Històries de la puta pela

Hi havia una vegada un país molt ric on lligaven gossos amb llonganisses i el més pobre menjava amb coberts d'swarovski. Un país tant ric on els bancs regalaven pisos com aquell que regala caramels per Reis. Un país tant ric que construïa macropavellons esportius per albergar els millors jugadors.
Era un temps on tothom volia posar el seu nom a la samarreta d'aquell equip de poble que es feia gran comprant als millors. Amb quins diners? No problem. Ja els trobarien.
Però aquesta situació idil.lica es va acabar. La bombolla va petar. Els gossos van començar a estar lligats amb fil de pescar, si anaven lligats. El més ric menjava amb coberts de plàstic usats. Els bancs ja no regalaven, exigien que els clients paguéssin més.
Els macropavellons per capacitat per 10000 persones en poblet de 500 quedaven obsolets i com a palaus de rates i gats de carrer. I els millors jugadors marxaven del poble perquè estaven farts de promeses incomplertes i dirigents de fireta. I els comerciants retiraven tota publicitat de la samarreta per no perjudicar-se.
Benvinguts a la història de la puta pela. D'aquest cony de país on vivim on vam estirar molt més el braç que la màniga. On vam gastar millonades que no teníem per comprar de tot i més sense pensar que tard o d'hora se'ns giraria en contra.
L'esport professional és el millor exemple de tots. I no cal anar més lluny. Va haver un moment en què vivíem en una bombolla on convivíem els millors esportistes en llocs on fins el moment havíem sigut humils. (Akasvayu Girona), on, quan ens eixugàvem el cul amb bitllets de 500 € edificàvem mastodòntics edificis de dubtós gust i funcionalitat per tal de gaudir de l'esport (la Penya i el Màgic o el nou pavelló de Blanes).
Tot aquests luxes es van acabar amb la mateixa celeritat que entràvem en crisi. L'adeu de l'elit del bàsquet d'un històric com el Girona, va ser un avís que ningú va atendre, peró que va ser el primer símptome del que vindria. Akasvayu deixava de patrocinar el Girona i marxava juntament amb Marc Gasol, Gregor Fucka, o l'entrenador Svetislav Pesic.
El món pensava que la culpa va ser dels dirigents per fer mala gestió. Si, però no va ser exclusiu.
De mica en mica la puta pela es va anar acabant i les subvencions no arribàven. L'esport català i espanyol entra en via morta. No hi ha peles, no es pot pagar nòmines ni inscripcions a les lligues potents. Ni els rics es salvàven ja. Tots, fins i tot aquells sostinguts per una casa mare (el Barça) han hagut de fer mans i mànigues per mantenir-se vius. Al final molts equips han hagut de desaperèixer. Com el càncer, la crisi no hi enten de trofeus i glòries.
Bidasoa, Portland San Antonio, Atlètic de Madrid, Burgos, Salamanca, UE Lleida, Akasvayu Girona, Caja Segovia, Manresa, Euskaltel Euskadi... quants equips hauran de desaperèixer fins que la política arregli la fuita de talents, fins que les competicions esportives siguin atractives i no un monòleg en blaugrana? Fins arreglar el mal que han fet en fiar el futur del país a l'èxit de la seva selecció o del nano.
Els clubs tenen part de culpa per estirar la corda i trencar-la. Però també els òrgans federatius per pujar quotes i exigència per mantenir la competitivitat i la gràcia de la competició que organitza.
Els diners no fan la felicitat. No tenir-ne crea maldecaps. Tenir-ne molts també. L'Estat espanyol, el paradigma de com no s'han de fer les coses. La puta pela, el matrimoni perfecta amb l'ésser humá, fins que la mort els separi.
I conte comptat, aquesta història, no s'ha acabat avui.

PostData: Ha mort Carles Casas, l'històric president del Bàsquet Manresa que va salvar l'equip de la desaparició en signa el contracte de patrocini amb TDK. DEP.