Oblidades

Entre la Copa Amèrica de futbol, la batalla per la presidència del Barça entre Josep Maria Bartomeu i Joan Laporta, l'adeu de Sergio Garcia de l'Espanyol camí de Qatar, els Mundials de Motos i F1 i la calorada que fa i que amenaça a convertir-nos a tots en pollastres a l'ast s'ha colat a les pàgines dels diaris esportius i en algun breu dels generals, el bronze de la selecció espanyola FEMENINA de bàsquet a l'Europeu d'Hongria - Romania, amb el conseqüent or per a Sèrbia i plata per França.
Com si fos una rara avis, aquesta setmana, l'esport femení ha aconseguit colar-se als burladeros de l'esport mediàtic sempre dominat pels homes. Si l'esport femení surt a les pàgines dels diaris esportius i algun breu als generals és per un èxit que benagloria a tot l'esport espanyol o per polèmiques que el que fan és danyar la imatge de l'esport femení, i gairebé sempre protagonitzada per homes. Gairebé ningú recorda que la selecció espanyola va participar per primer cop a un Mundial de futbol femení. Va ser fa més o menys un mes a Canadà. Tot i que la participació no va ser molt reeixida, en quedar eliminades a la primera fase, la polèmica va saltar als diaris, no per l'èxit de la selecció espanyola en aconseguir participar per primer cop a un Mundial de futbol femení sinó per la decisió de les noies de demanar a la RFEF la dimissió del seleccionador Ignacio Quereda. Quereda, amic i coetani d'Ángel María Villar fa 27 anys que ostenta al càrrec. S'ha aixecat la polèmica, ha saltat a la palestra pública i les Vero Boquete, Marta Corredera o Vicky Losada i cia... ja no són futbolistes sinó les instigadores d'n complot per fer saltar pels aires el seleccionador i de pas Villar (que també ja fa els seus anys que pulula per aquest món). Ningú parla de futbol, de gols ni de gespa. Tothom relaciona el futbol femení espanyol amb la polèmica i amb el merder. Tergiversem el cuento perquè no coneixem el rerefons.
L'esport femení també surt quan ens hem de benagloriar d'èxits: el recent bronze a l'Europeu de bàsquet, que se suma a la plata del passat Mundial 2014 de Turquia o l'or de l'Europeu de França del 2013. Coneixeu la Sílvia Domínguez, la Laia Palau, la Marta Xargay o l'Alba Torrents? Segurament coneixereu més la Marta Fernandez, no per ser una de les millors jugadores de la història del bàsquet femení, com la germana del Rudy. Un altre cop, els homes passen per davant de les dones, aquest cop per refermar la referència. Recordeu el bronze olímpic de l'handbol femení als JJOO de Londres 2012 amb la magnífica actuació de les dues porteres Sílvia Navarro i la romanesa nacionalitzada Mihaela Ciobanu? Potser us recordareu més del Mundial de Barcelona 2013 guanyat per la selecció espanyola masculina o de la històrica plata del Qattar de Valero Rivera al Mundial de 2015 a l'emirat àrab
I les noies del waterpolo femneí dirigides pel gran Miki Oca i formada bona part per la plantilla del CN Sabadell guanyadora de tot el què es pot guanyar? Les Anni Espar, Ester Ramos, Patri Peña, Jennifer Paereja o Roser Tarragó?
Reflexioneu perquè coneixeu a Laia Sanz? Perquè domina en un món d'homes com és el motor i els raids i guanya. Per cert que hi ha altres noies que fan el mateix que Laia Sanz i no surten als diaris quan guanyen
Perquè coneixeu Ona Carbonell o Gemma Mengual? Perquè són l'excepció que confirma la regla. La Natació Sincronitzada és un esport que majoritariament practiquen dones i quan surten per la tele no ho fa la modalitat masculina, que també existeix. En el pròxim Mundial de Kazan s'instaura una nova modalitat que és el duo mixte on Gemma Mengual es torarà a calçar el banyador que tenia retirat per competir juntament amb Pau Ribes.
Coneixeu Mireia Belmonte perquè guanya a les aigües de la natació. I coneixeu a la tennista Carla Suarez perquè guanya. Perquè guaya. I què passa amb les que perden? És que no importen? O no surten per la tele?
Heus aquí la mare dels ous. Si estem parlant de la mediatització de l'esport hem de parlar dels drets esporttius i de les baralles per tenir els drets de la Champions, dels Mundials i dels Europeus MASCULINS de qualsevol esport. Us ben juro que no es va tardar ni un segon a adjudicar els drets de les competicions femenines, perquè cap tele aposta per ella o no interessa. Cosa que fa que si volem veure la Mengual, la Domínguez, l'Espar o la Suarez hem d'anar a Teledeporte, cada cop més un cementiri d'elefants ja que TVE ha perdut bona part dels dres que tenia en les grans competicions com la Champions o les Motos. No és una crítica. És una constatació. Ara. Per saber a quin canal emetran la Champions o qualsevol esdevenimen t gran esportiu es maten entre ells com aferes per tenir el gran caramel. Un caramel on elles no hi són mai
I ara si que ve la crítica. Per què la final del waterpolo femení del Mundial de Barcelona 2013 o la Olímpica de Londres 2012 es va passar per La 1 de TVE i no a Teledeporte, que va emetre la resta del torneig? Ah és que només ens interessa quan guanya. Mentre guanyin ens importa una merda el què hagin treballat per arribar aquí. No em val la història de les audiències, perquè les audiències de TVE fa temps que ja no les aixeca ni Déu.. I sort encara tenien de la Champions.
Són la part invisible de l'esport. La part invsible que surt quan guanyen o per quan hi ha merder. Les oblidades. Ens enrecordem d'elles quan Santa Bàrbara trona o quan hi ha JJOO on ens mengem tot d'esports que no veuríem si no fos per aquesta cita. Ningú les hi valora la seva feina. Només interessa per fer-nos la foto amb la seva medalla. M'aplico el mateix cuento. Perquè si em llegiu sabeu que jo tampoc parlo molt d'esport femení. M'excusaria amb l'actualitat esportiva i amb cogombres amb vinagre. Pero és que elles també són actualitat i gairebe o més ben dit, mai surten quan treballen, com curren i com competeixen. Només en les finals i s'hi guanyen. Si no ciao-ciao i si te he visto ya ni me acuerdo. Heus aquí el meu particular mea culpa.
Tot plegat és molt trist i hauria de fer reflexionar al gremi del periodista esportiu, esplèndid narrador de les emocions i de les tristeses dels protagonistes que fan magnificar els seus èxits a una qüestió d'estat. Elles també guanyen. Elles també juguen. I no surten.
Per cert divendres comença el Tour de França, el fa TVE i fotrà una cobertura de collons i un compendi de multicàmeres que fins i tot podrem veure la cursa des del pedal de la bicicleta del mallot groc. Coneixeu Contador, Nibali, Froome, Valverde o Quintana, els assos de la bici actual i que ens faran passar grans tardes de migdiades. Però coneixeu a la francesa Jeannie Longo, 9 vegades campiona del món de Cíclisme en ruta, 4 cops or en ciclisme en pista, or olímpic en cliclisme en ruta a Atlanta 96 i 3 vegades campiona del Tour de França? Si Jacques Anquetil, Eddie Mercks, Miguel Induraín, Fausto Coppi o Bernard Hinault són grans del ciclisme, ella també ha de ser considerada com una gran del ciclisme. Però no interessa. No és mediàtica (o almenys no ho era quan corria, ara està retirada). O és dona i l'esport femení no ens interessa. I no ens interessarà fins que serà massa tard per ella.
L'esport femení, el gran oblidat dels focus mediàtics. Sang, suor i llàgrimes per a res, o per molt poquet, massa poquet. Reflexionem-hi siusplau. Reflexionem-hi

Perles de finals de juny

Tot i que l'activitat esportiva ha baixat molt, per les vacances, l'actualitat esportiva no s'atura i ens deixa un fotimer d'ítems per triar i remenar
Copa Amèrica. L'Argentina de Messi es va classificar per les semifinals de la competició, després de superar als penals a Colòmbia a quarts. El pas a la final se la jugarà amb el Paraguai que va eliminar el Brasil d'Alves i Neymar a la tanda de penals

El Betis serà el rival de l'Espanyol al Trofeu Ciutat de Barcelona, que tancarà la pretemporada perica que els durà de gira a Àustria, Itàlia i Anglaterra.

Mentrestant a Can Barça segueix la precampanya electoral i la loteria de noms i fum. Ja se sap que Jordi Vinyals no seguirà entrenant al filial.

I la Pobla de Mafumet, el filial del Nàstic de Tarragona va assolir, a casa, l'ascens a Segona B després de remuntar l'1-0 del partit d'anada al camp del Gerena sevillà. Ho va fer a la tanda de penals marcant-los tots i aturant un dels xuts dels visitants.

Més ascensos. Precisament el filial de l'Athlètic de Bilbao acompanyarà precisament al Nàstic a la Segona A després de superar al Cadis a l'eliminatòria final d'ascens

Intensa activitat al bàsquet La Penya no jugarà l'Eurocup, la segona competició de clubs del vell continent per motius econòmics i no condicionar la fràgil situació monetària del Joventut. El Barça de bàsquet renova a Joan Creus per un mes per tancar els temes pendents abans de l'arribada del nou President. Es va celebrar el Draft de la NBA, la loteria de les joves promeses del bàsquet americà i dels europeus que volen fer el salt a la lliga americana. El blaugrana Mario Hezonja va quedar 5è en primera ronda del Draft per Orlando. A l'Europeu femení de Hongria-Romania triomf de Sèrbia en superar França. La selecció espanyola va quedar tercera en derrotar a la final de consolació a Bielorússia.

A l'handbol s'ha sortejat la fase de grups de la Copa d'Europa que canvia de format per fer-la més atractiva. El Barça, vigent campió de la competició, queda enquadrat al Grup B amb el Kielce polonès, el Vardar Skopje macedoni, el Rhein Neckar Lowen alemany, el Montpeller francès, el Pick Szeged hongarès, el Kristiantad suec i el Kolding danès. Els dos primers de grup passaran directament a quarts de final.
S'ha celebrat el Mundial d'hoquei patins a França on la selecció espanyola, formada íntegrament per catalans, menys l'asturià Toni Pérez, va caure amb l'Argentina a la final. Després de quatre mundials guanyats consecutivament els espanyols van perdre.

En tennis, després de tota la polèmica des que la van nomenar, Gala León va dimitir del seu càrrec de capitana espanyola de la Copa Davis. Ho va fer el mateix dia que a la prèvia del Grand Slam de Wimbledon a Londres, Rafa Nadal va criticar la Federació Espanyola de Tennis perquè ell i els seus companys de senten menyspreats per l'organització i no se senten representats per la Federació. Una Federació presidida per José Luís Escañuela, inhabilitat pel Tribunal Administratiu de l'Esport espanyol per no coŀlaborar en l'auditoria de la Federació. En tot, Gala León va dimitir però la Federació no la va acceptar.

S'ha reprès la competició al Mundial de Motos amb la celebració del GP d'Holanda, l'única prova que es corre en dissabte. Aquest any serà l'últim cop que a la Catedral del Motociclisme, a Assen, la cursa no es farà en diumenge com la resta del Campionat. Així doncs es trenca la tradició de 67 anys de cursa en dissabte. A Moto3 triomf del portuguès Manuel Oliveira en una cursa trepidant; a Moto2 victòria del francès Johan Zarco i a MotoGP, va vèncer Valentino Rossi després d'una lluita aferrissada i polèmica amb Marc Marquez per culpa d'un toc del cerverí a la moto de l'italià als darrers instants de la cursa. La imatge del GP d'Holanda i de la temporada és la del pilot finlandès Niklas Ajo arribant a meta de genolls amb la moto agafada pel manillar i lliscant pel costat.

L'esport es resisteix a agafar vacances i el final de juny ens deixa moltes perles en el seu darrer cap de setmana.

Gerard Deulofeu

Els grans experts en futbol base diuen que Gerard Deulofeu era una màquina, un fora sèrie, el candidat número 1 a triomfar al Camp Nou des de la Masia. No poso en dubte la paraula dels experts que si que han vist les evolucions de Deulofeu al futbol base. Perquè, primordialment, jo no l'he vist. Bé, si que el vaig veure un cop. Com 'alumne' d'aquell programa que van fer a TV3 que es deia "La Classe del Barça" on aprenia dels 'mestres' Iniesta i Xavi en una masterclass de futbol al Camp Nou. El vaig veure boníssim. Però tant bo com la resta de nens que participaven al programa (ja ens passa als mitòmans que ens sorprenem fàcilment amb qualsevol cosa)
Deulofeu va triomfar fins al Barça B fotent gols a mansalva.
Però alhora de pujar al primer equip, la cosa es va truncar.
En una espècie de cas Bojan, Deulofeu ha anat com una baldufa de l'Everton al Sevilla generant incertesa i sense demostrar les qualitats que segur que té perquè TOT el món que parla bé del futbol de Deulofeu no pot estar equivocat.
Quin és el problema doncs? Segurament el trobem en el què va passar amb l'arribada de Luís Enrique a la banqueta blaugrana. Una setmana abans havia tornat Deulofeu de la cessió a Anglaterra. Però al cap de res, el tècnic barcelonista el va despatxar i li va dir al Barça que cedís al jugador a un altre equip que l'aguantés.
Que l'aguantés. Aquesta és la clau. Luís Enrique en arribar va expulsar tota matèria cancerígena que malmetés l'equip.
El caràcter infantil, malcriat, descarat, agressiu i maleducat que s'intuïa en converses i entrevistes a alguns personatges de l'entorn de Deulofeu es van fer certs.
Així doncs, cap al Sevilla.
Però oblideu-vos del caràcter i l'educació del personatge Deulofeu i centreu-vos en el futbolista.
Ni, evidentment, a les opcions que ha tingut al Barça ni a l'Everton ni ara al Sevilla ha demostrat el bon futbolista del que els experts parlen i que tots els mitjans catalans esperen quan veuen un partit seu.
La pregunta és, doncs, tot i que Gerard Deulofeu és tant bo com diuen, té nivell per jugar en un equip de la Primera Divisió de qualsevol país? És només qüestió futbol o també és un tema de caràcter?
Veurem, ara que l'ha refitxat, el tècnic català de l'Everton, Robert Martínez (l'únic que li ha pogut treure una mica de suc) si per fi, Gerard Deulofeu ens fa callar la boca als escèptics i detractors.

Inapelable (Malgrat Tomic)

El Madrid va guanyar ahir la Lliga ACB a casa de l'etern rival, al Palau Blaugrana, i completa la temporada perfecta. Inapelable.
Supercopa, Copa, Eurolliga i ACB. Sumeu-li l'èxit a les categories inferiors on com a mostra un botó, el Júnior del català Paco Redondo guanya L'Eurolliga i Redondo repeteix títol, tal com va fer al seu dia amb la Penya. Inapelable. Fins i tot sembla que en formació els èxits agafen el pont aeri. Però això no deixa de ser relativament important, ja que abans va l'educació de la criatura.
Ahir el Madrid va coronar la temporada perfecta fent el 3-0 a la final de l'ACB malgrat el partidàs d'Ante Tomic (29 punts i 36 de valoració)

Malgrat la capacitat de reacció i el gran tercer quart del Barça que remunta 14 punts en contra per guanyar de 2 al final d'aquest tercer acte que acaba amb un triple mortal sobre la botzina de Sergio Rodríguez.

Va ser mortal perquè va ser l'inici del declivi del mort que semblava revifar al tercer període.

Però el mal ja estava fet al partit d'ahir, a la gran castanya del diumenge passat i al llarg d'una temporada que des del salt inicial del primer partit oficial de la temporada estava escrita que era blanca. Era d'un Madrid que en els moments claus com ahir ha sabut gestionar com els àngels els moments claus, els que donen títols. Amb un equip cohesionat i matador per necessitat que ha consegrat Sergi Llull com a MVP de la final. Inapelable. 

Madrid tot blanc; Barça temporada en blanc. Feia anys que no passava. Inèdit en l'era Xavi Pascual. 

Cal doncs, reflexió i seny pel futur de l'equip. Pensar si s'ha de fer un gir radical al penell blaugrana i demanar nous comandaments a la nau. 

Les eleccions del 18-J seran també decisives al Palau Blaugrana/secció bàsquet.

Un futur que sembla que no comptarà amb Mario Hezonja que fa tota la pinta que marxarà a Amèrica. No és segur ni està confirmat, malgrat el què veiéssiu a Esport3 on Jordi Robirosa ensenyés una captura d'imatge de l'Instagram de SuperMario on deia que marxava del Palau. Llàstima que Hezonja no té IG, ni Twitter ni res. El compte és un fake, és fals, i més d'un (inclòs servidor de vostès) se'l va menjar amb patates. Bonica lliçó de periodisme i com contrastar notícies.

I parlant de periodisme i bàsquet. Ahir va ser el darrer partit de la temporada ACB i el darrer del periodista de la Vanguardia Joan Antoni Casanova. El JAC, el degà de la premsa basquetbolística catalana penja el llapis després d'un futimer d'anys en aquest món estrany del periodisme. I ho va fer el mateix dia que a través del Mundo Deportivo plegava una altra ilustre ploma del periodisme esportiu: Enric Bañeras.

Ahir al Palau Blaugrana, triomf del Madrid a la final ACB. 3-0, temporada blanca en l'any en blanc/negre del Barça de bàsquet. Inapelable (Malgrat Tomic)

Que s'acabi avui l'agonia

Molt em temo que pel Barça de bàsquet les vacances començaran avui després del partit amb el Madrid.
Fins i tot diria que és necessari que comencin avui i no allarguin innecessàriament l'agonia.
Després dels dos primers partits de la final ACB a la capital del Regne d'Espanya i sobretot el de diumenge, les cares dels jugadors barcelonistes era de cadàvers vivents. Uns zombis que vagaven per la pista buscant la pau eterna.
Cal despertar ja d'aquest malson. Que guanyi el Madrid. Que faci el repòquer i cremem-ho tot.
En plena campanya electoral poc es parlarà del futur del bàsquet. Però és necessari una reflexió.
No hi ha bàsquet per forçar un quart partit. Per molt que sigui imprevisible. L'afició, si omple el Palau (aquí tinc els meus dubtes seriosos) animarà i farà l'impossible. Però l'equip no acompanya. Està cansat de tot i vol vacances. El seu bàsquet ha quedat diluït en una mescla de Navarrodependència, falta de lideratge, qualitat contrastada però poc senderi, cansament i autocomplaença de tants anys d'èxit.
Pel bé del Barça de bàsquet és fins i tot necessari que avui el Madrid guanyi el partit, el tercer punt i la Lliga. Una hòstia com Déu mana i tornar a començar al setembre.
Allargar l'inevitable és absurd. Ni es pot ni es vol guanyar la Lliga.
Avui a les 19:00, des de les 18:30 a Rac1, fem la gran foguera de purificació de Sant Joan. Per tal que al setembre tot vagi millor. No ha de ser difícil

La Carta de la Llagrimeta

La precampanya electoral ja fa dies que està en dansa i mentre els aspirants al tro del Camp Nou busquen suports i firmes es van llançant les cartes bones de la partida de pòquer. Després de descartar les toies comencen les hostilitats i sobre la taula ja tenim les cartes que poden decidir el guanyador de la Gran Partida del Camp Nou.
Fitxatges a banda i rareses estranyes com Sergio Ramos si guanya Jordi Majó, els jòquers de la partida són els Secretaris Tècnics: qui s'encarregaria dels fitxatges.
Noms ilusionants que serveixen per guanyar firmes (de moment no són vots), però que em fan grinyolar al respecte de si es fitxen per la seva capacitat i la vàlua com a Secretaris Tècnics o perquè són cromos mítics del club.
Joan Laporta llença la carta Eric Abidal després que Carles Puyol li digués que com a amics OK, però que no busqui res més, que amb Zubizarreta està prou escarmentat.
No cal dir que Abidal és més que un futbolista. És un exemple de persona per la seva lluita i implicació contra el càncer. És un trumfo segur, tenir-lo al seu costat. Però, fins a quin punt és adient fitxar-lo com a Secretari Tècnic? Què en sap de gestió esportiva?
A més Laporta, que ahir va presentar la seva candidatura de tots contra mi es va fer acompanyar de mites del barcelonisme com Enric Masip, el recent retirat Roger Grimau, o Roger Esteller. Laporta ha tornat en forma de tsunami per retallar el marge que li porta el triplet de Josep Maria Bartomeu. No escatimarà recursos ni ventiladors per llançar tifarades als rivals.
Jordi Majó, Ramos a banda, diu que el seu secretari tècnic serà Michael Laudrup. Laudrup, el gran danès que va sortir del Camp Nou per la porta que fa més mal, la del Bernabéu, ja fa anys que seu a les banquetes d'equips de mitja Europa (des de Mallorca a Swansea). Serviria com a Secretari Tècnic. Però el Barça és un toro Miura que s'ha de saber torejar bé.
Abidal, Laudrup i més noms que sortiran. Però tinc la sensació que són la Carta de la Llagrimeta per aconseguir vots. Si. Som en campanya electoral a Dallas Cule i cal encigalar al personal. Però penseu que entre aquests noms, un sortirà com a Secretari Tècnic. I al soci llavors deixarà de veure el mite com a tal i es convertirà en jutge de les decisions del Secretari Tècnic quan fitxi a Ronaldinho i sobretot quan fitxin als Douglas de torn.
Compte doncs amb els caramels enverinats i aquestes Cartes de la Llagrimeta. El futur esportiu passa per ells amb el beneplàcit del soci. I ja se sap: al soci no se'l pot enganyar.

2-0 a les primeres d'estiu

Si algú tenia esperances que el Barça de bàsquet podria treure alguna cosa positiva de la final de l'ACB davant el Madrid després del partit de divendres, ahir diumenge es va confirmar que no hi ha res a fer. Els blancs van passar per sobre d'un Barça desdibuixat que es va diluir en els triples de Sergi Llull o el partit de Rudy Fernàndez. Els barcelonistes van caure de 20 punts i encara sort que el partit no va durar més. Ara l'eliminatòria que està 2-0 es trasllada al Palau Blaugrana de Barcelona on tot indica que el Dia de Sant Joan serà el de la coronació del Madrid com a campió de la Lliga ACB culminant un gran any on ho haurà guanyat tot.
Més 2-0. Els dos Mercedes que van guanyar al GP d'Àustria de F1 amb Nico Rosberg primer i Lewis Hamilton segon. Nou monòleg de l'escuderia de les fletxes de plata i nou 0, el quart consecutiu del McLaren de Fernando Alonso que no va durar ni dos revolts de cursa, quan va tenir un accident amb el Ferrari del finlandès Kimi Raikonnen. Aquest cotxe no va ni amb rodes i el cabreig de tots comença a ser descomunal.
Bàsquet i F1, els grans ítems d'un cap de setmana que encara les vacances d'estiu però que ens deixa l'ascens del Les Palmes a Primera Divisió després de remuntar l'eliminatòria amb el Saragossa; una nova jornada a la Copa Amèrica amb la sanció de 4 partits a Neymar pels incidents en el partit de la seva Brasil davant Colòmbia; la retirada de Roger Grimau del bàsquet o una nova jornada dels Jocs Europeus que se celebren a Baku.
2-0 al bàsquet i 2-0 a la F1 en el cap de setmana de l'arribada de l'estiu.

Sóc pessimista

Ho sento. Però no li dono ni el benefici del dubte. No tant sols penso que el Barça treurà quelcom favorable a Madrid, sinó que a més penso que això anirà per la via ràpida i que el dia de Sant Joan la Lliga marxarà del Palau Blaugrana a la Cibeles.
Aquest divendres a les 19:00 al Palacio de Deportes de la Comunidad comença el Play Off final pel títol ACB. L'enéssima final del Barça consecutiva i el cinquè Clàssic futbolista en format final ACB consegüent.
Em direu que el Madrid no estaria bé, o que no està tant bé com a inici de temporada (fet que agraeix Manresa sencera, per cert). Però és que la temporada del Barça més enllà del tram final de Lliga Regular és deplorable. Les semis amb Unicaja és el viu reflex de la temporada blaugrana: un despropòsit.
I si és un Clàssic, un Barça - Madrid i el que vulgueu. Tot el rotllo motivacional. Però el de demà serà el sisè Clàssic de l'any. I tots els ha guanyat el Madrid.
El Madrid va llençat al repòquer i a guanyar-ho tot. I amb aquest Barça sembla més evident que mai. Navarro a banda que si té el dia (cada cop en té menys) pot inquietar, l'única possibilitat que el Barça guanyi un partit sigui que el Madrid ho faci rematadament malament. Ni que el Barça ho faci bé crec que pot derrotar al Madrid. A aquest Madrid lluny de ser el millor Madrid de la temporada. Però és que el Barça no ha tingut millor moment de Ia temporada. I si ha estat el final de la fase regular, el que pot fer és guanyar tres quarts als blancs.
Ho sento. Sóc pessimista. I el miracle Lampe ja el vam gastar l'any passat. Potser que tirem de la carta Velez o les espelmes i el pèndol del Mag Fèlix. Perquè en termes terrenals i de joc ho veig negre.
Sóc pessimista. Però sóc el primer que em vull menjar totes i cadascuna de les paraules d'aquest artícle si el Barça de bàsquet guanya l'ACB. Per si de cas preparo les patates.

La selecció transforma

La Copa Amèrica de futbol genera moltes notícies alucinants aquests dies tant dins com fora de la gespa. Sembla que lluny de la disciplina de club, els jugadors es desmelenen i fan burrades de l'alçada d'un campanar, més enllà del clàssic baix rendiment de Messi amb Argentina, un fet habitual. L'estrany seria a l'inversa.
Arturo Vidal, crac de la Juve i estandart de l'amfitriona Xile es fot de lloros amb el cotxe i es descobreix que havia exhaurit tot l'alcohol de Santiago de Xile i rodalies. El vídeo que penja després dient que està bé demostra que Jack Daniels té nova imatge de campanya.
El Tata Martino, extècnic del Barça i seleccionador argentí, és expulsat a la primera part del partit amb Uruguai perquè va acabar emprenyat per la duresa dels Charrues i la permissivitat arbitral, en aquest nou clàssic del Río de la Plata, un dels duels més antics del futbol mundial. Es veu que el Tata no duia el polo pistatxo.
I a Neymar també se li envà l'olla a les platges de Ipanema i després de perdre amb Colòmbia es dedica a etzibar mastegots a tort i a dret en nom del Corcovado i la samba. Conclusió. Vermella i ja veurem la sanció.
La nit transforma i les seleccions també. Tenen feina els del Crackovia Amèrica, la versió americana del programa de TV3, també fet per Minoria Absoluta per a Fox Sport Amèrica que s'ha estrenat aquesta setmana. Quina bicoca pels guionistes aquesta Copa Amèrica.

Hi ha partit

Al cantó dret del quadrilàter, amb calçotets blaus, amb un triplet al sac, Qatar, Messi i Luís Enrique, el campió Josep Maria Bartomeu.
I al cantó esquerre del quadrilàter, amb calçotets... Baixats granes, amb un sextet, Cruyff, Catalunya, Masia i UNICEF, el cigalero amb pitopausa... Joan Laporta.
Senyors. Hi ha partit. El Sant Cristo gros es presenta a les eleccions i l'inflat Barto tindrà oposició i una agulla per rebentar-li el globus. Li podrà retreure la nuŀla capacitat comunicativa del President del Barça, l'afer Zubizarreta, el futur del Camp Nou o el filial.
Però tinc la impressió que si Laporta guanya les eleccions serà perquè les haurà perdut Bartomeu. Dintre d'aquesta frase lapidària a l'alçada de la frase, "demà és el dia després d'avui," es descobreix l'essència de tot. Bartomeu té un potentíssim aval davant el soci perquè el voti: el triplet. El soci del Barça dintre de la seva complexitat i esperit tribunero és simple. Dóna-li títols i seran teus. Ja no se'n recorden de Zubi i merders judicials. El soci presumeix que el seu Barça ho ha guanyat tot.
Bartomeu no ha de fer molt per revalidar mandat. Endur-se per la inèrcia de les Copes i no entrar en desqualificacions. És a dir que si perd les eleccions és que ho hauria fet rematadament malament, o és que el soci barcelonista s'ha donat un cop al cap i ha deixat el conservadorisme de la música clàssica per la revolució heavy metal i començarà a cobrar quotes pendents d'èpoques bastant Més nefastes que l'actual.
Laporta, encisador, latin lover, gran orador i millor comunicador, cigalero en potència i sense pitopausa farà servir les seves armes per desarmar al seu rival. Però ho tindrà complicat. Però el 2003 ningú li donava un duro i va ser President. Al loro.
Bartomeu vs Laporta. Hi ha partit per alegria de molts que no ens conformàvem amb els sparrings Freixa, Benedito o Majó. Ja tenim partit. Bartomeu Pacquiao vs Jan Cigalero Mayweather.

PostData: Golden State Warriors és el nou campió de l'NBA de bàsquet en derrotar a Cleveland Cavaliers per un global de 4-2

Qualsevol nit pot sortir en Jan

Fa una nit clara i tranquil·la,
hi ha una lluna que fa llum.
Els convidats van arribant
i van omplint tota la casa
de color i de perfums.

Hola Toni, Don Freixa i la tofa
Agustí Benedito i la barba
Jordi Majó i la persistència
Bartomeu i la presidència
El Gat Negre i el Marcel·lí

Jordi Farré i la gent normal
El Gat Negre, ja no tant
Vicenç Martí i les senyoretes
i qui faci falta

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
del triplet en farem fum.
A casa meva és casa vostra,si és que hi ha Barças d’algú

Oh! Benvinguts, passeu, passeu.
Ara ja no hi falta ningú,
o potser sí, ja me n'adono que tan sols
hi faltes tu...

També pots venir si vols.
T'esperem, hi ha lloc per tots.
El temps no compta ni l'espai...
Qualsevol nit pot sortir en Jan.. 

M'ho diuen i no m'ho crec

El GP de Catalunya de motociclisme ha centrat l'actualitat esportiva del cap de setmana. No ha estat un cap de setmana feliç pels pilots catalans. No hi hagut cap victòria. En alguns casos s'ha escapat de la punta dels dits, i en altres el Mundial de Motos s'ha anat literalment per terra.
A Moto3, el GP ha estat el reflex del què ha estat tot el Mundial. Domini de l'anglès Danny Kent amb l'italià Ennea Bastianini segon.
A Moto 2. Després que Tito Rabat i Àlex Rins mantinguessin un frec a frec pel liderat de la prova, al final el líder del Mundial Johan Zarco els va passar per davant aprofitant una magistral jugada estratètiga i guardant la roba mentre els catalans es mataves.
A Moto GP, triomf amb la gorra de Jorge Lorenzo per davant de Valentino Rossi, en un nou monòleg de Yamaha. Marc Màrquezz va caure per terra, ell juntament amb les aspiracions del cerverí al Mundial de motos.
Més enllà del Mundial de motos l'actualitat ens deixa, la sorprenent derrota del Girona 1-4 que significa l'adeu al somni de Primera Divisió. Després del 0-3 a Saragossa, els aragonesos van empatar l'eliminatòria en només 43 minuts. Es van avançar en 60 minuts i tot i que Aday va fer l'1-4 que obria esperances, aquí es va acabar el somni. Increïble. M'ho diuen i no m'ho crec
I en bàsquet, després de complicar-se la vida a Màlaga, on l'Unicaja va empatar l'eliminatòria de semis de l'ACB a 2, ahir, en el cinquè partit al Palau, el Barça de bàsquet va patir de valent, però si, va guanyar i ja és a la final ACB que disputarà amb el Madrid.
Mentrestant l'actualitat també ens deixa les costellades innecessàries de seleccions, i més just abans de vacances, després d'una extenuant temporada.
Cap de setmana increïble d'olor de benzina al Circuït de Barcelona-Catalunya i encara més increïble a Girona. Molts ànims. Ens ho diuen u no ens ho creiem

La última oportunitat del Tro

Aquest cap de setmana les motos arriben a casa, al Circuit de Catalunya. És la setena prova del Mundial i un primer punt d'inflexió en les aspiracions dels pilots que volen lluitar pel títol.
És aquest GP, un GP clau per Marc Marquez. El què a Qatar semblava un accident ara és però una realitat feacent. Màrquez és un fora de sèrie però és vulnerable. Està a 49 punts del líder de MotoGP Jorge Lorenzo. La remuntada no és impossible i menys amb la bèstia de Cervera. Però seria hora de posar-s'hi ja. És la última oportunitat. Catalunya pot marcar l'inici del retorn del Rei al seu tron que fa dos anys que ocupa. D'altra banda Jorge Lorenzo, intractable al costat d'un renascut (si estava mort) Valentino Rossi, líder del certamen vol aprofundir en la "crisi" de Màrquez i ampliar marges. Lorenzo i evidentment el Dottore. El públic i els espectadors volem diumenge bon espectacle i bon paper dels altres catalans com els germans Espargaró. Segur que el veurem i Marquez, que no s'ha cansat de dir a les hores prèvies al GP que té una arma secreta a punt, ens farà xalar de valent
En les altres categories és complicat que els catalans lluitin per la victòria. Sobretot a la categoria petita on homes com el britànic Danny Kent o els italians Ennea Bastianini o Romano Fenati són amo i senyor de la festa. Isaac Viñales és l'única esperança del país. La única perquè ell és l'únic català a Moto3.
A Moto2 el campió Tito Rabat arriba a Catalunya amb la moral pels núvols després del darrer triomf a la prova precedent a Itàlia. A Montmeló, a casa vol seguir demostrant qui mana i seguir trepitjant els talons al líder, el francès, Johan Zarko.
En fí, que segurament no veurem un triplet de victòries catalanes com l'any passat (quines ganes que em desmenteixin) però segur que aquest diumenge veurem un gran espectacle que Rac1 explicarà fil per randa des de les 10:00 en un programa especial. Superdiumenge de motos aquest cap de setmana a casa. Al Circuit de Catalunya al GP de Catalunya.

PostData: Victòria del Girona ahir a Saragossa en el partit d'anada de la primera eliminatòria de les fases d'ascens a Primera. Diumenge la tornada a Montilivi.

#IIMPARABLES

La tarda de diumenge passat a Montilivi va ser tant trista com surrealista. Durant 90 minuts el Girona era equip de Primera, però un gol dle Lugo va fer allargar el somni durant 4 partits més. L'hòstia va ser forta i algú amb poc senderi ho va exterioritzar llançant una ampolla d'aigua al línier i fent diana. Partit suspès, i entra el surrealisme. 20 minuts després, el Girona - Lugo es reprèn per jugar-se 40 segons. Quique Setien, tècnic dels galecs es va assabentar en plena roda de prensa. Passat els 40 segons, el drama es va repetir. Caps cots, cares de cabreig i de frustració. Ningú pensava que el somni de Primera no s'havia acabat, que només s'allarga 4 partits més.
Però és que certament la ocasió era immillorable i ho van tenir durant 90 minuts. Era comprensible la ràbia i les declaracions d'Isaac Becerra, el porter o Pablo Machín, el tècnic. Diumenge, Montilivi no era ni de Primera i ni tant sols de Segona. Les cares de depressió era com si haguessin baixat a Primera Catalana.
Dòl diumenge, dòl dilluns, però, dimarts el Girona es va treure el negre i va començar a veure la realitat. El Girona pot ser encara equip de Primera. Per la via llarga i la més complicada, sí. Pe`ro el somni no s'ha acabat.
Avui a les 20:00, des de les 19:00 a Rac1 davant el Saragossa, comencen, esperem 4 partis que ens portin a Primera. A Montilivi, a Girona, són #IMPARABLES. Ho han fet entendre el món via hashtag i via futbol. Fer 82 punts empatat amb Sporting de Gijón a la segona plaça, a 2 del líder Betis és d'#IMPARABLES. Que amb el segon pressupost més baix de Segona somíis amb la Primera és d' #IMPARABLES. Que facin somiar tota una ciutat i de nou un país és d'#IMPARABLES. Que avui no es parli del campió d'Europa, Barça, i d'un equip que aspira a un ascens és d'#IMPARABLES. Que recordem exhibicions aquesta temporada dels gironins és d'#imparable. Que el porter Isaac Becerra somii en de nou compartir un terreny de joc amb Leo Messi, com ho va fer en l'Infantil dle Barça, juntament amb aquell altre crack frustrat Diong Mendy, és #d'imparables. Somiar fer-ho a Primera divisió és d'#IMPARABLES. Que Fran Sandaza torni a ser decisiu com a Mallorca, o amb el Llagostera és d'#IMPARABLES. Que Felipe Sanchón sigui de nou Felipao és d'#IMPARABLES. Que tot un equip s'aixequi junt i conjurat després d'un gran cop en busca del gran somni és d'#IMPARABLE. I Lejeune, Cifu, Ramalho, Jandro, Juncà, Pere Pons, Mata... són #IMPARABLES. Que Pablo Machín passi de salvar un equip de la Segona B i el pugui dur a Primera és d' #IMPARABLES. Que després d'un any mogut als despatxos i amb relleus a la presidència l'equip el Girona pugui ser de Primera és d'#IMPARABLES. Que tota l'afició de Girona i fora d'ella animi el Girona és d'#IMPARABLES. Que a Llagostera només somiin en només un derbi l'any que ve amb el Nàstic és d'#imparables. Que Barça i Espanyol vulguin anar a Girona a jugar a Primera i no Copa Catalunya és d'#IMPARABLES. Són tant #IMPARABLES que deixaran el pèndul del Mag Fèlix en ridícul.
I que el futbol li deu una, o més d'una al Girona, és d'#IMPARABLES. Avui comença el somni, llarg, i #imperable cap a Primera. Llarg que és el que dóna més satisfacció en arribar. Sort Girona. Sou, SOM, sereu, SEREM #IMPARABLES

PostData 1: El dia que Toni Freixa i Jordi Masó han formalitzat la seva precandidatura a la presidència del Barça, la Comissió Gestora amb Ramon Adell al capdavant ha convocat les eleccions pel 18 de juliol, dissabte

PostData 2: El Barça de bàsquet va perdre amb l'Unicaja a Màlaga i hi haurà quart partit divendres al Martín Carpena de Màlaga

PostData 2: Segons TVE, Iker Casillas té les hores comptades al Madrid. Tant bon punt es tanqui el fitxatge de David De Gea, el mite porter blanc marxarà del Bernabeu. Però on anirà ell i Sara Carbonero?

L'alegria a la casa del Campió d'Europa

L'alegria dura poc a la casa del pobre i menys a la casa del Campió d'Europa.
Mentre els futbolistes estan de vacances, d'amistosos o de Copa Amèrica, l'atenció se centra a les altures de la llotja del Camp Nou. No hi ha temps per celebrar que ets l'amo d'Europa.
Tal com va anunciar Josep Maria Bartomeu al seu dia en plena crisi d'Anoeta, el Barça ja està en període electoral. Ahir Bartomeu ja va dimitir deixant els designis del club a la Junta Gestora presidida per Ramon Adell fins a les eleccions del 19 de juliol.
Comença la batalla electoral. Les hòsties contra qui mana de part de l'oposició. El Dallas culé ja s'estrenat amb el patriarca Joan Gamper Ewing observant-t'ho tot. Tothom vol el preuat seient de Southford Camp Nou. J. R. o més aviat J. B. Josep Maria Bartomeu és l'actual posseïdor del tron presidencial que tothom vol. Ara és feliç. Les seves accions pugen com l'escuma després de trobar els tres grans pous de petroli del Triplet. Queda lluny la crisi Zubizarreta, Messi, la crisi amb Luís Enrique i el funest gener. Amb l'ajuda de Kevin Roldan o no,  Dallas Culé és ara un oasis de pau. Però hi ha gent que no ho oblida. Agustí Benedito i Toni Freixa ja estan situats a la cursa electoral. Bartomeu ja s'ha afanyat a tancar temes abans de marxar: renovació d'Alves, el fitxatge d'Aleix Vidal, nou acord amb Qatar i renovació de Luís Enrique.
I a l'espera Bobby Joan Laporta, l'enemic de J.B. No ha dit res encara que es presenta però no trigarà massa. L'entorn laportista ja fa dies que belluga la cua (Enric Masip)
Comença una nova temporada de Dallas Culé. Es busca el nou amo de Southford Camp Nou. I per sort amb els jugadors de vacances lluny de les bestieses que es diran d'ells a partir d'avui. Seguirem informant. Dallas Culé. Cada dia a les seves pantalles

40 en 25 anys. Ora pro Nobis Aixecarecopes... o no?

El Barça és l'amo d'Europa. Perdoneu el simplisme. I no perquè hagi guanyat un nou triplet, la cinquena Champions, el segon triplet, la quarta Copa d'Europa en 9 anys... L'hòstia en patinet, parlant en plata. Obrim el gran angular i descobrim que la magnítud de la tragèdia va més enllà de l'època que va obrir Pep Guardiola. Tirant la moviola 25 anys enrere, descobrim una dada acollonant. 40 títols en els darrers 25 anys. Més que qualsevol altre club, darrere de Manchester 38/25 i Bayern 37/25. El Madrid 25 en 25 anys.
L'aixecarecopes, el personatge del puro, el tribunero, el patidor que surt a fumar al segon 1 de començar una final amb la frase, "avui ens la fotran", personatge d'èpoques pretèrites que justificava la manca de títols blaugranes per culpa dels altres, és home mort.
Ara el Barça és un club guanyador i els seus aficionats més joves, aquells posteriors al Naranjito i a cavall dels JJOO recullen títols a mansalva, lluny de generacions cada cop més pretèrites que es conformaven amb una victòria al Madrid o un títol de tant en tant perquè no sigui dit.
I tot es deu a un home. Ara se'l pot criticar i amb raó, per les seves declaracions on critica Déu i sa mare del Barça i del futbol. Personatge estrany com pocs. Però per alguna cosa es fa dir el Profeta. Negar-li a Johan la paternitat de la glòria blaugrana i el genocidi col·lectiu de l'Aixecarecopes, és com negar que el sol surt per l'est.
L'arribada de Johan Cruyff a la banqueta blaugrana va ser revolucionari, tant com l'arribada del Johan jugador al Camp Nou el 1973. Amb la versió Cruyff del futbol total, "en un momento dado," el penell de la història va girar definitivament el curs de la història tremendista blaugrana. Van començar a caure títols, amb la Copa d'Europa del 1992, la primera de les cinc (què bé que sona)
Posteriorment arribarien hereus i succedanis de Johan. Van Gaal o Frank Rijkaard, i la màgia dels Rivaldo o els Ronaldinho de torn. Més títols, més Copes, i els aixecarecopes tement per la seva vida.
I l'explosió va arribar amb Pep Guardiola, guardià de les essències del cruyffisme va donar una altra volta de torca al sistema Johan, esdevenint-lo el sistema Pep. Dos Champions més (Roma i Londres, la tercera i la quarta). I liderats per Déu nostre senyor argentí Leo Messi, que serà Déu nostre senyor fins que se'n cansi, com en la reculada de l'era Tata (tot i que era el millor d'aquell desconcertant Barça).
Ara ha arribat Luís Enrique i després d'Anoeta, el Barça ha estat imparable. El segon triplet amb el gran trident Suarez-Neymar-Leo.
En la mort de l'Aixecarecopes hi  ha tingu molt a veure Xavi i Puyol, els referents de la Masia que han conduït el club en la seva glòria als últims 15 anys i més. No s'explicaria l'èxit del Barça sense Cruyff o Guardiola. però tampoc sense Xavi i Puyol.
40 títols en 25 anys. Tota una passada. però per més títols que passin, els Aixecarecopes seguiran vius: anant a funar al minut 1 de partit, resant a la moreneta via Twitter, fent de Joan Gaspart i patint al punt d'infart. No canviaran. Ho tenen a l'ADN incrustat. I què voleu que us digui són necessaris. Però estareu d'acord amb mi, que cada cop és més difícil que surtin de sota les pedres.
En tot cas, Ora pro Nobis Aixecarecopes... o no. Això va per vosaltres. 40 en 25 anys.

... Champions

Objectiu aconseguit. El vanal, el del Crackovia que ha aconseguit fer de la mítica cancó Copa, Lliga i Champions, de nou talismà. El real. El del Barça. Triplet aconseguit. Dissabte, Xavi, com a capità, el barcelonisme en genral va aixecar la cinquena Copa d'Europa de la seva història, la quarta en tan sols 9 anys. El títol 25 de Xavi, el 4 del club en 25 anys, l'amo indiscutible dle futbol mundial. Triplet de pitet i totas aquells que anaven amb la gorra a recollir la Copa se la van menjar.
Quina final!! Com ens va fer patir la Juve mare de Déu. No ens o pensàvem quan Rakitic va avançar al Barça al minut 4. A la represa, Morata empata. Nervis, suor, patiment... Fins que Luís Suarez a refús de Buffon d'un xut de Messi, Luís Suarez marca l'1-2 i obra el cel a la cinquena. La Juve ho va seguir intentant I enmig de crits dels patidors blaugranes (com jo) "Àrbitre la Hora" Neymar va tancar el marcador i va desfermar l'eufòria. Gol i final. El Barça de nou campió d'Europa davant d'un digníssim rival, en una gran final futbolísticament parlant.
Xavi va alçar l'orelluda i va iniciar els actes festius. Piqué plantant una immensa senyera al mig d el'Estadi Olímpic de Berlín i gaudint com mai. Luís Enrique reïvindicar-se amb els eu habitual to de bronca a tot el que es bellugui (té raó, però no calia, enmig d'una celebració anar llançant punyals a la premsa que l'ha criticat. Forma part del sou encaixar castanyes dels periodistes); l'endemà espectacular rua, final al Camp Nou i Xavi dient adeu definitivament al seu Barça després de 6 anys. I Piqué recordant-se de Kevin Roldan, el Dj de la festa d'aniversari de Cristiano Ronaldo després de la derrota 4-0 davant l'Atlètic de Madrid que va desencadenar la crisi del Madrid.

I avui ja arrenca el nou projecte 15/16 amb Aleix Vidal com a primer fitxatge i que serà presentat avui. Recordeu que per la sanció de la FIFA del cas de menors no es podrà inscriure a la Lliga com a jugador blaugrana fins al gener de 2016. De moment, no marxarà cedit
A segona, un gol al temps de descompte del Lugo, fa que el Girona no pugi a Primera de manera directe. L'Sporting puja directe i el Girona jugarà la promoció per pujar amb el Saragossa. Anada a Aragó, dijous i tornada a Girona, diumenge. El surrealisme es va viure al camp gironí on es va suspendre el partit pel llançament d'una ampolla a 40 segons pel final. El partit es va reprendre. Drama i surrealisme a tutti pleni. El Barça B va caure al camp del Recre, el Sabadell va empatar amb l'Osasuna i el Llagostera va guanyar a Valladolid, tancant una excel·lent segona volta on va tenir el somni de Primera a tocar també.
En la Lliga ACB de bàsquet, el Barça està resolent per la via ràpida i a ritme de pallisses la sèrie de semis de la Lliga davant Unicaja. Pallissa divendres i solvent victòria amb el fre de mà posat diumenge. 2-0 i l'eliminatòria a Màlaga per rematar-la. Més igualtat en el Madrid - València. Triomf blanc divendres, però triomf valencianista a la pista blanca, diumenge.
El Barça d'handbol va guanyar al Fraikibn Granollers a la final de la F4 de la Copa del Rei de Gijón i completa un any perfecte.7 títols de 7 possibles
A la F1, triomf de Lewis Hamilton al GP de Canadà amb Rosberg segon.
I a Roland Garros, triomf del suís Stanislas Wawrinka superant al número 1, el serbi Novak Djokovic. Primer títol a França de l'helvètic i Nole encara no té l'últim Grand Slam que li manca per obtenir. En fèmines triomf de Serena Williams.davant de la txeca i revelació del torneig, la txeca Lucie Safarova
Barça i Girona. Felicitat absoluta per la feina ben feta. Una Champions de primera. Felicitats a tots

Especial Camí de Berlín Champions 2015: Final Coïncident. Buscant el Triplet

Juve i Barça buscaran demà a les 20:45 el Triplet a la gran final de la Copa d'Europa a Berlín. A ritme dels Bollmer i el cèlebre "Berlín" que ha popularitzat Rac1, ambdós busquen el Triplet. Ja tenen guanyada la Lliga i la Copa espanyola i italiana.
Berlín donarà el triplet històric a un dels dos. A la Juve seria el primer Triplet de la història. Històric. Al Barça serà el segon triplet de la història del club després del 2009. Històric al quadrat
Com a Roma, en un Estadi Olímpic, amb un Messi colossal i millor que al 2009, el Barça buscarà la Champions, el somni impossible a Anoeta, abans de Reis. Qui ho anava a dir ara. Lucho buscarà tancar una gran temporada fent el Triplet en busca del sextet.
Suarez, Messi i Neymar lideraran el gran Barça. Un Iniesta renascut vol regalar a Paolo Andrea, el seu segon fill, nascut el dia després de la Copa, la Champions. Xavi vol marxar al Qatar amb el 25è títol de la seva carrera superant el rècord històric del madridista Paco Gento. alves marxarà despotricant de tot, però vol marxar amb l'orelluda.
I tot el barcelonisme vol la maneta de la Champions. La cinquena Copa d'Europa, la quarta en 9 anys. Es vol posar-se a l'altura de Liverpool i Bayern de Munich i superant el Futbol Total de l'Ajax i Johan Cruyff, precursor d'aquest gran Barça amb la Masia d'estandart.
La Juve vol la tercera Champions, després de la vergonyosa final de Heysel el 1985 i la final de Roma el 1996 davant l'Ajax.
El seu futbol dista molt del del Barça però menysprea Pogba, Arturo Vidal, Buffon, Marchisio, Pirlo...  seria un menyspreu injuts i temerari. La baixa per lesió de Giorgio Chielini (que no es retrobarà amb Suarez després de la mossegada al Mundial almenys a la gespa) serà un handicap important.
Una final de Champions és la hòstia amb patinet i els nervis poden jugar molt males passades. I el Barça és especialista en empanades brutals en finals, Recordeu Roma 2009, després del video dels Gladiadors on el Manchester de Cristiano no va marcar de miracle. O més recentment, dissabte passat a la final de Copa amb l'Athlètic de Bilbao on va tardar 20 mimuts a situar-se al camp, el temps que va necessitar Messi per fer aquell genial gol que si no és el millor, està al Top3 dels seus millors gols. Per cert, va ser davant la Juve que Messi es va descobrir en aquell Gamper on Fabio Capello, entrenador turinès es va descobir davant del joveníssim Leo. I se'l volia endú cap a Turí. Per un cop a la vida, el Barça va ser savi i es va quedar amb Leo.
Barça i Juve no han jugat gaire al llarg de la seva carrera. Aquesta serà la novena ocasió. Però per ambdós aquesta serà la vuitena final de la Champions que disputen. El balanç a dia d'avui és de 4V i 3D pel Barça i 2V i 5D per la Juve.
Avui, la vuitena final, camí del Triplet a ritme de Bollmer. El Camí de Berlín, per l'orelluda s'acaba demà. Juventus - Barça, final de la Lliga de Campions, de la Copa d'Europa

Especial Camí de Berlín Champions 2015: Els 3 incombustibles

Buffon, Xavi, Pirlo: 3 incombustibles del futbol europeu que es veuran les cares a la final de Berlín de dissabte buscant el Triplet. Un Xavi, llegenda del Barcelona que marxarà a Qatar després del 6 de juny. Els altres dos de la Juve: Pirlo, que es podria retirar si guanya la Champions (doncs que no la guanyi) i Gianluigi Buffon. En total tenen a les esquenes 108 anys i 2215 partits (i dissabte en sumaran un més). I després de la final de la Champions què? Vés a saber. Xavi, Pirlo i Buffon, els incombustibles del futbol, els Reis de Berlín

Xavi Hernandez debuta amb el primer equip del Barça el 1998, a la Supercopa Espanyola marcant un gol al Mallorca a Palam: posteriorment, en faria un altre de molt important a Valladolid que li salvaria el cap al tècnic Louis Van Gaal. Xavi és considerat l'hereu de Pep Guardiola, i en els tres anys que conviuen com a jugadors ha de suportar auqetsa pressió. Sense Guardiola, Xavi assumeix els galons del migcentre del camp i de mica en mica es fa gran. Les seves ruletes, la seva clarividència al camp el fan ser un jugador especial. Al 2003 dóna una meravellosa assistència a Ronaldinho al Santiago Bernabeu. El 2005, consolidat com a indiscutible al mig del camp, pateix una grue lesió al genoll. Aconsegueix tornar i no perd gens de la màgia que el caracteritza. És més, millora cada dia més. Amb Pep Guardiola a la banqueta, Xavi es fa etern. Es converteix en un jugador de primera classe que s'entén de meravella amb Messi i Iniesta, el seu futur hereu. Amb 765 partits amb el Barça, 87 gols i 24 títols (de moment) és llegenda eterna al Barça i el club li ho va fer saber ahir en un gran acte a l'Auditori 1899 del Camp Nou. Després de Berlín, Xavi marxarà al Qatar a formar-se com a tècnic
Andrea Pirlo és un cas molt especial. Mite al Milan i mite a la Juve. Abans de recalar al MIlan, Pirlo debuta amb el Brescia amb 16 anys, sent el jugador més jove en debutar amb l'equip llombard. Després de 4 anys, Pirlo viu una època convulsa on en 4 anys passa per l'Inter, la Reggina, torna a l'Inter i torna a Brescia. Al 2001 fitxa pel Milan on viurà la seva primera gran etapa daurada. Amb el club rossonero, el migcampista (com Xavi) es consolida com la gran estrella que és. Guanya 2 Champions (2003 i 2007) i 2 Lligues. Al 2011, amb 32 anys, fitxa per la Juve on col·lecciona consecutivament 4 Scudettos (del 2012 al 2015). En total, 2 Champions (esperem que no siguin 3), 6 Lligues, 690 partits i 72 gols. El seu futur és incert i la resolució de la Final de la Champions marcarà el seu futur.

Gianluigi Buffon és fidelitat a la Juve des de 2001, quan va ser fitxat del Parma. Va baixar a Sèrie B amb el Moggigate, igual que Del Piero o Pavel Nedved quan podria haver marxat perfectament a altres clubs que es barallaven per ell. El porter de la Juve ho ha parat tot i més en els 759 partits que ha jugat on de mitja a promediat 0'84 gols encaixats per partit. Una passada. Guanyador de 7 Lligues (6 a la Sèrie A + el de la Sèrie B). I el que li queda...

Parlem dels Xavi, dels Pirlo i dels Buffon a nivell club. Sumeu-li a nivell de seleccions i la seva llegenda es farà encara més immortal.

Els incombustibles del futbol Xavi, Pirlo i Buffon, seran els Reis de Berlín el proper dissabte. 3 grans llegendes del futbol immortals. Gràcies, Grazie, Grazie.

PostData 1: L'empresa de pneumàtics turca Lassa és nou patrocinador de les seccions del Barça

PostData 2: Els Germans Pau i Marc Gasol són els nous Premis Princesa d'Astúries de l'Esport 2015

PostData 3: Rafa Nadal ha estat eliminat a quarts de finald e Roland Garros per Novak Djokovic. NO podrà lluitar pel 10è títol a la terra batuda de París

PostData 4: Més eliminacions: la del Barça de futbol sala en el Play off semifinals de la Lliga davant el Pozo Murcia. L'equip tanca la temporada en blanc, fet que no passava des de la temporada 2009/10

Especial Camí de Berlín Champions 2015: Els Barça-Juve: de Júlio Alberto a l'orella d'Archibald

El partit de dissabte, la Final de la Champions a l'Olympiastadion de Berlín, serà el 9è enfrontament entre el Barça i la Juventus al llarg de la història. De moment, el balanç no és molt positiu pel Barça. Només dues victòries, dos empats i quatre derrotes. Un nou alicient pel Barça de Messi, Neymar, Suarez i companyia per guanyar

El primer enfrontament entre catalans i turinesos es remunta a l'antiga Copa de Fires 70-71 (la precursora de la Copa de la UEFA). A l'anada dels 16ens de final al Camp Nou, el Barça de Vic Buckungham  a la banqueta i Marcial o Rexach a la gespa va caure 1-2 gràcies als gols de l'alemany Helmut Haller i Roberto Bettega. De res va servir el gol de l'honor de Marcial Pina. La tornada al Comunale de Torí va ser un tràmit per la Juve, que a sobre va guanyar, de nou, 2-1 amb gols de Bettega i Fabio Capello. Lluís Pujol va fer l'últim gol del Barça a la Copa de Fires 70-71
15 anys més tard, Barça i Juventus es tornarien a enfrontar. Seria als quarts de final de la Copa Europa 85-86. Una eliminatòria que esdevindria mítica per la resolució de la mateixa i la manera com es va resoldre. Si per alguna cosa es recorda, futbolísticament, a Julio Alberto Moreno, és pel què va fer al partit d'anada al Camp Nou. El Barça rebia el vigent campió d'Europa, la gran referència del moment, amb Michel Platini com a estrella del del futbol europeu i mundial. A les acaballes del partit, Julio Alberto recull un refus d'una falta llançada per Angel Pedraza, i engalta un xut que passa per una selva de cames i es cola per la porteria de Stefano Tacconi. Al partit de tornada al vell Comunale de Torí, Steve Archibald avança als catalans amb un dels gols més inversemblants de la història del Barça. Després d'una centrada de Víctor Muñoz, el davanter anglès remata amb l'orella a gol. Els turinesos havien de fer 3 gols per evitar l'accés a la final de Sevilla al Barça. La grada bianconera va esdevenir un infern pels catalans que van saber aguantar la pressió malgrat el gol de Platini a l'arribada del descans. Així doncs, el Barça es classificava brillantment per les semifinals de la Copa d'Europa, on s'enfrontaria al Goteborg i els herois Julio Albero i Archibald, donarien pas al mite de Pichi Alonso.
Les semifinals de la Recopa Europa 90-91 tornarien a creuar els camins de Barça i Juventus camí de la final de Rotterdam. Tot va quedar vist per sentència a l'anada al Camp Nou.. Tot i que els italians es van avançar gràcies a Pierluigi Casiraghi, Hristo Stoichkov en dues ocasions i Jon Andoni Goicoetxea deixaven sentenciat el pas a la final de la Recopa. De res va servir el partit de tornada a Turí, la duresa italiana i el gol de falta de Roberto Baggio. 1-0 i fí de la història. El Barça jugaria, i perdria la final de Rotterdam amb el Manchester United
L'últim enfrontament oficial entre Barça i Juventus és un dels més dramàtics i injustos. Lliga de Campions 2002-2003 quarts de final. A l'anada, un esperançador 1-1 a Delle Alpí, obria moltes esperances als de Radomir Antic de passar a semis. L'uruguaià de la Juve Paulo Monteroa obria el marcador.a la primera part. A la segona, l'argentí Javier Saviola empatava a 1. El Conejo, i els seus companys del Barça sortien viu de les brases de Delle Alpi. El Camp Nou es preparava per una festa que acabaria sent un drama. El txec Pavel Nedved avançava els turinesos just iniciada la segona meitat del partit de tornada. Xavi empatava a 1. I així marxàvem a la pròrroga. I a manca de 6 minuts es consuma el drama: l'uruguaià Marcelo Zalayeta marca l'1-2 final, el que sentenciava el Barça i el deixava fora de les semis d'Europa al Camp Nou davant d'uns aficionats que van omplir l'Estadi preparats per celebrar una festa i que van tornar a casa amb cara de funeral. No s'ho esperaven i el mal va durar molt. La fí de l'era Joan Gaspart a la presidència tot just estava a les baceroles.

Excèssit pel Trofeu Joan Gamper 2005. Va ser el dia que el món va descobrir a un tal Leo Messi. L'astre argentí va fer el què va voler amb la defensa juventina. tenia tan sols 18 anys. Fabio Capello tècnic de la Juve es va desfer en elogis per ell en sala de premsa i més tard es descobriria que havia demanat a Frank Rijkaard, l'entrenador blaugrana, la seva cessió. Per sort no es va fer.

I dissabte, 10 anys després de l'exhibició de Messi al Gamper i 45 anys del primer enfrontament, arribarà el 9è partit entre Juventus i Barça: el més trascendental. L'Orelluda en joc. Però aquesta serà una altra història...

PostData 1: Quatre dies després de ser reescollit President de la FIFA Joseph Blatter ha dimitit perquè ha dit que cal una neteja i una regeneració a fons de la institució.

PostData 2: Barça - Unicaja i Madrid - València són els enfrontaments del Play Off de semis de l'ACB 

Especial Camí de Berlín Champions 2015: Un Vecchio rival. La història de la Juve

Encetem l'especial Final de Champions coneixent una mica la història del nostre rival a Berlín, el pròxim dissabte. Queden 4 dies....
La Juventus de Torí va ser fundada el 1897 per uns estudiants del Liceu Classico Massimo D'Azeglio que es reunien al voltant d'un banc, prop de la Via Montevecchio on es troba actualment la seu social de l'equip. 
Després d'uns anys convulsos on es produeix una greu crisi que desenvoca en una escisió d'alguns dels membres de la Juve, que fundaran més tard el Torino, el 1923, arriba al capdamunt de la institució la Família Agnelli, lligada ja per sempre més a la història de la Vecchia Signora
Edoardo Agnelli, vicepresident de l'empresa automobílistica FIAT recondueix la nau. Fins aleshores estava cinquè del grup B de la Lliga Nord italiana (una profunda crisi al futbol italià divideix el país en tres confederacions, Nord, Sud i Centre, a principis dels anys 20). 
Amb l'adquisició d'estrangers vinguts de la potent Hongria com József Viola o el tècnic, també hongarès Jenő Károly la Juve comença a fer-se un nom a Itàlia. 
Els anys 30 viuria la seva primera gran etapa d'or: L'anomenat Quinqueni d'or entre 1930 i 1935. La Juve guanyria cinc vegades consecutives l'Scudetto, sota la direcció del tècnic Carlo Carcano i mab noms com Giovani Ferrari o Felice Borel com a noms destacats. Un fet tràgic com la mort del propietar Edoardo Agnelli en un accident aeri acaba amb aquesta etapa d'esplendor turinesa.
Després d'una època convulsa amb campanyes irregulars, i les primeres aparcions internacionals, a finals dels 40 i inicis dels 50, la Juve torna a estar de moda.
La tripleta formada per l'argentí Omar Sivori, el gal·lès John Charles i Giampiero Boniperti, (que també lideraria la Juve en una gran època als 70 des de la presidència), els turinesos guanyen 3 Calcios i dos Copes d'Itàlia.
Els anys 70 i sota la presidència de Boniperti, que assumeix el càrrec tan sols retirar-se, la Juve viu un gran moment a escala internacional que el fa recollir els seus primers títols a nivell europeu i mundial. El 1973 perd la final de la Copa d'Europa davant l'Ajax de Johan Cruyff a Belgrad i la Copa Intercontinental (que els holandesos van renunciar a jugar) davant l'Independiente d'Avellaneda argentí a Roma. L'any 1977 i sota la batuta tècnica de Giovani Trapattoni, una llegenda a Torí, la Juve guanya la Copa de la UEFA a l'Athètic de Bilbao en doble enfrontament amb tornada a San Mamés És el primer títol internacional dels transalpins que obririen un nou cicle d'or de la mà de Trapattoni.
Els anys 80, Itàlia està de moda i la Juve és el seu màxim exponent. Campiona del món el Mundial d'Espanya 1982, la Transalpina confia el seu futur en l'estrella bianconera, Paolo Rossi. La Juve viu l'època de més esplendor. Més Lligues, més Copes i més presències internacionals. Ja és un Clàssic d'Europa. I ho referma en l'anomenat Grand Slam. És en aquests anys 80, on la Juve només fa que juga finals. Perd la Copa d'Europa del 83 amb l'Hamburg, a Atenes, guanya la primera Recopa a Basilea (com el Barça), davant el Porto  el 1984i assoleix la Copa d'Europa en aqueslla final tràgica de Heysel el 1985. Així doncs, la Juve, és el primer equip a Europa en guanyar les tres competicions existents en el moment: Copa d'Europa, UEFA i Recopa i obté per part de la UEFA, l'anomenda Placa de la UEFA en honor i homenatge a aquesta fita. El porter Dino Zoff, Roberto Bettega, Michel Platini, el polonès  Zbigniew Boniek, Antonio Cabrini o el danès Michael Laudrup són noms llegendaris d'aquesta gran època per la Juventus: la més gran de totes
No és fins a meitats dels 90, que la Juve no recupera les mels de l'exit. Sota la direcció de Marcello Lippi, l'any 1996 derrota a Roma a l'Ajax d'Amsterdam, en la finald e la Champions. ja no en guanyaria més. De fet perd, les dues següents edicions davant del Madrid i del Borussia de Dortmund.
A l'entrada del s.XXI, de la mà de talents com Alessandro Del Piero, Zinedine Zidane, Gianluigi Buffon o Pavel Nedved, la Juve és un equip sempre temible a Europa. Competint de tu a tu a amb els equios de Milà, Inter i Milan i és referència a Europa. Perd la final de la Champions 2003 a Manchester, en el derbi italià davant el Milan
L'any 2006, la Juve protagonitza el període més vergonyant de la història dle futbol italià. L'anomenat Moggigate, la compra de partits i suborns arbitrals per part del Director General juventí Luciano Moggi, implica el descens administratiu a la Sèrie B del club turinès.
L'any següent torna a la Sèrie A. En els darrers anys és el clar dominador a Itàlia, guanyant 4 cops consecutius l'Scudetto i actualment fent doblet amb disposició de fer el Triplet si derrota el Barça (esperem que no)
La Juventus, la Vechia Signora, una història llarga, Vecchia i apassionant. 

... Copa...

La Copa del Rei del Barça que es va exhibir davant de l'Athlètic a un Camp Nou més semblant a San Mamés que el camp del Barça. 1-3 amb dos gols de Messi i un de Neymar.
És la Copa de Messi que va fer una meravella inèdita en el primer gol. Una jugada semblant i superior a la de Ronaldo a Compostela el 1996, on Leo va arrencar en sec des de la banda a l'alçada del mig del camp, es dribla a 6 jugadors bascos i marca pel pal curt. Pilota d'Or i Gol Puskas de la FIFA ja.
I la Copa de la megaxiulada a l'himne espanyol i la denúncia del govern espanyol que proposarà sancions a tort i dret amb un escrit sense fonaments judicials i prèviament escrit. Des de Primo de Rivera no s'ha vist res igual.
La Copa del Girona que va guanyar al Mallorca i dependrà d'ell mateix a casa per pujar a Primera. El Llagostera va perdre amb el Mirandés, el Sabadell va caure a Gijón i el Barça B va perdre amb el Leganés. Sabadell i el filial blaugrana són equips de Segona B
La Copa del Nàstic de Tarragona que torna a Segona A després de derrotar a l'Osca. El Reus no podrà acompanyar als tarragonins a Segona A ja que va perdre l'eliminatòria amb el Racing de Ferrol tot i l'empat a casa a la tornada.
La Copa de Joseph Blatter que enmig de l'escàndol i de la investigació a dirigents de l'organisme per corrupció ha tornat a ser escollit President de la FIFA.
La Copa del Barça de bàsquet que passa a semis dels Play Off ACB després de derrotar 2-0 a la Penya. Just acabar el partit de dissabte a Badalona els jugadors verdinegres van celebrar la gran temporada que han fet agraint a l'afició el seu suport incondicional.
La Copa del Barça d'handbol després de guanyar la Champions al Vezsprem hongarès a la final de la F4 de Colònia. La novena al sac
La Copa d'Alberto Contador, guanyador del Giro d'Itàlia amb gran autoritat
La Copa dels guanyadors del GP d'Itàlia de motos a Mugello: el portuguès Miguel  Oliveira a Moto3, Tito Rabat a Moto2 i Jorge Lorenzo a MotoGP 

La Copa del Pro Recco italià guanyador de la F6 de la Copa d'Europa de waterpolo que organitzà el Barceloneta que acabà tercer

La Copa pels supervivents de la primera setmana de tennis al Roland Garros a París.

La Copa del Vrac de Valladolid, el Quesos Entrepinares, que va guanyar a la Santboiana la final de la Lliga de Rugbi
Cap de setmana de Copes i Copa amb un Barça que coloca una nova peça al puzzle del Triplet. Berlín ja es prepara pel Triplet. De moment ja podem cantar Lliga, Copa...