De fora vingueren... que de locals es quedaran

La final de la Copa del Rei de demà al Camp Nou, a part de ser un espectacle grandiós és una final curiosa. La juguen el Barça i l'Athlètic de Bilbao. Serà la tercera en 6 anys. Ho sento no vull entrar en tema xiulets reials i altres punyetes vàries que ni s'han produït però que des de Madrid tenen interès que passi. Demà serà una festa del futbol, per molt que la competició sigui un nyap, no pel nom de qui la porta, sinó pel format. Ho he dit sempre. Eliminatòries a un partit. Ho faria tot més atractiu. Però vaja la tele és la tele.
Però demà és igual. Demà tothom estarà pendent del què passi al Camp Nou en aquesta final curiosa.
I és que el Barça juga a casa, però ho fa com a visitant, ja que per antiguitat l'Athlètic serà local perquè és un any més antic que el Barça (115 vs 114 anys). I això implica que ocuparà el vestuari visitant, estarà a la banda baixa del marcador i ocuparà la banqueta rival. Però serà al Camp Nou i aquest estadi és el del Barça sigui local o visitant
I una imatge que serà curiosa. El Camp Nou, habitualment blaugrana, seràblanquivermella, dels colors de l'Athlètic, ja que la grada estarà plena de seguidors txurriurdins que tot i que hauran de ser la meitat aprofitaran que molts seguidors del Barça van revendre les entrades que tenien (no ho entendré mai).
Així doncs el Barça, que ves a saber com vestirà (no sigui cas que el fotin a partir per anar amb la senyera també) jugarà a casa però sense ser de casa.
No sembla que hi hagi molt ambient de final a Barcelona. Es juga a casa i vulguis o no el soci té el cap més pendent a Berlín que la final de Copa. A Bilbao tot és diferent. Saben que futbolísticament no tenen massa a fer. El Barça és superior en tot. Més superior que a les anteriors finals de 2009 i 2012. Però una gentada de por de Bilbao omplirà Barcelona per veure si poden pescar copes reials enmig del riu Champions que alberga el sentiment barcleonista. Es preveuren l'arribada de 100.000 bascos a la capital catalana, i molts es quedaran a fora. Però donaran un caliu i una força especiañ com són la gent de San Mamés, una magnífica afició agermanada amb la barcelonista. Amics per sempre.
Esportivament el trident blaugrana, Messi, Suarez, Neymar estarà a punt, després que l'uruguaià es recuperés a temps. Amb aquest fet, l'Athlètic haurà d'apel·lar a l'èpica per guanyar i al plus que és una final i que el Camp Nou pinta que serà un Mini San Mamés.
Abans de la parada de Berlín per la Champions, el metro de la temporada 14-15 s'aturarà al Camp Nou per recollir la Copa del Rei i seguir amb el somni del triplet, el segon triplet de la història. Un fet únic. Confiats en guanyar però s'ha de guanyar.
Demà a les 21:30, des de les 15 a Rac1 amb les semis Barça -Kielce de la F4 de la Champions d'handbol, el segon partit Play Off de quarts ACB Penya-Barça (ahir triomf blaugrana en el primer partit) i la final de la Copa del Rei. Athlètic de Bilbao - Barça al Camp Nou. I és que de fora vingueren que de locals es quedaran

Heysel 30 anys: Quan un camp de futbol es converteix en un camp de guerra

Demà farà 30 anys de la tragèdia a l'Estadi de Heysel de Brusel·les, en la final de la Copa d'Europa entre el Liverpool anglès i la Juventus de Turí, una de les pitjors tragèdies que s'ha viscut en un camp de futbol europeu. Uns fets que van marcar per sempre la manera de viure el futbol, i que van implamentar noves mesures de control d'aficionats i d'estadis per tal que mai més el futbol passi de ser un espectacle a un camp de guerra. Recordem, avui, com fa 30 anys el futbol i la manera de viure'l va canviar per sempre, després de viure, ahir, la final de l'Europa League de Varsòvia que va donar al Sevilla la quarta Europa League de la seva història en derrotar al Dnipro ucraïnès.
Dimecres 29 de maig de 1985, Brusel·les s'aixecava diferent, Era el dia del gran partit. Viuria l'anomenada Final del Segle entre el Liverpool i la Juve, els dos millors equips del moment a Europa, en l'envellit Estadi de Heysel. Un lloc amb unes estructures molt febles, sense sortides d'evacuació i amb molts espectadors sense seient i a peu dret.
Els del Liverpool éren 16.000 supporters anglesos, molt menys que els turinesos, però tots amb una cervesa a la mà. Buscaven la quarta Copa d'Europa. Els italians, éren uns 35.000 i amb el seu suport, buscaven el primer títol europeu per la Juventus
Dues hores abans, Heysel estava a rebentar com un ou. De gent, de navalles, de pals, fins i tot de destrals... La polícia belga va ser molt permisiva. No va fer res per evitar l'entrada d'aquest hooligans i tifosis amb aquests elements. L'organització de la final va estar pitjor. Va separar les dues aficions als dos gols. però al gol sud, zona reservada pels aficionats turinesos, uns supporters del Liverpool es va col·locar al costat dels seguidors italians, sense polícia i sense res que els separés.
El llançament d'objectes per part dels seguidors anglesos cap als italians només va ser el principi de la tragèdia. La polícia va fer com si res. Quan la pluja d'objectes és més forta que mai, un grup de belgues que estava entre els seguidors de Liverpool i Juve no aguanta més i cedeix. Cau sobre els italians i s'esdevé el drama. Són les 19:20. La polícia belga no fa res. Només contempla tranquiŀlament l'escena al voltant de la pista d'atletisme que rodeja l'Estadi, fins que la tragèdia es fa inevitable. La polícia queda desbordada pel drama.
Els seguidors de la Juventus no poden aguantar la pressió de l'allau de la gent que cau i el drama es magnifica. Uns s'arraconen a les parets per no quedar engolits i sortir d'allà però no ho poden evitar i també són victimes de la tragèdia. Aixafats, trepitjats, corredisses, morts, ferits... El drama en un dia que hauria d'haver estat una festa.
El desconcert és absolut. Molts ferits són atesos a la porta de tribuna de l'estadi o fins i tot en els mateixos graons prop de la gespa. Els italians espantats, que van poder sortir, van haver de destrossar la tanca que separava el seu lloc de la llotja d'honor de l'Estadi i sortir per cames per la grada d'autoritats.
Són les 20:15, l'hora prevista per començar el partit, però el camp segueix ocupat per gent que vol sortir del terreny de joc i per les victimes. Als vestidors, desconcert. Ningú sabia si s'havia de jugar o no. Es va discutir molt, però al final es decideix jugar el partit. Marco Tardelli i Antonio Cabrini, els primers jugadors de la Juve que surten a la gespa, es dirigeixen al gol sud per demanar calma als tiffosi i que tornin a la graderia. Joe Fagan, el tècnic del Liverpool va raonar que si no es jugava el partit, la tragèdia podria haver estat més gran del que ja va ser. Els fets de Heysel van marcar tant a Fagan que va deixar d'entrenar a partir d'aquell instant.
A les 21:45, el partit comença, 1:30 més tard de l'hora inicial. Michel Platini, el què és avui President de la UEFA, de penal inexistent marca el gol, l'1-0 definitiu, que dóna la victòria a la Juve i la Copa d'Europa. Però el partit queda relegat en un pla superficial. La prova és que a Turí només un petit grup d'aficionats surten a celebrar el títol. La majoria es queden a casa
39 morts i 600 ferits. És el balanç de la tragèdia de Heysel. No és el fet més luctuós en quan a xifres que ha visut el futbol en circumstàncies similars (4 anys més tard el 1989, el Liverpool es veu involucrat en la tragèdia de Hillsborought, l'estadi del Sheffield, quan en motiu de la final de les semis de la Cup amb el Nottingham Forest, 96 persones, totes seguidroes del Liverpool moren en una allau per accés d'aforament), però el fet que la final de la Copa d'Europa fos televisada arreu del món va magnificar la catàstrofe de l'Estadi Heysel de Brusel·les aquell 29 de maig de 1985. Les reaccions no es fan esperar.
Tothom coincideix que la culpa de tot és dels anglesos, que van començar el desastre amb el llançament d'objectes. Els anglesos i la permisivitat de la polícia belga van originar la tragèdia
La Federació Anglesa de futbol s'avança a la decisió de la UEFA i exclou al Liverpool i a la resta de clubs anglesos de les competitcions europees per dos anys. La UEFA magnifica el càstig i ho amplia a 5 anys. Durant 5 anys ni Liverpool ni cap equip anglès jugaria a Europa. A Bèlgica es prohibeix que es juguin partits internacionals amb presència britànica.
Són detingudes 27 persones com a responsables d'homicidi (entre ells un espanyol). La UEFA és considerada responsable solidària dels fets.
A Londres preocupa com erradicar el hooliganisme al seu país. A Turí, enmig del dòl, arriben les víctimes de la tragèdia i s'acorda que els culpables de la tragèdia són els seguidors del Liverpool i la permisivitat de l'organització i la polícia belga. Ho diuen amb la boca petita ja qe es descobreix que abans del drama a dins de l'Estadi, als prolegòmens del partit van haver aldarulls entre hooligans i tiffosi italians on un seguidor anglès mor apunyalat per un tiffosi de la Juventus. A part també es descobreix irregularitats en la venda d'entrades a seguidors de la Juve que van a parar a mans de seguidors belgues.
Al món es repeteixen les mostres de condol de tot arreu. I es comencen a prendre noves mesures de control a les instal·lacions esportives, més estrictes i prohibitives contra tota conducta fora de lloc i de gent que porti pals, navalles etc.
L'estadi de Heysel és remodelat a fons el 1994 i rebatejat com l'actual Estadi Rei Balduí. El 1995 es reinaugura amb un amistós entre Bèlgica i Alemanya amb triomf alemany i poc després, el 1996, just després de complir-se la sanció de 10 anys imposada per la UEFA, alberga una final de la Recopa entre el PSG francès i el Ràpid de Viena, amb triomf gal.
Heysel, la tragèdia de l'Estadi de Brusel·les, els 39 morts, els 600 ferits, la permisivitat arbitral, el pobre estat de l'Estadi va marcar un abans i un després alhora de disfrutar de l'espectacle del futbol. Totes les mesures de seguretat que coneixeu abans d'entrar a un recinte esportiu a veure un partit de qualsevol esport, totes aquelles normes que veieu sempre al darrere de l'entrada són, en bona part, conseqüència del què va passar demà farà 30 anys. Tot i més, tot i que massa cops, els violents entren a un camp per fer merder (l'últim cas la mort d'aquell seguidor del Depor a mans d'ultres de l'Atlètic de Madrid) per evitar tragèdies com les de Heyseol i fer del futbol, i de qualsevol esport de masses, un espectacle grandiós tant esportiva com socialment parlant.
Heysel 30 anys. Allà no va guanyar ningú. Va perdre tothom. Va perdre el futbol. Va perdre l'esport. Recordar per no oblidar i perquè mai més torni a passar

PostData: Detenen una desena de dirigents de la FIFA i s'investiguen 6 més per frau i corrupció dos dies abans de les votacions per escollir nou president (Blatter se les prometia tant felices amb la reelecció). Això ve arran d'una investigació de la justícia americana al respecte de l'organització i la suposada compra dels Mundials de 2018 a Rússia i 2022 a Qatar

Especial Final Copa del Rei: Història d'un Clàssic coper

Seguim l'especial Final Copa del Rei, repassant la història comparada de Barça i Athlètic de Bilbao en les finals de Copa. I és que els dos rivals de dissabte són els reis de la competició, qui han guanyat més taquesta es que es va celebrar la primera edició, el 1903.
Els bascos ja van tenir clar competició les seves intencions des d ela primera edició. A l'Hipòdrom de la Castellaan de Madrid va aconseguir la primera Copa d'Espanya de la història en derrotar al Madrid 3-2. Va revalidar el títol l'any següent perquè no hi va haver final. I així en 112 anys d'història de la competició en sumaria 23 Copes, en tots els formats i règims polítics que es van succeïr a l'Estat Espanyol.
Però el rei de Copes és el Barça. El comnjunt català en té 26, però no suma la primera fins el 1912 davant el Gimnastica de Madrid al camp del carrer industria. Per bé que el 1910 la va guanyar però era una competició no oficial que es celebrava en paraŀlel a la competició organitzada per la Federació Espanyola
Barça i Athletic de Bilbao s'han enfrontat 7 vegades en una final.
La primera va ser el 1920 al Molinón de Gijón amb victòria blaugranes 2-0. La última va ser al Vicente Calderón el 2012 amb triomf català 3-0.
El balanç de les finals de Copa Barça - Athletic és de 5 victòries catalanes i dues basques.
Veurem com quedarà el balanç després del partit de dissabte al Camp Nou. Però això serà una altra història.
Aquest és el context d'un Clàssic del futbol entre els Reis de Copes. Dissabte serà la vuitena final a casa blaugrana.

PostData: L'Espanyol s'ha vist involucrat en el cas d'estafa piramidal de l'empresa Power8. Aquesta empresa d'apostes xinesa era una empresa fantasma que estafava altres empreses. Ara l'Espanyol haurà de buscar un nou patrocinador per la samarreta i pel naming de Cornellà-El Prat. Veurem com queda afectada la imatge de l'entitat

Especial Final Copa del Rei: L'altre final a casa

En la setmana de la final de Copa al Camp Nou, entre l'Athlètic i el Barça obrim una sèrie d'especials per donar caliu a l'anaconda, que dissabte explotarà en el què pot ser la segona peça del puzzle del triplet blaugrana, just abans de la final de Berlín. Per tant deixarem de banda opinar sobre la possible marxa d'Alves del club amb rajada descomunal inclosa (xato entenc el cabreig no així les formes), que es resoldrà després de la final de la Champions, l'adeu/ destitució d'Ancelott, el bon moment del Girona que té l'ascens a Primera a tocar per acompanyar al Betis, el Barça-Penya, Play off de quarts de l'ACB o la F4 de la Champions d'handbol amb el Barça.
Avui comencem l'especial rememorant la darrere final a un sol partit que el Barça va disputar al Camp Nou. No va ser de Copa dle Rei sinó que va ser de l'extinta Recopa d'Europa, la Copa d'Europa dels campions de Copa, la segona competició en importància a nivell europeu.
Aquell Barça - Standard de Lieja belga disputat al Camp Nou seria el colofó final d'una temporada dura al club blaugrana. Just a l'inic de la temporada, el defensa de l'Athlètic de Bilbao Goicoetxea va enviar els lligaments creuats del genoll de Schuster a Can Pistraus, un any abns de fer el mateix amb Maradona. L'alemany Udo Lattek dirigia l'equip des de la banqueta amb el malaurat Urruti a la porteria, Migueli, l'incombustible defensa blaugrana, fent de muralla, o Lobo Carrasco, que en la final de la Recopa inventaria una jugada que passaria a la història de l'esport i del lèxic. A la davantera Quini, que tornava després del segrest de la temporada anterior, i Alan Simonsen, Simonet, com el batejarien els aficionats, al petit danès, que tindria els eu moment de glòria a la final de Copa del 83 amb el Madrid.
Així doncs, en aquell 12 de maig de 1982 al Camp Nou, el Barça, que havia eliminat al Tottenham anglès en una dramàtica semifinal, i l'Standard de Lieja belga, que havia eliminat al vigent campió Dinamo de Tblisi georgià se citaven per guanyar el títol. El Barça jugava a casa l'opció de revalidar la Recopa que havia guanyat el 1979 a la inoblidable final de Basilea, el primer títol europeu blaugrana.
Tot i jugar a casa, el potent Standard de Lieja, dirigit pel mític tècnic belga Raymond Goethals (que va portar a l'Anderlecht a la seva època més daurada (anys 70) o a guanyar la Champions per l'Olympique de Marsella el 1993) es va avançar gràcies a un gol al minut 6 de Guy Vandersmissen, el migcentre, en una jugada estratègica després d'una falta
A les acaballes d ela primera part, Alan Simonsen va rematar magistralment de cap una falta picada per Esteban.
A la segona part, Simonet pica una falta, amb la barrera belga encara no col·locada, Quini s'infiltra entre dos defenses i fa el 2-1 definitiu. Un gol que la televisió no va mostrar bé, perqu`el realitzador no se sap perquè estava pendent de l'àrbitre.
El Barça va haver de patir i va saber patir. I aquí va aparèixer Carrasco per fer entrar al lèxic esportiu l'expressió fer la del Carrasco. És a dir, quedar-se en un racó aguantant la pilota per perdre temps.
I així el Barça va guanyar la Recopa de casa, la del Camp nou el 12 de maig de 1982. 33 anys després, dissabte que ve, el Barça tornarà a disputar una final a partit únic a casa: la de la Copa del Rei amb l'Athlètic de Bilbao.

Cares

En aquest cap de setmana d'eleccions municipals, esportivament parlant ha estat un cap de setmana intens i molt visual. Les cares dels diferents protagonistes de la jornada i les seves reaccions expliquen perfectament què ha passat.
Xavi Hernàndez que dijous va aguantar estoicament quan va anunciar que marxava del Barça, no va poder aguantar les llàgrimes en l'homenatge del Camp Nou a un mite. El Barça va estar a l'altura del personatge i va fer el millor homenatge que se'l podria fer. Cosa estranya. Un mosaic, un tifo a l'estadi, un photocall a fora del camp, un video i parlaments. Xavi es va ensorrar emocionalment. Va plorar d'alegria. Ell, la seva esposa Núria, els pares éren feliços. L'adeu del gran Xavi va estar a l'altura.
Abans, Xavi, va alçar el títol de Lliga 14/15, que va acabar al Camp Nou, amb un empat a 2 davant el Deportivo. Xavi era el protagonista, però abans ho va ser la cara i les llàgrimes del President del Depor. En un miracle gallec, o més aviat, amb una baixada de tensió blaugrana, quan el Barça guanayva 2-0 i portava els gallecs a Segona, els corunyesos van empatar el partit i van salvar la categoria.
Llàgrimes de felicitat del president deportivista i cara de tristesa i moltes llàgrimes a Eibar, que tot i guanyar 3-0 torna a Segona. L'acompanyen Almeria, que ja tant li fot la resolució del TAS i perdre tres punts més per alineació indeguda en un partit i el Còrdova.
La cara de Vermaelen en debutar en Lliga, com la de Jordi Masip, el tercer porter; la última cara de Sergio Garcia amb la samarreta perica, ja que en tota seguretat deixarà l'Espanyol per marxar a Qatar, cara de derrota 3-2 amb el Celta, que significa el comiat d'Europa definitiu; la cara d'emprenyat de Joan Collet, tip d'especulacions i rumors de l'entorn, que va petar a les càmeres de TV3.
La cara del seguidor del Barça en veure les noves samarretes de la nova temporada, amb ratlles horitzontals, estil rugbi o com el Llagostera. La meva primera impressió? Doncs que m'agraden molt. Em grinyolen potser els pantalons vermells però vaja. La segona, amb la samarreta groga per davant i la senyera per darrere amb pantalons blaus està molt bé. La pega, els pantalons blaus
Altres cares de la jornada: la del descens de Barça B i Sabadell a Segona B després de perdre a Les Palmes i a Huelva respectivament. Les cares de tensió, de concentració, de nervis i de partidàs en el trascendental derbi gironí entre Girona i Llagostera, per la Primera divisió. Un gol de Felipe Sandaza va apropar al Girona a una Primera que té a tocar amb la punta dels dits
La cara dels jugadors del Bàsquet Manresa que han obrat de nou el miracle. La gran carambola consumada. Victòria a casa del Madrid on no guanyava des de feia 14 anys i derrota del Guipúscoa a Saragossa. Manresa és ACB. La cara de la Penya en forma de 7è classificat i que jugarà els quarts de final pel Play Off pel títol davant el Barça. Ahir derrota amb el Sevilla. I el Barça va derrotar a l'Andorra
La cara del campió Barça d'handbol que acaba la Lliga invicte (30/30 victòries) i la del Granollers que fa rècord de puntuació en tota la seva història.
La cara d'Alberto Contador, que en un gran cap de setmana pren de nou la maglia rosa de líder i manté 2:30 de marge respecte al segon classificat Fabio Aru
I la cara d'emprenyat és la de Lewis Hamilton. Encara no s'explica com és que amb 10 voltes per acabar el GP de Mònaco de F1, sent líder de la cursa i amb el Safey Car en pista, el fan entrar a boxes per canviar rodes. Amb això, el seu company Nico Rosberg guanya la cursa, amb el Ferrarid e Vettel segon i Hamilton tercer. El cabreig de Hamilton és descomunal que va mantenir formes però que volia decapitar molts caps.
Cares de vencedors i vençuts a les urnes i a l'esport. Cares de tristesa, alegria i de ràbia en el cap de setmana de finals de Lliga, encarant el camí a la final de Copa i a Berlín

Contraprogramant Xavi

Ahir dijous va ser un dia de contraprogramacions de notícies. Xavi i el seu adeu al Barça havia de centrar l'actualitat del dia. De fet ho va ser, sent ell el plat fort, però abans, entre uns i altres es van contraprogramar per ser els protes del dia.
Dimecres, el Girona va guanyar 0-3 a l'Alabès i s'afiança a la segona plaça de la Lliga, lloc que li dona l'ascens directe a Primera, gràcies a l'empat a 0 de l'Sporting, tercer a dos punts dels gironins, al camp de l'Alcorcón. El somni de Primera dels de montilivi està molt a prop. Un somni, que era impensable pel Llagostera a la primera volta, però, ara, amb la categoria salvada, té dret a somiar amb la promoció a Primera.. I aquest diumenge a Montilivi, derbi gironí vital per les aspiracions de Primera dels dos conjunts del Gironès: Girona-Llagostera a primera hora de la tarda. I el somni del Sabadell de mantenir-se a Segona A s'esfuma amb la derrota a casa davant el Tenerie.
I una Juve, rancia i pobre de futbol va guanyar 1-2 a la pròrroga a la Lazio a la final de la Coppa italiana. Ja té el doblet i ja té el cap pensant a la final de la Champions de Berlín amb el Barça del 6 de juny
No havíem ni encetat dijous, que Paco Gonzalez a través de l'antena de la COPE anuncia que Carlo Ancelotti deixaria el Madrid la setmana que ve. Després a Onda Cero, un periodista italià va dir que Rafa Benitez, tècnic del Nàpols, seria el seu relleu. Després, el periodista de El País va dir que Ancelotti seria el relleu de Luís Enrique al Barça si Lucho no segueix al Camp Nou. I una altra informació apuntava que Carletto tornaria al Milan. Rumore, rumore, rumore.
De bon matí, Josep Maria Bartomeu era entrevistat a Can Basté. Preguntat pel gran protagonista del dia, Xavi Hernandez, va dir que el seu adeu era un viatge d'anada i tornada. Va assegurar la continuïtat de Luís Enrique. I es va mostrar emprenyat sobre rumors de Madrid amb l'arribada d'Ancelotti o marxa de Neymar. Marxa Zubi era necessària i que està content per la seva feina.
I després de Girona, Madrid, Carletto i Bartomeu, la sala de premsa de la Ciutat Esportiva Joan Gamper es va omplir per acomiadar a Xavi del Barça. No va dir res que no sabiem tots. Que marxa a Qatar per formar-se com a entrenador, que tena una oferta de renovació del Barça però que tot i dubtar-ho va decidir marxar en aquell moment. Però que marxa per tornar al seu Barça ja veurem en quina faceta (tècnic o director esportiu). Una roda de premsa on Xavi no va plorar, va començar tens, però on va dominar l'escena i va haver moments de riure. El repte ara de Xavi és aixecar la Copa i la Champions, ja que segur que dissabte aixecarà la Lliga. Tothom sabia el què anava dir. Tot, menys la seva mare, que fins al moment de la roda de premsa no sabia de l'oferta de renovació, ja que ella és tant culé que intentaria convèncer al seu fill per quedar-s'hi.
17 anys després marxa el substitut del Pep. Un substitut que, crec que ha superat al mestre, almenys sobre la gespa. Ara es vol formar per poder superar al mestre també des de la banqueta. Gràcies i sort Xavi en el futur. I tot el respecte del món.
Xavi, gran protagonista del dijous esportiu, malgrat la contraprogramació del Madrid i del gran moment del Girona

Filial a la deriva

La derrota amb el Valladolid 1-3 dimarts en jornada intersetmanal fa que el Barça B estigui en una situació crítica. Queden tres jornades per acabar la Lliga a Segona A i el filial barcelonista haurà d'apel·lar a l'èpica per no baixar a Segona B la següent temporada, on el podria acompanyar el Sabadell.
La situació del filial és greu. No pel fet de baixar de categoria, que certament no és bo, ja que pujar de categoria és sempre complicat i jugar a una categoria com la Segona B on els trilers campen pels aires, encara més. Les condicions al camp no són molts cops les millors i els arbitratges diguem que són millorables.
La situació és greu pel futur de qui conformen el filial. Quins membres de l'actual plantilla del B tindran el compromís de reflotar la nau fins a la Segona A, si aquest any a Segona, molts han mancat de compromís quan han pujat amb el primer equip a ajuda?. Jordi Roure, màxim responsable del planter, va dir que ningú baixaria del barco si l'equip baixa a Segona B. Però les paraules se les emporta el vent. I si ara no hi ha compromís, no hi haurà en el futur per reflotar l'equip a Segona B.
Jordi Vinyals, l'entrenador que va substituïr a Eusebio, a meitat de temporada no ha pogut redreçar l'equip. I no ho ha pogut fer perquè potser no ha sabut transmetre la passió a l'equip per salvar l'equip. Però, ho sento. I ho dic així de clar, si el Barça baixa a Segona B serà per culpa de Munir, Adama, o Hallilovic, Grimaldo... de tota la plantilla, a qui no he vist compromís per treure l'equip B endavant i si per pujar a l'equip A quan Luís Enrique ho requeria, encara que només fos per escalfar banqueta.
Entenc la il·lusió de pujar. Però la teva obligació és fer-ho bé amb el B, de la qual cosa tens fitxa. Però molts cops s'hi han pixat amb el compromís amb el B, faltant el respecte als companys i als joves del Juvenil que esperaven la seva oportunitat.
Sóc dur amb el Barça B i amb les seus jugadors, perquè tenen qualitat de sobres per haver-se passejat tranquilament per la categoria de plata. Per egoïsme o ves a saber perquè, les estrelles del filial han saltat del vaixell a la primera que la sirena del primer equip els hi han escalfat l'orella.
Munir, Adama Hallilovic o Grimaldo són jugadors que perfectament podrien jugar a Primera. Però que no ho podrien fer amb el primer equip del Barça. perquè no han demostrat tenir nivell.
Que el filial baixi a Segona B no és un problema per seguir pujant gent de qualitat al primer equip. Busquets i Pedro van pujar amb Guardiola el primer equip, vinguent de Tercera Divisió. El problema és que no hi ha compromís ni interès pels que hi ha ara per tirar endavant el B. Molta qualitat i massa egoïsme,
I un altre problems, és amb les categories inferiors al Barça B. Un juvenil Divisió d'Honor no pot jugar amb un filial a Segona B. Ha de tenir més qualitat que per això. Es pot estancar, per molt que la temporada dle juvenil no hagi estat per tirar coets.
En fí, que cal una sacsejada a fons. Saltarà Vinyals perquè és més fàcil fotre fora 1 que a 12. però no s'ho mereixerà tant com els jugadors. Cal ben aviat, tornar a fer del Barça B, més que un equip potent, que també, un equip compromès amb si mateix

Minut 111

Podran passar anys i Champions guanyades, però el 20 de maig sempre serà Festa Major al Barça. Avui és de festa pel què va passar fa 23 anys a l'Estadi de Wembley. Si ets culer, no cal que digui res més. Només un nom: Ronald Koeman, mite i sant venerat des que va clavar aquella falta al minut 111 de la pròrroga de la final de la Copa d'Europa de 1992 davant la Sampdoria.
La primera Copa d'Europa ja era una realitat que es perseguia des de la final dels pals de Berna del 61, i de les aturades de Helmut Duckadam a la final de Sevilla del 86 amb l'Steaua.
Tothom recorda el moment climax d'aquella final a Wembley: la falta provocada per Eusebio, el toc d'Stoichkov, l'aturada de Bakero i el xut de Koeman que supera la barrera i a Gianluca Paigluca, el porter de la Sampdoria.
I d'aquella primera Copa d'Europa del Barça, obtinguda pel Dream Team es recorda el Kaiserslautern i el cop de cap de Bakero a centrada de Koeman que va posar el penell de la història en direcció a la glòria europea. Durant 70 minuts, el Barça va estar eliminat d'Europa a quarts de final a l'infern alemany. Però no podia ser d'una altra manera. En l'any olímpic de Barcelona, el seu emblema esportiu més representatiu havia de ser el rei d'Europa.
Wembley esperava. Dos dies abans de la final, Nuñez anuncia al Gol a Gol de TV3 que a final de temporada plegarà. Ho fa entre llàgrimes als ulls i obre al cel als imitadors del present i dle futur. En aquest moment, Nuñez passa la pilota de la pressió al terrat de Cruyff. Si guanyava, Nuñez marxaria coronat amb llorers. Si perdia  Nuñez marxaria amb el cap de Cruyff en safata de plata. Llàgrimes de cocodril en la guerra NUñez-Johan, que va guanyar el propi President. El Barça va guanyar i Nuñez va seguir a la presidència més reforçat que mai i gràcies a Cruyff. Jugada mestra.
Però marxem al dimecres 20 de maig de 1992, tal dia, i mai més ben dit, com avui. Són les 20:15, el Barça vestit amb la taronja mecànica tindrà la primera pilota de la final contra la Sampdoria de Gènova. Els catalans comencen a inquietar la porteria de Paigluca (Koeman ja fa un assaig general del què farà a la pròrroga, però el porter italià la treu), però els italians tenen dues ocasions molt perilloses.
Els noms d'Atillo Lombardo, l'extrem alopècic amb el 7 a l'esquena i Gianluca Vialli, el 9 de referència dels genovesos, són uns autèntics corcons, dels quals afortunadament només recordem perquè van perdre la final. però podrien haver fet que la història s'hagué escrit d'una altra manera.
A la segona part, primer Julio Salinas, amb una jugada marca de la casa, on s'escapuleix de tres defenses, és a punt de marcar, però Paigluca la refusa. i després Hristo Stoichkov, el genial i controvertit mite bulgar del Barça, envia una pilota a l'arran del pal de la porteria a genovesa, amb el meta venut. Hristo es desespera. Com Michael laudrup, el mite danès que ha fet l'assisència
La Sampdoria també té les seves ocasions. Per dues vegades Vialli ennuega els socis del Barça amb dues ocasions de llibre que van marxar a fora pel canto d'un duro.
I minut 90. L'àrbitre alemany Aaron Schmidhuber xiula el final del partit. Hi haurà pròrroga. 
Primera part del temps extra amb clar domini blaugrana però sense sort. A la segona part, arriba el moment més màgic de la història del Barcelona. Minut 111 de partit Eusebio força una falta inexistent de la Sampdoria (cal reconeixer-ho)
Vialli, a la banqueta, es tapa el cap amb una tovallola. Sap que el que passarà no serà bo. Koeman marca la distància de la barrera. La tocarà Stoichkov, pararà Bakero i picarà Koeman. Flaixos a Wembley. Estan a punt de revelar el zenit de la història del Barça...
Gol de Ronald Koeman en una falta magistral que fa explotar tot el barcelonisme en un crit unànime: CAMPIONS!! Ara si. Tothom se'n recorda d'aquells qui no hi són i que voldrien haver vist el què vam viure nosaltres. Adeu Berna. Adeu Sevilla. Adeu pals i adeu Duckadam. Ha costat, però per fí el Barça seria el Rei d'Europa.
Un malgirbat Johan Cruyff, gairebé es fum de llorors per saltar la tanca que separa la zona de banquetes i el camp per celebrar el gol. 
Final del partit. Alegria. El Barça és per primer cop a la història campió d'Europa. Els famosos graons cap a la llotja de Wembley, la Royal Box coronen al Barça, el nou Rei d'Europa. Alexanco aixeca l'orelluda, Koeman, la besa, Stoichkov l'aixeca asseient-se a l'envà de la tribuna just davant la reina Sofia, ensenyant-li el seu pandero (només podria ser Hristo)...
El Barça campió d'Europa. 
Ja han passat 23 anys i el Barça ha guanyat tres copes d'Europa més. I avui 20 de maig de 2015, els somnis blaugranes es traslladen a Berlín, en el proper 6 de juny per aixecar la cinquena. Però és igual, per més Champions que passin i es guanyin, la dle 20 de maig sempre serà especial per ser la primera i per com es va assolir, amb el millor gol de la història de les finals de la Copa d'Europa.
20 de maig de 1992. Wembley. Minut 111.... Koeman, gol, Olimp europeu. Per sempre més.

La setmana de Xavi

Aquesta és setmana de descans pel nou campió de Lliga, el Barça. Aquesta setmana no és la del Madrid ni la de Cristiano. No és la setmana on els madridistes celebraran un fet menor. l'egòlatra CR7 és pichichi de la Lliga, gràcies al Hat Trick a Cornellà davant l'Espanyol. Ell ho va celebrar amb un nou recital d'esgarips i postureig davant de càmera al Power8. No és la setmana de Florentino, que amb tot acabat per ell, treurà el talonari, pagarà una morterada per ves a saber qui i tornarà a omplir portades amb el nou crac de la casa blanca. No és la setmana d'Ancelotti, que té els minuts comptats.
Ho va dir ahir, en un artícle molt dur Roberto Palomar al Marca, el club es benegloria i farda d'un Pichichi, quan estaven avesats als darrers anys a festejar títols col·lectius i els Pichichis eren cireretes del pastís. La història ha canviat. Ara com a molt es beneglorien de l'Eurolliga guanyada diumenge, la novena, després de 20 anys. Per cert, la portada de l'ABC, diari generalista d'ahir és alucinant. Tota la portada amb el moment celebració Eurolliga del Madrid. La portada, no un full doble, abans de la portada, com si han fer, cal dir-ho, rotatius catalans amb el Barça. Però tant exagerat no. Incís. Pretendre salvar la temporada a un club com el Madrid amb l'èxit del bàsquet és una collonada tant gran com l'ego de Cristiano
Doncs no senyors. Aquesta setmana, mal que els pesi a Madrid, és la setmana de Xavi. l'última gran institució al barcelonisme, qui més ha jugat amb la samarra blaugrana plega. I ho anunciarà dijous en una roda de premsa estil Puyol, on Xavi va acomiadar el de La Ponla. veurem si hi haurà retorn.
Xavi no es mereix una roda de premsa de comiat i prou. Mereix una setmana d'homenatges i de gràcies per tot el què ha fet. L'egarenc és com el pal de la bandera del Barça. És necessari que sigui respectat i benerat per tot el què ha fet el club.
Aquesta setmana val més que el club es passi de lloances, que no pas es quedi curt. Per la porta petita ja han passat massa mites que no l'haurien d'haver creuat (Cruyff, Solozabal, Guardiola, Rijkaard, Koeman, ...) Xavi és qui més ha suat la samarreta en els 115 anys de la història del Barça. Qui més títols ha recol·lectat. Qui més ha portat els valors de la Masia al món. Xavi ha de sortir del Camp Nou per la porta més gran de totes, la Principal de tribuna
Xavi és estimat aquí i allà, de blaugrana i de roja espanyola. Un senyor del futbol, que marxa al Qatar per fer-se un senyor de les banquetes.
Aquesta és la setmana de Xavi i dijous el seu gran dia. Dia de kleenex per ell. I el barcelonisme i la institució ha d'estar a l'altura. Sort Xavi

Lliga....

La Lliga passava pel Calderón amb l'Atlètic-Barça i a Cornellà amb l'Espanyol-Madrid. Fent el mateix resultat del Madrid o guanyant el partit el Barça seria campió de Lliga. I va ser campió de Lliga per activa. Independentment de la victòria blanca a Can perico Guanyant a l'Atlètic de Madrid amb un nou gol de Messi, inèdit ja que és el primer de Leo que et decideix la Lliga. La 23ena de la història del club. La vuitena i última de Xavi Hernandez. La primera de Suarez i Neymar. La primera de Lucho. Felicitats culers. I dissabte 30, final de Copa. I dissabte 6 de juny final de Champions. CAMPIONS!!
A Segona, empat del Sabadell a Leganés, victòria del Barça B a Mirandés que el permet encara somiar amb la salvació, del Llagostera al camp de la Pontferradina i empat del Girona a casa amb el Saragossa.
A l'ACB, triomf de la penya amb el Múrcia que l'assegura la presència al Play Off, victòria del Barça a Màlaga que li dóna la segona plaça de la Lliga i victòria del Manresa davant Estudiantes.
A Madrid, el conjunt amfitrió, el Real va l'Eurolliga davant Olympiakos i suma la novena en bàsquet, l'única alegria per Florentino en aquest cap de setmana
En motos, GP de França amb victòria de Jorge Lorenzo a MotoGP, del suís Thomas Luthi a Moto 2 i de l'italià Romano fenati a Moto3.
A Itàlia, després de la primera setmana de competició del Giro, liderat per Alberto Contador malgrat la lesió que va patir per culpa d'una caiguda protagonitzada per un aficionat que mal situat volia fer una foto i es va topar amb la trajectòria dle ciclista madrileny
La primera part de l'equació dle triplet i de la cançó del Crackòvia ja la tenim: Lliga....

Girant les tornes

Primera notícia. Tranquils els Starbucks, McDonald's i containers de l'Estat Espanyol. Aquesta jornada hi haurà Lliga. L'Audiència Nacional ha decretat la cautelar a la vaga de futbolistes i per tant hi haurà Lliga aquesta jornada i s'acabarà la temporada mab tota normalitat.
Així doncs, aquest diumenge a partir de les 19:00, horari unificat, el Barça té el primer match ball per ser campió de Lliga. I ho pot fer al Vicente Calderón, al camp de l'Atlètic de Madrid. Té l'oportunitat de girar les tornes i de executar la vendetta.
L'any passat vam estar a la mateixa tessitura però a l'inversa. Recordeu que al Camp Nou, Barça i Atlètic es jugaven la Lliga. Si el Barça guanyava era campió de Lliga. Finalment va ser l'Atlètic, gràcies al gol de Gabi qui certificava el Campionat de Lliga amb l'empat a 1 final.
Aquest cop el Barça té l'ocasió de guanyar la Lliga si venç a a un Atlètic que no es juga el títol com l'any passat, però si certificar la tercera plaça a la Lliga, l'última que dóna accés directa a la Champions. No té cap tipús de pressió. El Barça té el primer match ball de la Lliga. El primer però no l'últim. La pressió és pel Madrid que ha de viatjar a Cornellà i guanyar a un Espanyol que es vol aferrar a la setena posició europea. Vol guanyar i diumenge per molta simpatia que hi hagi a Can Perico pels blancs, Cornellà serà blanquiblava.
És el millor moment per l'Espanyol d'aprofundir encara més a la crisi blanca. Sense Champions, sense Copa i esperem-ho sense Lliga. Amb Casillas criticat per l'afició del Madrid i el Santo enviant-los a parir. Amb Bale xiulat a l'unison per tot Chamartín i Cristiano desesperat. L'Espanyol vol la setena plaça, vol Europa i li importa ben poc si guanyant al Madrid fa saltar Ancelotti de la banqueta i esclata la gran crisi descomunal que ensorra Concha Espina.
Comencen a volar els maletins, pont aeri amunt, pont aeri avall. Diumenge serà jornada de transistors però amb certa calma pels blaugranes. El seu moment és immaculat. La davantera del Barça està de traca i mocador. Ha superat totes les proves i vol anar a Berlín com a campió de Lliga, com la Juve, buscant la cinquena Champions.
Però per si no passa, dissabte que ve amb el Depor i al Camp Nou es pot certificar aquesta Lliga que mereix el Barça des del famós partit d'Anoeta que va gemerar la tempesta perfecta que s'ho va emportar tot i va fer que es regenerés el Barça fins al punt de ser imperial.
Sense tensió, ni nervis. Per via directa, per indirecte o havent d'esperar una setmana més per dir Habemus Lliga. Aquest diumenge, a les 19:00, des de les 16:00 a Rac1 al Calderón, el Barça pot girar les tornes direcció Lliga. Sort Barça i perquè no, també Força Espanyol

Grazie Álvaro

Carta oberta a Álvaro Morata

Caro Álvaro.

Grazie mille. O més ben dit. Gracias Álvaro.

Quina magnífica ironia. Havies de ser tu, Álvaro, exmadridista, proscrit de la casa blanca que vas marxar de Chamartín per la porta del darrere qui eliminà al Real de la final de la Champions, de la Undécima i del què vulguis.
Més que l'espiritu de Juanito vas instal·lar, amb el teu gol que va inutilitzar el gol de penal de Cristiano, la crisi al Bernabeu. Aquest mes de maig es farà molt llarg pel Madrid. Un mes de maig inutil. Els blancs es queden sense títols, a 0, en blanc. Finito. Ni Lliga, JA, si hi ha vaga, o a partir de diumenge si el Barça guanya al Calderón. Ni Copa, segur perquè no jugarà la final, ni Champions, per ídem motiu.
T'has carregat la final de la rehòstia, el Clàssic de la Punyeta... Però és igual, ho hem canviat per una crisi galopant a la casa blanca, on des del minut 1, Buttragueño ja va traient aigua de la barca.
La teva Juve, amb el teu gol s'ho ha carregat tot. I ho has fet tu i al Barnabeu. Fina ironia. Älvaro Morata exmadridista deixa sense res al seu Madrid. No ho vas celebrar ni falta que feia. Era igual.
La Juve va fer, al Bernabeu, del catenaccio un art per aguantar l'1-1 magnífic fins a l'extenuació. El fet ja està consumat. El Madrid ja no hi és. Ni en Lliga, ni en Copa, ni en Champions. I ja veurem si d'aquí poc sense Ancelotti, que ahir al plus ja va donar favorit al Barça. Molta gràcia no deuria fer a Florentino.
No menysprearem la Juve perquè Pogba és bo, i se'l rifa mig Europa, Morata ets bo, Vidal és bo. Tevez és bo. Pirlo i Buffon són granadets però bons. Buffon vol la Champions que se li resisteix. I ja 37 anys
Tenim data, hora, lloc i rival. Dssabte 6 de juny de 2015, 20:45 del vespre. Estadi Olímpic de Berlín. Juventus de Turí - Barça. En el dia D, hora H, Lloc Ll i el què faci falta veurem edel potencial de la Juve, en una final inèdita
I tot gràcies al gol de Morata.
Així doncs, Grazie Álvaro i Grazie Juve. Ens veiem el dia 6 a Berlín

Firmat

Un culé agraït

PostData 1: A Can Barça, després del parentesi futbolístic i després de la classificació per la Champions, tornen els merders judicials. El nou jyçtge pel cas Neymar ha obert diligències i demana declarar als Presidents Bartomeu, Rosell i al Barça, en una vista oral, prèvia al judici

PostData 2: Ha mort Rasmus Larsen, gran promesa del bàsquet europeu, que va jugar al Manresa i que ara estava jugant al Charleroi belga. Es desconeixen els motius

Per la Porta de Brandenburg

El Barça ja va camí de Berlín. Ja és a la final de la Champions. I entrarà per la Porta de Brandenburg coronat amb llorer i absolutament triomfal.
Per la porta sud de Berlín, deixant enrere, Manchester (City), París i Baviera i Munic (respect pel camí que ha fet), el Barça és el primer finalista de la Copa d'Europa fent unes semifinals de traca i mocador.
El partit de tornada, el d'ahir al camp del Bayern és la millor mostra que el Barça arriba pletòric a la final.
Es refà ràpidament del gol del Bayern que semblava que convertiria Munic en un nou Kaiserslautern. Neymar amb dos golassos en coŀlaboració amb els seus companys de davantera que estan sublims capgira en deu minuts el partit, el guanya i porta l'equip en volades a la gran final de Berlín del 6 de juny.
I si la davantera està brutal, l'exhibició del porter Ter Stegen és de pitet. Ho va parar tot menys el gol de Benatia que obria la llauna i la reacció blaugrana.
La segona part va ser un tràmit que va fer que el Barça es relaxés, fins i tot massa,  i fes que el Bayern remuntés per l'orgull propi de guanyar el partit 3-2.
Sigui com sigui ja som camí de Berlín. El 6 de juny el Barça creuarà la Porta de Brandenburg per entrar per la porta del cel de la cinquena Champions

A 570 KM de l'orelluda

Agafant l'autopista A-9, trigaríem més de 5 hores en arribar al nostre destí. 570 km separen l'Allianz Arena de Munich de l'Estadi Olímpic de Berlín. 570 km separen les semis de la Lliga de Campions a la gran final de la Copa d'Europa. De Munich a Berlín, ens separa l'estat de Baviera, Nüremberg i el 3-0 del Camp Nou. I ens separa també un Bayern de Munich ferit de mort, però no mort.
El Barça va superar amb nota l'examen Pep Guardiola, amb el retorn del fill pròdig a l'Estadi, la no-salutació de l'aficionat blaugrana (no passa res, estava molt concentrat en el seu Barça) i l'exhibició de l'equip.
El camí de Berlín pel Barça és un camí planer ara. No té grans pujades i sembla una línia recta marcada en estrelles de la Champions que marca el què pot ser la mare de tots els partits. Un Barça-Madrid a la seu dle taló d'acer i del Mur de Berlín. El què pot ser la rehòstia amb patinet i el què per molts narradors pot ser el clímax de la seva carrera. Després d'això ja no es pot narrar res més (i més si es guanya).
Però abans d'encara els 570 km ala capital alemanya s'ha de superar l'examen Munich (avui a les 20:45 des d eles 19:00 a Rac1). Porto i Shacktar ja han patit a l'Allianz, golejades increïbles del Bayern, que si es produïssin eliminarien el Barça.
Que si, que ho tenim molt bé, que ni el Porto ni el Shacktar és el Barça. I que el Bayern, evidentment, ja no està tant fort, és vulnerable i ferit de mort. I nosaltres tenim a Messi. Però, compte. Veig molta eufòria i tothom ja es veu al 6 de juny quan encara no ha acabat el 12 de maig.
Són 90 minuts d'esforç, els últims. S'ha d'aguantar l'infern de l'Allianz Arena, que no dubteu, serà similar al del Fritz Walter Stadion de Kaiserslautern als vuitens de final de la Copa d'Europa del 1992 i que gairebé costa l'eliminació del Barça de Cruyff d'aquella Copa d'Europa que va guanyar Ronald Koeman a Wembley, el 20 de maig.
Què voleu que us digui. No em fotria gens de gràcia, al minut 85 d'avui pensar en qui pot ser el Bakero del 2015 que ens porti a la finald e Berlín. Com més temps estiguem aguantant la porteria a zero o com a molt amb 1-0 millor.
Avui, la derensa del Barça ha d'estar colossal, com va estar a l'anada, o més amb les escomeses d'un Bayern que anirà a morir a la porteria de Ter Stegen. Amb un gran Rakitic i Alves. I si no és molt demanar, marcar ja seria creu i ratlla i obrir les portes del cel de berlín.
El Bayern de Pep Guardiola vendrà molt cara la seva pell i la seva eliminació de l'orelluda. Els alemanys,a priori,  no jugaran la seva final a Alemanya, però voldran posar les coses difícils al Barça i esperar un miracle que seria alucinant.
90 minuts per començar ara si el Camí de Berlín en direcció nord i amb 570 km per endavant. Això si, els fem un cop acabat el partit. No sigui que en comptes d'anar a l'Olimpiastadion anem a l'aeroport de Munich, tornant a Barcelona, amb cara de seguidor emprenyat d'Atenes 94 després del 4-0 del Milan.
A 570 km de l'orelluda, després del xiulet final

Cremats

S'ha cremat el Dimoni a les Festes de Maig de Badalona i l'última jornada de Lliga i ja veurem si la temporada que queda de futbol. La vaga convocada per la RFEF i el suport de l'Associació de Futbolistes Espanyols en contra del nou decret-llei del govern sobre els drets televisius ha encès a bona part del col·lectiu futbolístic que consideren que ja no tenen el poder de negociació dels drets que ha passat a la patronal. Mireu, que els futbolistes, que cobren una morterada s'emprenyin per això (no perquè no cobrin) i aturin la competició és per engegar-los a fregir espàrrecs. No tenen dret a reclamar res amb el què cobren. I cada dos per tres protesten per rucades. Cobren una morterada indescent que ja ens agradaria molts cobrar i encara es queixen. El futbol ha de ser un espectacle per l'aficionat. L'opi del poble. Així mateix. Malauradamet és un cony de negoci on l'espectador és l'últim interessat.
Fet l'alegat, dir-vos que si la Lliga s'atura i no es reprèn el Barça seria campió de Lliga ja, en derrotar a la R. Societat 2-0, al Camp Nou. Recordeu com estàvem a la primera volta a Sant Sebastià, amb la derrota a Anoeta abans de Reis que va desencadenar el cabreig de Messi amb Luís Enrique i aquella no-presència de Leo a l'entrenament amb els nens, i la posterior dimissió d'Andoni Zubizarreta. 19 jornades més tard, Orfeu ha sortit de l'infern i està al cel, fent el millor futbol i a punt de viatjar a Berlín per disputar la final de la Champions (previ pas a Munich a la tornada de les semis amb el Bayern). L'Espanyol va a l'Eibar, divendres a la nit, i el Madrid va empatar amb el València. Això vol dir que la setmana que ve si el Barça guanya al Calderón, la setmana que ve, a l'Atlètic de Madrid, serà campió de lliga.
A Segona, el Girona es va endur el derbi català a casa del Barça B i s'acosta cada cop més a Primera (per cert si s'acaba la temporada, el merder amb els ascensos a Primera serà un bon merder). El Llagostera va empatar amb el Numàncial i el Sabadell va perdre amb l'Alcorcón.
A l'ACB, la vida és més tranquila i sense vagues. A més, sabent, ja, del retorn de Sergio Scariolo al capdavant de la selecció espanyola. El Barça va vèncer al Bilbao, la Penya va guanyar in extremis a Fuenlabrada, el Manresa va caure a Saragossa i l'Andorra va caure a la pista del Madrid, just abans que els blancs afrontin la setmana que ve, la F4 de l'Eurolliga, de la qual són els amfitrions
I la F1 ha arribat a Europa, cremant pneumàtics al Circuït de Barcelona-Catalunya. Victòria del Mercedes de Nico Rosberg per davant de Lewis Hamilton.
I en aquest cap de setmana ha començat el Giro d'Itàlia, la primera gran prova ciclista del calendari. Després de les dues primeres etapes i d'arribar a Gènova, lideratge per l'australià Michael Mathews
I amb el Dimoni cremat, la Lliga de vaga i el col·lectiu de futbolistes cremant, i el Circuït de Catalunya amb olor encara de pneumàtic de F1 cremat, hem passat un altre cap de setmana esportiu

La Fórmula de l'èxit

Aquest cap de setmana la Fórmula 1 arriba a Europa per la porta de Barcelona, la del Circuït de Barcelona-Catalunya, a Montmeló. És la prova on tots els equips, si encara tenen quartos, porten les innovacions principals que els faran ser més competitius, fins a final de temporada. Mercedes està molt forta. Més aviat, Lewis Hamilton, el vigent campió, està fortíssim, més centrat que mai, i a cada GP supera a Nico Rosberg, i als renascuts Ferrari. Aquest diumenge veurem si l'hegemonia de Hamilton s'acaba a Europa, o seguirà més enllà del Circuït de Catalunya.
Aquest és el principal focus d'interès del cap de setmana pels amants de l'esport del motor. Però avui, no vull parlar d'això. Perquè aquest diumenge hi ha una cita, encara més important. Per elles i pels aficionats que les segueixen.
Diumenge a les 19:00, les Sènior del Círcol tanquen, a casa, i curiosament amb el Montmeló, una temporada molt especial: la del retorn, dos anys després de la última aparició d'aquest equip en competició oficial. (Per cert, gal mateix diumenge al migdia les Cadet Preferent jugaran a Lleida, l'anada de l'última eliminatòria per la Permenència a Preferent) Una temporada molt especial i que ha estat un èxit inqüestionable i amb majúscules.
No desvetllarem la fórmula d'aquest èxit perquè, igual que els enginyers de pista a la F1 amaguen les seves cartes, nosaltres tampoc la direm. Basicament, perquè les que veritablement saben el què han suat, patit i sobretot han gaudit elles al llarg d'aquestes 29 jornades, més que ningú és patrimoni seu i han inventat una fórmula única, una mescla de carburant que ha fet que el seu Ferrari despuntés de manera exponencial, just després de les vacances de Nadal.
Entre els ingredients que han fet del Sènior Femení 2014-2015, un equip increïble, hi ha sobretot, la compenetració, el sentiment de família, el mateix que impregna el Círcol i el fa ser especial.. Del 0 al 100. A principis d'estiu era un equip nou, que gairebé com aquell qui diu no se sabien qui eren. Dies després, només dies després, van ensemblar les peces al cotxe i l'equip semblava ja fet de tota la vida. Compenetració, amistat i complicitat. Un equip format del 0 absolut que va arribar al 100 exitós en res.
12 autèntiques boges pel bàsquet amb 2 entrenadors, germans, que han anat corregint cursa a cursa i partit a partit allò que es podia millorar de l'equip. Ara un d'ells no hi és, però us ben asseguro que sap què fan i com els hi va.
A base de treball, molt de treball, en silenci i en discreció van arribant els resultats. El click definitiu el dónen a La Plana, davant el líder imbatut, l'Argentona. Aquell dia va ser el de la consagració i la prova més evident que el projecte engegat a l'estiu des de 0, rutllava. L'Argentona, a La Plana, és l'inici d'una reacció fulgurant, amb victòries i bon joc i autèntics recitals que quedaran per sempre a la nostra retina (Badalonès)
I al costat d'elles, l'afició, els tifosi de La Plana, fidels com els tifosi de Monza o els del Circuït de Catalunya. Ells també són ingredients de la fórmula de l'èxit de les Sènior. No heu fallat mai
29 jornades després, aquest diumenge, les Sènior del Círcol s'acomiaden a Ausiàs March de tota la gent que li ha fet costat.
Us convidem a omplir Països Catalans, aquest diumenge a les 19:00, tal com vau fer el passat diumenge amb el Sènior masculí a La Plana, i com ho fareu dissabte, també a Països, a les 17:30, amb el derbi del Natzaret- Sènior A, vital per la salvació directe a Copa dels nois, en la última jornada de Lliga.
Entre tots hem d'ajudar les Sènior a afiançar-se en el quart lloc de la taula classificatòria: el que seria la rúbrica en xifres d'una temporada magnífica per elles.
He estat un privilegiat de veure els seus entrenaments i estar a la majoria de partits. És un goig veure-les i és important que les aneu a veure. S'ho mereixen. Perquè són bones jugadores, bons tècnic, i sobretot molt bones persones que es mereixen el millor.
Per elles i per ells. Per la Judit, les Carles, la Roser, la Clara, la Clàudia, la Helen, la Laia, la Gio, la Núria, la Nia. I per la Sara, que ho va deixar a mitja temporada. I és clar, pels entrenadors, el Xavi i el Sergi, els caps d'aquesta escuderia de somni. El Xavi, serà a pista amb les noies, i el Sergi hi estarà present a la grada o en els pensaments de qui hem estat amb les seves Sèniors. Però sabrà com van les seves noies, a qui per feina va haver de dir "Fins després".
Diumenge a la tarda, teniu l'altre GP de la jornada amb unes cracs úniques, amb un cotxe molt especial, amb una afició molt especial i amb una gent única: la del Círcol. I amb la Fórmula de l'èxit. Del Circuït a Països. Sort noies.

Polvo estelar

Va ser un dels millors polvos que va fer. Inimaginable quan va començar que acabaria així. 90 minuts de festival sexual, amb el seu partennaire absolutament entregat.
Dins d'aquest relat eròtic s'amaga el millor partit de la era Luís Enrique. I va arribar davant del Bayern de Munich de Pep Guardiola.
La primera part en conjunt és una oda meravellosa al futbol. El què van fer ambdós equips va ser simplement per passar als anals del món del futbol. Amb un ritme frenètic i endimoniat el Barça amb segell Pep, versió Lucho, i el Bayern, versió Barça del Pep van mostrar les millors cartes, on el Barça va guanyar la partida per poc i sense el premi del gol.
A la represa, el Bayern va dominar als primers minuts però Rakitic, imperial en defensa va evitar mals majors que Ter Stegen hauria evitat perquè també va estar bé.
I amb el polvo va arribar el clímax. Dos orgasmes prodigiosos obra del millor en aquest aspecte. Leo Messi va anotar dos gols que poden ser vitals per segellar el camí de Berlín i va fer aixecar el públic a la grada i altres coses va fer aixecar. Boateng recordarà de per vida el què li va fer Messi al segon gol.
I Neymar va fer el tercer per tancar aquest polvo meravellós. Quin futbol, quina passió, quina bèstia és Messi. Berlín és a tocar, però hem d'anar en compte a la tornada. Al Camp Nou Barça 3 - Bayern 0. Polvo d'estrelles per una nit màgica

PostData: La RFEF suspendrà a partir del 16 de maig les competicions en desavinença pel decret llei del govern espanyol sobre el nou conveni coŀlectiu amb les televisions. Això afectarà al final de Lliga i la Final de Copa. Això si la RFEF està disposada a negociar per desconvocar l'aturada.

No t'estimo

Carta oberta a Pep Guardiola.

Admirat Pep

Avui no t'estimo. Ho he fet i depèn del què passi en les dues pròximes setmanes podràs recuperar el meu amor malaltís. Saps que sóc com el gag del Crackòvia, una Guardiolina més i que vaig com en el gag vestit de dona preopcupat perquè no et passi res.
Però avui no. I menys a les 20:45, des d eles 19:00 a Rac1, en l'anada de semis de la Champions al Camp Nou. Avui et detesto i et desitjo el pitjor, esportivament parlant. Com en totes les roptures, el causant no ets tu. Tampoc sóc jo, aquest cop. És un tercer: Gianni Infantino.
Ell va emparellar el teu Bayern i el meu Barça i aquí s`ha acabat l'amor. A la final de Berlín només hi pot anar un. La Champions només la pot aixecar un. I aquest ha de ser primordialment el Barça. No li busquis futbol. Busca-li el mateix sentiment que ens uneix per ser aficionats al Barça: l'amor a uns colors i evitar la undécima del Madrid (tot i que potser ho fa abans la Juventus que va derrotar 2-1 als blancs).
Avui et vull guanyar. Et vull golejar, et vull emprenyar, vull anar a la final de Berlín (meafòricament ja que veig difícil anar-hi en cos i ànima).
Sóc culé i guardiolista Pep. Però primer sóc culé. Em va costar dies pair-ho i de reflexions dures. Només el coixí sap les barbaritats que he pensat defenestrant-te a tu o al Barça. Tria difícil.
Al final, el cor culé ha superat el cor guardiolista. perquè ara el teu cor és a Baviera i voldràs portar el Bayern a la final.
Avui, em faràs patir. Durant tot el dia: l'anaconda es belluga des del final del Còrdova, no he pogut dormir (insomni a banda), veurem un gran partidàs i fins i tot guanyant-tye 10-0 (impossible) estaria tranquil, per molt que aquest Barça és absolutament dictatorial i està en un estat brutal de forma (la millor prova el 0-8 al Còrdova). Només cal pensar en el que vas fer davant el Shacktar a la tornada, a Munich, a vuitens (7-0) i amb el Porto a quarts (6-0). No estaré tranquil perquè sé que voldràs parar a Messi, a Suarez, a Xavi,a Iniesta a Neymar i voldràs golejar a Bravo. Ni al què et preaprin abans del partit t'estovarà. Ets obscè de la feina, un malalt, i durant 90 minuts només serà el Pep i la seva circumstància
Em vaig plantejar no sentir-te a la roda de premsa prèvia, perquè em faria mal que lloessis al teu Barça i em fes il·lusions que tornessis en un futur proper a la banqueta del Barça. Però ho vaig fer. I em va fer mal, veure't xerrar al Camp Nou, en català com entrenador del Bayern i dient que voldràs treure el millor resultat possible. Em va fer mal. Trigaré a acostumar-me a veure que no ets al Barça. Ho sento. Sé que tornaràs, però aquest parentesi de ves a saber quan temps, em trigarà a cicatritzar
Em sento trist. Sé que és la teva feina, però només de pensar que durant 90 minuts no seràs del Barça i voldràs matar-lo em farà mal.
Avui no t'estimo i la setmana que ve tampoc. Però serà un desamor fugaç, perquè després et tornaré a venerar, ja sigui camí de Berlín o desitjant que evitis tu a Berlín la undécima blanca (si no ho fa abans la Juve).
Però avui no. I no t'estimo perquè no t'estimi el teu Bayern. No m'estimo el Bayern de Xabi Alonso, perquè ja saps que el culé disfruta més amb la desfeta blanca que amb una golejada blaugrana. I Xabi Alonso , per a molts encara és del Madrid. I avui mentre no penso amb tu, pensaré amb ell.
Molta sort Pep. però durant dues setmanes no em truquis. No te l'agafaré

Firmat

Un (des) convers del Guardiolisme temporal

La victòria de Joan Collet

Joan Collet és un home feliç. Al més pur estiñ Joana d'Arc ha lluitat durant mesos i molts anys per un repartiment més equitatiu dels drets televisius. Dijous passat el Govern espanyol va aprovar el Reial Decret de mesures urgents sobre la comercialització dels drets d'explotació de continguts audivisuals. Sota aquest nom tant pompós es corregeix una injustícia que a la majoria de lligues europees ja està resolt de fa temps.
A partir de la temporada 16/17 els drets televisius es negociaran col·lectivament i no individualment en cada equip, ja que els equips cediran els drets als organismes federatius perquè aquests gestionin quin és el millor postó pels clubs.
Això significa que tant Barça i Espanyol es repertiran el mateix del pastís dels drets de televisió. Això és el que volia Joan Collet: que la diferència econòmica dels equips grans o petits no es faci pels drets televisius, la mare dels ous de la Lliga, el què malaurdament sustenta aquest negoci. L'home més influent de la Lliga no és el seu President Javier Tebas, sinó Jaume Roures, l'amo de Mediapro.
El nou decret-llei, la qual és una victòria moral de Joan Collet, president de l'Espanyol, com a abanderat en la lluita per la igualtat entre petits i grans, preveu que el 92% del pastís Tele, es reparteixin de manera col·lectiva entre tots els clubs de la Primera Dicisió. El 8% queda repartit entre una compensació econòmica pels equips que baixin de categoria, una part per la Lliga i la RFEF i una altra part per sufragar els costos de les competicions que organitzen així com en la formació de jugadors.
Dins d'aquest 92%, el 50% es reparteix a parts iguals, el 25% es repartirà segons l'històric i la classificació als darrers 5 anys; i el 25% restant es repartirà segons taquillatge i audiències del club.
Ara els organismes futbolístics espanyols han de negociar amb els diferents operadors televisius per veure qui es queda amb l'explotació de la Lliga i al Copa. L'objectiu és equiparar-se amb la Lliga anglesa o el calcio italià.
I aquí entren Mediapro, l'empresa catalana de Jaume Roures, amb aliança amb Al Jazzera, i Telefònica que aquesta setmana passada va comprar el Grup Prisa són els dos licitants dels drets televisius per la pròxima temporada.
Mentrestant la pròxima temporada, a expenses de la desitjada 16/17, Mediapro tindrà la majoria dels equips, però el Barça és de Telefònica.
El Decret-llei de dijous, la gran victòria de Collet per sufragar els deutes dels clubs, com una font d'ingressos que rajarà una mica més per tal de no ofegar els clubs. No serà la panacea ni la salvaciód els clubs endeutats, però almenys se sentiran més alleugerits i la Lliga espanyola podrà presumir d'assemblar-se a l'angles

Mastegots

Com si fos una Superbowl o la final de la Champions, el món es va paralitzar per veure dos paios ftent-se mastegots. S'ha fotut tanta propaganda amb el combat pel títol mundial del pes Welter de boxa entre Floyd Mayweather i Manny Paquiao que la fama de presumit i de gallet dels galls d'indi han quedat a l'alçada de la lona dle ring de boxa. L'ego, a part del compte corrent, dels dos contrincants que es van esbatussar amb tot el món pendent va quedar més que satisfet. No m'expliqueu el perquè sobtat d'aquest rebot mediàtic per la boxa. Ni tant sols la xuleria de Mayweather, apodat Mr Money i Pacquio, que més que un cobat de boxa el que té ganes és de matar el seu rival, m'ho fa entendre. En fí coses dels americans que traspassen fronteres. Per cert, victòria per Mayweather en una decisió polèmica dels jutges
Més mategots del cap de setmana. El Barça va noquejar la Lliga destrossant al Còrdoba 0-8, amb una exhibició i Messi regalant penals tot i que això signifiqués renunciar a un Hat Trick just abans de rebre el Bayern de Munic. Queden 3 jornades només. L'Espanyol va empatar amb el Rayo a Cornellà, diumenge al migdia i el Madrid va derrotar al Sevilla amb Hat Trick de Cristiano Ronaldo.
A Segona, el Girona ha fet un nou pas per ser equip de Primera Divisió. Va vèncer a casa, a Montilivi a l'Osasuna. El Llagostera va empatar al camp del Betis i li fa un altre mastegot a Segona per quedar-se, de moment a la divisió de plata, perquè no somiant amb un ascens a Primera. El Barça B va perdre a Albacete i el Sabadell a Les Palmes.
En futbol internacional, el Chelsea de Mourinho ja és campió de Lliga a Anglaterra
Mastegot de permanència del Manresa que divendres va vèncer al Fuenlabrada i fa un pas de gegant per quedar-se a l'ACB de bàsquet l'any que ve sense dependre dels despatxos. La Penya va perdre a la pròrroga a Bilbao, el Barça va derrotar a l'Estudiantes i l'Andorra va vèncer al Sevilla.
A Bassano di Grapa, a Itàlia, el Barça va guanyar al Vic a la final catalana de la Final Four de la Lliga Europea d'Hoquei Patins. Desena Copa d'Europa pel mític porter Aitor Egurrola
Més finals Four en format hoquei. El Polo que va vèncer a l'Egara en homes i el Club de Campo madrileny, que va vèncer al Polo, en dones són els nous campions de Lliga d'hoquei sobre herba a les F4 de Terrassa
I a Águilas, a Múrcia, el Marfil de Santa Coloma va perdre la final de la Copa del Rei de Futbol Sala amb l'Inter Movistar.
En motos, GP d'Espanya amb triomfs de l'anglès Danny Kent a Moto3, de l'alemany Jonas Folger a Moto2 i de Jorge Lorenzo a MotoGP.
En el cap de setmana que es va batre el Rècord de l'Hora de ciclisme. Ho va fer el britànic Alan Dowsett (gairebé 53 kilòmetres)
Molt d'esport amb mastegots inclossos en aquest primer cap de setmana del mes de maig

Feina avançada

Com que avui és el festiu del treballador, permeteu-me que no treballi gaire (ser que hauria de comentar el decret del govern espanyol sobre el repartiment dels drets televisius però ho faré quan dimarts quan hagi entès ben bé què significa i en què ens mourem a partir de la temporada 16-17), no escrigui molt i recuperi un artícle que vam escriure el 12 de novembre passat. Però que serveix per parlar de la notícia que va saltar la matinada del dimarts a dimecres i que afecta al madridisme

"O tots frares o tots canonges

Ho va avançar dissabte, Mundo Deportivo: el R. Madrid, com l'Atlètic de Madrid, està sent investigat per la FIFA pel mateix motiu, el qual Blatter i companyia va sancionar al Barça sense poder fitxar en les dues pròximes finestres del mercat de fitxatges: incomplir el reglament de fitxatges de menors estrangers.

Em sembla perfecte, i de fet ja ho vaig dir: si el Barça va incomplir la norma que se li caigués el pèl, com li ha passat. Però que la FIFA també investigués altres casos. Perquè no tot és blanc el que llueix a la casa blanca.

Si la FIFA pot demostrar que el Madrid infringeix la norma i que el sancioni amb la mateixa vara de raser que ho va fer el Barça, i que per cert va criticar tant el propi Madrid. O tots frares o tots canonges. Que la FIFA sancioni i que després els blancs, facin com els culers i sescolin per les escletxes legals d'aquesta norma, demanin cautelars i resin a la Cibeles si volen.

Si volem transperència al futbol, no es pot escapar ni el campió d'Europa, ni Zidane (sancionat com a entrenador del fílial blanc, el Castilla, per no tenir homologat el títol d'entrenador), ni Florentino Pérez.

Ja va sent hora, que l'expressió d'"Ésser Superior" aplicable a Florentino Pérez només quedi en això, una expressió i no un síntome que gràcies al dòlar, el màxim dirigent blanc pot fer el que li roti sense conseqüències.

Si el Barça llepa amb els nens o el què sigui, el Madrid, si ho fa, també. O tots frares, o tots canonges."

Doncs efectivament. La llebre va saltar la nit de dimarts i dimecres per una informació que va avançar la Cadena SER: La FIFA sancionarà al Madrid i a l'Atlètic per la mateixa raó que va ho va fer el Barça. I per tant no podran fitxar a les pròximes finestres. (Evidentment el Madrid ho nega tot, com va fer el Barça al seu moment)

Però el Madrid va ser més llest que el Barça en aquest sentit. Es va veure el percal i ja  va moure fitxa: Asensio, Odegaard, Bataglia, Lucas Silva, Danilo... fitxatges fet a corre cuita abans que la FIFA talli l'aixeta. Florentino ja té les seves joguines. Durant dues finestres no podrà fitxar però li és igual. Ja ho ha fet. 

I ara és quan el culé es pregunta, tot esperant el Bayern i meravellant-se del futbol de la seva plantilla... Perquè no va fer el maeix que el Madrid al seu dia? 

PostData 1: Victòria de l'Espanyol a Granada que l'acosta a Europa

PostData 2: Victòria del Barça de bàsquet davant Obradoiro en partit aplaçat el seu dia pels quarts de final de l'Eurolliga