L'anormalitat feta norma

El pessismisme intrínsec cule. va tornar a quedar en evidència davant aquest Barça de llegenda.
L'ego del culé pessimista es va inflar en els 10 primers minuts i en el gol de Cristiano Ronaldo. I fins aquí Cristiano i fins aquí el Madrid futbolístic
A partir d'aquest moment el Barça va ser l'amo, el puto amo, al Santiago Bernabeu. Els blaugranes van posar setge a la porteria de Casillas, com sempre. Un gran Alexis va enviar el primer missatge en una rematada amb el cap al travesser. Iniesta el segon avís també al pal.
Tant bon punt va arrencar la seona part el Barça va complir amb l'amenaça i, a més, al més pur estil del R. Madrid: córner directe de Xavi i rematada a gol de Puyol. Gol per pebrots i per orgull dels culers.
El bany blaugrana sobre Chamartín, ja era una realitat, i era imparable. El Madrid va tornar a la versió primitiva de la vida, exhibint un altre cop el joc brut. L'artífex de la versió carnissera dels blancs va ser un cop més Pepe, erigit com el gran botxí encarregat d'esquarterar els jugadors blaugranes. Pepe, personatge exacracble, un criminal perillós que ha de ser empresonat i llençar la clau al mar, va tornar a quedar retratat. La trepitjada, vil, malintencionada i de perturbat, a la mà de Leo Messi està donant la volta al món, i ningú sancionarà al portuguès carnisser
Pepe a banda, el Barça anava llençat i Abidal va desenfundar el rifle per marcar el gol de la victòria aprofitant l'aparició com un estel fugaç, d'un Messi, estranyament absent. Curiós cas el del francès. Marca un cop l'any, però quan ho fa és decisiu, com els vuitens de final de Copa l'any passat davant l'Athlètic de Bilbao
I xiulet final. Nou bany blaugrana, nou triomf del Barça al Bernabeu i un cop més Pep Guardiola fa de l'anormalitat una norma. Perquè, amics guanyar al Bernabeu, almenys fins ara no era l'habitual.
Madrid 1- Barça 2. El Barça ja té un peu i una mica més a les semis de la Copa. Quines ganes que sigui dimecres que ve a la tornada al Camp Nou!