Quo vadis Penya?

Per la seva grandesa, la seva llarga història i per ser un referent del bàsquet europeu, és inadmissible que la Penya fes un partit tant lamentable com el de diumege davant el CAI. El partit a Saragossa va ser la gota que va fer vessar un got ja de per si reple d'excuses, retrests i autoenganys, perquè la victòria davant el Madrid va ser un oasi dins la gran travessia pel desert que ha de passar l'aficionat verdinegre.
Els jugadors no tenen actitud i el que és pitjor, crec que no tant sols no poden sino que ni volen revertir la situació. No em val l'excusa de la crisi, per justificar tots els mals de l'equip. Ben a prop de Badalona, a Manresa, la situació és tant o més greu que la que hi ha al Joventut, però, on no arriba els calers, arriba la il·lusió per l'esport de la cistella. De fet excepte Barça i Madrid, gràcies al suport del futbol, tots els equips de l'ACB pateixen greus problemes de tesoreria.
La culpa repeteixo no la tenen ni l'entrenador Salva Maldonado, ni el president Jordi Villacampa, que prou feina té perquè els taurons dels bancs no enfonsin el vaixell. La culpa única i exclusivament la ténen els jugadors, més pendents dels números del compte corrent que del percentatge de tirs fallats.
Fa temps que el soci i seguidor de la Penya ha baixat a la terra i sap que l'equip ja no és la Jugoplastica d'Split i que és tant sols un equip humil que ha viscut grans èpoques pretèrites. Un cop més la roda cíclica de l'esport ha posat les coses a lloc, i com després de guanyar l'Eurolliga de 1994, el Joventut viu una gran crisi econòmica i esportiva.
La solució passa per fer una gran reflexió profunda, saber on estem, on anem i on volem estar. Estar bé fomentar el planter, però els joves no poden tirar d'un carro d'un equip que, en general, està apatic i sense ganes de res. Mentrestant esperarem temps millors. Quo vadis Penya?