Barça encaixa gol per 10è cop consecutiu. 2-0. Començo a notar Messidependència. Si el 10 no marca ja podem resar a la Moreneta. 2-0, i si, es pot remuntar.
El 2-0 és un nefast resultat si, però si hi ha algú que pot reconduïr el camí a Wembley és aquest Barça. Això si. Només es farà amb humilitat, buscant l'excel.lència del futbol que va desgastar al seu dia Pep Guardiola, i amb l'ajuda del Camp Nou. Un Camp Nou que ha de ser el Camp Nou, i no el Bernabeu. La sobreexcitació que ens venen des de Madrid amb morts pel mig, no és pròpia de la gent blaugrana. Ni és bona. Ja ho vam veure el 2010. Les nits màgiques de l'Estadi comencen al matí quan els diaris et diuen que vagis al camp, quan tu penses que serà impossible, quan arribes al camp i per fí et treus el Dodotis. Ara et transformes en hooligan i animes. No abans. A la gespa ja saben què han de fer.
Ridícul monumental del Barça ahir a San Siro. Ridícul salvable d'aquí tres setmanes a l'Estadi. El triomf del catenaccio. Milan 2- Barça 0. I ara a callar i a pencar.

PostData: En un matí dur de ressaca el Barça ha rebut la millor notícia possible. Éric Abidal, després del transplantament de fetge ha rebut l'alta mèdica i podrà tornar a jugar quan el cos tècnic ho trobi convenient. Ben tornat Abi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada