L'època triomfant de la Penya, com l'època dels Nino, Santillana, o la dels Margall. Més recentment trobem l'època Rudy i Ricky, però segurament per molt que ens enrecordem de la doble R, no recordem els companys que tenien el seu costat, un any determinat.
A la Penya, ni en el bàsquet d'èlit ja no hi poden haver-hi cicles d'equips amb els mateixos components. Un any i canvi de cromos. La crisi és molt bèstia, i el peix gran es menja el petit. I si el petit és bo, poseu-vos-hi bé que anirà a petar al gran. A Manresa passa igual i ja veieu com dels 11 components del conjunt bagenc, 10 són nous
Marxen els jugadors, però la il·lusió de fer-la gran sempre queda. I a la Penya, la il·lusió per fer-la molt grossa, és ja una realitat feacent.
Gairebé assalta el Palacio de la Comunidad amb el Madrid, va ensorrar el Palau Blaugrana, i diumenge passat va tombar el líder invicte Unicaja de Màlaga. El Joventut de Badalona, l'històric Penya Spirit of Badalona, la Penya per a tots, aquella que sempre ha estat a dalt de tot de l'èlit del bàsquet, la mateixa de Tel-Aviv '94, la dels múltiples patrocinadors (des de caixes fortes Fichet, a refrescos com Schweppes o 7'Up, de viles olímpiques com Montigalà, o assegurances vàries), la que sempre ens fa patir, ara ens torna a encigalar al personal. És la Penya dels joves, la del Llovet, Barrera o Suàrez; la dels pertorbats encantadors com Mallet o Kirksay, o d'un veterà com Sitapha Savané que a sobre té cultura i altres coses més al cap que la pilota de bàsquet.
Gaudim del moment penyeros. Als tribuneros de l'Olímpic, que encara viuen de l'Eurolliga de Tel-Aviv i Pasjpal i que es pensen que cada any hem de sentir el "Devotion" de l'Eurolliga, gaudiu, perquè ves a saber quan el tornarem a viure. La situació de la Penya actual dista i molt de la del 94. Perquè ens entenguem, estem més propers de l'Espanyol, que fa d'Europa, paraula tabú, que del Barça del Pep.
Ara el moment és verdinegre. Setena a la taula classificatòria, en posicions de Copa Gran Canària 2015, té cada cop més propera el somni de febrer d'estar amb els 8 primers a les Illes Afortunades, i perquè no, altres somnis, que si venen benvinguts seran, però que si no, no passarà res.
A la Penya, almenys jo, no li exigeixo resultats. Els hi exigeixo bon joc. És inconscebible el què va passar amb l'Obradoiro i la remuntada de 16 punts (i era la mateixa Penya que va assaltar el vell Blaugrana). El què vingui, benvingut serà
I aquest dissabte, toca Andorra, que com va passar a Saragossa, espera una munió de verdinegres que visitaran el País dels Pirineus per assaltar una pista difícil i treure's l'espina de les semis de la Lliga Catalana, on els andorrans van ser superiors als verdinegres. Esperem que no passi com a Saragossa i tots aquests aficionats tornin a casa al mateix temps i no retinguts per portar estelades. Per sort, entre andorrans i catalans com més cosins més endins que diria Tomeu Penya (Penya cognom, no per ser fan del Joventut que ho desconec).
Gaudim del moment. Perquè ara és temps de Penya a l'ACB. La Badalona verdinegre torna a estar de moda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada