Segons wikipedia La síndrome d'Estocolm és un estat psicològic en què la víctima d'un segrest o la persona retinguda contra la seva pròpia voluntat, desenvolupa una relació de complicitat amb el seu segrestador. A vegades, els ostatges poden acabar ajudant els captors a aconseguir els seus fins o bé a evadir la policia
Segons wikibarça: la síndrome Barça és un estat psicològic en què l'espectador d'un partit del Barça desenvolupa una relació de complicitat amb el seu equip de tal manera que no vol que acabi cap partit. El joc del Barça enamora tant que no volem que acabi el partit. Ahir nou exemple. La primera part del conjunt de Guardiola va ser excelsa. L'Almeria nola va rascar i a més el porter dels andalusos Esteban va contribuïr en la festa culé menjant-se dos gols. A la segona el Barça va baixar el nivell per administrar el resultat. Al final un 5-0 perquè el Barça no va voler fer més mal. Xavi va tornar a fer mèrits perquè els més ascèptics es genoflexionin, Messi va tornar a ser genial, Abidal va ser superb i Afellay sembla que faci 10 anys que jugui a Can Barça. Amb aquets Barça, anem a la fi del món. De moment ja ens garantim la primera final de la temporada. El 20 d'abril un possible Barça- Madrid final de Copa del Rei. Dissabte a les 20:00 torna el teatre del bo al camp de l'Hèrcules
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada