Gaudim del moment

Rafael Jofresa, Jordi Villacampa, Tomas Jofresa, Carles Ruf, Ferran Martínez... i els americans. Era l'època més triomfant del Joventut recent, el de la Copa d'Europa de Tel Aviv'94, que va començar als inicis del 90 i que va culminar precisament a Israel. Era l'època en què els aficionats verdinegres podrien recitar un cinc inicial, com quan els culers recitaven l'11 inicial de la final de Wembley 92.

L'època triomfant de la Penya, com l'època dels Nino, Santillana, o la dels Margall. Més recentment trobem l'època Rudy i Ricky, però segurament per molt que ens enrecordem de la doble R, no recordem els companys que tenien el seu costat, un any determinat.

A la Penya, ni en el bàsquet d'èlit ja no hi poden haver-hi cicles d'equips amb els mateixos components. Un any i canvi de cromos. La crisi és molt bèstia, i el peix gran es menja el petit. I si el petit és bo, poseu-vos-hi bé que anirà a petar al gran. A Manresa passa igual i ja veieu com dels 11 components del conjunt bagenc, 10 són nous

Marxen els jugadors, però la il·lusió de fer-la gran sempre queda. I a la Penya, la il·lusió per fer-la molt grossa, és ja una realitat feacent. 

Gairebé assalta el Palacio de la Comunidad amb el Madrid, va ensorrar el Palau Blaugrana, i diumenge passat va tombar el líder invicte Unicaja de Màlaga. El Joventut de Badalona, l'històric Penya Spirit of Badalona, la Penya per a tots, aquella que sempre ha estat a dalt de tot de l'èlit del bàsquet, la mateixa de Tel-Aviv '94, la dels múltiples patrocinadors (des de caixes fortes Fichet, a refrescos com Schweppes o 7'Up, de viles olímpiques com Montigalà, o assegurances vàries), la que sempre ens fa patir, ara ens torna a encigalar al personal. És la Penya dels joves, la del Llovet, Barrera o Suàrez; la dels pertorbats encantadors com Mallet o Kirksay, o d'un veterà com Sitapha Savané que a sobre té cultura i altres coses més al cap que la pilota de bàsquet.

Gaudim del moment penyeros. Als tribuneros de l'Olímpic, que encara viuen de l'Eurolliga de Tel-Aviv i Pasjpal i que es pensen que cada any hem de sentir el "Devotion" de l'Eurolliga, gaudiu, perquè ves a saber quan el tornarem a viure. La situació de la Penya actual dista i molt de la del 94. Perquè ens entenguem, estem més propers de l'Espanyol, que fa d'Europa, paraula tabú, que del Barça del Pep. 

Ara el moment és verdinegre. Setena a la taula classificatòria, en posicions de Copa Gran Canària 2015, té cada cop més propera el somni de febrer d'estar amb els 8 primers a les Illes Afortunades, i perquè no, altres somnis, que si venen benvinguts seran, però que si no, no passarà res. 

A la Penya, almenys jo, no li exigeixo resultats. Els hi exigeixo bon joc. És inconscebible el què va passar amb l'Obradoiro i la remuntada de 16 punts (i era la mateixa Penya que va assaltar el vell Blaugrana). El què vingui, benvingut serà

I aquest dissabte, toca Andorra, que com va passar a Saragossa, espera una munió de verdinegres que visitaran el País dels Pirineus per assaltar una pista difícil i treure's l'espina de les semis de la Lliga Catalana, on els andorrans van ser superiors als verdinegres. Esperem que no passi com a Saragossa i tots aquests aficionats tornin a casa al mateix temps i no retinguts per portar estelades. Per sort, entre andorrans i catalans com més cosins més endins que diria Tomeu Penya (Penya cognom, no per ser fan del Joventut que ho desconec).

Gaudim del moment. Perquè ara és temps de Penya a l'ACB. La Badalona verdinegre torna a estar de moda.