divendres, 21 de setembre del 2012

Quatre barres en blau i grana

Sigui pel caràcter o la idiosincràcia dle poble català, mancat de referents que facin voleiar la senyera, o simplement pel què la història deixa de pòsit, sempre s'ha identificat el Barça amb Catalunya, i no em refereixo al suat i fals "Visca el Barça i visca Catalunya" en veus d'Amunike, Kodro o Figo. Ens agradi o no, ho compartim o no, Catalunya i el Barça han anat junts. és l'exemple claríssim que política i esport viuen en constant matrimoni de conveniència. Personalment sempre he estat en contra de barrejar política i esport, però sempre s'ha fet i vaja no em rasgaré les vestidures per ser d'un club que comparteix els ideals de nació que té Catalunya. Però siusplau política i esport millor allunyats.
Dimecres, en el partit contra l'Spartak, el primer partit postmani de l'11 de setembre, l'Estadi va cantar per la independència de Catalunya. Històricament el feu barcelonista ha estat on el poble, anhelós d'expressar sense por de represàlies el què vol, ha utilitzat el futbol com altaveu de les seves reivindicacions. Això si, no sempre tot ha acabat en un simple crit
L'any 1925 en els prolegòmens d'un partit a Les Corts, uns músics anglesos van tocar l'himne espanyol, que va ser xiulat. En conseqüència el règim de Primo de Rivera va clausurar el camp de les Corts i va prohibir durant 6 mesos qualsevol activitat del club. Durant el règim de Franco, el Barça etern rival blanc, també es va convertir automàticament en l'equip antirègim pel fet que el Madrid era l'equip oficial del règim. De fet tothom sap com el règim va birlar al Barça a Alfredo Di Stefano, el millor jugador del món, que va anar al Madrid per exigències del guió. L'any 1975 un mes després de la mort de Franco es celebrava un Barça-Madrid a l'Estadi. Allà les senyeres es van tornar a mostrar amb tota la seva força. Catalunya tornava a ser lliure.
Des de dins el club, el soci sempre ha volgut saber el parer dels futbolistes, sobretot els catalans. La amjoria sempre s'han quedat amb la resposta programada i per quedar bé amb tothom. Hi ha però alguns casos que s'escapen a la norma. Pep Guardiola sempre s'ha significat a a la causa catalana, com ho demostra el video de l'ACN des de Nova ork. Carles Rexach, al més pur estil mandrós del Xarli va dir que no cal que ens emprenyem amb l'estat perquè entre nosaltres ja estem barallats. Però el que pocs sabeu és que va haver un futbolista que en temps perillosos, a cavall de la transició es va posicionar a favor de Catalunya. I no era català. Va ser un tal Johan Cruyff. El 1977 a la revista Arreu, d'orientació catalanista. Cruyff concient de la seva aura de millor futbolista del món, va explicar la seva comprensió del fet català i va saber trobar paraules convincents per ser entès i acceptat per tothom :"Catalunya és una nacionalitat diferent, com Holanda. parlo i penso amb accent català. M'identifico en la gent d'aquí. La meva serà una relació permanent. Catalunya és un país acollidor"
Així doncs tant ens agardi com si no. Més enllà de si Sandro Rosell va a les manifestacions en nom propi o representant el club, portar el nom del Barça pel món és portar el nom del país. Hi estem d'acord, només espero però que aquesta relació no se'n vagi de mare i que d'una vegada per totes es quedi només dintre de l'àmbit esportiu. No crec que faci molt bé al club, que Joan Laporta estigui al Parlament

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada