Costelles cremades

Carta oberta a Ángel Marís Villar

Senyor furbol

Que li vagi de gust. Gaudeixi-la perquè aquest any és l'última. La FIFA, en un acte d'intel·ligència sense precedents, i crec que serà l'únic que veurem en molt de temps, ha decidit eliminar l'any que ve aquesta costellada infame, molesta i innecessària del 15 d'agost. A falta de 4 dies per començar la lliga a Espanya o a Anglaterra no té sentit fer jugar les seleccions unes costellades com les d'avui.
Però, és clar, vostè ha de reblar el clau, ha de fer-se notar als amics Blatter i companyia per veure si encara el volen en el tro de la FIFA com a vicepresident. No content en què se celebri aquesta costellada, va i vostè envia la selecció espanyola a jugar al costat de casa, a l'Equador.
Amic furbol, l'època del colonialisme ja ha passat a la història, Espanya ja no és l'imperi on mai es pon el sol, els llatinoamericans no van despullats i fotent el salvatge i no cal que vagi cap Hernán Cortés o Cristòfol Colom de torn a civilitzar-los. Si vostè vol presumir davant del món que ha guanyat el que mai en la vida s'ha guanyat, que España es la más grande i que la Roja mola, no cal enviar als Casillas i companyia a l'altre punta de món. Ja s'ha inventat la televisió i el món sencer s'ha postrat davant la meravellosa exhibició d'aquest pseudo Barça que és la selecció espanyola. A més fardar, és una cosa molt lletja, gairebé pecaminosa.
I ja posats a pensar, amic Villar, Presidente, no podria fer com el Brasil o les grans seleccions que és jugar a un país neutral europeu amb una selecció X i fer passar per caixa a la Federació del país en qüestió? Perquè aquesta és la raó, calers. Vol engroixir les arques de la Federació.
Amb franquesa, cal enviar-los a la quinta forca per quatre duros?
Per sort, hi ha algú dins la Federació amb més senderi que vostè: el seleccionador Vicente Del Bosque. Afortunadament, el Marquès només ha convocat a 4 blaugranes, l'èxode no serà tant massiu i Tata Martino podrà preparar amb certes condicions el debut del Barça a la Lliga diumenge.
Es preguntarà perquè li dic tot això i em queixo tant si aquest és l'últim any que es jugarà la costellada d'agost. Doncs, perquè mai m'ha caigut bé com a dirigent (no només perquè fa 28 anys que presideix la Federació Espanyola d'un esport que no sap vostè ni pronunciar bé) i perquè sempre ha maltractat al Barça i s'ha volgut apropiar dels èxits de la Roja a costa seva. Mai ha reconegut que és gràcies al Barça que la selecció és on és ara.
Un consell: dediquis a resoldre el tema de l'Alcorcón, a on jugarà diumenge si a Segona o a Segona B, o la compra de partits i deixi les costellades.
En fí, senyor Villar, amb el desig de no tornar a parlar mai més de vostè si no és per dir que ha plegat li desitjo que li vagi molt de gust aquesta última costellada de l'agost cremada per l'ineptitud de la FIFA i per uns dirigent amb pa a l'ull.

Bon profit.

Firmat:

Un amic.

PostData: Relacionat amb els partits de seleccions d'avui, dir-vos que fins a 11 jugadors del Barça han estat convocats per la seves seleccions. Entre altres 4 per Espanya (Iniesta, Piqué, Valdés i el debutant Cristian Tello); Messi, que no jugarà l'Itàlia-Argentina per molèsties, i Mascherano; Neymar i Alves pel Suïssa-Brasil... Per cert que Eric Abidal ha estat convocat per la selecció francesa per jugar l'amistós amb Bèlgica. Un nou èxit pel gran Abi i pels trasplantats. Bravo.

Els 8 Dies d'Or de Miss Belmont

Badalona rules. Històricament, la tercera ciutat del nostre país és reconeguda internacionalment pel bàsquet i la Penya. Per Cortney Thompson, per Jordi Villacampa, Tel Aviv, l'Eurolliga del 94, Zarko Pasjpal i el difunt 1+1.
Ara que el Joventut no passa pel seus millors moments; ara que costa tant trobar-li bones notícies, sense anar més lluny ahir es va saber que l'entrenador Salva Maldonado no vol Jordi Trias a un equip on ara com ara només hi ha 5 homes, més ben dit joves molt joves, autèntics Iogurins ideals per les aspiracions de l'Angelines de La Competència; ara que el bàsquet no dóna alegries, una jove Sirena torna a il.luminar la ciutat de Badalona al món. A Badalona, les cistelles conviuen amb les corxeres, l'aigua, el clor, els banyadors i els casquets.
Mireia Belmonte ja fa temps que s'ha consolidat com una de les reines de la natació mundial. Portant Badalona al cor es menja piscines i metres guanyant rivals a cada competició que participa.
Aquesta setmana però, la Mireia ha viscut els seus particulars 8 dies d'or. S'ha fet més gran de cop, gràcies a 8 espectaculars dies i a les piscines del Palau Sant Jordi, al recent Mundial de Barcelona i a la curta de Berlín, a la prova de la Copa del Món.
Mireia ja no és Belmonte. La humil noia de Sistrells, de pare jugador de rugby ha esdevingut Miss Belmont, la dama de la piscina, la Sirena del moment.
Va explotar a casa, al Sant Jordi, la setmana passada, al Mundial guanyant la plata als 800 i als 400 lliures. El cap de setmana passat, a Berlín, a la Copa del Món de Piscina curta de 25 m. va rematar la jugada. Or i doble rècord mundial a les mateixes proves. Dissabte als 800, baixant la marca en dos segons respecte l'anterior registre de la francesa Camille Mufat. Per la història quedarà que una catalana, de Badalona, fou la primera en nedar 800 m. estil lliure en menys de 8 minuts. Havia fet història dissabte. Diumenge, Miss Belmont, va fer més gran la seva llegenda. Als 400 estils, rebenta el crono mundial en 33 dècimes menys respecte, també, al rècord de Muffat.
Badalona torna a posar-se al mapa de l'esport mundial gràcies a l'aigua, l'element que ha identificat sempre la ciutat però que fins ara semblava que els ciutadans li haviem girat l'esquena. Miss Belmont li deu molt del seu èxit a un Monsieur. El francès Fred Vernoux és l'entrenador, aquell que marca les braçades de la Mireia, aquell que dirigeix els passos d'un peix que no s'ha de deixar perdre. Lluny queda la crisi i la baralla que van tenir profe i alumna a finals d'any quan Belmonte va abandonar a Vernoux i al seu equip, el Sabadell. Va voler marxar a Niça, bressol de la natació europea. Estava amb els millors però el peix anava sense rumb. Va compendre que, tot i que Vernoux era el més semblant a un torturador, sense ell no podria guanyar el que té: 24 medalles i 8 ors en el global de la seva carrera. Miss Belmont, per un moment va abandonar el seu paper de diva, va tornar a ser Mireia i va tornar amb l'entrenador campió, just per fitxar per l'UCAM Múrcia, i participar en aquests 8 dies d'or.
Miss Belmont ha viscut 8 dies inoblidables. Badalona ja no és només Penya. Ara també és aigua. Fins i tot el mico de bronze del Pont del Petroli ja no brinda amb l'ampolla d'anís, ho fa amb aigua amb clor.
De Mireia a Miss, de Belmonte a Belmont, de Sistrells a l'Olimp. Una sirena d'Or en una Badalona d'or. Tot en 8 dies insuperables, fins i tot pel Corte Inglés.

Corrent cap a la Lliga

El Barça va acomiadar la pretemporada a Malàisia en un altre bolo per recaptar calers per la causa del club i que va estar en seriós risc de suspensió pel lamentable estat del camp de joc. Els jugadors acceptaven deshidratar-se per la calor, però no trencar-se a falta d'una setmana per començar la temporada, diumenge que ve, a casa, amb el Llevant. El partit, jugat a un altre camp, deixa la victòria i un damnificat, Cesc Fàbregas que va marxar coix abans del final amb un esquinç al turmell que el fa ser dubte per l'inici de la Lliga.
L'Espanyol va tancar la pretemporada en un partit molt més atractiu que la costellada a Kuala Lumpur. Els pericos van anar a jugar al camp del Tottenham anglès, a Londres, i contra l'equip del jugador de moda avui dia, Gareth Bale, aquell a qui el Madrid vol pagar 120 M € (xifra aberrant, per la qualitat del noi i anacrònica pels temps que vivim). Bale no va jugar, ja que ja fa temps que pressiona per fotre el camp i el seu equip, on va debutar l'exvalencianista Roberto Soldado va empatar amb un gol seu. Pels pericos va marcar David López.
Barça i Espanyol i la resta d'equips apuren els seus últims instants de pretemporada, mentres a França i a Alemanya la bola de la Lliga ha començat a rodar. A Anglaterra, el Manchester United s'ha endut el primer títol oficial, la Supercopa també dita Community Shield derrotant el Wigan a Wembley. És el primer títol de l'era post Alex Fergusson, i per tant el primer del nou tècnic, David Moyes, a la banqueta dels Red Devils. A Munich, Pep Guardiola s'estrena a les banquetes de la Bundeslliga, guanyant amb el seu Bayern al Borussia Monchengladbach. A la Ligue 1 gala, Éric Abidal va debutar amb el Mònaco guanyant amb un gol d'un altre debutant, l'exmatalasser Radamel Falcao.
La setmana que ve la Lliga obrirà el foc de la temporada 2013-2014 a Espanya i a Anglaterra. Abans, però, la FIFA ens reserva una broma macabre: una data d'amistosos de seleccions, a tres dies de la Lliga, on el combinat espanyol anirà a jugar una costellada a la cantonada de casa, a l'Equador. Com a mal menor, és que només hi aniran 4 blaugranes, (la lesió de Cesc fa que no siguin els 5 previstos), i que aquest any és l'últim d'aquest invent del Profesor Bacterio d'agost.
En bàsquet, la Penya es va assegurar que Salva Maldonado, el tècnic, s'assegui dos anys més a la banqueta verdinegre. El problema és saber de quins jugadors dispondrà. Falten moltes peces per lligar la plantilla i poc temps per completar-la. Una tradició de cada any aquesta època.
Igual de tradicional com que cada 2 anys, el Mundial d'Atletisme agafi el testimoni del de Natació. De Barcelona a Moscou. De l'aigua al tartà. Els Mundials russos arriben descafeïnats per les absències dels velocistes Asafa Powell i Tyson Gay, acusats de dopatge i del lesionat Yohann Blake. Sense rivals, Usain Bolt es va passejar als 100 m i va guanyar l'or fent la millor marca de l'any sota la pluja (9'77 seg.). Des d'aquest cap de setmana fins al següent, per l'Estadi Luznicky passaran Elena Isimbayeva, la millor perxista de la història, que en les seves millors èpoques va salvar el llistó dels 5 m, i que amb 30 anys es retirarà després de la competició; o Mo Farah, el rei de les curses de fons que vol fer com als JJOO de Londres 2012 i repetir or als 5.000 i als 10.000 m. De moment el britànic d'orígen somali ja s'ha endut la segona amb un sprint colossal als últims 100 m. amb l'etíop Ibrahim Jeilan i un últim quilòmetre estratosfèric (2:26 minuts. La delegació espanyola ha començat bé ja que ja s'ha penjat una medalla. Va ser el bronze de Miguel Ángel López als 20 km. marxa. Amb aquest primer metall Espanya supera el balanç dels anteriors Mundials a Daegu 2011, on va sortir de Corea amb un zero al medaller.
Moscou i l'atletisme ha agafat el relleu de Barcelona, però no de la natació. A Berlín, a la prova de la Copa del Món en piscina curta, Mireia Belmonte va aconseguir dissabte una fita històrica. La badalonina va rebentar el rècord del món dels 800 lliures rebaixant l'anterior marca de la francesa Camille Mufat en dos segons i aconseguint ser la primera dona que baixa dels 8 minuts. L'endemà, Belmonte va tornar a rebentar un altre rècord mundial, els del 400 lliures. Badalona torna a estar de moda. No per la Penya sino per una crac de la natació que va marxar del club de la seva ciutat per no disposar de piscines olímpiques. Miss Belmont, Mireia Belmonte, està on fire.
Xutant, saltant nedant o corrent, la Lliga s'acosta inexurablement. Falten només 5 dies.

Centralitat blaugrana

Ara mateix hi ha dos temes de conversa als xiringuitos i als bars de Catalunya "Has vist com llampegava l'altre dia?" i "Tu quin central fitxaries pel Barça?"
Sobre els llamps i trons i l'apocalipsis en forma de tempesta que havia de venir i no va ser no en parlaré perquè ja l'espifien prou els meteoròlegs com per parlar-ne jo que suposadament no hi entenc. Però si que vull parlar del tema central.
Amb el cas Cesc tancat pel propi jugador, assegurant que es vol quedar, ara el què interessa el culé és qui fitxarà el club per reforçar l'eix de la defensa blaugrana.
El Tata Martino ha dit que espera que Carles Puyol es recuperi i pugui ajudar l'equip. També ha dit que compta amb Marc Bartra, però no ha dit en qualitat de què; si de central al camp, al mig de la banqueta o a la porta 32 del Camp Nou venent frankfurts. En paral·lel el club ja ha llençat l'ham i ha fet una primera oferta al Chelsea per David Luiz, el brasiler company de Neymar a la selecció. A part ja fa temps que té l'ull posat en el danès del Liverpool Daniel Agger.
Mentrestant el que és segur és que el Barça té a la posició de centrals a Piqué, Mascherano, Bartra, Busquets (circumstancial) i Puyol. Són cinc però en realitat són 4 i mig. El capità Puyol fa temps que ha passat a ser de Tarzan, home d'acer, a Gaudí, l'home del trencadís, per la facilitat en què es trenca i en la dificultat que li costa refer-se. En principi se l'esperava per iniciar la pretemporada, però ara el nou plaç de recuperació de Puyol és mitjans de setembre.
Així doncs, el Tata es cura en salut i com que vol una plantilla de 25 jugadors un reforç no li vindria malament.
Com diem dos noms són a la pole position de la cursa del central. Un, David Luiz. A favor té que és jove i forma part de la nova fornada de la Canarinha que aspira al títol mundialista a Brasil 2014. Neymar és el líder i ell peça fonamental. En contra, José Mourinho, l'entrenador al Chelsea, que com a gran amic que és del Barça no posarà les coses fàcils; i un caràcter rebel envoltat de polèmica. David Luiz és un personatge amb un caràcter especial propens a les expulsions i que ha generat alguna polèmica sonada, quan en un partit contra el Manchester United va simular una lesió, que va suposar l'expulsió d'un rival. Diem simular perquè les càmeres el van caçar fent un somriure sornaguer. Jugador polèmic i Barça no hauria de ser un impediment molt gros. Recordeu, si no, Jan Molby. Aquest danès hauria d'haver substituït a Ronald Koeman, quan al 1990, l'heroi de Wembley es va trencar el taló d'Aquiles i es va estar 5 mesos KO. El més suau del curriculum de Molby és que es va passar 40 dies a la presó per atonyinar-se amb el personal en un bar gay a Liverpool. Joan Gaspart, aleshores vispresident del Barça, va desaconsellar el fitxatge a Josep Lluís Nuñez que ja havia estat encigalat per Johan Cruyff. En fí que David Luiz és l'aposta de futur previ pagament d'una morterada.
L'altre candidat a la posició de central és Daniel Agger, danès com Molby, i del Liverpool com Molby, però pacífic i no se li recorda merders. I sortiria barat. Agger es mor de ganes de sortir d'un club, que ja fa temps que se li ha caigut l'etiqueta de gran i que si encara manté el nom que té és pel gran passat que duu a les espatlles. Anfield, el camp del Liverpool, ja no fa por, fa riure. Pels perapunyetes si voleu un handicap és que tot ell és un tatuatge i ja sabeu que al culé, quan menys extravegàncies millor.
Hi ha però, una tercera via, que de moment pocs contemplen, però, sí que ho fa Tata Martino. Es diu Frank Bagnack. És camerunès provinent de la Fundació Samuel Eto'o i fa estralls al Juvenil A del Barça. Ara jugarà al Barça B, i si heu vist algun partit de la pretemporada del primer equip segurament us haureu fixat en ell. No ha fet mals partits, tot i que el Valerenga noruec, el Santos o la selecció de Tailàndia hagin estat uns spàrrings molt durs. Sigui com sigui ha convençut al Tata i no descarteu que pugi a entrenar algun cop amb el primer equip aquesta temporada.
El central a Can Barça. Ja, a les millors tertúlies de bar i als xiringuitos de la vostra platja.

PostData: Primer Albert Oliver, que marxa a Gran Canària, i ara és el capità Pere Tomàs que va a Saragossa, al costat del seu amic Henk Norel. La Penya s'està quedant sense efectius i sense referents. Així doncs a l'actual plantilla, a falta de fitxatges només hi ha Jordi Trias i els joves Natxo Llovet, Albert Ventura, Àlex Suárez, Àlex Barrera i Guillem Vives. Ja ho sabeu si sou altets, la remeneu bé i si a sobre sou afroamericans aneu a provar amb el Joventut que potser així us fitxen. La situació, fora conyes, és lamentable i desesperant. Força Penya i sort. La necessitarà.

La Guerra dels Mous

José Mourinho ho ha tornat a fer. L'enfant terrible del futbol ha actuat de nou. No ha donat la concessió dels 100 dies de gràcia.
Va deixar el Santiago Bernabeu en ruïna i ara torna per no deixar pedra sobre pedra. Mou, ara al Chelsea, ha rajat del seu R. Madrid, el seu exequip fa 2 mesos.
La tàctica és coneguda. Deixa terra cremada per on passa, s'afinca a un altre camp, el trebalarà i de pas criticarà les altres terres per on abans havia estat benerat.
Després del Barça, on ja és prou conegut amb dits a l'ull, puto amo i companyia, la primera etapa al Chelsea, i a l'Inter on se les va tenir amb Déu i sa mare, ara li toca el torn al R. Madrid. Si amics, el Realisimo, aquell que no es pot tocar doncs ha estat tocat per aquell que només s'estima a si mateix. L'egòlatra Mourinho no ha tingut temps i ha deixat anar la primera canonada fora de les muralles del Bernabeu. Ja va desestabilitzar la casa des de dins, condemnant Casillas a la banqueta o dient que té més bona relació amb la seva dona que amb Sergio Ramos.
Des de la tranquil·litat i la llunyania d'Stanford Bridge, on ja hi va estar, ha dit que l'autèntic Ronaldo que va entrenar era el brasiler del Barça i no pas a Cristiano.
CR7 que com Mou tampoc es talla un pèl i té la xuleria i l'arrogància per bandera, ha dit que no escupi el plat que li ha donat de menjar.
Mou ho ha tornat a aconseguir. Ha obert una nova esquerda al madridisme. El portuguès ha atacat al cor del madridisme. Sap que Cristiano encara no ha renovat pel club blanc i sap que el cagòmetre està instal·lat a Chamartín perquè el guapo ric i bon jugador no ha dit ni gall ni gallina si volia seguir.
Anit Madrid i Chelsea han jugat als EUA una patxanga on el més interessant ha estat veure els gestos entre Mou i Cristiano.
Mou ha tornat a centrar les mirades en ell. L'amo és ell. Ha volgut dominar l'escena. I ho tornarà a fer quan li doni la gana o quan les seves circumstàncies ho requereixin.
Avui és Cristiano, demà Florentino i ves a saber quan tornarà a atacar al Barça. Perquè ho farà. La força de Mou són les Copes que té i el gran curriculum que atesora. Però res més. Com l'aigua de les onades ell també marxarà i el temps l'oblidarà. Perquè ningú voldrà recordar-lo. No té amics. Només trofeus. És la Guerra dels Mous. Jo contra el món. Un dia et voldré al meu costat i l'endemà et deixaré tirat
Ara la casa blanca comença a coneixer el veritable Mourinho. I segur que com a Barcelona no li ha agradat el personatge i el què ha vist.
Que consti que ja els vam avisar.

PostData: Selecció de Tailandia 1 - Barça 7 en l'estrena de la gira asiàtica dels culés. Destacable? El primer gol de Neymar amb la samarreta blaugrana i el bon partit de Pedro i Alexis.

Merda sota la catifa

La millor lliga del món trontolla i amenaça a ruina. El fenòmen de la compra de partits ha tocat os a la lliga espanyola. El cas no és ni molt menys nou. Un futimer de lligues europees i fins i tot la Lliga de Campions han estat afectats per casos de corrupció, compra de partits o de jugadors per afavorir interessos rivals.
Potser el cas que us sona més és el de l'anomenat Moggigate a Itàlia on el president de la Juventus de Turí, Luciano Moggi, va ser detingut el 2007 per presumpte soborn, estafa i compra de partits. Aquets cas va esquitxar tot el futbol italià que va veure com històrics com la Juve o el Milan baixaven de categoria o perdien molts punts.
La lliga espanyola no ha estat aliena a aquests casos que es veuen de seguida, quan en una casa d'apostes, un determinat resultat fa rebentar les prediccions de premi. Però mai s'havien denunciat. L'estatus de millor lliga del món podia quedar entredit si algú destapés casos com aquests. No compten que els mateixos dirigents de la Federació Espanyola ja s'ho maneguen prou com per desprestigiar i enterrar la lliga ells solets. Però això ja és un altre tema.
Coïncidint amb el canvi a la presidència de la Lliga, on l'advocat Javier Tebas agafava el relleu de José Luís Astiazarán, alguna cosa ha canviat. El president del Girona, Joaquim Boadas, ha estat el primer a aixecar catifes i a deixar veure la merda que hi ha a sota.
Boadas ha denunciat davant la Lliga que, primer el Ràcing de Santander, i després el Xerez, van intentar comprar jugadors per deixar-se perdre. Alguns d'aquests jugadors que van intentar subornar ho han confirmat. És el cas de Dani Mallo, l'exporter del conjunt gironí, ara al Lugo, que ha dit, que en el partit Girona - Xerez el van voler subornar amb 120.000 € si es deixava perdre. Mallo diu que no va acceptar el suborn, però aquell dia al bon porter gallec li van caure quatre gols.
Arran de la denúncia de Boadas, les fitxes del dòmino han anat caient, la bola de neu s'ha fet més grossa i la ronyeta ja és una muntanya infecta de merda. Deportivo o Llevant han estat investigats per arreglar partits.
Sigui com sigui. ja és hora d'aixecar catifes, netejar la merda, denunciar i que la justícia i els estaments de la Lliga actuin amb conseqüència. Si cal inhabilitar dirigents es fa. Si cal enviar a Segona els equips es fa. No podem quedar-nos a mitges. S'ha aixecat la catifa i ja s'han vist les vergonyes del sistema. Tothom ho ha vist. Bé, tots excepte l'amic Ángel María Villar, president de la Federació Espanyola que encara diu que "el furbol español es honesto y no hace chanchullos".
Enhorabona a Joaquim Boadas. Ha estat el primer d'una llista que hauria de ser més amplia. La pudor a estafa és massa com per fer la vista grossa ja. Ja ens hem empassat massa merda. Sabem el què passa. No cal amagar-ho més.
Ara cal actuar en conseqüència, perquè la millor lliga del món no quedi més desprestigiada del que ho està. La pilota és a punt de rodar. Els protagonistes de l'obra estan preparats per l'espectacle. Entre bambalines els directors han de desenmascarar i fer fora als farsants que volen boicotejar aquest bodevil anomenat Lliga espanyola i que anomenen "la millor lliga del món"

Crim sota les estrelles

Quan fa gairebé tres anys vaig començar a escriure aquest blog de temàtica esportiva, en què faig com bonament puc una reflexió personal de l'actualitat del dia, em vaig proposar no barrejar mai poítica i esport perquè són conceptes antagònics que si es barregen es repel·len.
Però ho sento, hi ha dies com avui que m'he de contradir. Si em coneixeu una mica sabeu de quin peu calço i com penso. Parlo, penso i visc en català i respecto les altres maneres de pensar, però no les comparteixo. Però les respecto. Com ha de ser en una democràcia.
Estic esparverat, esmaperdut, xocat i alucinat que en el mateix país on visc passin coses com les que li ha passat a la Roser Tarragó. Segur que molts coneixeu el cas i si no us faig un resum. La Roser és una de les components de l'equip espanyol de waterpolo que es va proclamar brillantment campiona del món als Mundials de Barcelona que van acabar diumenge. La Roser tenia un compte de twitter on, a part de publicar els seus estats en la seva llengua el català, tenia al costat del seu nom de perfil el símbol de l'estelada (||*||). Dic tenia perquè quatre impresentables s'han dedicat a insultar-la i amenaçar-la per aquest fet. La Roser, espantada, ha hagut de tancar el seu compte a la xarxa social.
Ja hi tornem a ser. Ara és la Roser, però abans havia estat, recordeu, el jugador d'hoquei herba, l'Àlex Fàbregas, que per dir obertament que preferiira jugar abans amb la catalana que amb l'espanyola, va rebre vexacions similars a la de la noia.
Em fa fàstic. Sento repulsa per aquest fet que trinxa el que significa un estat de dret, una democràcia. Sento enuig que quatre intolerants guanyin la partida amb insults, només pel fet de pensar diferent.
No accepto que algú hagi de callar per dir el que pensa. I tampoc accepto la resposta de les autoritats politico-esportives com les d'ahir a "El món a RAC1" d'Ivan Tibau, el Secretari General de l'Esport de la Generalitat, que va dir que els esportistes d'èlit catalans que juguen amb l'espanyola han de tenir prudència amb el què diuen. Sorprenent d'un home que va rebre les mateixes pressions que l'Àlex i la Roser quan era jugador d'hoquei patins i capità de la Catalana al Mundial B de Macau al 2006. L'Àlex, la Roser, l'Ivan i tots tenim la llibertat de dir el què pensem sempre amb respecte a la resta. No és un crim. Aquesta és la prudència que tots hem de tenir alhora d'escriure o parlar als mitjans: el respecte a la resta i tenir el coneixement per plasmar-ho. Res més. Posar una estelada al twitter o dir que prefereixes jugar abans amb la catalana que amb l'espanyola no és insultar a ningú. El que han fet determinats sectors de l'ultradreta i certs personatges amb la Roser és denigrant i denunciable.
La llibertat d'expressió no existeix perquè ho digui una llei. La llibertat d'expressió és com una parcela que has de vigilar cada dia perquè a la que et descuides i et tombes ja te l'han fet més petita. Si aquest país veí no accepta la diversitat que té és que té una cultura democràtica molt justeta. I s'ha tornat a demostrar. Que s'aprofiti l'anonimat de Twitter per espantar una persona per pensar diferent a tu és vomitiu. I pensaria al mateix si es fes amb Pau Gasol o Rafa Nadal, que mostren orgullosos el seu sentiment espanyolista i no han de tancar el seu Twitter perquè tenen por de la reacció. Hi ha gent que no ens sentim identificats amb aquest símbols i ho hem fet saber. Però mai hem volgut fer mal. Critiquem però no vexem. Perquè a l'inrevés si? Perquè un català que juga amb l'espanyola no pot mostrar els seus sentiments?
Voleu dir que encara no som una democràcia feble? És esport, i en cert punt és vanal, però demostra el que si es veu en l'àmbit polític. Un atac constant al més feble que vol parlar i vol expressar-se lliurament.
Per la Roser, per l'Àlex, per l'Ivan i per tots aquells que us sentiu discriminats i insultats per pensar diferent, per voler suar una altra samarreta que no és la que sueu, però que us heu de ressignar per poder seguir gaudint del què feu. Perquè la vostra llibertat, la vostra parcela no sigui empetitida. I per fer el terreny de joc més gran. Seguiu lluitant. I no tingueu por. Avui #totssomRoserTarragó, #totssomÀlexFàbregas i tots som aquest país que un dia vol ser lliure, sobirà i un dia jugar contra la selecció espanyola una final d'un Mundial, i poder demostrar qui és el més fort a la gespa, al parquet o a la piscina.
Catalunya és un gran país per la demografia i per la seva gent. I més que ho serem si com va suggerir el mestre Pompeu Fabra no abandonem mai la tasca ni l'esperança. Tampoc en matèria esportiva

Un agost a Barcelona

Barcelona ha estat protagonista de l'actualitat esportiva. Des del futbol a la natació. Del Camp Nou a Montjuïc. Del Gamper, l'inici de la temporada del Barça, als Mundials de Barcelona que diumenge van acabar. De l'èxit a l'èxtasi.
Tots dos factors, futbol i natació, èxit i èxtasi, Barcelona i Barcelona van convergir en un determinat moment, en una nit de divendres històrica en què els comandaments a distància ballaven entre TV3 i Antena 3 que feien el Gamper i la 1 de TVE i Esport 3 que emetien la final de waterpolo femení entre Espanya i Austràlia dels Mundials de Natació.
D'una banda, al Camp Nou, vam viure el Trofeu Joan Gamper més plàcid que es recorda, futbolísticament parlant. El resultat ho diu tot. Barcelona 8 - Santos 0. El nou Barça de Tata Martino es va prendre molt seriosament el primer compromís de l'equip amb el tècnic argentí a la banqueta. El bany blaugrana, on vam tornar a veure pressions altes a la sortida de la pilota, reducció d'espais i totes aquelles qualitats que s'havien perdut, va ser històric. Però històric, per l'apatia del conjunt carioca que, encara no sé ben bé, a què venia a jugar.
A banda del resultat, aquest Gamper ha estat el del debut de Neymar. Se'l va notar amb més ganes de fer les coses bé que una altra cosa. Destacar del partit a Leo Messi, Cesc, el millor del partit, i Alexis, que ve a refermar que, com al final de la temporada passada, ha començat bé el nou curs.
Després del Gamper, l'expedició del Barça va marxar a la gira asiàtica. Abans d'arribar a Tailàndia, els Messi i companyia han passat el cap de setmana a Israel i Palestina per fer uns clínics, en un acord entre el Barça i una fundació per fomentar la pau als territoris jueus.
Poca pau va fomentar Wakaso. A la Catalunya Nord, on el seu Espanyol jugava un amistós amb el Montpeller, el ghanès va dir que o la directiva li puja el sou o ja se'l poden pintar a l'oli. I que ja està fart de la situació.
I si els espectadors del Camp Nou van presenciar el primer èxit de la temporada, els aficionats de les Bernat Picornell van ser partíceps de l'èxtasi de guanyar una medalla d'or. La selecció espanyola de waterpolo femení ha assolit el cim. Després de la medalla de plata olímpica, les púpil.les de Miki Oca van guanyar l'or dels Mundials de BCN'13 a casa. Contra Austràlia, les espanyoles van fer un gran partit, on van dominar des del minut 0. Des de la porteria amb Laura Ester, la millor portera del Torneig (simplement perfecta), a la boia Maica Garcia, la capitana Jenifer Pareja, o l'estrella Anni Espar. No hi va haver patiment. Van disfrutar a l'aigua com mai havien fet en tot el Campionat. Amb aquesta medalla, l'11ena de la delegació espanyola, s'igualava el rècord de Roma 2009.
Barcelona va tancar diumenge els millors Mundials de la història. El Planeta Aigua ha estat tot un èxit. La ciutat s'ha volcat en un esdeveniment de primer ordre. I com sempre ha estat a l'altura. Rècords d'assistència, un Palau Sant Jordi cada dia ple, com les piscines de salts o el waterpolo i el Moll Vell. Éxit del primer concurs de High Diving, els salts de gran alçada, en un Mundial. Sis rècords mundials a la piscina, dos de la lituana Rita Meillutyte, dos de l'americana Katie Ledecky, un de la russa Yulia Efimova que li va durar 50 minuts i un de la danesa Rikke Pedersen. La reina dels Mundials ha estat l'americana Missy Franklin, amb 6 ors de 6 possibles. Les noies passen per sobre dels nois. I rècord de medalles de la delegació espanyola. En l'última jornada de competició, ahir, la badalonina Mireia Belmonte va guanyar la plata als 400 estils. És la tercera medalla de Belmonte en aquests mundials i la 12ena de la delegació espanyola. Tot un rècord. Totes les medalles espanyoles són femenines i amb accent català. Kazan, seu del Mundial 2015, té molt difícil igualar el què ha fet la capital catalana. Barcelona ha tret un altre 10 en matèria organitzativa de grans shows esportius.
En altres aspectes, el cap de setmana ens deixa el fitxatge del jugador del Baskonia Maciej Lampe pel Barça de bàsquet, i que Pol Espargaró, el pilot català de Moto 2 correrà l'any que ve a la categoria gran a bord de la Yamaha de Cal Crutchlow que passa a Ducati.
Del Camp Nou a Montjuïc. De l'èxit a l'èxtasi. Un agost a Barcelona.

El Gamper de l'Antòniu

Carta oberta a Antoni Ramallets

Benvolgut sr Ramallets

Avui viureu el Gamper d'una manera molt especial. Per primer cop veureu viureu i escoltareu a les 21:30, des d'una hora abans a Rac1, el partit de presentació del Barça al costat del Pare Fundador a la llotja més privilegiada. Fa 2 dies que Sant Pere us va confiar la clau de la porteria celestial perquè eviteu que alguna mala ànima penetri al reialme de Déu.
Avui, des del cel i al costat de la mítica davantera de les Cinc Copes veureu un Gamper que ha recuperat tot el sentit del món, que la Supercopa, l'inici de la Lliga, dates i horaris estranys i rivals de baix nivell, havia desvirtuat als últims temps.
Aquest Gamper 2013 recupera el sentit i el perquè va ser creat: ser el partit de presentació del nou equip per la temporada que comença, dels nou cromos. Aquest 2 d'agost el soci i aficionat blaugrana coneixerà per primer cop a l'Estadi a tots els cracs que el faran bavejar o treure el mocador a la temporada 2013-14
Serà el Gamper dels nous. El del Tata Martino que s'asseurà per primer cop a la banqueta del Barça per dirigir als seus. Ja no hi ha Rubi ni Roura. Salt sense xarxa. El Tata va de cap als lleons, als exigents 100.000 lleons de les grades de l'Estadi que voldran conèixer de primera mà el seu futbol, la seva filosofia i comparar amb èpoques pretèrites, que ja sabeu que és el joc preferit del soci i aficionat culé. És el Gamper del Tata i de Neymar, la nova estrella brasilera al galliner blaugrana, que voldrà recuperar la il.lusió i el somriure d'un soci desanimat després d'una fluixa temporada (dir fluixa temporada en un any on es guanya la Lliga és gairebé insultant, i més comparant-t'ho amb la vostra època).
El Gamper de Neymar contra el seu exequip, el Santos brasiler de Pelé, aquell amb qui vau compartir protagonisme al Mundial 1950 al Brasil. Avui Neymar, de blaugrana, jugarà amb qui només fa dos mesos éren els seus amics i companys.
Fixeu-vos, Antòniu, els al.licients d'aquest Joan Gamper 2013 on vós sereu present en ànima i en l'esperit del soci i seguidor blaugrana. El minut de silenci previ matx no serà suficient per homenatjar-vos com cal.
El Gamper del Tata, el Gamper de Neymar, i el Gamper de Ramallets, el vostre Gamper, el vostre Barça, els nostres cors. DEP.

Firmat

Un que no ha tingut la sort de veure'us jugar

PostData: Mireia Belmonte va guanyar ahir la medalla de plata als 200 m. papallona. És la segona medalla per la badalonina, i l'onzena de la delegació (totes femenines) en aquests Mundials de Natació de Barcelona que iguala el rècord de metalls de Roma 2009. I a les semis dels 200 m. braça la danesa Rikke Petersen ha fet caure el tercer rècord mundial a la piscina del Sant Jordi. Aquesta nit, amb Austràlia, les noies del waterpolo espanyol lluitaran per la medalla d'or. Com dèiem fa dos dies Barcelona torna a ser sinònim d'èxit.

L'avi de les 5 copes

La mort d'Antoni Ramallets escapça una mica més un equip de llegenda. Llei de vida. No trigarem molt de temps, malauradament, a saber que tots els components del mític Barça de les Cinc Copes han passat a millor vida.
Estem parlant d'un grandiós equip de futbol que va innovar la manera de jugar a aquest esport. Un equip comparable a la generació iniciada per Pep Guardiola, que encara perdura per molt que alguns la vulguin enterrar.
Segurament però sense l'equip que va regnar a Europa als anys 50, no s'explicaria l'actual Barça. Amb el Barça de les 5 Copes, el club va canviar com un mitjó. Va passar de ser un equip perdedor, o que guanyava de tant en tant, a un equip guanyador. El Barça de Messi no s'entendria sense el Barça de Kubala. I el Camp Nou no existiria sense un equip de somni que va fer petit el Camp de Les Corts.
Però qui éren aquests personatges que van desafiar la història i el règim on el Real Madrid era part fonamental? Qui gosava derrotar Franco?
Ladislau Kubala, un hungarès que s'escapa del règim comunista al qual l'acusava de saltar-se al servei militar, arriba a Barcelona de la mà de Josep Samitier, que evita que el fitxés el Madrid. Ell seria el detonant de tot plegat. L'estrella, el Messi d'un equip de llegenda que gosa a tossir al totpoderós R. Madrid. El futbol de Laszi meravella. Pur espectacle, pura fantasia, un xut portentós. Les Corts es començava a fer massa petit per tanta gent que el volia anar a veure. A ell i a tots els seus companys, una generació de futbolistes fantàstics a qui Serrat va dedicar una estrofa d'una cançó: Basora, César, Kubala, Moreno y Manchón. La davantera del Serrat. La davantera d'un equip que faria màgia, dins i fora del camp. Pel geni hungarès Kubala, Serrat li tenia dedicat una cançó per ell solet, on es desgranava les meravelles futbolístiques que feien bavejar als culés.
Amb Kubala al davant i amb Ramallets a la porteria, el Barça era invencible: golejava, però no encaixava. El Gat de Maracanà, com se li deia a l'Antoniu, després de fer una exhibició al Mundial de Brasil de 1950, ho parava tot. Era tant fonamental com Kubala.
El zenit d'aquest primer Dream Team de la història arriba a la temporada 1951-52. Lliga, Copa Llatina, la predecessora de la Copa d'Europa, Copa, la Copa Eva Duarte, la predecessora de la Supercopa d'Espanya i el Trofeu Martini Rossi a l'equip amb millor balanç gols fets - gols encaixats.
Allò no era futbol, era art, un homenatge als Déus del futbol, a Pelé, a Di Stefano, als coetanis d'una època de genis. El Barça no podia ser menys. Aquell equip va fer que el Camp de Les Corts es quedés petit i s'hagués de fer un Camp Nou, el Camp Nou, el colisseu actual que, avui Leo Messi s'entesta a reformar.
I, igual que el Dream Team de Johan Cruyff, que a la final d'Atenes del 94 va posar el creu i ratlla, el Dream Team del Barça de les Cinc Copes va finiquitar la seva llegenda en una altra final maleïda. La de Berna al 1961, la coneguda final dels pals amb el Benfica portuguès d'un altre geni del futbol: Eusebio, la perla negra. El Barça va tenir tota la mala fortuna del món. Un futimer de boles van anar als pals de la porteria portuguesa i que van sortir repelides a fora. En canvi les úniques boles al pal a la porta de Ramallets van anar a dintre. El Barça perdia la primera oportunitat de guanyar una Copa d'Europa i desbancar el Madrid com a únic equip que tenia aquest trofeu. Com a consol, va aconseguir que, a partir d'aquell instant, els pals de les porteries fossin rodons i no quadrats com fins aleshores.
L'equip de les Cinc Copes, aquella meravella que compartia art amb Picasso o Dalí als anys 50, passava ja a la posteritat i al record de batalletes d'avis a néts pel futur.
Antoni Ramallets ja és al cel, com Kubala, Besora, Manchón, César o Moreno. Però no encara amb Seguer o Biosca. El Barça de les Cinc Copes encara és viu i quan tots haguem traspassat, la seva llegenda perdurarà als nostres cors.
El Barça de les Cinc Copes és l'avi de l'actual Barça. I sembla que el nét ha sortit igual o millor que l'avi. Per molts anys.

PostData: La selecció espanyola femenina de waterpolo va guanyar a Hongria a les semifinals del Mundial de Barcelona, amb un últim quart estratosfèric remuntant 4 gols. Jugaran la final amb Austràlia. Així doncs la delegació espanyola ja té 10 medalles segures, a una del rècord d'11 de Roma 2009.

Aigua triomfant

Barcelona s'ha tornat a penjar l'or. Els Mundials de Natació estan sent tot un èxit d'organització, participació. Barcelona torna a situar-se al mapa de l'esport mundial i, com sempre, ho ha petat. La ciutat s'ha volcat en el planeta aigua. Barcelona s'ha inundat d'incondicionals de la natació. El Palau Sant Jordi està ple cada sessió de tarda. Un èxit de públic. I també un èxit en matèria esportiva. La piscina del Sant Jordi veu nedar als millors del món fent grans marques. Sent any postolímpic, els grans de la natació no han fallat. Tots, excepte Ryan Lochte. El nordamericà només ha guanyat, de moment, un or al relleu 4x200.
La resta dels grans han complert i han fet vibrar. Començant per la sincronitzada on Rússia ha guanyat tot el que aspirava, com es preveia. 7 ors de 7 possibles. Els xinesos han triomfat en els salts de trampolí on han guanyat 9 dels 10 ors que es jugaven. Ruta Meilutyte, la lituana, va fer el rècord mundial als 100 m. braça a les sèries classificatòries. Katie Ledecky és l'estrella a la piscina. L'americana és guanyadora als 400 m. estils i als 1500 m. lliures amb un rècord mundial extraordinari, baixant en 6 segons l'anterior marca.
Barcelona triomfa i innova. Per primer cop al calendari de la FINA, s'inclouen les proves del high diving, o salts de gran alçada. Orlando Duque, el colombià i Gary Hunt, el britànic, són els grans favorits a l'or a la plataforma de 27 m. instal.lada al Port Vell.
La delegació espanyola també està complint. Porta 9 metalls i aspira a igualar o superar el rècord d'11 medalles de Roma 2009. Les noies de la sincro, amb Ona Carbonell de líder (4 bronzes i 3 plates) Mireia Belmonte (1 bronze) i Melanie Costa (1 plata) són les que s'han penjat metall. I aspira a més. Potser amb Belmonte o al waterpolo. Les noies derroten als EUA a la reedició de la final olímpica de Londres 2012; en canvi els nois perden amb Itàlia en la reedició de la dura final de Barcelona 92 que tant bé rememora el documental Aigua, cel, infern de Televisió de Catalunya. Les noies lluitaran per ser a la final del Mundial. Els nois voldran acabar cinquens a casa, a Barcelona.
La mateixa Barcelona que s'ha llançat a la piscina organitzant, de nou, una competició de primer nivell. I ha tornat a sortir triomfant.

PostData 1: Ha mort Antoni Ramallets, porter del Barça entre 1948 i 1962, membre del Barça de les 5 Copes, que va patir en primera persona l'infortuni de la final de la Copa d'Europa del 1961, l'anomenada final dels pals que va perdre amb el Benfica. Ha mort una llegenda en blau i grana, vencedor de 5 lligues i de 5 Trofeus Zamora, als 89 anys. El millor porter de la història del club, un referent pels actuals metes del club com Víctor Valdés. DEP. El Barça, en el partit que va empatar al camp del Legia Gdansk polonès, va lluïr braçalets negres en homenatge a Ramallets.

PostData 2: En un altre amistós, l'Espanyol va empatar amb el Constantin d'Algèria a terres africanes en el primer dels dos partits a terres africanes. El segon serà a Líbia.

El nou professor

Us enrecordeu d'aquelles sensacions que tenieu quan tornàveu a l'escola, després de les vacances d'estiu? Aquella mandra de tornar a aquella grisa habitació, però també la il.lusió d'encetar un nou curs, més alt, amb nous companys i un nou professor.
Ben bé, aquesta metàfora, la podríem aplicar en el què va passar ahir a la Ciutat Esportiva del Barcelona a Sant Joan Despí. Ahir, amb el retorn dels internacionals de la Copa Confederacions, el Tata Martino es va posar a la feina.
Va seure els alumnes, va escriure el seu nom a la pissarra, es va presentar i va demanar que es presentéssin. El Tata serà aquest any el nou professor del Barça. Curiós, el cas dels internacionals. Van marxar amb Tito i arriben amb Tata.
Ràpidament el nou professor es va posar els pupils a la butxaca. El passat havia estat gloriós. Havien après tant amb els anteriors profes i havien guanyat tant que hi havia por que tot es trenqués.
Com va dir Víctor Valdés, en un acte promocional, estan contents amb la primera xerrada del Tata. Els hi va explicar que no vol trencar amb l'establert, i que amb el seu segell personal voldrà tornar a les essències que van fer gran al Barça.
Que Víctor Valdés, el nen rebel de la classe que ja ha dit que l'any que ve marxarà, digui això és bon senyal. Que ho digui el nen bo o el mimat no té el mateix valor que el quinqui.
I amb el quinqui, el bo, el normalet, arriba l'estrella, Messi, i el nou, Neymar, que vol compartir la llum de l'estrella i fer-se un lloc a la nova classe.
Avui, els nens marxaran d'excursió a Polònia. El Barça jugarà el camp del Lechia Gdanks, el tercer partit de la pretemporada. Però ho farà sense el professor Martino, que es quedarà a Barcelona, preparant les classes per poder treure matricula d'honor als examens que es presentaran a la temporada. A les 20:45, des de mig hora abans a Rac1, Rubi, el tercer de Tito, dirigirà el primer, únic i últim partit amb el Barça.
El Tata espera a estrenar-se, divendres a l'Aula Magna del Camp Nou, a la Masterclass del Gamper amb el Santos brasiler. Davant l'exigent públic del Camp Nou donarà la primera lliçó com a nou professor del Barça.

PostData 1: A l'espera de tancar-se el fitxatge de Samuel Rosa, l'Espanyol ha tancat dos noves incorporacions: Pizzi i Sidnei, que venen cedits del Benfica portuguès. Pizzi, que duu aquest sobrenom perquè és ídol de l'exjugador del Barça, va jugar aquest any cedit al Deportivo de la Corunya.

PostData 2: L'extècnic del Bàsquet Manresa, Jaume Ponsarnau, serà l'ajudant de Juan Antonio Orenga, a la selecció espanyola. S'estrenarà a l'Europeu d'Eslovènia del setembre, substituïnt a Chus Mateo, nou tècnic del Fuenlabrada.

PostData 3: Amb una gran remuntada al tram de crol, la badalonina Mireia Belmonte es va penjar la medalla de bronze, la novena de la delegació espanyola en aquests Mundials de Natació de Barcelona, en la prova dels 200 m. estils. A les Picornell, en la reedició de la final olímpica Londres 2012, la selecció espanyola femenina de waterpolo va derrotar als EUA als quarts de final de la competició i jugarà amb Hongria les semifinals.

Amb els ulls de Tata

Divendres a la matinada, Gerardo Martino va arribar a Oslo on el Barça jugaria l'endemà el segon partit de pretemporada. Dissabte al matí es presentava davant els seus nous deixebles, i a la tarda estava a la grada de l'Ullevaal Stadium per presenciar el matx amb el Valerenga. El Tata va veure la victòria culé per 0-7. Un triomf plàcid. Va ser una tarda de dissabte replena de futbol, tant amistós; el triomf del Madrid amb el PSG a Goteborg, o el KO de l'Espanyol a la presentació del nou Sabadell de Javi Salamero, com oficilal; la victòria de l'Ajax d'Amsterdam, amb l'exblaugrana Bojan Krkic de titular, amb l'AZ Aalkmar a la Supercopa holandesa, o la derrota del Bayern de Munic de Pep Guardiola amb el Borussia de Dortmund a la Supercopa alemanya. Així doncs, el Pep, no podrà emular el que va fer amb el Barça i no ho podrà guanyar tot en un any com va fer el 2009.
Avui el Tata ja ha conegut la resta dels jugadors que estaven de vacances després de la Copa Confederacions, és a dir els internacionals de la selecció espanyola (Xavi, Iniesta, Piqué etc…) i Neymar, l'altre estrella juntament amb Messi.
Als Mundials de Natació de Barcelona, la delegació espanyola suma 7 medalles (4 bronzes i 3 plates), en la sincro. Les dos últimes són les plates en la rutina lliure per equips i en combo. Ona Carbonell ha liderat l'equip i s'ha penjat tots 7 metalls. Dissabte, es va acabar la sincronitzada i va donar pas a la natació. La piscina del Palau Sant Jordi s'ha vestit amb les corxeres que separen els carrils i s'ha començat a familiaritzar amb el crol, la braça i la papallona. I en certa manera l'Ona ha donat pas a Mireia Belmonte. La badalonina alberga la majoria d'esperances per ampliar la nòmina de medalles per la delegació espanyola. Belmonte, que competeix en 6 proves, ja ha perdut una opció a medalla, en no arribar a la final dels 400 m. lliures, on la mallorquina Melanie Costa es va penjar la medalla de plata, donant la vuitena medalla per la delegació espanyola. A les Picornell comença la competició de debò i entrem a les rondes del KO al waterpoli, on la selecció espanyola masculina va derrotar als EUA i jugarà als quarts de final amb Itàlia. Per la seva banda, les noies van derrotar a Nova Zelanda i es jugaran amb els EUA, l'accés a semis, en la reedició de la final olímpica de Londres 2012.
Aigua: la protagonista a Barcelona, i l'anhel dels pilots de la F1 on la caldera d'Hungaroring, on s'ha arribat als 40 graus, els ha martiritzat durant tot el cap de setmana del GP d'Hongria. Victòria a la cursa pel Mercedes de Lewis Hamilton, la primera de la temporada de l'anglès. El finlandès Kimi Raikonnen, segon i l'alemany Sebastian Vettel, tercer, completen el podi. Fernando Alonso acaba sisè i perd la tercera plaça de la general.
Amb els ulls de Tata, observadors i analistes del què serà el futur del Barça, i de lluny, ell a Oslo i nosaltres a casa, hem acomiadat un nou cap de setmana esportiu, on la calor també ha jugat.

Arri Tata-net

Ha començat a caminar el projecte Tata Martino a Can Barça. En una roda de premsa multitudinària, els nervis han jugat una mala passada al tècnic argentí que ha buidat unes quantes ampolles d'aigua durant l'hora i quart de roda de premsa.
Amb humilitat, certa timidesa, tranquil.litat, prudència i contundència s'ha presentat davant l'exigent aficionat culé. Diu que aplicarà el seu segell personal en un lloc on s'haurà d'adaptar a la idiosincràcia del club. Ell és el nou. El futbol del Barça és el seu futbol, amb els matisos del Tata. Per tant, ha assegurat que vol recuperar els tics Guardiola/Tito, que s'havien difuminat.
Ha insistit que compta amb tota la plantilla, Cesc inclòs, del qual ha dit que és intransferible, que és home de planter i que comptarà amb la gent del filial. Sobre Messi i Neymar ha dit que és un gran repte il.lusionant posar-los junts. I ha enviat un missatge a Tito, al que li desitja una ràpida recuperació.
Amb la retòrica pròpia dels argentins, sense ser en cap cas Marcelo Bielsa, amb els "este" i aquell característic accent ha convençut força, tot i que no ha resolt alguns dubtes que el soci tenia, bàsicament perquè ni ha vist la plantilla (que està a Oslo de gira) i que tot just porta unes hores a Catalunya. De mica en mica el propi Martino i el temps resoldran les incògnites que hi ha: altes i baixes, el paper de Roura i Rubi, etc...
Martino ha convençut i s'ha posat el seu nou propietari, el soci del Barça, amb una frase que el pit marcar al llarg de la seva estança al Camp Nou: serà un fracàs no guanyar un títol amb el que tenim.
El Barça ja té nou amo de la banqueta. Un senyor de l'Argentina que vol seguir l'estela d'uns senyors de Catalunya. Canviem crema catalana i escudella pel dulce de leche i els asados. El futbol serà el mateix.
Benvingut Gerardo. Arri Tata-net. I molta sort

PostData: Nova medalla per la delegació espanyola i, per descomptat, per la sincro. La cinquena als Mundials de Natació de Barcelona és el bronze d'Ona Carbonell i Marga Crespí al duet de rutina lliure. Or i plata per les de sempre: Rússia i Xina

Dolç turment

El Bayern - Barça d'ahir no va servir per treure cap conclusió definitiva sobre res del què envolta l'equip blaugrana. Com ja sabem el matx d'ahir va ser quelcom transitori pel futur que ha de venir. Un partit que fins i tot molestava: primer a Pep Guardiola que mai hauria volgut jugar un amistós tant recent contra el seu equip de sempre, que va deixar per desgast (si fos per ell, el partit no s'hauria jugat); segon, al propi Barça que, sense rodatge, ni tècnic, ni ànims va haver de jugar una costellada contra el campió d'Europa i contra el Pep, mite i TOT a Can Barça i; tercer a Uli Hoeness, el president del Bayern, que es va treure de la màniga una costellada per recaptar fons per beneficiència i netejar la seva imatge arrant d'un afer amb l'hisenda alemanya.
Futbolísticament no podem treure res, almenys amb un Barça mancat de forma, d'ànims i de força. Pel què fa al Bayern si que podríem treure suc a un parell de conceptes que ja havíem vist al Camp Nou. Per el Pep, qualsevol partit és important, inclòs molestos compromisos com aquest. L'alineació inicial que va presentar ahir, podria ser ben bé un 11 de gala per passejar-se per Europa. Excepte Bastian Schwensteiger, que va sortir a la segona part, hi éren tots: Müller, Robben, Neuer, Lahm... I això que dissabte tenen el primer títol oficial en joc, la Supercopa alemanya amb el Borussia. L'altre conclusió és el joc. Durant la primera part, sobretot, el Barça era una baldufa, a mercè del joc dels bavaresos. El Bayern pressionava i tocava com ho feia el Barça del Pep en les seves millors èpoques. En certa mesura, el Barça va tastar la seva pròpia medecina que tants anys va fer engolir als equips rivals.
Amb aquestes premises, podríeu pensar que el Bayern va golejar. Doncs no. A la mitja part 1-0.
A la represa, el partit es va empobrir i el Barça B reconvertit en A, ja que l'onze blaugrana (ahir amb la senyera) estava format absolutament per homes del filial, va jugar de tu a tu a un Bayern amb el cap a dissabte i que no va voler fer més mal del què ja duu el Barça. Els nanos del filial culé no van fer pas mal partit. Van combinar bé algunes jugades i van demostrar que estan més rodats que els grans.
Sigui com sigui, el famós amistós Bayern - Barça, el duel amb Pep Guardiola, on tothom pensàvem que ens cauria un carro i seria una tortura, al final va ser un dolç turment, que acabà 2-0 per acomiadar, almenys durant un temps, l'era Pep Guardiola, amb extensió Tito Vilanova, i obrir l'era Gerardo Martino . El Barça ja gira en mode Tata .

PostData 1: L'ACB, en assamblea ordinària, confirmà al Bàsquet Manresa, el La Bruixa d'Or, com a equip de la lliga per l'any que ve. L'incompliment dels requisits per pujar dels campions LEB, Burgos i Alacant, propicia de nou el Miracle Manresa, el més difícil. Ara si, Resa és ACB.

PostData 2: Quarta medalla per la delegació espanyola als Mundials de Natació de Barcelona. Quarta medalla per la sincronitzada. Quarta medalla per Ona Carbonell en global. Ahir, la catalana, va aconseguir el bronze al solo de rutina lliure darrere la xinesa  Xuechen Huang. i la reina de la sincro mundial, la russa Svetlana Romashina, que ja suma 14 ors en Mundials i més de 20 en total, i encara li queden proves. Romashina és digne successora d'un dels mites de la sincro mundial Natalia Ischenko.

Estació d'enllaç

Fins fa una setmana havia de ser el partit del morbo. El partit on s'hauria d'escenificar el trencament d'una relació d'amistat de 27 anys. Aquell matx on els voltors volien fotografiar el moment en què Pep Guardiola, amb cara de fàstic, saludaria a Tito Vilanova. Molts mitjans s'havien acreditat per viure en directe l'amistós Bayern - Barça, el primer partit del Pep contra el seu exequip que, hauria dirigit Tito Vilanova.
Hauria dirigit si, el guionista de la vida hagués decidit que el Tito hauria de triar entre fer el seu somni realitat, seguir entrenant el millor equip del món, o aferrar-se a la vida i curar-se del mal lleig que fa dos anys que el martiritza.
El Bayern - Barça d'avui a les 18:30 (desde les 18:00 a Rac1), l'amistós més mediatitzat de la història, pren una nova simbologia, un nou caire molt lluny de la bronca, d'abraçades d'ós i punyals amagats, que fa 7 dies tenia el matx. És l'últim partit de l'era Tito, dirigit per Jordi Roura i Rubi. A partir de demà la pilota girarà en mode Tata, Tata Martino, menjarà asado i beurà mate.
Avui veurem l'acte de defunció d'una manera d'entendre el futbol i la vida al voltant de la pilota. Però no enterrarem el model Barça. La pilota continuarà girant. El Barça la seguirà tocant, robarà pilotes, pressionarà la primera línia rival i tindrà dues portentoses estrelles que lluitaran per fer-se lloc al tro de Rei del Planeta Futbol: Messi i Neymar. Però ho farà a la manera del Tata, al llenguatge de Gerardo Martino, a la forma del nou tècnic del Barcelona.
Mentre esperem el primer partit del Tata per fer les odioses comparacions, avui viurem un partit únic.
L'Allianz Arena de Munich serà l'estació d'enllaç de dos maneres diferents d'entendre el mateix model futbolístic. El tàndem Roura - Rubi donaran la mà a Tito i a Tata en presència del totpoderós que va crear la filosofia que ambdós comparteixen: Pep Guardiola, que busca a Munich fer el que va fer a Barcelona.
No us perdreu l'amistós més simbòlic de tots perquè serà irrepetible: el del debut de la samarreta senyera i el del traspàs de la mateixa manera de viure i veure el futbol.

PostData 1: Final del serial de l'estiu a l'Espanyol. Samuel Rosa ja és nou jugador perico després que fructifiquéssin les negociacions amb el Fluminense.

PostData 2: Notícies al món del bàsquet: FIATC renova com a patrocinador del Joventut. El Barça de bàsquet fitxa a l'eslovè del Brose Basket alemany Bostian Nachbar.

De Tito a Tata

Gerardo "el Tata" Martino. Aquest és l'entrenador escollit per la directiva del FC Barcelona per suplir a Tito Vilanova. Encara amb el cadàver calent, l'entrenador argentí és l'escollit en la presa de decisió més difícil que ha hagut de prendre Sandro Rosell en tot el seu mandat.
No és dadaïsme, és el futur del Barça. De Tito al Tata. Canviem de rumb, canviem de ters. L'eix de rotació de la pilota blaugrana canvia de Catalunya a Rosario, la pàtria de Leo Messi, César Luís Menotti, l'últim tècnic argentí que va entrenar el Barça, que va dur Maradona, Marcelo Bielsa o el Che Guevara.
Canviem de rotació la pilota però no la filosofia de joc. Per molts és, fins avui un desconegut. Per d'altres, la primera referència de Martino com a tècnic (com a jugador és un mite de Newell's Old Boys, l'equip de Rosario, tant que una de les grades de l'estadi duu el seu nom) la trobem al Mundial del 2010 a Sudàfrica. Com a seleccionador del Paraguay va conduïr l'equip a ser una de les revelacions del Campionat. De fet, amb el futbol del Tata, la selecció americana va fer patir molt a la selecció espanyola/Barça als quarts de final del torneig. Abans d'arribar a Barcelona, ha entrenat a Newell's on va arribar a guanyar el Torneo Clausura de la Lliga Argentina.
A base d'entrevistes tant a ell, que es poden veure al Youtube, com a col.laboradors seus que vindran al Barça podem concloure que els seguidors blaugranes poden estar tranquils. La filosofia del Tata és molt semblant a la de Pep Guardiola: futbol de toc, ràpid, àgil, pressió a la primera línia rival i sense regalar cap bola al contrari. Tal com va dir el preparador físic de confiança del Tato, Paolorosso, diumenge a la nit al Tu Diràs de Rac1, Newell's seria el Barcelona d'Argentina. Més clar l'aigua.
La colònia sudamericana del vestidor del Camp Nou, és a dir Leo Messi o Javier Mascherano està molt content amb l'elecció del nou tècnic. Així que tranquil culé, D10u no està enfadat i, és més, avala el fitxatge.
El culé ha d'estar tranquil pel futur esportiu del seu Barça. Tata és el nou tècnic, però podria haver estat Luís Enrique (el favorit del soci poruc, per allò de "més val savi conegut que savi per conèixer") Guus Hiddink, Rubi o jo mateix, que el més semblant a una bola de futbol que ha xutat ha estat la virtual dels videojocs. Mentre entengui la fesonomia, la filosofia de joc (que amb matisos és la mateixa d'ara) i la idiosincràcia d'un club i d'una afició que es passa més temps xiulant al seu equip que animant-lo (més prova que els dubtes que genera Tata abans que aterri a Barcelona), ja tindrà mitja feina feta. L'altra, és imprimir el seu segell. Retocar perquè seguim triomfant. L'exitós model del Pep, que és el de Bielsa, deixeble de Tata, ha quedat en dubte. Reconquistar-lo serà el primer èxit de Gerardo Martino.
Molta sort al Tata, un meló per obrir que esperem que sorti dolç. Que faci la seva feina, que començarà, segurament dissabte a Oslo amb l'amistós amb el Valerenga noruec (el famós partit Bayern - Barça de dimecres el portaran Jordi Roura i Rubi): que tingui content al Leo, que sàpiga conjurar els 2 cracs, Neymar i Messi, i que canvii el què calgui perquè l'equip millori i no es desviï del camí marcat per Guardiola i Tito. I el soci també: que es cagui amb la novetat, com sempre, ("però si ja teníem el Luís Enrique perquè hem de fitxar aquest que no sé ni quina cara fa") i que continuí amb el pessimisme incrustat, encara que no hagi vist res ("amb aquest Tata cap a Segona).
Ara passem el dòl com cal i animem al Tito, el predecessor del Tata, en el partit més important de la seva vida.
De Tito a Tata. La vida continua. A Can Barça també.

PostBarça: Carpeta tancada en el cas Thiago Silva. El president del PSG ha enviat una carta al Barça dient que el brasiler és intransferible i que no cal que intentin més fitxar-lo. És el mateix procediment que ha fet servir el Barça per fotre carbasses al Manchester United que volia a Cesc.

PostData: Tercera medalla per la delegació espanyola als Mundials de Natació de Barcelona. Ona Carbonell amb les seves companyes de rutina tècnica de la sincronitzada aconsegueix la plata, darrere de les intractables russes.

La Nit de París

Encara amb l'impacte de la renúncia de Tito Vilanova de la banqueta del Barça per culpa d'un nou tractament que curi definitivament la seva malaltia i que li fa incompatible seguir compaginant la seva tasca de tècnic; amb un Pep Guardiola molt afectat i ja en plena rumorologia de substitut, el cap de setmana ens deixa l'inici de la competició als Mundials de Natació a Barcelona.
Mentre al Palau Sant Jordi, el dissabte, es disputaven les preliminars del solo de rutina tècnica de la sincronitzada, al Port Vell es disputava la primera lluita per les medalles. Una lluita emocionant decidida a la photo phinish. Final a l'sprint a la prova dels 5 km. d'aigües obertes femenina. Or per l'americana Haley Anderson superant per només 6 dècimes a la brasilera Claudia Okimoto.
Posteriorment es va disputar la final del solo tècnic on la catalana Ona Carbonell va guanyar la medalla de bronze darrere la russa Svetlana Romashina i la xinesa Xuechen Huang.
L'endemà el duet Carbonell - Marga Crespí, la balear es va endú el bronze en la rutina tècnica, per darrere Rússia i Xina.
Ha començat també el waterpolo a les Picornell i el concurs de salts a les Piscines Municipals de Montjuïc.
Això a Barcelona. Perquè a París, la nit va coronar al rei del Tour del Centenari. La ciutat de la llum va il.luminar al britànic Crist Froome, com a indiscutible guanyador de la ronda francesa. Per primera vegada al Tour de França, l'última etapa es va córrer al capvespre donant un nou encant, inèdit fins ara, a la capital francesa, amb, el tradicional circuït de 10 voltes pels voltants dels Camps Elisis. Nairo Quintana, el colombià en la seva primera participació, va ser segon, mallot de punts vermells com a rei de la muntanya i mallot blanc del millor jove, i el català Joaquim Purito Rodríguez, gràcies a la gran etapa de dissabte a Semnoz, (que va guanyar el sudamericà) i al desfons final d'Alberto Contador, acaba tercer la Grand Boucle. El mallot verd de la regularitat per l'eslovac Peter Sagan. Marcel Kittel, l'alemany, va vèncer en l'última etapa i tanca el cercle, ja que ja va guanyar la primera etapa a Còrcega. Per cert, espectacular el muntatge de la cerimònia del podi amb una videoprojecció sobre l'Arc de Triomf que acompanyava el ritual.
Tant bon punt va acabar el Tour al circuït de Laguna Seca als EUA es va córrer la cursa de Moto GP, l'única en què la cilindrada gran va sola i no comparteix pista amb les altres categories del certàmen, que des de la setmana passada, estan de vacances. Triomf per Marc Márquez per davant de l'alemany Stefan Bradl, gràcies a un espectacular avançament del català sobre Valentino Rossi i després sobrepassant al teutó. El de Cervera és més líder aprofitat, a més, perquè Jorge Lorenzo i Dani Pedrosa corrien mermats fisicament.
Per cert, que el Barça de bàsquet ha fet el fitxatge mediàtic de l'estiu, el del grec Kostas Papanikolaou, provinent de l'Olympiakos.
L'aigua de Barcelona i la Nit de París, protagonistes d'un cap de setmana amb l'ànima i les ganes que el Tito es posi bo. #animstito

Ànims Tito

Carta oberta a Tito Vilanova

Admirat Tito

No m'ho puc creure. Un altre cop. Fa poc que el món del futbol s'ha tornat a compulgir. El cor torna a estar en un puny. Tornes a estar malalt. Has tornat a recaure de la malaltia que et va fer deixar la banqueta durant dos mesos fa mig any.
Has pres una decisió molt difícil. Has decidit plegar del Barça per seguir lligat i aferrat a la vida. Aquesta vida que t'ha tornat a fotre la més gran de les putades.
Ara poc importen les preguntes sobre el Barça. Si ets persona, les úniques preguntes que et pots fer és si et curaràs definitivament.
M'importa un rave qui serà el pròxim entrenador del Barça. M'importa poc què faran l'any que ve. M'importa poc la gira que ha de començar demà. Totes aquestes preguntes trivials que s'estan fent els socis i seguidors del Barça importen molt poc. Almenys a mi.
El que si m'importa és perquè un altre cop a tu. La mateixa pregunta que es fa qualsevol familiar a qui li diuen que el seu pare/mare/cosí/germà/avi li diuen que ha recaigut del mal lleig.
A prendre pel sac el futbol, la teva amistat o enemistat amb Pep Guardiola, esbombada per tothom com si fos un Sálvame a l'engròs.
La roda de premsa de dimarts ja no té cap sentit. Cap ni un. Els esdeveniments s'han precipitat. El que vam veure i sentir dimarts és res.
El famós partit Bayern - Barça que s'hauria de jugar el dimarts perd tot el morbo més enllà d'un `partidàs de futbol. Les àligues carronyaires que volien sang en la teva retrobada amb Pep Guardiola ja poden tornar a casa. No hi haurà sang. Només afecte i ànims. Segur que el Pep, ja sap la notícia, i que deixarà de banda tot el ressentiment que et podia tenir, si és que n'ha tingut.
Però poc importa. Res no importa més per a tu, que et posis bo. Que et curis d'una punyetera vegada. El futbol és una futesa al costat de la vida. Has decidit viure. Has intentat conviure amb el futbol, però l'enemic és més gran que la piloteta i l'hectària verda. Però no és prou gran perquè l'arbitre Mal Lleig t'expulsi vida del terreny de joc de la vida.
Res més. Molts ànims. Te'n sortiràs.

Firmat

Un que et vol tornar a veure

Be water my friend

A partir d'avui, la ciutat de Barcelona tornarà a situar-se al mapa de l'esport mundial, amb un clàssic de l'esport estival: els Campionats de Natació; sigui en format Europeu, o com en aquest cas, format Mundials.
10 anys després de BCN'03, la capital catalana reviurà l'esperit de l'aigua. De fet, els Mundials del 2003 van ser el del sorgiment de la natació catalana. Avui, 10 anys després, els peixos i les sirenes del nostre país s'han consagrat i no és descabellat que aconsegueixin més d'una medalla. De fet, la sincronitzada, esperem, ha de donar el botí més gros per la delegació espanyola, formada majoritariament per catalans.
Fa 10 anys ens vam enamorar d'una sirena anomenada Gemma Mengual que, amb somriure perenne i gran bellesa, sorprenia al món. Avui, la Gemma està retirada i ha donat pas a una nova generació que porta al darrere moltes i moltes medalles. Qui també no hi és, respecte el 2003, és Anna Tarrés, l'entrenadora que va eclosionar i popularitzar aquest esport i a qui la polèmica ha marcat als darrers temps. Per cert que Mengual i Tarrés donaran morbo als Mundials, després de tota la polèmica amb les supodades vexacions a les seves noies que van suposar la destitució de la tècnica. Mengual a TVE i Tarrés a TV3 comentaran la competició per la televisió.
10 anys després de BCN'03, els Mundials també han evolucionat. L'organització ha dissenyat una competició per esdevenir la millor edició de la història.
Amb el Palau Sant Jordi, com a joia de la corona, reconvertida de nou, en una piscina, més profunda que al 2003, on veurem les proves de natació i les de la sincro. A més, les Piscines Picornell albergaran el waterpolo; les Piscines Municipals acolliran les proves de salt, amb l'skyline de Barcelona al fons on tornarem a veure imatges icòniques que ens faran reviure el concurs de salts dels JJOO del 92 o dels Mundials passats, amb els saltadors caient per la Sagrada Família o la torre Agbar; i el Port Vell, on es faran les proves d'aigües obertes i una nova prova inèdita al calendari mundialista de la FINA: el High Diving, o els salts des d'una plataforma de 27 m. (20 m. en el cas de les dones). Són d'aquelles proves que acostumen tancar la secció d'esports dels Telenotícies.
Aquests són els escenaris. Però qui seran els protagonistes dels Mundials de Natació 2013 a Barcelona? Sens dubte, n'hi ha un que sobresurt per damunt de tots: l'americà Ryan Lochte. Sense l'ombra gegantina de Michael Phelps, Lochte vol treure's l'espina d'uns mals JJOO a Londres 2012 i aspira a 7 ors. Amb Lochte, també haurem de tenir en compte les participacions del brasiler Cesar Cielo i el francès Yannick Agnel, la gran sensació de la passada Olimpiada. Si Lochte serà l'estrella masculina a la piscina, l'americana Missy Franklin amenaça a ser la reina de Barcelona 2013. Amb els 4 ors olímpics que porta de Londres vol ratificar el domini a l'aigua del Palau Sant Jordi on també aspira a 7 metalls. Al costat de Franklin, atents al nom de Ruta Meillutyte, la lituana; una jove de 16 anys que aspira a que l'americana no guanyi tot el que es proposa.
No és ni molt menys el millor, però si el més mediàtic. El britànic Tom Daley arrossega amb ell milions de fans. La precocitat del jove saltador, que ja era campió del món als 15 anys, fa 4 anys, és un cas insòlit a l'esport. A les Piscines Municipals de Montjuïc serà una de les sensacions.
El duel entre l'anglès Gary Hunt i el colombià Orlando Duque monopolitzarà la lluita per l'or al High Diving, comrere ja ho fan normalment amb les habituals proves de la Copa del Món que organitza Red Bull.
Els catalans tindran molt a dir a Barcelona 2013. Mireia Belmonte, doble plata als passats JJOO, nedarà en 6 proves. La badalonina és l'aspirant catalana més clara a medalla en la natació. També haurem d'estar pendents del concurs d'Aschwin Wildeboer, Marina Garcia, Melanie Costa, el cordovès Rafa Muñoz, bronze als passats Mundials de Roma als 50 m. esquena; i a Èrica Villaecija que correrà els 1500 m. al Sant Jordi i els 10 km. d'aigües obertes.
Les medalles més clares i segures, ja veurem de quin color, són les de la sincronitzada. Si Gemma Mengual i Anna Tarrés van liderar l'equip al 2003, ara són Ona Carbonell, després de la retirada sobtada d'Andrea Fuentes, la successora de Mengual, i Esther Jaumà, com a tècnica, qui portaran les rendes de l'equip espanyol, amb gairebé ple de catalanes. Veurem fins a quin punt les russes són superiors a les espanyoles i si les xineses poden donar algun ensurt.
I a les Picornell, el waterpolo serà protagonista. Els homes de Rafa Aguilar han canviat la força per passar a ser un equip més ràpid. La plantilla és gairebé la mateixa que va guanyar la plata a Roma 2009, amb Iñaki Aguilar a la porta, Xavi Vallès de boia o Felipe Parrone a l'atac. Volen ser més nedadors que lluitadors de grecorromana. La potentíssima selecció sèrbia, amb Andrija Prlanovic, campió en dos ocasions de la Lliga de Campions, el 2012 amb el Pro Recco italià i aquest any amb l'Estrella Roja de Belgrad, com a baluart, és la gran favorita a l'or juntament amb Itàlia o Hongria.
I després de la gran alegria dels passats JJOO de Londres on van ser plata, la selecció espanyola femenina, entrenada per Miki Oca, amb majoria de catalanes, i amb base del CN Sabadell, actual campiona d'Europa, vol demostrar que el que va passar l'any passat no és casualitat i ni de bon tros és flor d'estiu. Vol l'or. Així de clar. Amb Laura Ester a la porteria, tot una assegurança sota pals, Maica Garcia, a la boia, Jennifer Pareja a l'atac, i l'estrella, Anni Espar, la filla del coach esportiu i extècnic del Barça d'handbol, Xesco Espar, que juga a la Lliga universitària americana. El gran rival de les espanyoles seran, com a la final olímpica, els EUA, on juga Maggie Steffens, la millor jugadora del món, clau en el primer or de les americanes en unes Olimpiades.
Barcelona es torna a mullar per l'esport amb els Mundials de Natació que avui donen el tret de sortida amb la cerimònia inaugural. Be water my friend.

PostData 1: Al propietari àrab del PSG se li han inflat les gònades i ha amenaçat al Barça que si toca al central Thiago Silva, ell pagarà trinco-trinco la clàusula de rescisió de Leo Messi i se l'endurà a París. És una votada però ha demostrat que amb el seu PSG ni amb els seus petrodòlars no s'hi juga. Amb Messi, però, tampoc.

PostData 2: Déu n'hi dó les coses que van passar ahir a l'etapa reina del Tour de França, la de la doble ascensió a l'Alpe d'Huez. La intrascendental: el triomf del francès Cristophe Riblon. La sorpresa: Crist Froome. L'intractable líder va mostrar signes de flaquesa a la segona pujada a l'Alpe d'Huez. Per sort per l'anglès, Alberto Contador va tornar a perdre temps respecte al mallot groc. Tant que està a punt de perdre posicions de podi, ja que Nairo Quintana i Joaquim Rodríguez, amb un atac final van recuperar el temps perdut amb el corredor madrileny. Demà gran etapa amb 4 grans colossos: entre ells el Glandon, la Madeleine i el final a Le Grand Bornand.