Costelles cremades

Carta oberta a Ángel Marís Villar

Senyor furbol

Que li vagi de gust. Gaudeixi-la perquè aquest any és l'última. La FIFA, en un acte d'intel·ligència sense precedents, i crec que serà l'únic que veurem en molt de temps, ha decidit eliminar l'any que ve aquesta costellada infame, molesta i innecessària del 15 d'agost. A falta de 4 dies per començar la lliga a Espanya o a Anglaterra no té sentit fer jugar les seleccions unes costellades com les d'avui.
Però, és clar, vostè ha de reblar el clau, ha de fer-se notar als amics Blatter i companyia per veure si encara el volen en el tro de la FIFA com a vicepresident. No content en què se celebri aquesta costellada, va i vostè envia la selecció espanyola a jugar al costat de casa, a l'Equador.
Amic furbol, l'època del colonialisme ja ha passat a la història, Espanya ja no és l'imperi on mai es pon el sol, els llatinoamericans no van despullats i fotent el salvatge i no cal que vagi cap Hernán Cortés o Cristòfol Colom de torn a civilitzar-los. Si vostè vol presumir davant del món que ha guanyat el que mai en la vida s'ha guanyat, que España es la más grande i que la Roja mola, no cal enviar als Casillas i companyia a l'altre punta de món. Ja s'ha inventat la televisió i el món sencer s'ha postrat davant la meravellosa exhibició d'aquest pseudo Barça que és la selecció espanyola. A més fardar, és una cosa molt lletja, gairebé pecaminosa.
I ja posats a pensar, amic Villar, Presidente, no podria fer com el Brasil o les grans seleccions que és jugar a un país neutral europeu amb una selecció X i fer passar per caixa a la Federació del país en qüestió? Perquè aquesta és la raó, calers. Vol engroixir les arques de la Federació.
Amb franquesa, cal enviar-los a la quinta forca per quatre duros?
Per sort, hi ha algú dins la Federació amb més senderi que vostè: el seleccionador Vicente Del Bosque. Afortunadament, el Marquès només ha convocat a 4 blaugranes, l'èxode no serà tant massiu i Tata Martino podrà preparar amb certes condicions el debut del Barça a la Lliga diumenge.
Es preguntarà perquè li dic tot això i em queixo tant si aquest és l'últim any que es jugarà la costellada d'agost. Doncs, perquè mai m'ha caigut bé com a dirigent (no només perquè fa 28 anys que presideix la Federació Espanyola d'un esport que no sap vostè ni pronunciar bé) i perquè sempre ha maltractat al Barça i s'ha volgut apropiar dels èxits de la Roja a costa seva. Mai ha reconegut que és gràcies al Barça que la selecció és on és ara.
Un consell: dediquis a resoldre el tema de l'Alcorcón, a on jugarà diumenge si a Segona o a Segona B, o la compra de partits i deixi les costellades.
En fí, senyor Villar, amb el desig de no tornar a parlar mai més de vostè si no és per dir que ha plegat li desitjo que li vagi molt de gust aquesta última costellada de l'agost cremada per l'ineptitud de la FIFA i per uns dirigent amb pa a l'ull.

Bon profit.

Firmat:

Un amic.

PostData: Relacionat amb els partits de seleccions d'avui, dir-vos que fins a 11 jugadors del Barça han estat convocats per la seves seleccions. Entre altres 4 per Espanya (Iniesta, Piqué, Valdés i el debutant Cristian Tello); Messi, que no jugarà l'Itàlia-Argentina per molèsties, i Mascherano; Neymar i Alves pel Suïssa-Brasil... Per cert que Eric Abidal ha estat convocat per la selecció francesa per jugar l'amistós amb Bèlgica. Un nou èxit pel gran Abi i pels trasplantats. Bravo.

Els 8 Dies d'Or de Miss Belmont

Badalona rules. Històricament, la tercera ciutat del nostre país és reconeguda internacionalment pel bàsquet i la Penya. Per Cortney Thompson, per Jordi Villacampa, Tel Aviv, l'Eurolliga del 94, Zarko Pasjpal i el difunt 1+1.
Ara que el Joventut no passa pel seus millors moments; ara que costa tant trobar-li bones notícies, sense anar més lluny ahir es va saber que l'entrenador Salva Maldonado no vol Jordi Trias a un equip on ara com ara només hi ha 5 homes, més ben dit joves molt joves, autèntics Iogurins ideals per les aspiracions de l'Angelines de La Competència; ara que el bàsquet no dóna alegries, una jove Sirena torna a il.luminar la ciutat de Badalona al món. A Badalona, les cistelles conviuen amb les corxeres, l'aigua, el clor, els banyadors i els casquets.
Mireia Belmonte ja fa temps que s'ha consolidat com una de les reines de la natació mundial. Portant Badalona al cor es menja piscines i metres guanyant rivals a cada competició que participa.
Aquesta setmana però, la Mireia ha viscut els seus particulars 8 dies d'or. S'ha fet més gran de cop, gràcies a 8 espectaculars dies i a les piscines del Palau Sant Jordi, al recent Mundial de Barcelona i a la curta de Berlín, a la prova de la Copa del Món.
Mireia ja no és Belmonte. La humil noia de Sistrells, de pare jugador de rugby ha esdevingut Miss Belmont, la dama de la piscina, la Sirena del moment.
Va explotar a casa, al Sant Jordi, la setmana passada, al Mundial guanyant la plata als 800 i als 400 lliures. El cap de setmana passat, a Berlín, a la Copa del Món de Piscina curta de 25 m. va rematar la jugada. Or i doble rècord mundial a les mateixes proves. Dissabte als 800, baixant la marca en dos segons respecte l'anterior registre de la francesa Camille Mufat. Per la història quedarà que una catalana, de Badalona, fou la primera en nedar 800 m. estil lliure en menys de 8 minuts. Havia fet història dissabte. Diumenge, Miss Belmont, va fer més gran la seva llegenda. Als 400 estils, rebenta el crono mundial en 33 dècimes menys respecte, també, al rècord de Muffat.
Badalona torna a posar-se al mapa de l'esport mundial gràcies a l'aigua, l'element que ha identificat sempre la ciutat però que fins ara semblava que els ciutadans li haviem girat l'esquena. Miss Belmont li deu molt del seu èxit a un Monsieur. El francès Fred Vernoux és l'entrenador, aquell que marca les braçades de la Mireia, aquell que dirigeix els passos d'un peix que no s'ha de deixar perdre. Lluny queda la crisi i la baralla que van tenir profe i alumna a finals d'any quan Belmonte va abandonar a Vernoux i al seu equip, el Sabadell. Va voler marxar a Niça, bressol de la natació europea. Estava amb els millors però el peix anava sense rumb. Va compendre que, tot i que Vernoux era el més semblant a un torturador, sense ell no podria guanyar el que té: 24 medalles i 8 ors en el global de la seva carrera. Miss Belmont, per un moment va abandonar el seu paper de diva, va tornar a ser Mireia i va tornar amb l'entrenador campió, just per fitxar per l'UCAM Múrcia, i participar en aquests 8 dies d'or.
Miss Belmont ha viscut 8 dies inoblidables. Badalona ja no és només Penya. Ara també és aigua. Fins i tot el mico de bronze del Pont del Petroli ja no brinda amb l'ampolla d'anís, ho fa amb aigua amb clor.
De Mireia a Miss, de Belmonte a Belmont, de Sistrells a l'Olimp. Una sirena d'Or en una Badalona d'or. Tot en 8 dies insuperables, fins i tot pel Corte Inglés.

Corrent cap a la Lliga

El Barça va acomiadar la pretemporada a Malàisia en un altre bolo per recaptar calers per la causa del club i que va estar en seriós risc de suspensió pel lamentable estat del camp de joc. Els jugadors acceptaven deshidratar-se per la calor, però no trencar-se a falta d'una setmana per començar la temporada, diumenge que ve, a casa, amb el Llevant. El partit, jugat a un altre camp, deixa la victòria i un damnificat, Cesc Fàbregas que va marxar coix abans del final amb un esquinç al turmell que el fa ser dubte per l'inici de la Lliga.
L'Espanyol va tancar la pretemporada en un partit molt més atractiu que la costellada a Kuala Lumpur. Els pericos van anar a jugar al camp del Tottenham anglès, a Londres, i contra l'equip del jugador de moda avui dia, Gareth Bale, aquell a qui el Madrid vol pagar 120 M € (xifra aberrant, per la qualitat del noi i anacrònica pels temps que vivim). Bale no va jugar, ja que ja fa temps que pressiona per fotre el camp i el seu equip, on va debutar l'exvalencianista Roberto Soldado va empatar amb un gol seu. Pels pericos va marcar David López.
Barça i Espanyol i la resta d'equips apuren els seus últims instants de pretemporada, mentres a França i a Alemanya la bola de la Lliga ha començat a rodar. A Anglaterra, el Manchester United s'ha endut el primer títol oficial, la Supercopa també dita Community Shield derrotant el Wigan a Wembley. És el primer títol de l'era post Alex Fergusson, i per tant el primer del nou tècnic, David Moyes, a la banqueta dels Red Devils. A Munich, Pep Guardiola s'estrena a les banquetes de la Bundeslliga, guanyant amb el seu Bayern al Borussia Monchengladbach. A la Ligue 1 gala, Éric Abidal va debutar amb el Mònaco guanyant amb un gol d'un altre debutant, l'exmatalasser Radamel Falcao.
La setmana que ve la Lliga obrirà el foc de la temporada 2013-2014 a Espanya i a Anglaterra. Abans, però, la FIFA ens reserva una broma macabre: una data d'amistosos de seleccions, a tres dies de la Lliga, on el combinat espanyol anirà a jugar una costellada a la cantonada de casa, a l'Equador. Com a mal menor, és que només hi aniran 4 blaugranes, (la lesió de Cesc fa que no siguin els 5 previstos), i que aquest any és l'últim d'aquest invent del Profesor Bacterio d'agost.
En bàsquet, la Penya es va assegurar que Salva Maldonado, el tècnic, s'assegui dos anys més a la banqueta verdinegre. El problema és saber de quins jugadors dispondrà. Falten moltes peces per lligar la plantilla i poc temps per completar-la. Una tradició de cada any aquesta època.
Igual de tradicional com que cada 2 anys, el Mundial d'Atletisme agafi el testimoni del de Natació. De Barcelona a Moscou. De l'aigua al tartà. Els Mundials russos arriben descafeïnats per les absències dels velocistes Asafa Powell i Tyson Gay, acusats de dopatge i del lesionat Yohann Blake. Sense rivals, Usain Bolt es va passejar als 100 m i va guanyar l'or fent la millor marca de l'any sota la pluja (9'77 seg.). Des d'aquest cap de setmana fins al següent, per l'Estadi Luznicky passaran Elena Isimbayeva, la millor perxista de la història, que en les seves millors èpoques va salvar el llistó dels 5 m, i que amb 30 anys es retirarà després de la competició; o Mo Farah, el rei de les curses de fons que vol fer com als JJOO de Londres 2012 i repetir or als 5.000 i als 10.000 m. De moment el britànic d'orígen somali ja s'ha endut la segona amb un sprint colossal als últims 100 m. amb l'etíop Ibrahim Jeilan i un últim quilòmetre estratosfèric (2:26 minuts. La delegació espanyola ha començat bé ja que ja s'ha penjat una medalla. Va ser el bronze de Miguel Ángel López als 20 km. marxa. Amb aquest primer metall Espanya supera el balanç dels anteriors Mundials a Daegu 2011, on va sortir de Corea amb un zero al medaller.
Moscou i l'atletisme ha agafat el relleu de Barcelona, però no de la natació. A Berlín, a la prova de la Copa del Món en piscina curta, Mireia Belmonte va aconseguir dissabte una fita històrica. La badalonina va rebentar el rècord del món dels 800 lliures rebaixant l'anterior marca de la francesa Camille Mufat en dos segons i aconseguint ser la primera dona que baixa dels 8 minuts. L'endemà, Belmonte va tornar a rebentar un altre rècord mundial, els del 400 lliures. Badalona torna a estar de moda. No per la Penya sino per una crac de la natació que va marxar del club de la seva ciutat per no disposar de piscines olímpiques. Miss Belmont, Mireia Belmonte, està on fire.
Xutant, saltant nedant o corrent, la Lliga s'acosta inexurablement. Falten només 5 dies.

Centralitat blaugrana

Ara mateix hi ha dos temes de conversa als xiringuitos i als bars de Catalunya "Has vist com llampegava l'altre dia?" i "Tu quin central fitxaries pel Barça?"
Sobre els llamps i trons i l'apocalipsis en forma de tempesta que havia de venir i no va ser no en parlaré perquè ja l'espifien prou els meteoròlegs com per parlar-ne jo que suposadament no hi entenc. Però si que vull parlar del tema central.
Amb el cas Cesc tancat pel propi jugador, assegurant que es vol quedar, ara el què interessa el culé és qui fitxarà el club per reforçar l'eix de la defensa blaugrana.
El Tata Martino ha dit que espera que Carles Puyol es recuperi i pugui ajudar l'equip. També ha dit que compta amb Marc Bartra, però no ha dit en qualitat de què; si de central al camp, al mig de la banqueta o a la porta 32 del Camp Nou venent frankfurts. En paral·lel el club ja ha llençat l'ham i ha fet una primera oferta al Chelsea per David Luiz, el brasiler company de Neymar a la selecció. A part ja fa temps que té l'ull posat en el danès del Liverpool Daniel Agger.
Mentrestant el que és segur és que el Barça té a la posició de centrals a Piqué, Mascherano, Bartra, Busquets (circumstancial) i Puyol. Són cinc però en realitat són 4 i mig. El capità Puyol fa temps que ha passat a ser de Tarzan, home d'acer, a Gaudí, l'home del trencadís, per la facilitat en què es trenca i en la dificultat que li costa refer-se. En principi se l'esperava per iniciar la pretemporada, però ara el nou plaç de recuperació de Puyol és mitjans de setembre.
Així doncs, el Tata es cura en salut i com que vol una plantilla de 25 jugadors un reforç no li vindria malament.
Com diem dos noms són a la pole position de la cursa del central. Un, David Luiz. A favor té que és jove i forma part de la nova fornada de la Canarinha que aspira al títol mundialista a Brasil 2014. Neymar és el líder i ell peça fonamental. En contra, José Mourinho, l'entrenador al Chelsea, que com a gran amic que és del Barça no posarà les coses fàcils; i un caràcter rebel envoltat de polèmica. David Luiz és un personatge amb un caràcter especial propens a les expulsions i que ha generat alguna polèmica sonada, quan en un partit contra el Manchester United va simular una lesió, que va suposar l'expulsió d'un rival. Diem simular perquè les càmeres el van caçar fent un somriure sornaguer. Jugador polèmic i Barça no hauria de ser un impediment molt gros. Recordeu, si no, Jan Molby. Aquest danès hauria d'haver substituït a Ronald Koeman, quan al 1990, l'heroi de Wembley es va trencar el taló d'Aquiles i es va estar 5 mesos KO. El més suau del curriculum de Molby és que es va passar 40 dies a la presó per atonyinar-se amb el personal en un bar gay a Liverpool. Joan Gaspart, aleshores vispresident del Barça, va desaconsellar el fitxatge a Josep Lluís Nuñez que ja havia estat encigalat per Johan Cruyff. En fí que David Luiz és l'aposta de futur previ pagament d'una morterada.
L'altre candidat a la posició de central és Daniel Agger, danès com Molby, i del Liverpool com Molby, però pacífic i no se li recorda merders. I sortiria barat. Agger es mor de ganes de sortir d'un club, que ja fa temps que se li ha caigut l'etiqueta de gran i que si encara manté el nom que té és pel gran passat que duu a les espatlles. Anfield, el camp del Liverpool, ja no fa por, fa riure. Pels perapunyetes si voleu un handicap és que tot ell és un tatuatge i ja sabeu que al culé, quan menys extravegàncies millor.
Hi ha però, una tercera via, que de moment pocs contemplen, però, sí que ho fa Tata Martino. Es diu Frank Bagnack. És camerunès provinent de la Fundació Samuel Eto'o i fa estralls al Juvenil A del Barça. Ara jugarà al Barça B, i si heu vist algun partit de la pretemporada del primer equip segurament us haureu fixat en ell. No ha fet mals partits, tot i que el Valerenga noruec, el Santos o la selecció de Tailàndia hagin estat uns spàrrings molt durs. Sigui com sigui ha convençut al Tata i no descarteu que pugi a entrenar algun cop amb el primer equip aquesta temporada.
El central a Can Barça. Ja, a les millors tertúlies de bar i als xiringuitos de la vostra platja.

PostData: Primer Albert Oliver, que marxa a Gran Canària, i ara és el capità Pere Tomàs que va a Saragossa, al costat del seu amic Henk Norel. La Penya s'està quedant sense efectius i sense referents. Així doncs a l'actual plantilla, a falta de fitxatges només hi ha Jordi Trias i els joves Natxo Llovet, Albert Ventura, Àlex Suárez, Àlex Barrera i Guillem Vives. Ja ho sabeu si sou altets, la remeneu bé i si a sobre sou afroamericans aneu a provar amb el Joventut que potser així us fitxen. La situació, fora conyes, és lamentable i desesperant. Força Penya i sort. La necessitarà.

La Guerra dels Mous

José Mourinho ho ha tornat a fer. L'enfant terrible del futbol ha actuat de nou. No ha donat la concessió dels 100 dies de gràcia.
Va deixar el Santiago Bernabeu en ruïna i ara torna per no deixar pedra sobre pedra. Mou, ara al Chelsea, ha rajat del seu R. Madrid, el seu exequip fa 2 mesos.
La tàctica és coneguda. Deixa terra cremada per on passa, s'afinca a un altre camp, el trebalarà i de pas criticarà les altres terres per on abans havia estat benerat.
Després del Barça, on ja és prou conegut amb dits a l'ull, puto amo i companyia, la primera etapa al Chelsea, i a l'Inter on se les va tenir amb Déu i sa mare, ara li toca el torn al R. Madrid. Si amics, el Realisimo, aquell que no es pot tocar doncs ha estat tocat per aquell que només s'estima a si mateix. L'egòlatra Mourinho no ha tingut temps i ha deixat anar la primera canonada fora de les muralles del Bernabeu. Ja va desestabilitzar la casa des de dins, condemnant Casillas a la banqueta o dient que té més bona relació amb la seva dona que amb Sergio Ramos.
Des de la tranquil·litat i la llunyania d'Stanford Bridge, on ja hi va estar, ha dit que l'autèntic Ronaldo que va entrenar era el brasiler del Barça i no pas a Cristiano.
CR7 que com Mou tampoc es talla un pèl i té la xuleria i l'arrogància per bandera, ha dit que no escupi el plat que li ha donat de menjar.
Mou ho ha tornat a aconseguir. Ha obert una nova esquerda al madridisme. El portuguès ha atacat al cor del madridisme. Sap que Cristiano encara no ha renovat pel club blanc i sap que el cagòmetre està instal·lat a Chamartín perquè el guapo ric i bon jugador no ha dit ni gall ni gallina si volia seguir.
Anit Madrid i Chelsea han jugat als EUA una patxanga on el més interessant ha estat veure els gestos entre Mou i Cristiano.
Mou ha tornat a centrar les mirades en ell. L'amo és ell. Ha volgut dominar l'escena. I ho tornarà a fer quan li doni la gana o quan les seves circumstàncies ho requereixin.
Avui és Cristiano, demà Florentino i ves a saber quan tornarà a atacar al Barça. Perquè ho farà. La força de Mou són les Copes que té i el gran curriculum que atesora. Però res més. Com l'aigua de les onades ell també marxarà i el temps l'oblidarà. Perquè ningú voldrà recordar-lo. No té amics. Només trofeus. És la Guerra dels Mous. Jo contra el món. Un dia et voldré al meu costat i l'endemà et deixaré tirat
Ara la casa blanca comença a coneixer el veritable Mourinho. I segur que com a Barcelona no li ha agradat el personatge i el què ha vist.
Que consti que ja els vam avisar.

PostData: Selecció de Tailandia 1 - Barça 7 en l'estrena de la gira asiàtica dels culés. Destacable? El primer gol de Neymar amb la samarreta blaugrana i el bon partit de Pedro i Alexis.

Merda sota la catifa

La millor lliga del món trontolla i amenaça a ruina. El fenòmen de la compra de partits ha tocat os a la lliga espanyola. El cas no és ni molt menys nou. Un futimer de lligues europees i fins i tot la Lliga de Campions han estat afectats per casos de corrupció, compra de partits o de jugadors per afavorir interessos rivals.
Potser el cas que us sona més és el de l'anomenat Moggigate a Itàlia on el president de la Juventus de Turí, Luciano Moggi, va ser detingut el 2007 per presumpte soborn, estafa i compra de partits. Aquets cas va esquitxar tot el futbol italià que va veure com històrics com la Juve o el Milan baixaven de categoria o perdien molts punts.
La lliga espanyola no ha estat aliena a aquests casos que es veuen de seguida, quan en una casa d'apostes, un determinat resultat fa rebentar les prediccions de premi. Però mai s'havien denunciat. L'estatus de millor lliga del món podia quedar entredit si algú destapés casos com aquests. No compten que els mateixos dirigents de la Federació Espanyola ja s'ho maneguen prou com per desprestigiar i enterrar la lliga ells solets. Però això ja és un altre tema.
Coïncidint amb el canvi a la presidència de la Lliga, on l'advocat Javier Tebas agafava el relleu de José Luís Astiazarán, alguna cosa ha canviat. El president del Girona, Joaquim Boadas, ha estat el primer a aixecar catifes i a deixar veure la merda que hi ha a sota.
Boadas ha denunciat davant la Lliga que, primer el Ràcing de Santander, i després el Xerez, van intentar comprar jugadors per deixar-se perdre. Alguns d'aquests jugadors que van intentar subornar ho han confirmat. És el cas de Dani Mallo, l'exporter del conjunt gironí, ara al Lugo, que ha dit, que en el partit Girona - Xerez el van voler subornar amb 120.000 € si es deixava perdre. Mallo diu que no va acceptar el suborn, però aquell dia al bon porter gallec li van caure quatre gols.
Arran de la denúncia de Boadas, les fitxes del dòmino han anat caient, la bola de neu s'ha fet més grossa i la ronyeta ja és una muntanya infecta de merda. Deportivo o Llevant han estat investigats per arreglar partits.
Sigui com sigui. ja és hora d'aixecar catifes, netejar la merda, denunciar i que la justícia i els estaments de la Lliga actuin amb conseqüència. Si cal inhabilitar dirigents es fa. Si cal enviar a Segona els equips es fa. No podem quedar-nos a mitges. S'ha aixecat la catifa i ja s'han vist les vergonyes del sistema. Tothom ho ha vist. Bé, tots excepte l'amic Ángel María Villar, president de la Federació Espanyola que encara diu que "el furbol español es honesto y no hace chanchullos".
Enhorabona a Joaquim Boadas. Ha estat el primer d'una llista que hauria de ser més amplia. La pudor a estafa és massa com per fer la vista grossa ja. Ja ens hem empassat massa merda. Sabem el què passa. No cal amagar-ho més.
Ara cal actuar en conseqüència, perquè la millor lliga del món no quedi més desprestigiada del que ho està. La pilota és a punt de rodar. Els protagonistes de l'obra estan preparats per l'espectacle. Entre bambalines els directors han de desenmascarar i fer fora als farsants que volen boicotejar aquest bodevil anomenat Lliga espanyola i que anomenen "la millor lliga del món"

Crim sota les estrelles

Quan fa gairebé tres anys vaig començar a escriure aquest blog de temàtica esportiva, en què faig com bonament puc una reflexió personal de l'actualitat del dia, em vaig proposar no barrejar mai poítica i esport perquè són conceptes antagònics que si es barregen es repel·len.
Però ho sento, hi ha dies com avui que m'he de contradir. Si em coneixeu una mica sabeu de quin peu calço i com penso. Parlo, penso i visc en català i respecto les altres maneres de pensar, però no les comparteixo. Però les respecto. Com ha de ser en una democràcia.
Estic esparverat, esmaperdut, xocat i alucinat que en el mateix país on visc passin coses com les que li ha passat a la Roser Tarragó. Segur que molts coneixeu el cas i si no us faig un resum. La Roser és una de les components de l'equip espanyol de waterpolo que es va proclamar brillantment campiona del món als Mundials de Barcelona que van acabar diumenge. La Roser tenia un compte de twitter on, a part de publicar els seus estats en la seva llengua el català, tenia al costat del seu nom de perfil el símbol de l'estelada (||*||). Dic tenia perquè quatre impresentables s'han dedicat a insultar-la i amenaçar-la per aquest fet. La Roser, espantada, ha hagut de tancar el seu compte a la xarxa social.
Ja hi tornem a ser. Ara és la Roser, però abans havia estat, recordeu, el jugador d'hoquei herba, l'Àlex Fàbregas, que per dir obertament que preferiira jugar abans amb la catalana que amb l'espanyola, va rebre vexacions similars a la de la noia.
Em fa fàstic. Sento repulsa per aquest fet que trinxa el que significa un estat de dret, una democràcia. Sento enuig que quatre intolerants guanyin la partida amb insults, només pel fet de pensar diferent.
No accepto que algú hagi de callar per dir el que pensa. I tampoc accepto la resposta de les autoritats politico-esportives com les d'ahir a "El món a RAC1" d'Ivan Tibau, el Secretari General de l'Esport de la Generalitat, que va dir que els esportistes d'èlit catalans que juguen amb l'espanyola han de tenir prudència amb el què diuen. Sorprenent d'un home que va rebre les mateixes pressions que l'Àlex i la Roser quan era jugador d'hoquei patins i capità de la Catalana al Mundial B de Macau al 2006. L'Àlex, la Roser, l'Ivan i tots tenim la llibertat de dir el què pensem sempre amb respecte a la resta. No és un crim. Aquesta és la prudència que tots hem de tenir alhora d'escriure o parlar als mitjans: el respecte a la resta i tenir el coneixement per plasmar-ho. Res més. Posar una estelada al twitter o dir que prefereixes jugar abans amb la catalana que amb l'espanyola no és insultar a ningú. El que han fet determinats sectors de l'ultradreta i certs personatges amb la Roser és denigrant i denunciable.
La llibertat d'expressió no existeix perquè ho digui una llei. La llibertat d'expressió és com una parcela que has de vigilar cada dia perquè a la que et descuides i et tombes ja te l'han fet més petita. Si aquest país veí no accepta la diversitat que té és que té una cultura democràtica molt justeta. I s'ha tornat a demostrar. Que s'aprofiti l'anonimat de Twitter per espantar una persona per pensar diferent a tu és vomitiu. I pensaria al mateix si es fes amb Pau Gasol o Rafa Nadal, que mostren orgullosos el seu sentiment espanyolista i no han de tancar el seu Twitter perquè tenen por de la reacció. Hi ha gent que no ens sentim identificats amb aquest símbols i ho hem fet saber. Però mai hem volgut fer mal. Critiquem però no vexem. Perquè a l'inrevés si? Perquè un català que juga amb l'espanyola no pot mostrar els seus sentiments?
Voleu dir que encara no som una democràcia feble? És esport, i en cert punt és vanal, però demostra el que si es veu en l'àmbit polític. Un atac constant al més feble que vol parlar i vol expressar-se lliurament.
Per la Roser, per l'Àlex, per l'Ivan i per tots aquells que us sentiu discriminats i insultats per pensar diferent, per voler suar una altra samarreta que no és la que sueu, però que us heu de ressignar per poder seguir gaudint del què feu. Perquè la vostra llibertat, la vostra parcela no sigui empetitida. I per fer el terreny de joc més gran. Seguiu lluitant. I no tingueu por. Avui #totssomRoserTarragó, #totssomÀlexFàbregas i tots som aquest país que un dia vol ser lliure, sobirà i un dia jugar contra la selecció espanyola una final d'un Mundial, i poder demostrar qui és el més fort a la gespa, al parquet o a la piscina.
Catalunya és un gran país per la demografia i per la seva gent. I més que ho serem si com va suggerir el mestre Pompeu Fabra no abandonem mai la tasca ni l'esperança. Tampoc en matèria esportiva

Un agost a Barcelona

Barcelona ha estat protagonista de l'actualitat esportiva. Des del futbol a la natació. Del Camp Nou a Montjuïc. Del Gamper, l'inici de la temporada del Barça, als Mundials de Barcelona que diumenge van acabar. De l'èxit a l'èxtasi.
Tots dos factors, futbol i natació, èxit i èxtasi, Barcelona i Barcelona van convergir en un determinat moment, en una nit de divendres històrica en què els comandaments a distància ballaven entre TV3 i Antena 3 que feien el Gamper i la 1 de TVE i Esport 3 que emetien la final de waterpolo femení entre Espanya i Austràlia dels Mundials de Natació.
D'una banda, al Camp Nou, vam viure el Trofeu Joan Gamper més plàcid que es recorda, futbolísticament parlant. El resultat ho diu tot. Barcelona 8 - Santos 0. El nou Barça de Tata Martino es va prendre molt seriosament el primer compromís de l'equip amb el tècnic argentí a la banqueta. El bany blaugrana, on vam tornar a veure pressions altes a la sortida de la pilota, reducció d'espais i totes aquelles qualitats que s'havien perdut, va ser històric. Però històric, per l'apatia del conjunt carioca que, encara no sé ben bé, a què venia a jugar.
A banda del resultat, aquest Gamper ha estat el del debut de Neymar. Se'l va notar amb més ganes de fer les coses bé que una altra cosa. Destacar del partit a Leo Messi, Cesc, el millor del partit, i Alexis, que ve a refermar que, com al final de la temporada passada, ha començat bé el nou curs.
Després del Gamper, l'expedició del Barça va marxar a la gira asiàtica. Abans d'arribar a Tailàndia, els Messi i companyia han passat el cap de setmana a Israel i Palestina per fer uns clínics, en un acord entre el Barça i una fundació per fomentar la pau als territoris jueus.
Poca pau va fomentar Wakaso. A la Catalunya Nord, on el seu Espanyol jugava un amistós amb el Montpeller, el ghanès va dir que o la directiva li puja el sou o ja se'l poden pintar a l'oli. I que ja està fart de la situació.
I si els espectadors del Camp Nou van presenciar el primer èxit de la temporada, els aficionats de les Bernat Picornell van ser partíceps de l'èxtasi de guanyar una medalla d'or. La selecció espanyola de waterpolo femení ha assolit el cim. Després de la medalla de plata olímpica, les púpil.les de Miki Oca van guanyar l'or dels Mundials de BCN'13 a casa. Contra Austràlia, les espanyoles van fer un gran partit, on van dominar des del minut 0. Des de la porteria amb Laura Ester, la millor portera del Torneig (simplement perfecta), a la boia Maica Garcia, la capitana Jenifer Pareja, o l'estrella Anni Espar. No hi va haver patiment. Van disfrutar a l'aigua com mai havien fet en tot el Campionat. Amb aquesta medalla, l'11ena de la delegació espanyola, s'igualava el rècord de Roma 2009.
Barcelona va tancar diumenge els millors Mundials de la història. El Planeta Aigua ha estat tot un èxit. La ciutat s'ha volcat en un esdeveniment de primer ordre. I com sempre ha estat a l'altura. Rècords d'assistència, un Palau Sant Jordi cada dia ple, com les piscines de salts o el waterpolo i el Moll Vell. Éxit del primer concurs de High Diving, els salts de gran alçada, en un Mundial. Sis rècords mundials a la piscina, dos de la lituana Rita Meillutyte, dos de l'americana Katie Ledecky, un de la russa Yulia Efimova que li va durar 50 minuts i un de la danesa Rikke Pedersen. La reina dels Mundials ha estat l'americana Missy Franklin, amb 6 ors de 6 possibles. Les noies passen per sobre dels nois. I rècord de medalles de la delegació espanyola. En l'última jornada de competició, ahir, la badalonina Mireia Belmonte va guanyar la plata als 400 estils. És la tercera medalla de Belmonte en aquests mundials i la 12ena de la delegació espanyola. Tot un rècord. Totes les medalles espanyoles són femenines i amb accent català. Kazan, seu del Mundial 2015, té molt difícil igualar el què ha fet la capital catalana. Barcelona ha tret un altre 10 en matèria organitzativa de grans shows esportius.
En altres aspectes, el cap de setmana ens deixa el fitxatge del jugador del Baskonia Maciej Lampe pel Barça de bàsquet, i que Pol Espargaró, el pilot català de Moto 2 correrà l'any que ve a la categoria gran a bord de la Yamaha de Cal Crutchlow que passa a Ducati.
Del Camp Nou a Montjuïc. De l'èxit a l'èxtasi. Un agost a Barcelona.

El Gamper de l'Antòniu

Carta oberta a Antoni Ramallets

Benvolgut sr Ramallets

Avui viureu el Gamper d'una manera molt especial. Per primer cop veureu viureu i escoltareu a les 21:30, des d'una hora abans a Rac1, el partit de presentació del Barça al costat del Pare Fundador a la llotja més privilegiada. Fa 2 dies que Sant Pere us va confiar la clau de la porteria celestial perquè eviteu que alguna mala ànima penetri al reialme de Déu.
Avui, des del cel i al costat de la mítica davantera de les Cinc Copes veureu un Gamper que ha recuperat tot el sentit del món, que la Supercopa, l'inici de la Lliga, dates i horaris estranys i rivals de baix nivell, havia desvirtuat als últims temps.
Aquest Gamper 2013 recupera el sentit i el perquè va ser creat: ser el partit de presentació del nou equip per la temporada que comença, dels nou cromos. Aquest 2 d'agost el soci i aficionat blaugrana coneixerà per primer cop a l'Estadi a tots els cracs que el faran bavejar o treure el mocador a la temporada 2013-14
Serà el Gamper dels nous. El del Tata Martino que s'asseurà per primer cop a la banqueta del Barça per dirigir als seus. Ja no hi ha Rubi ni Roura. Salt sense xarxa. El Tata va de cap als lleons, als exigents 100.000 lleons de les grades de l'Estadi que voldran conèixer de primera mà el seu futbol, la seva filosofia i comparar amb èpoques pretèrites, que ja sabeu que és el joc preferit del soci i aficionat culé. És el Gamper del Tata i de Neymar, la nova estrella brasilera al galliner blaugrana, que voldrà recuperar la il.lusió i el somriure d'un soci desanimat després d'una fluixa temporada (dir fluixa temporada en un any on es guanya la Lliga és gairebé insultant, i més comparant-t'ho amb la vostra època).
El Gamper de Neymar contra el seu exequip, el Santos brasiler de Pelé, aquell amb qui vau compartir protagonisme al Mundial 1950 al Brasil. Avui Neymar, de blaugrana, jugarà amb qui només fa dos mesos éren els seus amics i companys.
Fixeu-vos, Antòniu, els al.licients d'aquest Joan Gamper 2013 on vós sereu present en ànima i en l'esperit del soci i seguidor blaugrana. El minut de silenci previ matx no serà suficient per homenatjar-vos com cal.
El Gamper del Tata, el Gamper de Neymar, i el Gamper de Ramallets, el vostre Gamper, el vostre Barça, els nostres cors. DEP.

Firmat

Un que no ha tingut la sort de veure'us jugar

PostData: Mireia Belmonte va guanyar ahir la medalla de plata als 200 m. papallona. És la segona medalla per la badalonina, i l'onzena de la delegació (totes femenines) en aquests Mundials de Natació de Barcelona que iguala el rècord de metalls de Roma 2009. I a les semis dels 200 m. braça la danesa Rikke Petersen ha fet caure el tercer rècord mundial a la piscina del Sant Jordi. Aquesta nit, amb Austràlia, les noies del waterpolo espanyol lluitaran per la medalla d'or. Com dèiem fa dos dies Barcelona torna a ser sinònim d'èxit.

L'avi de les 5 copes

La mort d'Antoni Ramallets escapça una mica més un equip de llegenda. Llei de vida. No trigarem molt de temps, malauradament, a saber que tots els components del mític Barça de les Cinc Copes han passat a millor vida.
Estem parlant d'un grandiós equip de futbol que va innovar la manera de jugar a aquest esport. Un equip comparable a la generació iniciada per Pep Guardiola, que encara perdura per molt que alguns la vulguin enterrar.
Segurament però sense l'equip que va regnar a Europa als anys 50, no s'explicaria l'actual Barça. Amb el Barça de les 5 Copes, el club va canviar com un mitjó. Va passar de ser un equip perdedor, o que guanyava de tant en tant, a un equip guanyador. El Barça de Messi no s'entendria sense el Barça de Kubala. I el Camp Nou no existiria sense un equip de somni que va fer petit el Camp de Les Corts.
Però qui éren aquests personatges que van desafiar la història i el règim on el Real Madrid era part fonamental? Qui gosava derrotar Franco?
Ladislau Kubala, un hungarès que s'escapa del règim comunista al qual l'acusava de saltar-se al servei militar, arriba a Barcelona de la mà de Josep Samitier, que evita que el fitxés el Madrid. Ell seria el detonant de tot plegat. L'estrella, el Messi d'un equip de llegenda que gosa a tossir al totpoderós R. Madrid. El futbol de Laszi meravella. Pur espectacle, pura fantasia, un xut portentós. Les Corts es començava a fer massa petit per tanta gent que el volia anar a veure. A ell i a tots els seus companys, una generació de futbolistes fantàstics a qui Serrat va dedicar una estrofa d'una cançó: Basora, César, Kubala, Moreno y Manchón. La davantera del Serrat. La davantera d'un equip que faria màgia, dins i fora del camp. Pel geni hungarès Kubala, Serrat li tenia dedicat una cançó per ell solet, on es desgranava les meravelles futbolístiques que feien bavejar als culés.
Amb Kubala al davant i amb Ramallets a la porteria, el Barça era invencible: golejava, però no encaixava. El Gat de Maracanà, com se li deia a l'Antoniu, després de fer una exhibició al Mundial de Brasil de 1950, ho parava tot. Era tant fonamental com Kubala.
El zenit d'aquest primer Dream Team de la història arriba a la temporada 1951-52. Lliga, Copa Llatina, la predecessora de la Copa d'Europa, Copa, la Copa Eva Duarte, la predecessora de la Supercopa d'Espanya i el Trofeu Martini Rossi a l'equip amb millor balanç gols fets - gols encaixats.
Allò no era futbol, era art, un homenatge als Déus del futbol, a Pelé, a Di Stefano, als coetanis d'una època de genis. El Barça no podia ser menys. Aquell equip va fer que el Camp de Les Corts es quedés petit i s'hagués de fer un Camp Nou, el Camp Nou, el colisseu actual que, avui Leo Messi s'entesta a reformar.
I, igual que el Dream Team de Johan Cruyff, que a la final d'Atenes del 94 va posar el creu i ratlla, el Dream Team del Barça de les Cinc Copes va finiquitar la seva llegenda en una altra final maleïda. La de Berna al 1961, la coneguda final dels pals amb el Benfica portuguès d'un altre geni del futbol: Eusebio, la perla negra. El Barça va tenir tota la mala fortuna del món. Un futimer de boles van anar als pals de la porteria portuguesa i que van sortir repelides a fora. En canvi les úniques boles al pal a la porta de Ramallets van anar a dintre. El Barça perdia la primera oportunitat de guanyar una Copa d'Europa i desbancar el Madrid com a únic equip que tenia aquest trofeu. Com a consol, va aconseguir que, a partir d'aquell instant, els pals de les porteries fossin rodons i no quadrats com fins aleshores.
L'equip de les Cinc Copes, aquella meravella que compartia art amb Picasso o Dalí als anys 50, passava ja a la posteritat i al record de batalletes d'avis a néts pel futur.
Antoni Ramallets ja és al cel, com Kubala, Besora, Manchón, César o Moreno. Però no encara amb Seguer o Biosca. El Barça de les Cinc Copes encara és viu i quan tots haguem traspassat, la seva llegenda perdurarà als nostres cors.
El Barça de les Cinc Copes és l'avi de l'actual Barça. I sembla que el nét ha sortit igual o millor que l'avi. Per molts anys.

PostData: La selecció espanyola femenina de waterpolo va guanyar a Hongria a les semifinals del Mundial de Barcelona, amb un últim quart estratosfèric remuntant 4 gols. Jugaran la final amb Austràlia. Així doncs la delegació espanyola ja té 10 medalles segures, a una del rècord d'11 de Roma 2009.