L'aixecarecopes, el personatge del puro, el tribunero, el patidor que surt a fumar al segon 1 de començar una final amb la frase, "avui ens la fotran", personatge d'èpoques pretèrites que justificava la manca de títols blaugranes per culpa dels altres, és home mort.
Ara el Barça és un club guanyador i els seus aficionats més joves, aquells posteriors al Naranjito i a cavall dels JJOO recullen títols a mansalva, lluny de generacions cada cop més pretèrites que es conformaven amb una victòria al Madrid o un títol de tant en tant perquè no sigui dit.
I tot es deu a un home. Ara se'l pot criticar i amb raó, per les seves declaracions on critica Déu i sa mare del Barça i del futbol. Personatge estrany com pocs. Però per alguna cosa es fa dir el Profeta. Negar-li a Johan la paternitat de la glòria blaugrana i el genocidi col·lectiu de l'Aixecarecopes, és com negar que el sol surt per l'est.
L'arribada de Johan Cruyff a la banqueta blaugrana va ser revolucionari, tant com l'arribada del Johan jugador al Camp Nou el 1973. Amb la versió Cruyff del futbol total, "en un momento dado," el penell de la història va girar definitivament el curs de la història tremendista blaugrana. Van començar a caure títols, amb la Copa d'Europa del 1992, la primera de les cinc (què bé que sona)
Posteriorment arribarien hereus i succedanis de Johan. Van Gaal o Frank Rijkaard, i la màgia dels Rivaldo o els Ronaldinho de torn. Més títols, més Copes, i els aixecarecopes tement per la seva vida.
I l'explosió va arribar amb Pep Guardiola, guardià de les essències del cruyffisme va donar una altra volta de torca al sistema Johan, esdevenint-lo el sistema Pep. Dos Champions més (Roma i Londres, la tercera i la quarta). I liderats per Déu nostre senyor argentí Leo Messi, que serà Déu nostre senyor fins que se'n cansi, com en la reculada de l'era Tata (tot i que era el millor d'aquell desconcertant Barça).
Ara ha arribat Luís Enrique i després d'Anoeta, el Barça ha estat imparable. El segon triplet amb el gran trident Suarez-Neymar-Leo.
En la mort de l'Aixecarecopes hi ha tingu molt a veure Xavi i Puyol, els referents de la Masia que han conduït el club en la seva glòria als últims 15 anys i més. No s'explicaria l'èxit del Barça sense Cruyff o Guardiola. però tampoc sense Xavi i Puyol.
40 títols en 25 anys. Tota una passada. però per més títols que passin, els Aixecarecopes seguiran vius: anant a funar al minut 1 de partit, resant a la moreneta via Twitter, fent de Joan Gaspart i patint al punt d'infart. No canviaran. Ho tenen a l'ADN incrustat. I què voleu que us digui són necessaris. Però estareu d'acord amb mi, que cada cop és més difícil que surtin de sota les pedres.
En tot cas, Ora pro Nobis Aixecarecopes... o no. Això va per vosaltres. 40 en 25 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada