El Padrí (II)

Carta oberta a Tito Vilanova

Caro Tito

Fa dos dies que has agafat les regnes del barcelonisme. Has assumit el repte de rellevar al Padrí, Don Pep Guardiola. Això vol dir que per sort estàs bé. Perquè si no ho estiguessis no assumiries aquest repte. És un gran repte. Saps prou bé com ha acabat de desgastat en Pep.
Ara et toca a tu, com va fer Michael Corleone amb la Petita Itàlia d'agafar les regnes del culerisme. Però com Don Vito, l'ombra del Pep és molt allargada.
Per començar, Tito, hauràs de lidiar amb aquells que volen desertar de la família. Perquè, encara que la directiva no vulgui despendre's de ningú, saps que hi ha gent que marxarà. Gent que tu ja tens marcada. Ja saps que abans d'entrar has de deixar sortir a algú. Decisió dels jugadors afectats, (pinten que Keita i Alves no seguiran) serà que no els hi posis un cap de cavall al llit. Coneixent-te i coneixent el tarannà dels últims anys, buscaràs el conscens, però segur que no et tremolarà el cap, si has d'acribillar a balñes a alguns dels discidents perquè marxin.
L'altre merder que sempre tindràs enganxat el clatell. Prepara't per sentir fins la sacietat, la frase "Amb el Pep...". Tito, saps prou bé que les comparacions són odioses, i estaràs constantment comparat amb el Padre Patrone. Fins i tot et compararan la massa capil·lar perduda respecte al Pep. en aquesta casa l'hipèrbole està  al'ordre del dia.
Per sort, tot això no és nou per tu. Com en Michael, has viscut a l'ombra de Don Vito i saps perfectament com afrontar totes les situacions possibles. Només cla saber com afrontaràs les impossibles.

Amb el deig que ningú et posi un cap de cavall al llit

Un fidel de la teva família

PostData 1: El Barça de bàsquet va agafar la versió del primer partit amb el valència i la va repetir fil per randa ahir per superar al feu taronja al conjunt che. Va tornar el millor Navarro a qui la fascitis va donar un respir Divendres quart partit, el primer match ball cap a la final

PostData 2: Males notícies pel bàsquet femení. El Ros Casares valencià, campió de l'Eurolliga femenina d'enguany desapareix a nivell professional. gent com les catalanes Sílvia Domínguez, la mítica Laia Palau, o la no menys mítica General Manager Carme Lluveres tornen cap a casa engreixant les llistes de l'atur, i fent un forat més gran a la crisi econòmica que com tot també afecta a l'esport

Línies vermelles

En un club amb el nivell d'exigència tant alt com el Barça, la línia que separa l'èxit del fracàs, sol ser molt prima i difusa. En el cas del bàsquet blaugrana, la línia del fracàs o l'èxit es comença a albirar avui mateix. Després dels fracassos de la Copa del Rei de Barcelona, que va perdre amb el Madrid, i la nefasta F4 d'Istambul de l'Eurolliga, la Lliga ACB ha de ser el match ball que ha de salvar la temporada. Perquè la Lliga Catalana i la Supercopa són un bagatge molt pobre, en una secció acostumada a anar cremant etapes any rere any. Després de 3 anys d'èxxit amb l'Eurolliga de París del 2010, la Copa del Rei de Madrid o les 2 lligues pretèrites, no aconseguir una copa gran, seria un fracàs.
Avui amb el València, a les 20:45 (des de les 20:30 a Rac1) començarem a dissipar molts dubtes, o no. Veurem quina versió del Barça toca. La línia Barça apissonadora del primer partit al Palau Blaugrana on van passar per sobre dels taronges, o la línia fosca i lamentable del seon partit, en què es va deixar remuntar 9 punts d'aventatge per perdre el factor camp. A més amb l'atenuant que al Palau aquell diumenge, en un partit de semifinals de la lliga ACB no hi va anar ni l'apuntador. Hi va haver més gent a Montgat a la tarda amb les Sènior femení del Círcol, que en tot el recinte culé
Una altra línia a creuar. Veurem si Joan Carles Navarro està suficientment bé per ajudar el seu equip, o si la fascitis plantar li tornarà a fer la guitza. I veurem si els nous fitxatges i els consagrats com Mickael, Huertas, Eidson o Ingless fan alguna cosa, o com si ja ens ténen massa acostumats s'esborren del a la roda final d'escalfament
El Barça de bàsquet es va complicar molt la vida l'altre dia al Palau, tant que ha perdut el factor camp a favor. En altres circumstàncies díriem que els culers són clarament favorits en el partit d'avui a la Fonteta, perquè el València és un equip clarament inferior. Avui us dic que ningú veu clar qui és el favorit. Si el Barça està més o menys bé guanyarà, sinó, divendres, en el quart partit tindrà un problema majúscul
La línia vermella de l'èxit o el fracàs està a tocar. Veurem en quin cantó vol estar la secció de bàsquet blaugrana

PostData: En l'altre eliminatòria el Caja Laboral va guanyar el Madrid al Buesa Arena gràcies a un triple final de Pablo prigioni que només van veure els espectadors del pavelló ja que el realitzador de TVE estava despistat, per dir-ho suaument

El llegat del Círcol

Gràcies a aquest equip he après que el bàsquet no només es tracta de perdre o guanyar, de ser la més bona, o ser la que fica més punts, sinó que es tracta de sentir el què jugues, d'estimar les persones amb les que comparteixes tristeses o alegries, amb les que celebres cada moment o amb les que pateixes cada dia; les que t'ajuden a superar les teves pors, les que t'ensenyen a respectar altres equips. M'han ensenyat que passi el que passi no hem, de baixar el cap i perquè estem orgulloses d'estar aquí, d'haver arribat on hem arribat, estem orgulloses del que fem i el que no fem i sobretot estem orgulloses d'aquest club: el Círcol

Aquesta sentència no l'ha dit ni Pere Suñol, ni Joan Costa, membres d'aquell Círcol que en dos anys va pujar de Tercera a Primera divisió estatal; ni el mític Quimet Costa, ni Javier Mendiburu, ni Adolf Sada, altres jugadors de la secció dels 80. Ni Jack Schroeder, possiblement l'estranger més emblemàtic que ha vestit la samarreta del Círcol, ni Frank Costello, qui va ser posteriorment el primer estranger de la història del joventut i que va vestir la samarreta circolera els 70. I tampoc l'ha dit Aïto Garcia Reneses, una llegenda de les banquetes que va començar la seva carrera professional en aquesta casa.
La frase és de la Cristina Royo, jugadora del Cadet femení. és lògic que molts que em llegiu no sàpigueu qui és. No importa. El missatge és prou clar i identificatiu dels valors que transmet aquesta casa, i sobretot aquesta gent.
Qui tenim el gust de mamar cada dia l'essència dle Círcol, sabem que l'important no és X ni Y, sinó el bloc, el conjunt. El Círcol funciona gràcies a la seva gent i a l'esforç diari i desinteressat de moltes persones amb noms i vides diferents que conflueixen en un punt comú: la passió pel bàsquet
Sabem que el bàsquet és una eina de formació de persones. Ensenyem i aprenem a través de la pilota taronja. Jugant, respectant, vibrant i emocionant-nos. Però sobretot aprenent. Aprenent de tots. Aprenent els valors de solidaritat, respecte i d'estima.
Cada cap de setmana alhora del partit, poc importa si al final hem guanyat o hem perdut (evidentment si es potguanyr millor que millor). L'important és el pòsit que deixem a la pista després dels 40 minuts. L'esforç, la solidaritat, el treball i l'actitud. Aquestes són les claus que fan d'un partit dle Círcol, sigui quin sigui, jugui qui jugui, i contra qui sigui, tant especial.
Segurament em direu que en altres clubs també ho fan. No ho discuteixo, perquè ho desconec. Jo només sé que el que he vist en aquesta casa no ho he vist enlloc. L'esforç del pare, la mare, el germà d'aixecar-se a les 6 del matí d'un diumenge per anar a Girona a veure el seu nano jugar encara que sigui un minut; aquell nano que es multiplica i treu hores d'on pot per animar al seu equip o qualsevol altre dle Círcol (no sé qui em recorda); aquell pòsit d'amistat; aquest gràcies per ser-hi. Tot això fa especial al Círcol, aquest Círcol. El mateix Círcol que es va haver de refundar gairebé de nou quan l'economia el va fer baixar de les cotes més altes, cap a meitats dels 80.
Ara som un club molt més humil que el dels Aïto, Quimet Costa o el Pere Suñol. Però tenim la mateixa força i ganes. Una força i un caràcter que l'ha forjat la seva gent. Tu, ell, ella, nosaltres, vosaltres. Els que jugueu, entreneu, delegueu, sou directius, o feu un cafè a La Plana mentre veieu les evolucions d'uns paios de 1'90 m amb pantalons curts i llançant una pilota taronja.
Fa dos dies vam viure com el sènior A baixava de categoria i les Junior feien història als Campionats de Barcelona a Viladecans. Són en aquests moments en què la muntanya es fa més costeruda i que ens posem a prova nosaltres mateixos, quan més que mai hem de recordar els valors que ens han fet grans com a club. No només és bàsquet. Són la gent. És la formació. És el que donem i deixem a la posteritat. La frase de la Cristina, és el reflex dels valors del Círcol Catòlic. L'eina és el bàsquet. El que hi ha el darrere és molt gran.
És un plaer i un honor contribuïr en el què puc a engrandir la història del Círcol, a fer més gran el seu llegat. Llarga vida al Círcol


PostData: Nou cas d'apostes il·legals al futbol italià. S'han detingut a jugadors, entrenadors i directius del Calcio, involucrats en aquest cas. Mentrestanta  Espanya, no passa res. Es llença la ronya des dels micròfons d el'església, la gent protesta, i després... res. La merda continua amagada. Com sempre

Esportclub: Útima Copa amb el Pep

L'últim dia de Pep Guardiola ens deixa el seu 14è triomf de 19 possibles del seu Barça llegendari. La finald e la Copa del rei amb l?Athlètic de Bilbao va durar 5 minuts, el que va trigar Pedro en obrir el marcador. el vendaval blaugrana va fer que en 25 minuts el Barça sentenciés la final amb 2 gols més (Leo Messi i Pedro) i es dediqués a matar els minuts. L'última exhibició del millor Barça de la història. Celebració pobre, amb espectadors i quan a espectacle.Si voliem veure gent cantant millor haver anat a Luz de Gas. La gent volia sentir els jugadors. En fí. I ahir al Sant Jordi es va escenificar el futur, el relleu. En el partt de la Marató de TV3, el Barça de Pep vs el Barça de Tito.Amb les noves samarretes. Ara si s'ha acabat l'era Pep. Llarga vida al Tito. El mateix cap de setmana que el Dépor puja a Primera divisió un any després, i que el Badalona perd tota opció d'anar a Segona
El mateix cap de setmana de la preocupació al bàsquet blaugrana. Perd amb el València i el Palau Blaugrana està mg buit. Cal fer alguna cosa. Lamentable. El Madrid també empata la seva sèrie de semis de la lliga ACB amb el Caja Laboral
El mateix cap desetmana del descens del Sènior masculí del Círcol a Segona Catalana a la pròrroga, la victòria dle Sènior femení, també a la pròrroga contra el Corbera (1-0 al Play Off de permanència a Primera), o la F4 de Viladecans amb les Junior del Círcol.
El mateix cap desetmana del GP més avorrit de la F1:el de Mònaco.Molt glamour, molts vaixells, però efectivament guanya qui surt des de la pole.Aquest cop Mark Webber. 6 curses, 6 campions diferets. Alonso tercer
El mateix cap de setmana que el Barça d'hoquei pains per la F8 de lalliga europea de Lodi amb el liceo de la Corunya. Beto Borregán, el llegendari capità culé es retira de l'hoquei professional, sense poder aixecarla desena Copa d'Europa dela secció. A Colònia el Kiel alemany va guanyar la Champions d'hambol a l'Atlètic de Madrid.
El mateix cap de setmana que Joaquim,"Purito" Rodríguez perd el Giro d'Itàlia per només 16 segons. La contrarellotge de Milà, mal terreny pel ciclista de Parets va donar la maglia rosa al canadenc Ryder Hesjedal
Gràcies Pep per aquests 3 anys. Omple't i algun dia torna

El Cercle Virtuós

Casualitatas de la vida o per capricis de la història, avui Pep guardiola tancarà el cercle que ell mateix va obrir fa 3 anys, en les mateixes circumstàncies i contra el mateix equip. Fa tres anys el Barça d'en Pep guanyava la Copa del rei a Mestalla contra l'Athlètic de Bilbao. Avuii 13 títols de 18 possibles després, al Vicente Calderón, el llegendari Pep Team pot posar l'epitafi final a la seva obra amb una Copa del rei contra l'Athlètic de Bilbao.
Més enllà dels deliris espanyolistes de Doña Espe, elefants varis i himnes escapçats, el partit d'avui res tindrà a veure amb el de fa 3 anys a València i és de molt mal preveure. Els dos equips són molt millors que aleshores. Però el que pot decantar la balança és el factor emocional que pot jugar una mala passada als dos equips. Al Barça, l'emoció de ser l'últim partit de Guardiola al tro blaugrana. Als bascos per la necessitat, gairebé imperiosa d'aconseguir un títol per culminar una temporada immensa, independentment si es guanya. Quedaria la sensació, que com el Bayern de Munich, l'Athletic seria l'etern segon de la temporada (segon a Europa, segon a la Copa). Dos mestres cara a cara a la banqueta, Guardiola i el Loco Bielsa. I al camp, un altre loco, el Leo Messi que encara no ha dit l'última paraula. I davant els lleons de sempre, Llorente, Javi Martínez, Aurtenetxe, Toquero. Veurem si veiem el Pinto de les grans ocasions al marc blaugrana.
Avui a les 22:00, des de les 19:00 a Rac1, el Barça tanca un cercle, que no un cicle. 13 títols, tant de bo 14, avui el Pep marxa. Tanca el cercle virtuós, perquè en Tito n'obri un altre

PostData 1: El Barça va camí d'un 3-0 a les semifinals de l'ACB. Ahir pallissa descomunal a un València desdibuixat. 1-0 a la sèrie i la sensació de passeig militar. A l'altre semifinals, sorpresa relativa. Triomf del Caja Laboral a la pisat del Madrid

PostData 2: Hi haurà semifinal catalana a la F8 de la Lliga Europea d'hoquei patins de Lodi (Itàlia). El Barça va guanyar 6-2 a l'Oliveirense portuguès i el reus va remuntar un 1-0 inicial per guanyar els amfitrions

Campiones sense baixar de l'autobús

Deia Helenio Herrera, mític entrenador argentí del Barça dels 50-60, i personatge singular com pocs, que el seu equip guanyava sense "baixar de l'autobús."
Aquesta sentència la podem aplicar amb les components del Junior del Círcol. Dissabte jugaran la F4 del Campionat de Catalunya Nivell A a Viladecans. Passarà el què passarà, però elles ja són campiones
Ningú, ni els més optimistes i ni tant sols el cos tècnic pensaven que arribarien on han arribat, i de la manera que ho han fet. Han estat les campiones de la seva lliga. amb un domini insultant, amb un joc espectacular i rebentatnt electrònics, sobretot a Montgat el seu fortí.
Ara arriba el premi a la constància, al bon treball i a l'actitud demostrada en cada minut, en cada partit.
Com el de la setmana, contra el prat, el partit que va donar l'accés a la F4 de dissabte. Va ser una victòria del col·lectiu, però permeteu-me destacar un nom per sobre de tot. El de la Mar Sabater, la cadet. Dins d'aquesta carcassa d'aparent noia de porcellana amb cara de "ai, ai ai, si em dónen un cop", s'amagava un esperit de lleó indomable que atacava com ningú la presa. Diumenge passat, la Mar veia l'aro com una piscina olímpica.
Aquest dissabte les noies de Ramon Pasquina, s'enfrontaran al Bàsquet 3 Vil·les. Ës igual si la Mar no està encertada, si la Mateu no s'imposa sota les cistelles, com ho fa normalment, la Ponsi no intimida, la Carla Pons no clava triples, o si la Núria no s'imposa en el rebot. És igual, el premi que han aconseguit és tant gran, que passi el que passi només el fet de lluitar entre els 4 millors equips de la categoria ja les fa campiones.
Això no vol dir que no intentaran lluitar i guanyar el partit. Coneixent-les sé que ho donaran tot. Però per mi elles ja són campiones. Campiones sense baixar de l'autobús

PostData: Avui arrenquen les semifinals de la Lliga ACB en format Play Off a cinc partits. El Barça jugarà amb el València. Més cites. Avui també arrenca la F8 de la Lliga europea d'hoquei patins a Lodi, Itàlia, amb dos representants catalans, el Barça que jugarà amb l'Oliveirense portuguès, i el Reus que ho farà amb l'amfitrió, en els quarts de final. És l'última competició del mite de l'hoquei blaugrana Beto Borregán, que plega a finals de temporada

Mescla explosiva

Carta oberta a Esperanza Aguirre

Doña Espe

Felicitats. Ho ha aconseguit. Ha posat vostè l'apunt final a la setmana sense futbol de Can Barça. Com bé sap, i si no li explico, en aquest club, quan no hi ha futbol pel mig, es parla de tot menys de la pilota. I qualsevol declaració es magnifica. Vostè ha tornat a fer una mescla explosiva que mai s'ha de barrejar. Futbol i política mai s'han portat bé.
Primer Joan Laporta, en el seu paper de salvador del barcelonisme, amenaçant de tornar al club. després Johan Cruyff, en el paper de poeta del poble, dient que Rosell era un covard per no haver mantingut Guardiola; després el mercato i tots els jugadors que s'han ofert a l'aparador blaugrana (Drogba, etc...), i ara vostè. Com que no té prou feina en ensorrar la seva comunitat, a base de desinflar dèficits, ara es dedica a encabronar els aficionats del Barça i de l'Athlètic de Bilbao. En unes declaracions aquest matí, ha tornat a demostrar el seu espanyolisme més tirat cap al pollastrisme il·lustrat que cap a la moderació, i ha dit que si aquest eixalabrats catalans i bascos que venen a xiular el bon reietó a la final de la Copa del Rei, volen fotre merder, que es plantarà al Calderón per impedir que es jugui el partit o almenys que es faci amb públic.
No s'extranyi Doña Espe que hagi sigut la riota de tot l'arc parlamentari espanyol, inclòs els seus companys del PP. No desbarri més siusplau. El país ja està fet una porqueria com perquè vingui algú a fotre merder d'una vanalitat com és un partit de futbol.
No sé si coneix el terme llibertat d'expressió. És una cosa que tothom ens omplim la boca, i quan ens interessa o ens hi agafem com a bandera, o ens en refotem. La gent que faci el que vulgui amb el Príncep, el Rei, la Copa i tot plegat. Si volen xiular, que xiulin. A València fa 3 anys va passar el mateix i ningú va prendre mal.
Les seves declaracions només han fet que esbossar una rialla a tothom i adherir més gent a la causa independentista. Un consell. Quedi's a casa, fent números i arreglant el que ha destrossat i deixi que l'opi del poble actuí com sempre.
Per cert un altre que es podia quedar a casa quietet i sense moure res és el dissenyador de les samarretes d'aquest any del Barça. Ja sé que qui paga mana (Nike) i fa el que li rota. Però de veritat és que aquest any s'han passat d'hortera. Qui hagi fet això deuria tenir reminiscències hippies i es va fumar tot l'excedent de marihuana que hauria d'estar plantat a Rasquera. És horrible. Tot difuminat. I la segona ja és un pecat a l'estètica. Degradat de taronja i groc. Evidentment com passa sempre, al final ens hi acostumarem, com a vostè i a les seves desbarrades, Doña Espe, i si guanyem alguna cosa serà la millor samarreta de la història del club. Ara com ara, però és un atemptat al bon gust.
Amb el desig de no tornar a parlar de vostè mai més,

Cordialment

Un chulapo català

Esportclub: El Dia que vaig ser campió d'Europa

El cap de setmana esportiu té un nom aquí. Això és... Esportclub

Europe is blue

7000 M € després, amb el peatge de ser un dels equips més odiosos del futbol europeu (per culpa de José Mourinho, el teatre i les excentricitats de Roman Abramovic), el Chelsea es va proclamar campió d'Europa. A Munich i contra els amfitrions. On fa més mal. Amb una proposta més semblant al catenaccio italià que el futbol anglès, lícita però lamentable, el Chelsea va deixar fent la goma als bavaresos, fins que el Bayern es va avançar. Van venir les presses dels londinencs i Didier Drogba es va erigir com a heroi de la final empatant el partit i forçant la pròrroga. 30 minuts extres i penals. Els alemanys s'avancen 2-1 per un error de Juan Mata. Emmanuel Neuer porter dels alemanys torna a avançar els germànics en una de les imatges del matx. Posteriroment va aparèixer l'home del casquet, Petr Cech, el porter blue per compartir heroïcitats amb Drogba. Va aturar el penal decisiu a Bastian Schwensteiger. Finalment Drogba va sentenciar. El Chelsea campió d'Europa. La imatge de com aixequen la Copa (amb un paio despullat saltant-se tots els protocols i tothom agafent l'orelluda sense que es veiés res) és perquè a la UEFA els hi caigui la cara de vergonya. Chelsea campió d'Europa, el Bayern l'etern segon (segon a la lliga, a la Copa alemanya darrere el Borussia de Dortmund i d'Europa) i Montpeller campió de la lliga francesa, en una jornada que també ens fa reflexionar que d'idiotes hi ha per tot arreu. Als camps on es jugava la Ligue1, a on jugaven Montpeller i Paris Saint Germain, els 4 impresentables de sempre van boicotejar els partits llençant objectes al camp. I a Itàlia, en un cap de setmana trist pels terratrèmols al nord i l'atemptat a Brindisi,el Nàpols va guanyar la Coppa en vèncer la Juventus, en l'últim partit del mite turinès Alessandro Del Piero que es retira. I el Badalona va empatar a 1 contra el tenerife a l'anada de la primera eliminatòria de les fases cap a Segona A. El mític Heliodoro Rodríguez López sentenciarà

Vist i no vist

Ja tenim 3 dels 4 semifinalistes de l'ACB 2012. Són el Barça que va tornar a superar un mermat Alacant, que ja ha fet prou i més en arribar sorprenentment als quarts de l'ACB; el Madrid, que va superar el Cajasol; i el Caja Laboral que va guanayr al Bilbo en el duel basc. Tots tres equips passen amb 2-0 a semis. Qui haurà de suar serà el València que haurà de jugar un tercer partit al Lagun Aro Guipuscoa si vol ser el rival del Barça

Passos

Jornada estràbica la d'aquest cap de setmana al Círcol. Mentre uns equips acabàven les respectives fases regulars a les seves lligues, d'altres iniciàven el camí de fases i campionats diversos. Sigui com sigui, la secció ha fet passes cap a un futur més o menys llunyà.
Obrim la jornada explicant-vos bones notícies referent als petits de la casa. El Premini masculí va plantar cara a la pista del Joventut Les Corts però va acabar perdent. Les noies de Clara Navarro i Marina Cano van fer un pas endavant, un autèntic recital a Cerdanyola on van guanyar de 9 i inflingint un parcial de 2-16 clau a les terceres classificades. Enhorabona
Triple derrota en els equips Minis aquest cap de setmana. Res van poder el Mini 1 davant el Gavà ni el B a la petita pista del Claret. El Mini A mentrestant va fer un altre pas en l'aprenentatge a la màxima categoria Mini. Contra la Penya derrota de 70 punts, en una lliga repetim, que pel Circol ja és prou meritòria el fet de jugar-la
Una de les bones notícies que ens deixa el cap de setmana és la classificació per les fases de Barcelona de nivell A-1 del Preinfantil femení. Doble jornada que acaba amb un premi merescudíssim. El divendres, en partit aplaçat, al Màgic, les noies de Jaume Lleal van perdre amb el Sama en un duel disputadíssim i lluitat fins l'útim quart. L'endemà victòria a Osona d'11 i classificació matemàtica en un gran partit col·lectiu. felicitar a totes les jugadores a l'staff tècnic i a la parròquia. El Círcol ha fet un últim pas a la fase regular per fer passos cap a les fases. Veurem si la carbassa es converteix en carrosses. Però el que ja han fet no els hi treu ningú. Felicitats cracs
En infantils derrota ajustada del B en la matinal de dissabte a Vic.
Pel què fa als cadets, el protagonisme avui és per l'A. Des d'aqueí molts ànims. Dissabte el bàsquet, tant meravellós com cruel, va voler mostrar la seva cara més malèvola als nois de Ramon Cuñé. Era el partit més important de l'any, se l'havien preparat a consciència, però aquest dissabte a La Plana, la història tenia reservada una mala jugada. Contra el platges de Mataró vam aguantar només 10 minuts. El duel per les fases d'interterritotial entre el segon i el tercer (el Circol) es va acabar massa aviat. Un pas en fals, una derrota massa abultada, i adeu a les fases, que tant ahviem lluitat durant l'any. La setmana que ve, viatge a Blanes per rematar una, creieu-me bona temporada. Ànims nois. El cadet B va sortir viu de La Garriga on va guanyar de tres. Inestimable sempre l'aportació dels infantils. Parefresejant el poeta Santi Rodríguez Actitud positiva = gran resultat. El Cadet 1 va guanyar contra el Creu Alta de Sabadell, en un matx igualat on els de Marc Lozano i Maria Zambrano no es van desempellegar dels arlequinats (el creu Alta és la secció de bàsquet del CE Sabadell) fins ben entrat el tercer període on l'aparició del Preinfantil Eudald Lladó, germà d'en Jaume, jugador del Cadet 1 va ser determinant. La societat Lladó & Lladó va fer estralls a la cistella rival
Parlem ara de la gran notícia del cap de setmana. Un cap de setmana en què les noies Círcol han protagonitzat sens dubte la cara de la jornada. Les Junior ja són a la F4 dels campionats de Catalunya que es jugaran dissabte que ve. Un cop més abans de tot agraïr un cop més l'assistència fidel de la Parròquia. Vosaltres, com no podia ser d'una altra manera vau omplir el Nou de la Concòrdia de Montgat per portar en volandes, un equip de llegenda. Gràcies altre cop. Contra el Prat les noies van sortir a donar-ho tot, amb una actitud encumiable i ens van fer vibrar a tots i totes. Elles amb els seus bàsquets i la Parròquia de sd ela grada vam aconseguir l'objectiu. partit memorable que passarà a la història. 20 de maig de 1992, el Barça guanya la Copa d'Europa a Wembley. 20 de maig de 2012, les Junior són a la F4. El Círcol ja té el seu particular 20-M en lletres d'or. Felicitats a les noies de Ramon Pasquina, i el seu equip tècnic, i a vosaltres per un dia inoblidable.
Malauradament el 20 de maig, ahir no va acabar bé. A Berga el Sènior A masculí va perdre el primer partit del Play Off de permanència a Primera Catalana. Les notícies que arribàven des de la capital del Bergadà no éren bones, fins i tot abans de començar. La igualtat inicial es va anar esvaïnt amb el pas dels minuts amb un +21 en contra. El Círcol haurà de jugar-se la salvació a La Plana la setmana que ve. Des d'aquí us tornem a fer la crida que ja us vam fer amb el sant Narcís. El Círcol necessita tot el vostre suport per forçar el tercer partit a Berga. La salvació també passa pels vostres càntics, els vostres ànims i les vostres botzines. Perquè on no arribi l'equip hi heu d'arribar vosaltres. És el moment de demostrar que estem a les verdes i a les madures. El repte és díficil, però no impossible. Es pot fer i amb vosaltres serà més fàcil. El primer pas cap a la salvació ha estat cap a enrere, toca fer-ne dos endavant.
A part la jornada ens deixa la derrota a Rubé del Sènior A femení a en l'últim pas abans d'afrontar les fases de descens a Segona Catalana, la setmana que ve a Montgat, en una altra cita que no us podeu perdre. També ens deixa l'últim pas del Sènior B a Territorial abans de pujar de categoria.Derrota amb el Premià, intrascendent Les fases amb el Sant Pere i Sant Pau de Tarragona que comencen diumenge que ve a La Plana, són el premi a una gran temporada. I finalment el pas final cap a la meta del Sènior B femení. En una temporada complicada van guanyar l'últim duel a Montcada
Bona setmana

De Rossi a Rossi

La pluja a Le Mans com Jerez fa tres setmanes va condicionar el GP de França de motociclisme. tant que va fer saltar pels aires tots els pronòstics. A Moto GP, no que guanyés Lorenzo, sino que Valentino Rossi a bord de la seva Ducati, ara com ara un tricicle de bebès, acabés al podi. I és que Il Dottore es va aprofitar de les condicions de la pista, per acabr segon. En sec, ara com ara, ni en broma l'italià arribaria tant lluny. La moto no dóna per més. A Moto2 caiguada de Marc Márquez i triomf del suís Thomas Luthi seguit de l'italià Claudio Corti. Com a mal menor, la sisena plaça de Pol Espargaró li dóna el liderat del campionat per davant de Marquez. A Moto 3 sorprenent triomf del francès Louis Rossi, un pilot que normalment ocupa les últimes places seguit de l'espanyol Alberto Moncayo i del català Alex Rins, una altra promesa del motor de casa nostra. Maverick Viñales es va retirar per problemes mecànics

Records de Wembley

Mentre els alemanys o els anglesos celebraran aquesta nit i demà la Champions d'enguany amb cervesa (no tingueu dubte que una de les poques coses en què podem comparar ambdós pobles són la indescent quantitat de birra que es foten al cos en estat d'excitació), el barcelonisme estarà de commemoració.
Demà 20 de maig, el culé celebrarà que fa 20 anys es va fer gran de cop, a nivell europeu. En un club avesat a rascar de tant en tant un títol, Wembley els va fer gran de cop. Tot bon barcelonista, sap que va passar el 20 de maig de 1992 a l'Estadi de Wembley. Tothom sap què va fer Koeman. Molts que em llegiu vau viure en directe el moment. Molts que em llegiu estàveu en fabricació, i molts que em llegiu éreu tant sols projectes o una frase "Quan sigui pare". Si a casa són culés, i vau néixer pels volts de febrer de 1993, podeu pensar que Koeman, amb el seu gol va fer de cicerone en el moment del vostre engendrament.
Els qui vam viure aquella gran final de Wembley recordem el vespre assoleiat de dimecres a Londres; la samarreta taronja del Barça, en homenatge a la taronja mecànica de la Holanda dels 70; la Sampdoria de Gènova; les parades de Zubizarreta a xuts d'Attilio Lombardo o Gianluca Vialli, noms que per sort no passaran a la història negre del barcelonisme, però que van estar a punt d'amargar-nos un cop més la festa, com ja van fer la final dels pals de Berna-61, o Duckadam, el porter de l'Steaua de Bucarest als penals de Sevilla-86; aquell maleït xut de Hristo Stoickov a l'arrel del pal de la porteria de Gianluca Paigluca, i el lament posterior del bulgar i del gran Michael, Michelino Laudrup; la jugada impossible de Julio Salinas i la parada del porter rival; aquelles 2 pilotes dels italians que l'atzar, o Déu, aliat aquell dia del profeta Cruyff, no van voler que entressin a la porteria o la pròrroga eterna. Però sobretot recordem la falta inexistent sobre Eusebio (un cop més Déu es va aliar amb Cruyff); la cara de Vialli coberta per una tovallola, imaginant-se el què passarà; els flaixos; Koeman preparant la pilota. I recordem l'apoteosi del minut 111. Stoickov, Bakero, Koeman, i gol de falta de l'holandès. El cel europeu per fi tenia un seient reservat pel Barça. Un seient que ocuparia un holandès ros amb una cama màgica. Gol de Koeman. La celebració. Un malgirbat Cruyff intentant saltar la tanca per entrar el camp.
I final. El Barça campió d'Europa. El barcelonisme ja sap el què és ser el millor equip del món. Canaletes esclata
20 anys després, el Barça es pluralitza. Suma ja 4 Copes d'Europa. I tanca el cercle de Wembley, guanyant el 2011 una Copa d'Europa. Wembley ja no és el Wembley del 92. Cruyff ja no hi és a la banqueta del Barça. Però si Pep Guardiola. Sense cabell i a la banqueta. En Pep guanya la quarta.
Avui en Pep està a punt de tancar una etapa exitosa del club (divendres ultim partit, la final de Copa del Rei), perquè Tito Vilanova, la continuí mantenint ben viva i plena d'èxit
No sabem què passarà en el futur. Però, com va passar en les èpoques fosques de Joan Gaspart, sempre podrem dir allò de "Sempre ens quedarà Wembley"

Resum Final de la Copa d'Europa 1992, Barça- Sampdoria. 20 de maig de 1992

La Festa de l'Ambaixador

El futbol europeu es vestirà de gala per anar demà a la Festa de l'Ambaixador. L'Allianz Arena de Munich albergarà una festa no inèdita però si que fa molt de temps que no veiem. Des de 1984 que l'amfitrió d'una final de la Copa d'Europa no té el privilegi de jugar la final a casa. Va ser un Roma-Liverpool que es va jugar a l'Estadi Olímpic de la capital italiana i que va guanyar el conjunt anglès en una cèlebre tanda de penals on el protagonista va ser l'excèntric Bruce Grovelaar, porter dels reds. A cada penal llençat pels italians, ell es posava a ballar sobre la línia de gol per descentrar el davanter rival.
Doncs efectivament demà el Bayern de Munich, tindrà al seu estadi, la possibilitat de guanyar la Copa d'Europa, la 6ena contra el Chelsea
Ves per on, el famós clàssic de clàssics que tothom ja veia, el Barça-Madrid de final de Champions, ens la pintarem a l'oli perquè els dos protagonistes de la gran final de la Copa d'Europa 2012 se'ls van carregar a semifinals.
veurem qui s'imposa en una final, imprevisible i molt igualada. Veurem si es fan bo esl pronòstics de Gary Lineker, ex jugador del Barça i de la selecció anglesa, que diu que el futbol són 11 contra 11 i sempre guanyen els alemanys, o si pel contrari s'imposa la llei anglesa en territori germànic
La potència física dels alemanys, letals si et foten la pilota al mig del camp, contra el joc directa dels anglesos, en què molts cops el mig del camp brilla per la seva absència. Mario Gómez vs Didier Drogba; Ribery vs Lampard i així 11 duels individuals més per un sol objectiu l'orelluda
Aquesta final la seguirà molta gent, anglesos, alemanys i també catalans i madrilenys. En certa manera també és un Barça-Madrid encobert. Els cules volen que guanyi el Bayern, que va eliminar el Madrid a semis, i els blancs volen que guanyi el Chelsea, botxí dels blaugranes. Qui també segur que seguirà la final és la periodista de Barça TV Laura Aparicio. La Laura, és una fervent i comfessa seguidora del Bayern de Munich. Com ella, molts demà serem del Bayern. Ja sabeu que de tots els equips de Munich, jo sempre sóc del Bayern

PostData 1: Ahir em van demanar que fes un comentari sobre l'artícle de Salvador Sostres al Mundo on deia que en Pep no li va agradar que a la mateixa roda de prensa on deia que marxava s'anunciés el seu relleu Tito Vilanova; que ha marxat perquè estava fart de Rosell, i que en alguns mitjans com La Vanguardia o Mundo Deportivo s'insinués el seu adeu com a jugador per una malaltia o que estava sortint amb un company d'equip  Cal? Salvador Sostres, personatge que ha estat despatxat a tot arreu on ha treballat per fer artícles incendiaris, falsos i de mal gust. El Mundo, diari dirigit per un estrany personatge anomenat Pedro J Ramírez que encara sosté que l'11 M és cosa d'ETA. Al final la història posarà cadascu al seu lloc

PostData 2: El cas Sostres va emmascarar dos notícies al món blaugrana: la lesió a la clavicula de Dani Alves i la retirada del gran Beto Borregán de l'hoquei patins. Una nova samarreta penjarà al Palau Blaugrana i amb molta raó. 18 anys són molts

PostData 3: Una altra retirada. Sorprenent. Casey Stoner penjarà el casc i la moto al final d'aquesta temporada. Ja no se sent motivat. Sorprenent perquè només té 27 anys. I una més. La de Michael Phelsp de la natació després dels JJOO de Londres. Amb 25 anys ho ha guanyat absolutament tot. Mark Spitz al costat de Phelps ha quedat com un aprenent

Llums d'alerta al Palau

S'han encès les llums d'alarma al Palau Blaugrana. I com sempre en aquesta casa, s'han encès tard, fan massa soroll i fins i tot de forma desafortunada. Perquè el que vam veure a les semifinals de l'Eurolliga amb l'Olimpiakos, no és res més que no haguéssim vist al llarg de la temporada al bàsquet blaugrana. La derrota al Sant Jordi, a la final de Copa del Rei contra el Madrid, tot i que va fer mal, va quedar emmascarada per l'historial esplèndid que arrossegava l'equip de Xavi Pascual. I la trajectòria a la Lliga ACB, bastant fluixa, queda amagada, perquè el Madrid també ha fet el paperina. El Barça ha acabat líder, si, però ni molt menys ha estat l'apissonadora de l'any passat.
La F4 d'Istambul, i el lamentable partit de semifinals amb una autèntica maria d'equip com Olimpiakos (Spanoulis i res més), campió d'Europa perquè els russos del CSKA van voler, va fer esclatar la bombolla ascèptica en que vivia el culé. Contra un equip infinitament inferior el Barça va perdre, perquè no va jugar bé, i escepte l'etern Navarro, la resta de jugadors van diembular sobre el parquet. Si només haguéssin estat atents 5 minuts, el Barça hauria arribat a la final. Reïtero que l'Olimpiakos va arribar a la final perquè el Barça va voler; de la mateixa manera que el CSKA de Moscou va deixar que els grecs s'enduguéssin la glòria. Tot i això felicito a l'Olimpiakos, campió d'Europa, segurament de forma merescuda, però no només pels seus mèrits
El tap ha sortit, el líquid amargant s'ha esbrabat i les castanyes sobrevolen als jugadors, a Xavi Pascual i a Joan Creus, secretari de la secció. Els nous fitxatges no van ni amb rodes. No s'entenen CJ Wallace, Eidson, Perovic, ni Ingless. No s'entén que es ftxi a Rabasseda per rellevar a Pete Mickael i es quedi amb xandall a Istambul. I sobretot no entenc de quin circ ve Marcelinho Huertas. Un bon jugador que li agrada més fer de Romario amb la pilota que no pas de jugador de bàsquet.
La F4 ha obert el gavinet de crisi a Can Barça i ja es prepara guillotinada general. Només la lliga ACB, que avui comença el Play Off amb un Barça-Alacant  pot salvar una temporada on els seguidors culés s'han quedat amb la mel als llavis.
Faria bé el club de despendre's de tot allò que entorpeix la marxa al vestidor. I no em refereixo ni a Navarro, Pascual, ni Creus.

Un any, vint homes

Com que una promesa és una promesa aquí teniu el que em vau demanar. Us convido a fer un repàs de la temporada amb el Sots 20 Preferent del Círcol a través dels seus protagonistes. Tremola Jordi Costa. Aquest és l'1x1 de la temporada del Sots 20

Albert Viñallonga: Acordiònic. Jugant de 3, de 4, de 5 o fins i tot de 2, sempre ha aportat alguna cosa. Punts, rebots, faltes, caràcter i lideratge. Ha estat un dels amos de la casa. Imprescindible i necessari per entendre l'any
Dani Garcia: Desafortunat. La sèrie de lesions que ha patit durant la temporada ens han fet veure poc de la seva qualitat com a base. Esperem que l'any que ve, el puguem tornar a veure de curt.
Jordi Ruiz: Metrònom. Per entendre la temporada dle Circol hem d'entendre com li ha anat la temporada a ell. Si el Jordi juga bé i s'ho passa bé, el Sots20 guanya. Si juga malament i no disfruta el Círcol pateix. Un gran base, líder i un dels referents del vestuari. El metrònom del Círcol
Albert Rourera. Líder. Dins i malauradament fora de la pista. Quan estava fent la millor temporada en el club, contra el Grup Barna es torna a trencar i ha de passar pel quiròfan. En Rou passa a manar a la pista a fer-ho des de la banqueta, amb la mateixa energia. Diumenge va tornar a jugar 2 segons. L'inici del retorn
Èric Carreras. Pinki. Com el cava per nens, l'Èric surt sempre esbravat i amb força al parquet, disposat a donar-ho tot. Potser no t'aporta molts punts, però sempre t'aporta u caràcter i agressivitat
Pau Martínez. Complementari. Pertanyent a la magnífica generació d'Or dels Junior A, no desentona gens amb la dinàmica del Sots20, al contrari. Bon llançament des dels tirs lliures i bona visió de joc, el converteix en home indispensable a la banqueta del Circol
Albert Reverté. Referent. Compaginant la seva tasca amb el Sots 20 i el Sènior. No és d'extranyar. L'Albert és el millor de l'equip en la faceta anotadora. I sembla que tot ho faci molt fàcil. La seva ànsia per guanyar i jugar bé ens ha portat algun maldecap. És el mirall i el refernet per l'equip
Francesc Pascual, Paski. Triplista. Shooter- carismàtic- boig. Tres conceptes per definir al 15 del Círcol avesat més a llençar de tres que entrar a cistella. Sempre de bon rotllo, té un punt de bogeria incontrolable que el fa perillós, més enllà d'un parquet
Edu Rodríguez. Retrobat. Vingut del Junior de 1er any, ha explotat. S'ha tret un tap i amb nosaltres ha viscut una gran temporada que l'ha fet jugar també amb el Sènior B
David Molina. Intangible. Capità en absència a pista d'en Rou, en David sempre suma. I no parlo d'estadística. Sempre aporta caràcter, agressivitat i treball. factors molt importants i que no es poden quantificar. Imprescindible
Martí Callau, Xesco Gotzens i Otger Riera. Messiànics. Trobar un fora de sèrie en l'esport és complicat. Trobar-los en una mateixa generació i en un mateix equip ja és l'hòstia. el Junior A ha tingut la sort de trobar en aquets tres personatges gent amb una qualitat extraordinària. Amb el Sots 20 han aportat un plus de qualitat incre¨ble. Els tres han estat claus en algun dels tripmf de l'any
Marc Segura: Assegurança. Geni i figura on hi hagi. Sempre dóna el 120% a pista. Capaç de trencar-se la cara per una pilota i un patidor incansable a la banqueta. Referent en el rebot i gran persona. Un crac
Pol Cejas, Jordi Padilla, Sergi Rodríguez, Victor Douton, Xavi Mateu, Bernat Freixenet... i la resta que han col·laborat en algun moment en l'equip. Generosos. Jugant 1 minut, dos, tres. És igual. Tots han aportat alguna cosa i han donat al màxim per ajudar l'equip quan anava coix. Infinites gràcies
Basili Bellès. Contorsionista. En una temporada marcada per les lesions i per desercions a prioncipis d'any, no ha de ser fàcil portar aquest grup. Fent mans i mànigues i alguna filigrana estranya ha aconseguit que el Círcol acabés l'any amb les millors sensacions.
Marcel Pellejero (delegat i servidor de vostès): Testimonial

PostData: El Barça Alusport va guanyar ahir la Copa del rei de Futbol Sala en imposar-se al Pozo Murcia 6-3 a Antequera

Com passar del cel a l'infern

En un diumenge espectacular, com el passat, vam viure les dues cares de l'esport: la de la justícia, i la més cruel. En pocs instants vam veure com es passava del cel a l'infern.
Al migdia, al Circuït de CAtalunya, Pastor Maldonado es llicenciava a la Universitat de la F1, en una exhibició. El veneçolà Pastorcito va deixar enrere el -cito, per esdevenir Pastorazo. Va aguantar l'embranzida del Ferrari de Fernando Alonso, que per fi sembla haver canviat la tartana rampante, per alguna cosa semblant a un auto de fórmula, i es va imposar en una cursa molt intel·ligent. Pocs minuts després de la celebració es va estar apunt de viure una tragèdia. Un dels dipòsits de benzina que hi havien al box de Williams, l'escuderia de Maldonado, va explotar fent que el box es convertís en un espai irrespirable de fum i foc. La imatge de Frank Williams, aterrit, empès amb la seva cadira de rodes, fa feredat.
El diumenge però ens va deixar altres exemples de cels i inferns. A Manchester, una lliga estava en joc. al minut 90, tot semblava que el United, la guanyaria al seu veí del City. Els reds guanyàven el seu partit amb el Sunderland i els blues perdien 1-2 amb el Queens Park Rangers. Però, el futbol té aquestes coses, i fa que passin meravelles com aquesta: Minut 91 Dzeco empata el partit pel Manchester City; i un minut després, el Kun Agüero fa el 3-2 definitiu. 44 anys després la lliga va a parar a mans del Manchester City. El United es queda amb un pam de nas
Més emocions fortes, d'aquest passat diumeng. La final de l'Eurolliga no l'oblidaran mai ni els seguidors de l'Olimpiakos, ni els del CSKA de Moscou. A falta de 12 minuts els russos guanyaven de 19 punts, amb la sensació que en qualsevol moment rematarien la final. Sigui per la prepotència típica dels equips soviètics, o perquè ja s'ho creien, els grecs van anar remuntant de mica en mica. Com una formigueta. A falta de 9 segons CSKA guanya d'un punt 60-61 i té 2 tirs lliures. Ramunas Siskauskas fallaels dos, i el rebot va a parar a mans de l'Olimpiakos. Spanoulis creua la pista la dobla a printezis que anota la cistella que val un títol europeu. Increïble. Cara de "Yo lo flipo" dels moscovites i dels aficionats del Panathinaikos, l'etern rival de l'Olimpiakos, que ja es veien refregant per la cara als seus conciutadans la derrota. Això és el bàsquet, meravellós, imprevisible i estrany. Ara si els russos, infinitament millor plantilla, no haguéssin fet el paperina, no estariem dient això
I a la maetixa hora del Miracle d'Istambul, a Espanya, es jugava l'última jornada de Lliga. D'infart, i amb un protagonista, que no és el primer cop que esguerra la festa a algu. Raül Tamudo va tornar a fer de les seves, ara amb la samarreta del Rayo Vallecano. El Vilarreal perdia 0-1 amb l'Athlètic de Madrid. A Vallecas, Rayo i Granada empataven a 0, i baixàven de pet a segona. Un gol dels madrilenys salvava a tots dos. Raul Tamudo, en clar i sospitós fora de joc, feia el gol de la victòria, pels madrilenys i els andalusos. El Vilarreal que fins aleshores no ahvia estat en zona de descens, estarà dos minuts a Segona. I final. Els groguets, que havien començat l'any jugant la Champions, baixen a Segona divisió. De retruc, també ho fa el Vilarreal B i allunya el Girona dle fantasma dels descens a la Segona B.
Increïble, però cert. Com aquest diumenge passat. Exemple clar de com anar el cel i baixar a l'infern

PostData: L'hoquei blaugrana ha ressucitat per fi. La llegendària i prolífica secció, qen quant a títols suma una nova lliga a les seves vitrines abans d'afrontar la F8 de la Copa d'Europa. Ahir victòria 7-4 contra el Calafell que els deixa a 10 punts del Liceu a falta de 9 punts per jugar-se

La Reconquesta d'Istambul

El bàsquet europeu es torna a vestir amb les millros gales per albergar a partir d'avui, la seva festa anual. A Istambul, a la remmota Turquia a cavall entre dos continents tres equips volen destronar el campió europeu que defensarà la seva corona aconseguida l'any passat en una F4 descafeïnada al Palau Sant Jordi de Barcelona.
Els aspirants, a la banda dreta del quarilàter, el CSKA de Moscou dels Kirilenko, Kriyapa, Krstic o Teodosic, amb Jonas Kaulazkas a la banqueta. És el principal favorit, amb un equip plegat d'estrelles de l'NBA que s'han quedat a Rússia. Després l'Olympiakos, la teòrica maria dels 4 que conformen la F4. Iorgos Printezis, Papadopoulos, i evidentment Vassilis Spanoulis formen el bloc d'un conjunt hel·lè que és líder a la lliga grega, però que està a anys llum del d'altres èpoques. I finalment el Barça, el gran absent de l'any passat. Un equip que ja ha agafat la directa, però que avui tindrà dos handicaps importants a pista: els problemes al peu de Joan Carles Navarro i les cagarrines de Boniface N'Dong, que li han fet perdre molts quilos. Xavi Pascual els farà jugar, però veurem a quin nivell estaran. Avui a les 20:00, des de les 19:00 a Rac1 Olympiakos-Barça.
Abans el campió vigent, el Panathinaikos, obrirà foc amb els russos del CSKA, en la que possiblement serà l'última gran final del tècnic més llorejat a Europa: Zeljko Obradovic, amb 8 Eurolligues
Comença aquí la reconquesta d'Istambul. Turquia serà de nou catalana, o anirà a Grècia? O seran els russos que imposaran la seva llei? Arriba la F4 de bàsquet

Tot en ordre

Tot en ordre. S'ha celebrat la jornada que quedava penjada per la vaga de futbolistes del mes d'agost. Qui torni a parlar de que la Lliga espanyola és la Lliga de les Estrelles l'engegaré a Sibèria, ho juro. Vergonyós. Tot en ordre. Només queden dues jornades
És la jornada d'ahir, la jornada de confirmació que el Barça és un equip professional com pocs. La lliga la tenia perduda, però contra el Màlaga va tornar a lluitar com sempre per treure els 3 punts. Una nova lliçó de professionalitat per rubricar la temporada. Tot en ordre. Messi ha tornat de les seves "vacances " fent un nou Hat Trick que el fa passar a la història (encara més) Amb els tres gols d'ahir en porta 46 en lliga i 68 en aquesta temporada, superant la marca històrica del gran Gerd Müller. El davanter i mite del Bayern de Munich va marcar en la temporada 72-73 67 gols. Her Bomber té un hereu vigut des de la Pampa. Tot en ordre
I el Madrid guanya la Lliga a Bilbao després de fer un 0-3 a uns bascos amb 10 jugadors. Felicitats a la parròquia blanca, campiona de Lliga i pel señorio... que està a l'alçada de la merda que arrosseguen les meves sabates. En acabar el partit Cristiano Ronaldo va fer un elogi al poble català en fotre una butifarra a un jugador de l'Athlètic. I evidentment el titella va tornar a parlar. Tot en ordre
En fi queden 2 jornades de lliga i la final de Copa. El Madrid més rancio bolengo guanya una lliga on han passat masses coses per no oblidar-la. Tot en ordre

Cursa de relleus

Avui el Camp Nou viurem el segon capítol d'una cursa de relleus en tota regla. Si fem un símil atlètic avui el corredor amb el testimoni li queda menys per cedir el seu lloc al seu company que intentarà portar a bon port el que des del darrere ha costat tant d'aconseguir.
Avui a les 20:00, (des de les 19:00 a Rac1) l'ull de la càmera tornarà a estar obert per captar no només les reaccions del Pep, sino també les del seu relleu: el Tito. Serà una d'aquestes nits estranyes del barcelonisme en què el culé estarà més pendent del què passi a la banqueta que el que passi a la gespa. Avui la lliga pot quedar finiquitada pels blancs si guanyen a l'Athlètic de Bilbao. Veurem i compararem els gestos, les mirades, les cares, loes reaccions dels 2 i les compararem, i pensarem "Si semblen dos bessons" o els més clàssics pensaran "Ai aquest Tito que ens portarà a la ruina" (perquè si amics encara queda algun reducte de catastrofisme en la culerada)
Sigui com sigui, no us preocupeu pel que passi a la gespa. els jugadors, siguin qui siguin (Pinto a la porteria, Messi a la davantera i 9 més) donaran tot el que poden per superar a un EuroMàlaga que lluita per estar a la pròxima edició de la Lliga de Campions
El relleu s'acosta, la cursa cap a l'èxit està a punt de canviar de mans. L'eperit seguirà. Però abans que passi queden 4 partits, 4 homenatges per poder-li dir al Pep, gràcies

PostData1: L'Espanyol va simbolitzar tot el que significa l'1 de maig: en aquest dia el treballador descansa. I efectivament els pericos van fer el vago i així li va anar a Granada (2-1) Pochettino amenaça dient que a final de temporada rodaran caps. Molta promesa, però com sempre ja veurem la realitat

Mani antieuropa

Tornen els mals endèmics a Can Perico. En l'esport és més grau la sensació de no voler que la de no poder. I em sembla que a l'Espanyol passa alguna cosa semblant. Sense entrar en detalls escabrosos ni en el merder que des de la COPE es va voler fer entrar el club blanquiblau vinculant-lo amb una xarxa fraudulenta d'apostes, és acollonant com per segon any consecutiu el tren a Europa s'escapa a l'últim minut per la ineficiència d'un bon conjunt, amb jugadors de gran nivell com Verdú o Coutinho, que sembla que no vulgui anar a presumir de nom per el continent europeu.
Sé, i els pericos saben que l'objectiu primordial del club, a principi d'any és la salvació. Però un cop obtinguda, és molt cruel treure el caramel de la boca del seguidor. Des de Ramon Condal fins als jugadors i Mauricio Pochettino, van prometre lluitar per aconseguir la plaça europea. però a l'hora de la veritat res de res.
Dissabte l'equip es va avançar a la jornada festiva d'avui (dia del Treball) en fer una manifestació antieuropea, davant l'Sporting de Gijón. No tant sols no es va perdre, sinó que a més es va fer un favor a l'Sporting acostant-lo a la salvació, a part d'alimentar l'ego d'un Javier Clemente, cada cop més anclat en el paleolític.
Amb raó el soci perico va xiular l'equip. Per segon any consecutiu, l'equip no va voler o no va saber com anar a Europa. Tant lluny i tant a prop. Noto en l'ambient molt de desencís i una emprenyada descomunal.
Sigui com sigui avui l'Espanyol obre una nova jornada de Lliga amb l'obligació de treure quelcom positiu de Granada, per encarar el derbi del Camp Nou de dissabte amb més optimisme
No sé el perquè, però un cop més no hi ha Europa per l'Espanyol