Doncs jo ho tinc clar. Florentino Pérez. Mai ningú havia fet tant per contribuïr a la felicitat del poble culé. I això que ho va fer des de la llotja principal del camp de l'etern rival. Florentino és els galàctics, els Zidanes i Pavones, el de les calerades indecents, el dels negocis bruts, les requalificacions al Bernabeu, ACS, Bankia i les obres perquè no es jugui la final de Copa. I el d'aquesta alineació terrible: Del Bosque, Queiroz, Camacho, Luxemburgo, Garcia.Remon, López Caro, Capello, Schuster, Juande, Pellegrini, Mou, Ancelotti, Benitez. 13 entrenadors sacrificats. I queda Zidane que seguint així serà el 14è
Ah i els dels 12 títols en gairebé 13 anys amb dues Copes d'Europa i tres Lligues.
Mentrestant a Can Barça, Nuñez (1 any), Gaspart, Reyna, Laporta, Rosell, Bartomeu. El Barça de Leo Messi, el millor jugador del món; el de la Masia, el de l'orgull, el del reconeixement mundial. El de la davantera, Messi - Eto'o - Henry, la MVP de Messi - Villa - Pedro, la MSN, de Messi - Suarez - Neymar. El de Van Gaal (1 any, primera part), Serra Ferrer, Rexach, Van Gaal (segona part), Antic, Rijkaard, Guardiola, Tito, Tata i Lucho. Els 4 primers sacrificats, els darrers llorejats, excepte el període Tata.
Ah i el Barcelona dels 26 tiítols, amb 4 Copes d'Europa, 8 Lligues i 3 Mundials de Clubs entre altres. Dos triplets, un sextet
A Can Barça, els incendis i les criris bèsties, les tempestes un cop passades ressorgeixen el Barça de les ruines en títol i sacrificats. El Dream Team va començar pel Motí de l'Hespèria i l'infart de Johan; Guardiola va començar quan el surfer de l'ortodòncia impossible va posar cremallera a la seva boca dentuda; l'actual Barça comença amb la rajda de Zubizarreta a Anoeta. Guillotina, incendi, tempesta... calma... títols
Al Madrid, l'incendi només deixa destrucció, victimes i sacrificats. Però cap veritable culpable que salti del vaixell. 13 entrenadors, camí del 14 en 13 anys. Potser no. Segur, que la culpa no és només del tècnic. Però la democràcia de l'Ésser Superior fa impossible que algú assalti la palestra. Ja es va assegurar al seu dia que cap Ramon Calderón torni a ocupar el tron que ell es va construïr a mesura. La felicitat al madridisme és efímere. Un any i gràcies, o menys.
Florentino Pérez és un personatge odiat però que es fa amable per les seves encícliques papals a peu de Bernabeu. És Vito Corleone amb veu de Mossèn Papiol de la Competència. Se'l compara amb Ramón Mendoza. No és comparable. Florentino és de dretes, però no feixista almenys que jo sàpiga (almenys ell no fa manifestacions públiques al respecte, o jo les desconec). Mendoza, amb "salts de polaco el que no bote" i altres perles contra Catalunya era un dels representants de l'Espanya Underground que conformava un triangle madrileny amb altres il·lustres pollastrots de consideració com Jesús Gil a l'Atlètic (Imperioso a banda) o José Maria Ruiz Mateos al Rayo (Payaso Fofo, o l'abella dels flams Dhul a banda)
Les úniques alegries del Madrid de Florentino ve del futbol... aeri, del bàsquet. Com Joan Gaspart al seu dia.
Mai cap President ha contribuït tant a la felicitat del poble culé. Per títols, per pàgines de diaris, per bestieses construides i dites a base de bitllets morats.
Si a l'esplanada del Camp Nou hi ha una estàtua de Joan Gamper i al Museu el mural dels Presidents, cal imperiosament una estàtua per Florentino Pérez, el nostre President a l'ombra, el nostre Joan March, aquell espia català que va traïcionar el règim nazi treballant des de dins mateix, com espia doble dels aliats.
La feina de Florentino amb el Barça és impagable. Dinamita el Madrid a cara descoberta, ho veu tothom. No hi ha trampa ni cartró.
Florentino Pérez, el millor President de la història del Barça. De la traïció amb Figo als 26 títols blaugranes. Perquè com Kevin Roldán, a Can Barça, amb Florentino va començar tot
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada