Cristiano I l'Humil de Madeira

"Si tots estiguessin al meu nivell, estaríem primers"

Carta oberta a CR7

Exceŀlentíssima Sa Majestat dels Humils

Permeteu-me que jo, una humil formigueta, una humil rateta de clavegueram lluny de la seva magnificència i humilitat al servei del poble us serveixi per resumir-vos el cap de setmana esportiu.
Efectivament si tots estiguessin al seu nivell, serien primers... De primera... Regional... De Groenlàndia. El derbi madrileny davant l'Atlètic que va fer vostè i el seu R. Madrid va ser lamentable. A mercè del rival que no en va fer més perquè vos és Rei però no Déu (coses de la humilitat). Només va ser un 0-1. Suficient per tirar la Lliga i està a 12 punts del Barça que va guanyar el Sevilla 1-2. Patint però guanya. Per cert, què egoista Messi que fa una nova genialitat de falta, li fa la competència i gosa a superar-lo. 34 partits sense perdre aquest Barça.
És igual. Vostè Cristiano és tant humil que regala el títol de la regularitat a l'etern rival. Mentre no li treguin el rímel ni la gomina. Quin gran companyonia, quina solidaritat amb els de l'equip.
Sapigueu, oh, rei de la humilitat que, al planeta Terra, abaix d'on viu vostè, el cap de setmana esportiu ens deixa el triomf de l'Espanyol a Gijón remuntant, el triomf de Girona l al derbi gironí de Segona A a Palamós davant el Llagostera i empat del Nàstic amb el Valladolid.
Sapigueu que han triat nou President a la FIFA, aquell organisme estrany ple d'egoistes a qui vostè reclama els seus premis perquè visquin ells amb humilitat. Doncs, el nou President és Gianni Infantino, el calb de la loteria UEFA que treu les boles als sortejos de la Champions.
En bàsquet, després de la Copa del Rei ha tornat l'ACB amb victòria del Barça a Saragossa i derrotes de la Penya a Tenerife i del Manresa a casa amb el Fuenlabrada.
I a Reus s'ha disputat la Copa del Rei d'hoquei patins, un esport tant poc humil que juguen amb patins, stick i pilota quan vostè només juga amb una pilota i tres tones de maquillatge perquè el món vegi per la TV com és d'humil. A la final, el Barça va guanyar al Vic.
I fins aquí el més destacat de l'actualitat esportiva de la mà d'aquesta humil criatura que només el vol imitar en el compte corrent.

Que vagi bé, Cristiano Penaldo

Firmat

Un que si tots estiguessin al meu nivell, el món estaria condemnat a l'extinció"

"Las Verdades del Barquero'

"Si tots estiguessin al meu nivell, estaríem primers" Cristiano Ronaldo 27 de febrer de 2015 després del R. Madrid 0 - Atlètic de Madrid 1.

Estimat rei de la humilitat.

No sé a què es refereix amb "el meu nivell". Si és aquest, el de dissabte i el de ja fa dies, efectivament serien els primers... De la lliga... Regional... De Groenlàndia.
No hi havia prou amb el lamentable partit de l'equip en general, els xiulets a Florentino Pérez, la megafonia de Chamartín a tope tapant el que les imatges no poden cobrir i, el -9 segurs, i que poden ser -12 i average del Barça, si els culés fan la feina avui i guanyen el Sevilla. No hi havia prou amb això va i vostè, encén la metxa i patapam polvorí a prendre pel sac. La casa de barrets de Concha Espina en ruïnes i incendiada. La madame Florentino calla però ja li ha estirat les orelles al "Nou Guardiola" que diuen pels vomitorios, el tresorer Zinedine Zidane. I la puta major, la que tots volen passar una nit boja de passió critica a les companyes per no està al seu nivell. La rectificació posterior és pitjor: "no estan al meu nivell físic". És a dir, duren menys al llit que Sergio Ramos a un Congrés de Física Quàntica.
El Madrid en crisi. Sort de Cristiano I, I'Humil de Madeira

"Si tots estiguessin al meu nivell, estaríem primers"

Imagineu-vos que aquesta frase l'hagués dit Stephen Curry. Si els Warriors ja fan prou por a l'NBA, amb un balanç de 53 victòries i 5 derrotes, amenaçant el 72-10 dels Bulls d'un tal Michael Jordan, estan classificats pels Play Off ja a 28 de febrer (rècord) amb un líder com Curry, rècord de partits jugats anotant almenys un triple (129 i sumant), superant el seu propi record de triples a la temporada (288); no em vull ni imaginar què passaria si la resta dels companys de Curry estiguessin al mateix nivell que ell. Tanquem la barraca. Inventem un altre esport. El bàsquet entraria a un altre nivell fora del científicament establert. L'última exhibició aquesta nit de Curry davant Oklahoma amb un triple sobre la botzina per guanyar el partit és una meravella a l'alçada de les piràmides d'Egipte.

"Si tots estiguessin al meu nivell, estaríem primers"

Aquesta frase de l'Humil de Madeira, Cristiano i Stephen Curry han fet que alucinat hagi escrit això en diumenge. Com diria aquell: "Las Verdades del Barquero"

PD: Demà seguirem parlant de Cristiano resumint el cap de setmana

Quan el cor del Dream Team va dir prou

Ara, el Barça és una referència a nivell mundial amb molts títols. 5 Champions, admirat a arreu i amb més projecció internacional que mai.
Si el Madrid és "el equipo del gobierno", el Barça és ara com ara el representant de Déu a la terra futbolística (superant fins i tot als candidats a presidir la FIFA que avui tenen eleccions, Gianni Infantino i el xeic Salad)
Però aquesta època gloriosa del Barça que té un inici, juny del 88, podria haver acabat molt abans, concretament podria haver acabat avui fa exactament 25 anys al Nuevo Zorrilla de Valladolid. Avui es compleixen 25 anys de l'infart de Johan Cruyff.
En aquella època i després d'implementar el seu segell futbolístic després de 3 anys de dubtes, el Barça de Johan Cruyff, preDream Team, anava llençat a marcar una era. Ni la lesió al teló d'Aquiles de Ronald Koeman ni la sanció a Hristo Stoichkov podia evitar que els blaugranes aixequessin la Lliga. Però va haver un esdeveniment que ho podria haver canviat tot, el present i el futur del Barcelona.
26 de febrer de 1991. El Barça acaba de guanyar a Valladolid 1-5. El partit no és brillant, i per tant ningú a la sala de premsa li dóna importància a un Johan desmenjat i monosiŀlàbic. A la tornada, a l'avió, el Profeta té el coll de la camisa descordat, està amarat de suor i pàŀlid. Havia tingut, en ple partit un amagat d'infart i ni tant sols ell ho sabia. Més tard, Johan, confessarà que es pensava que era un rebrot d'unes antigues llagues d'estómac que havia patit.
L'endemà va al metge i li confirmen l'infart i que l'havien d'operar. Artèries molt tocades fruit del tabac, vici que no deixava ni a les mitges parts dels partits que jugava. El mateix vici que va matar son pare a la mateixa edat que en aquell moment Johan.
Cruyff va escoltar pacientment al metge i el què li farien: una operació a cor obert on se li aplicaria un bypass per drenar tota la porqueria del tub arterial.
Un cop va saber-ho, Johan Cruyff va fer d'entrenador: va comprendre el rival, va plantejar l'estratègia i va jugar. Va explicar ell mateix el què passava a la Danny, la seva dona i es va operar.
A la Clínica Sant Jordi de Barcelona, el Profeta va jugar el seu partit més important fins el moment. 31 minuts amb el cor parat i en fred i els doctors van fer una feina impecable. Cruyff havia vençut el partit. 45 dies després, el Profeta ja torna a veure futbol. A la grada del Mini, un Barça B - Girona. I una mica més tard, ja torna a seure a la banqueta. Fa un anunci antitabac per la Generalitat i deixa el tabac per un xupa-xups gegant. I ja sabeu després com segueix la història, exitosa història.
En els moments que Cruyff està convalescent, Carles Rexach es fa càrrec de l'equip. Un equip que no es ressenteix en absolut. D'aquell període es recordarà un 0-6 a l'Athlètic de Bilbao a San Mamés amb una exhibició de Hristo Stoichkov.
Avui fa 25 anys de l'infart de Cruyf.  Un Johan Cruyff que avui torna a tenir un altre partit amb la vida i de moment sembla que guanya 2-0, segons va dir fa poc el profeta. Esperem que el càncer de pulmó no faci el que tampoc va poder fer un infart: matar el cor del Dream Team.
Ànims Johan

No toquis res, Imperioso

Carta oberta a Imperioso

Sobredimensionat i mai prou respectat Tatano

Avui, com les darreres vegades que el teu Atlètic de Madrid juga al derbi amb el Real, recorro a tu. Últimament, s'ha de reconèixer, que t'has comportat. I t'ho agraeixo. La teva tasca no va ser fàcil. Guanyar al R. Madrid, fer aparèixer en l'imaginari col·lectiu a Kevin Roldan i embastar el camí al triplet del Barça té el seu mèrit.
Però, tranquil tatano, avui no et demano cap altre sacrifici. Avui et demano, t'imploro, et suplico, que no facis res, que t'agafis vacances (si és que està criant malves ja no són unes vacances prou llargues), que te'n vagis amb la teva nòvia equina (sé que ets un partidón, tant que al seu dia, Jesús Gil et va plantar els seus morros a la teva èquida boca) i us en aneu a l'equivalent cel-tatànic del Carib humano-terrenal.
Dissabte no facis res, no toquis res. Quiet. Que el derbi sigui una llauna. Que acabi en 0-0 o amb empat. No cal res més. No vull la victòria colchonera (si és estrany que un culé no vulgui la desgràcia blanca). Però és que amb un empat i una posterior victòria culé, diumenge amb el Sevilla, deixaria la Lliga tant encarrilada i triomfal com una Passada de Sant Antoni amb els darrers guanyadors de les carreres d'Ascot i Secretariat junts.
Va Tatano. Fes-nos aquest favor. Et portarem el Talismà Damià López perquè t'ajudi. Si ho acompleixes et prometem els culers cantar el teu nom a Canaletes amb la rima: "Ole, ole que precioso es el trofeo, con la cara de Messi y el culo de Imperioso". Evidentment, és clar, peregrinació de genolls a la teva benerada tomba.
Gràcies d'avantsala

Firmat

Un fidel de l'Església Imperiosoniana

El punyal al cor

A la contra, del trident i gol del millor del món. Arsène Wenger va avisar a la prèvia. "Si marca el Barça serà com un punyal al cor"
Doncs amb una contra letal i perfecte, el Barça va trencar estadístiques i de pas encarrila l'eliminatòria. Gol de Messi, el primer a Peter Cech en 7 partits que s'han enfrontat (0 gols en l'etapa del txec Cech al Chelsea). Gol i victòria a l'Emirates Stadium. La primera al nou estadi dels gunners.
En un partit a batzegades, bàsicament controlat pel Barça, a la segona part, l'Arsenal va estar a punt de donar un parell d'ensurts majúsculs. Però, a part del trident, un dels herois de la nit va ser un imperial Marc André Ter Stegen, el porter que en va treure tres de l'Arsenal, descomunals.
Luis Suarez amb una pilota al pal va perdonar l'eliminatòria en primera instància.
Després Messi, de penal, l'assignatura pendent de l'equip va posar el 0-2
L'equip va mostrar signes de cansament d'una temporada més llarga i exigent que el de la resta d'equips del món, però també va mostrar que el Barça és el gran favorit per aixecar de nou l'orelluda.
El Barça treu amb nota, el viatge a Londres, on malgrat patir en certs moments, va superar als londinencs que van quedar amb els canons mullats i amb peu i mig fora d'Europa.
A l'Emirates Stadium de Londres, a l'anada de vuitens de final de la Copa d'Europa, Arsenal 0 - Barça 2. Cap a quarts a cop de punyal al cor.

Retorn a Londres, retorn a la Champions

Un altre cop, el camí cap a la final de la Copa d'Europa, aquest cop amb l'olla de les monedes d'or a Milà, comença a l'arxifamosa i coneguda Londres. I a l'encara més arxifamós Arsenal. L'Arsenal d'Arsene Wenger, de la final de París, el de Henry, Cesc, Overmars, Petit, Vermaelen o Hleb, el dels vuitens de Champions 2010 i 2011. I és que val més savi conegut que savi per conèixer.
És un duel clàssic que arriba amb els anglesos segons darrere el sorprenent Leicester (i que els va guanyar per cert) i el Barça líder, després del mal partit a Les Palmes. El que pot ser l'afortunat mal partit del Barça.
I és que amb 32 partits invictes, la monotonia s'ha instaŀlat al Camp Nou on jugant a baixa intensitat s'ha acostumat a guanyar. Però, el toc d'atenció a Canàries ha de reconnectar al Barça a l'alt to i el que serveix per competir i defensar el tro de campió d'Europa. No serveix les baixes revolucions. Per molt que l'Arsenal sigui una bona ombra d'èpoques glorioses pretèrites.
Però val més savi conegut que savi per conèixer. I coneixem l'Arsenal, les seves trampes i el seu joc. I fins i tot coneixem a Alexis, la toia màxima de la història del Barça que miraculosament i no sé com vam poder facturar a Londres, enradant per alguna vegada als gunners. No s'hi val a badar i jugar estil Villanovense a Europa. La Champions no és cap broma. I el campió és el Barça. Tornem a Londres. Torna la Champions. Que torni el millor Barça

De punta a punta

La Lliga a Les Palmes i la Copa a La Corunya. De punta a punta de la geografia del país de la pell de brau, comptant els cagallons, l'actualitat esportiva passava per les Canàries i Galícia.
El Barça viatjava a la terra del Carnaval per consolidar el liderat de la Lliga i per poc li dóna més emoció del compte. Va patir molt per treure la victòria. Luis Suarez va fer el gol de la victòria, en un mal partit del Barça, sobretot al tram final del partit. L'Espanyol va guanyar al Depor en un partit importantíssim per no caure a la zona de descens. Triomf vital. El Madrid empata a Màlaga i l'Atlètic empata amb el Vila-real. Per tant, el Barça es situa 8 punts per sobre dels colchoneros i a 9 per sobre del Madrid a la Lliga, just abans que comencin els vuitens de final de la Copa d'Europa al camp de l'Arsenal.
A Segona, el Nàstic empata a Mallorca, el Girona va empatar amb l'Oviedo i el Llagostera va perdre a Tenerife.
A la Corunya trobem l'altre punt d'atracció del cap de setmana: la Copa del Rei de bàsquet. La Copa de les sorpreses. Dijous van caure Barça i València. A la final, el Madrid va superar al Gran Canària. Un Granca del mític Aito Garcia Reneses que va vendre cara la seva pell. No va ser fins al darrer minut que els blancs van rubricar la final. Xavi Rabasseda, estratosfèric als darrers minuts mantenint viu al Granca i Albert Oliver, magistrals a la direcció, dos dels catalans de la plantilla van ser els puntals d'uns grocs que no van poder superar però A Gustavo Ayón, MVP del torneig . El Madrid també va guanyar la Minicopa, derrotant a l'infantil del Joventut, en el duel de diferents models. Planter i formació contra els All Stars mundials de la categoria. Model que segueix també el Barça per cert. Atenció amb aquest nom perquè apunta maneres: Usman Garuba. Un nigerià de 2'02 m. que va fer 5 punts però va caçar solet 32 rebots (el rècord a l'ACB és de 29)
En handbol, torna la Champions després de l'aturada per l'Europeu. El Barça va al Pick Szeged hongarès en nou partit de la primera fase
De punta a punta. De Les Palmes a La Corunya. L'esport protagonista, de punta a punta a les Espanyes.

Cop-A la Gallega

Bruce Springsteen no actuarà a La Corunya aquest cap de setmana. Florentino Pérez no farà obre estranyes al pavelló perquè no es jugui. L'aficionat dels 8 equips representats i els fans d'el bàsquet ja feia mesos que renovien cel i terra per omplir El Coliseum. Hi ha ganes sempre de Copa del Rei de bàsquet. A la de futbol, només hi ha polèmica i ni tant sols un dia clar ni lloc on fer-la.
Organització. Aquesta és la clau de volta que diferencia el nyap de l'espectacle.
Doncs l'espectacle arriba avui a Corunya amb la Copa del Rei... de bàsquet. El Barça - Bilbo obre avui foc amb, en teoria, un gran favorit per sobre de tot: el València. El gairebé imbatible equip de Pedro Martínez que fa de Warriors a la capital del Túria i converteix gairebé tot en victòria. Gairebé. Perquè sap el que és perdre. Ho va fer a l'Eurocup, on de fet ja està eliminat pel Llemotges, la seva bèstia negre a Europa. I el va derrotar el Baskonia a l'ACB, l'únic equip que el va derrotar a la Lliga, bé que darrerament l'equip taronja transita per la corda fluixa i la vulnerabilitat per perdre es fa més evident. I en una competició on hauria de dur sobrenoms i adjectius com "sorpresa" o "imprevisible" com la Copa del Rei pot passar de tot i que el totpoderós acabi el cap de setmana veient la final des de la tele. Però el València és de moment el gran favorit.
Barça i Madrid són com sempre els altres dos i la tele ja es prepara per una altra final Clàssic diumenge a la tarda. Bé que unes semis Barça - València dissabte no són ni molt menys menyspreables. El Barça arriba en bona forma després de fotre-li un +54 al Sevilla a la darrera jornada ACB. Però sense Shane Lawal, baixa perquè l'han operat dels lligaments del genoll.
El Madrid arriba però mermat. Sense Rudy ni Felipe Reyes. Dos baixes importants que mermen l'equip i el fa tenir més números de rebre algun ensurt o KO inesperat.
La revolució/revelació d'aquesta Copa pot ser Baskonia que arriba on fire. Amb l'etiqueta d'haver estat l'únic equip que guanya al València en Lliga aquest any i amb la de líder invicte al seu grup del Top16 de l'Eurolliga on hi són Barça i Madrid arriba a Corunya per liar-la.
La resta d'equips, Fuenlabrada, Unicaja, Bilbo I Obradoiro venen a la festa de la Copa en teoria a acabar d'hora però ves a saber si algun d'ells allarga la Copa. Són els altres convidats que ningú espera però que hi són i volen donar sorpreses imprevisibles com la Copa.
La 80ena Copa ACB de bàsquet, A Corunya 2016. Més que mai,  Cop-A la Gallega. Que comenci la festa

PostData: El Barça guanya 1-3 a l'Sporting de Gijón en el partit aplaçat pel Mundial de Clubs. Messi va fer els dos gols i els seus gols 300 i 301 en Lliga. El Barça està a 6 i 7 punts d'Atlètic i R. Madrid 

La Lliga del Molinón

No és definitiu però embastaria molt la lliga cap a Barcelona. Avui, el Barça es pos el dia a la liga, en dia Champions. Avui, a les 18:30, el Barça juga el partit aplaçat pel Mundial de Clubs al camp de l'Sporting de Gijón.
I ho fa amb una situació inmillorable. Està a tres i quatre punts dels seus principals competidors: l'Atlètic i el R. Madrid. La gràcia és que mentre els seus competidors ja ho han jugat tot, el Barça li queda el partit d'avui. Si guanya, i el rival és propici i més sense el seu home referència, el paraguaià exblaugrana, Toni Sanabria, es posarà a 6 i 7 punts dels madrilenys, quan ja ha superat l'escull de l'Atlètic i el R. Madrid el rebrà al Camp Nou. No li quedaran rivals molt més complicats i a més els rebrà a casa.
Per tant, avui ras i curt la Lliga passa pel Molinón. És partit clau. És una nova versió de les Lligues de Tenerife del Dream Team, però amb el Barça protagonista directíssim i que te la possibilitat d'alçar un títol sense caldre ensopegades rivals. Ni Derticia ni Heliodoro Rodríguez López ni punyetes.
Si el Barça guanya avui, la història començarà a marcar el The End a la Lliga, just abans de començar la segona part de la Lliga de Campions.
El trident, la MSN o com nassos li voleu dir han de fer un altre petit esforç, potser el darrer ja, per rematar el Campionat de la Regularitat i tirar cap a Milà amb garanties. I si ho ha de fer com diumenge passat amb el Celta, podem anar tranquilíssims.
Avui a les 18:30, des de les 17:30 a Rac1, Sporting - Barça. La Lliga passa pel Molinón

L'incomparable Leo Messi

Leo Messi és incomparable a ningú. Si en un suposat Olímp del futbol assentéssim a les grans figures del futbol que tots hem elevat a la categoria divina o profètica, Messi té un lloc preponderant. Seria Zeus, entre Apolo, Mart o Neptú.
Amb 28, gairebé 29 anys i a la porta d'entrar a la seva maduresa ha anat superant reptes i llegendes amb proves i gols que quedaran a les dvdteques com a prova irrefutable.
Fem com a la pel·lícula homònima d'Alex de la Iglesia i col·loquem junts a un restaurant, Pelé, Maradona, Cruyff i Leo. Si voleu fins i tot a Di Stefano. Messi els ha anat superant a tots.
A Pelé, se'l recorda pels seus Mundials. I és cert, que a l'edat de Leo, O Rei ja havia aconseguit dos Mundials. Però, el crac del Santos només va tenir repercussió a escala planetària amb la canarinha. Quan anava a fer bolos amb el Santos, era com el rei dels Globetrotters i la gent el veia a ell. El Santos sense Pelé no hauria estat res. El Barça amb Messi és molt important, molt. Però, la història del club demostra que les estrelles al club van i venen. I que per tant, el club encara està per sobre de les estrelles. I que les estrelles engrandeixen amb títols la història del club. A Pelé li va faltar un club europeu per fer més gran la seva llegenda si calia.
No hi ha cap gol Messi que recordi a Pelé. Però, recordeu que el famós gol Pelé, és en realitat una vaselina des del mig del camp en el Mundial 1970 que no va entrar. Un gol que no va ser gol d'un geni. A vegades la realitat i la ficció en les llegendes es confonen.
Messi és millor que Maradona. No hi ha debat a Catalunya. A Argentina si, on busquen en Messi, la nova estrella que faci aixecar a l'albiceleste un nou Mundial, com va fer Diego al 1986. La comparació amb els títols és cruel. Messi no ha aixecat cap Mundial amb Argentina. Però Maradona no va aixecar cap Champions amb el Barça com Messi, on el Petitó en té 4, bé que a la primera va tenir poca participació per la criminal entrada d'Asier del Horno el jugador del Chelsea que se'l va carrear després de deixar-lo en ridicul amb el seu futbol.
El gol del Getafe en Copa el 2007, és el de l'eslàlom de Maradona al Mundial 86. El gol amb la mà a Kameni, en un derbi amb l'Espanyol és la mà de Déu de Diego. I millor. Si Messi no ha guanyat cap Mundial és perquè no té al voltant qui l'acompanyi. I no hi ha cap seleccionador que atini a trobar-li la seva posició. I mentrestant el seu poble el titlla de traïdor. Només hi ha una cosa en què Maradona és millor que Messi: en tenir una església.
Messi és millor que Di Stefano. 6 Champions de la Saeta Rubia amb el Madrid. Però sis Champions en blanc i negre i en estranyes circumstàncies polítiques lligades a la influència de la dictadura franquista. Messi, 4 en color i en meravellós so estereofònic. Messi, és modern, és el porro del Hippy és l'arc irirs. És present i futur. Di Stefano és No-Do
I si no ho havia superat abans, ahir Messi va superar a Cruyff. El dia que Johan va dir que li estava guanyant el seu partit contra el càncer. I Messi ho celebrà rememorant el cèlebre gol de penal indirecte del profeta, el 1982 amb l'Ajax. Messi 4 Champions, Johan 3.
En fí. Números i gols estan aquí. Els freds números i les presents i futures anècdotes dels avis amb els néts quan parlin de Messi estan aquí. L'incomparable Leo Messi.

Els All Stars del cap de setmana

A l'NBA, aquest cap de setmana l'activitat competitiva s'ha aturat per la celebració de l'All Star de Toronto. Un xou, no té mes nom que aquest, que va comptar amb la participació del santboià Pau Gasol, després que substitueix un dels reserves. És l'últim All Stars de Kobe Bryant que ha rebut tots els honors i premis
Però el cap de setmana ens deixa moltes estrelles més.

Messi, que lidera el Barça a derrotar el Celta 6-1 en una segona part antològica i un penal indirecte llançat estil Cruyff l'any 82. Messi s'exhibeix amb un trident a sac.

Galca. Tot i la derrota amb el València encara aguanta a la banqueta de l'Espanyol

Els trets equips catalans de Segona, Nàstic, Llagostera i Girona que guanyen els seus partits

El Barça de bàsquet, que s'exhibeix i li fot una tova de +54 al Sevilla just abans de la Copa del Rei de la setmana que ve. Derrotes de Penya i Manresa.

La selecció espanyola de Futbol Sala, campiona a l'Europeu de Sèrbia.
All Stars de l'esport en el dia de Sant Valentí.

Tràmit i final

Ítems del tràmit d'ahir a Mestalla.
1. Douglas torna a jugar. Bé vaja a l'acte apareix com a substitut. No siguem cruels que va fer uns gran passada pel jugador del filial Camara que va assistir a Kaptoum pel gol de l'empat.
2. Neville seguirà viu almenys fins dissabte que ve en la final contra l'Espanyol.
3. Els nois del filial fan el rècord d'imbatibilitat que segueix amb 29 partits sense perdre.
Conclusió. València 1 - Barça 1. Tràmit, bunyol, castanya pilonga i el Barça a la final de la Copa del Rei de futbol. A on? Al Bernabeu segur que no

Converses finites

Dues cadires, blanc i negre i dos homes vestits amb traju s'asseuen i conversen. Dues vides paral·leles recents.
Un, anglès, fins fa poc futbolista, una llegenda bessonada del Manchester United. Va a València per portar als taronja a la Champions, i el dur a la vora del precipici de Segona. Van destituïr l'anterior tècnic per ell i ha estat pitjor el remei que la malaltia. Diem-li Gary. De cognom Nevile. Perd 7-0 al camp Nou en Copa i 1-0 amb el Betis. Avui rep el Barça en un tràmit pels culers i en la guillotinada final a ell, fins i tot, encara que guanyi.
L'altre, romanès, una llegenda a l'Steaua de Bucarest on juga i també entrena guanyant Lliga, Copa i Copa de la Lliga en un any. Amb un Espanyol 10è, incomprensiblement es destitueix a Sergio Gonzalez (cert que ja feia temps que no es jugava bé, però la revolució a la banqueta no s'entén ni per més xinès que hi entrés) i es fitxa a ell. Diem-li Constantin. De cognom Galca. Galca fitxa a un porter lituà que entrenava amb ell a l'Steaua anomenat Arlauskis i que no deu ser parent d'aquell mític jugador de bàsquet anomenat Arlauckas (per començar no s'escriu igual el cognom i el jugador de bàsquet era americà i no lituà, tot i que té parents del país bàltic). Arriben els xinesos, Rastar i l'any nou i l'Espanyol més que en zona Champions gairebé està en zona de descens. Ve de perdre 0-5 amb la R. Societat dilluns passat.
Dues cadieres, blanc i negre i dos homes vestits amb traju s'asseuen i conversen, Dues vides paral·leles recents que, de moment, s'asseuran dissabte que ve a les banquetes de Mestalla per enfrontar-se entre ells. Les seves cadires ballen i és possible que al final d'aquest dia o quan us hagueu llevat, o abans i tot, tot aquest article se'n vagi a la porra perquè un dels dos o els dos han saltat.
Això si, la seva història és paral·lela per poder fer un nou anunci del Banc Sabadell

El pare o la mare

El futbol de Pep o el futbol de Luís Enrique? Aquesta pregunta li va formular Sergi Mas a Javier Mascherano en l'acte de donació dels diners recaptats pel llibre solidari dels periodistes esportius i que cada any compta amb un padri.
L'argentí va respondre que el futbol de Guardiola necessitava més possessió que el de Lucho per rutllar. És a dir que el de Luís Enrique va més cara a barraca que el de Pep.
La comparació ha sorgit per la dada. Pep i Lucho porten 28 partits invictes i Luís Enrique pot superar amb el Celta, diumenge que ve, la xifra d'imbatibilitat. Ara en són 28 i tothom té ganes que en siguin 29, 30 i 58 partits sense perdre.
Però a quin preu? Hem passat del fi estilista Pep, esgrimint meravelles de futbol amb l'espasa i el ròtring, a l'efectivitat i barruera del boli de Lucho. La mateixa firma però amb diferents estils, amb resultat idèntic. La Bella o la Bèstia?
Preguntar quin futbol t'agrada més ara, és preguntar a qui estimes més al pare o a la mare? Perquè el pare o la mare és el mateix.
Però un germà és el bo. El de la corbata a classe i la gomina. Sempre atent a primera fila i amb la corona de bon àngel. El gendre ideal de totes les fadrines de Catalunya. L'altre és el barroer, el dels pantalons esparracats, el xiclet i el porro, el de la taula del darrere, el passota. Un autèntic JR o Salvador Borés de torn. Però els dos treuen 10 als exàmens.
Que qui vol el soci i aficionat blaugrana? No ho sé. Jo sé el que vull jo. Guanyar. Guanyar partits i guanyar rivals, a l'etern i a la resta. I si a sobre és amb bon joc millor. Jo sóc romàntic i el guardiolisme és el meu amor platònic però ja fa temps que m'he conformat amb el heavy metal del miner asturià.
Potser ens hem acostumat massa al caviar del profeta holandès massa anys i se'ns fa estrany menjar ara l'arengada. Passar de Mozart a AC/DC. Del fí estilisme a la regulació d'esforços.
Però és el què hi ha ara. Els temps estan canviant. Però el debat continuarà pels segles dels segles amén. Perquè el resultadisme al Camp Nou no s'estila massa. I molts cops, els mocadors blancs s'han estès més pel joc de l'equip que pel que posés l'enllumenat. Però resulta que la dada hi és. Agradi o no. Pep l'estilista, el bell, el Mozart i Luís Enrique, el barroer, el pantalons esparracats, el d'AC/DC i el de les rodes de premsa complicades porten 28 partits sense perdre. Però el Pep ja no hi és. I Lucho en pot seguir sumant 29, 30, 58 o 74.
Però a qui us estimeu més al pare o a la mare?

Carnaval postRoures

Després que Jaume Roures destapés divendres que ell i Mediapro fossin víctimes d'un cas d'espionatge industrial indagat per Sandro Rosell (a qui titllà de mala persona, en el terme més suau) i que de retruc denunciaria al Barça la pilota va tornar a girar en format Lliga. I és que ni fotent un 7-0 al València podem viure una setmana tranquiŀla.
En fi, que en horari de vermut de diumenge, el Barça va vèncer 0-2 al camp del Llevant en un partit per oblidar. El Madrid va guanyar a Granada. I l'Atlètic va vèncer a l'Eibar, 3-1 i el gol número 100 de Fernando Torres amb la samarreta colchonera. Gol que va trigar 19 jornades de Lliga, una volta sencera en arribar. Avui a Cornellà, Espanyol - R. Societat.
A Segona, derbi català amb empat entre Girona i Nàstic. El Llagostera va perdre al camp de l'Alabès.
En bàsquet, victòria del Barça davant l'Andorra, derrota de la Penya a la pista del CAI i del Manresa davant Gran Canària. I sobretot, fi de la impressionant ratxa del Valencia Ahir a la pista del Baskonia vs caure la primera derrota en 19 partits ACB (18-1). #Respect. A part s'ha celebrat també la Copa de la Reina a Sant Sebastià amb sorprenent triomf del Conquero de Huelva. L'UniGirona va caure a semifinals davant el Perfumerias Avenida de Salamanca.
Ha començat els 6 Nacions de Rugbi amb un duel emotiu: el de la reobertura San Denis, 83 després dels atemptats del novembre a París i que van afectar de ple al recinte. França va derrotar Itàlia.
I de l'oval del rugbi, a l'oval del futbol americà. Els EUA s'han paralitzat aquesta nit per veure la Gran Final de la NFL. La Superbowl de Santa Clara a California han coronat els Denver Broncos de Payton Manning que va guanyar als Carolina Panthers de Cam Newton.
Històrica participació del waterpolo femení català on Sabadell i Mataró es van classificar pels quarts de final de la Copa d'Europa després de superar la lligueta de vuitens celebrada a Lille, a França.
Al mateix cap de setmana on Barça, Vic i Vendrell s'han classificat per a quarts de final de la Lliga europea d'hoquei patins com a segons de grup
Carnaval esportiu al primer cap de setmana de febrer, després d'un nou huracà Jaume Roures.

Busisolutions

Si el món del futbol fos just, Sergio Busquets tindria a casa durs vitrines de trofeus: la dels triomfs coŀlectius i la dels individuals.
Però com que el futbol és una cosa estranya on buscar lògica és tant difícil com buscar una agulla al desert del Sàhara, crec que seguirem reivindicant la grandesa del noi asense premisFixeu-vos en la imatge. És la zona d'influència i les àrees de joc on va participar Busquets en la pallissa del dimecres amb el València a Copa. En condicions normals, un mig centre ocuparia només un dels vèrtex del triangle que confirmaria amb Rauric i Iniesta.

Però Busi està a tot arreu i tot ho va fer bé.
Va fer un partidàs. Un més de tants. L'èxit del Barça que va començar amb Pep Guardiola és l'èxit del fill del porter Carles Busquets, sempre a l'ombra de Zubizarreta al Dream Team. Sergio va començar l'any 2008-2009 a Segona B i el va acabar a Roma aixecant l'orelluda Copa europea. I la seva projecció és meteòrica.
Però com Busi pare, Busi fill és a l'ombra dels premiats Xavi i Iniesta. Busi es mereix alguna cosa més que l'admiració del món i aquest article. Algun reconeixement en forma de trofeu individual per sobre del coŀlectiu. Malgrat que penso que aquests premis a un esport coŀlectiu són estalviables.
Però, només per justícia o per pujar l'ego personal de Sergio Busquets es mereixeria un premi. Perquè l'admiració del cule pel de Badia és palmària i més per exhibicions com dimecres.
Busisolutions 2. La segona part ha millorat l'original.

Confessions d'un culer defectuós

Per més que el 7-0. Per més que l'exhibició de futbol davant d'un València inoperant. Per més piconadora. Per més que el Barça hagués tornat a fer la pressió característica quan està concentrat com ahir. Per més que els Hat Trics de Messi i els 4 de Suarez. Per més que el partit s'hagués sentenciat a la primera part amb el 3-0 i l'expulsió de Mustafi i un altre penal fallat. Per més que el partidàs coŀlectiu, des de la davantera Suarez, Messi, Neymar, passant per Busquets imperial o Iniesta. Per molt que el Barça hagi convertit el partit de tornada amb un tràmit amb excursió a València. Per més que tothom ja té el cap a la final. Per més que no només s'hagi carregat el València sinó només a Neville (i sinó poc li falta). Per més que el València sigui ara com ara un projecte de banda, desconcertant en futbol i en tot. Encara no m'explico el fitxatge de Gary Neville.
Per més que tot això, encara hi ha algun culé que pateix i que no ho veu clar. No veu clar res. Només va amb el puro a tribuna a patir. D'aquí el nom del nou llibre de Sergi Pàmies que sortirà a l'abril i que tinc moltes ganes de llegir. Mentrestant al Camp Nou, ahir, Barça 6 - València 0 en l'anada de les semifinals de Copa del Rei. Cap a la final hi falta gent

Judici a les sensacions

La caverna mediàtica ja té la imatge que buscaven des de ben d'hora al matí d'ahir. Neymar i el seu pare entrant als jutjats de l'Audiència Nacional testificant sobre el traspàs del nano. Avui, veiem la cua i l'anàlisi del tema als diaris. I al vespre, veurem el que el soci i culé vol de veritat. Futbol.
Passo de parlar del tema judicial. Em fa mal de cap i al matí estic més pendent de la cafetera que l'aspirina. Només faltava l'errada de la directiva blaugrana en enviar tard el recurs al TAS pel tema estelades.
Parlem de futbol. Perquè avui hi ha un Barça - València, semis de Copa del Rei anada. Neymar i companyia estan a dos passos de la final de Copa, enmig d'una voràgine de partits que no s'acabarà fins a final de temporada. Fisicament, l'equip ho està notant. Messi, com tot, és la millor mostra. Quan el Petitó no està bé, el Barça no gira rodó. Per sort, el resultadisme és un gran engany a la veritat. Guanyem i per tant, no es fa notar massa. Però es veu. Hi ha alguna cosa que grinyola. O almenys alguna cosa, que fa que el rival li hagi caçat un trumfo al Barça: la pressió. Les dificultats de l'equip últimament venen propiciades perquè hi han trobat un punt feble a la defensa blaugrana que no pot treure en condicions la pilota des del darrere.
I a davant, Messi marca, però Messi està cansat.
I així el Barça arriba a les semis de la Copa dle Rei. Afortunadament, si el Barça està malament (o de baixón) la crisi al València és èpica. Van fotre fora Nuno de Silva per redreçar el rumb del València a la Lliga i assegurar plaça de Copa d'Europa i Gary Neville està lluitant ara perquè els Che's no baixin a Tercera Regional. El descens vertiginós a la capital del Túria és monumental. Els aficionats no aguantaven a Nuno ni aguanten a Neville, genial futbolista, molt més que discutible entrenador i diplomàtic, que a cada roda de premsa, tirant d'humor britànic i de mala llet de tio que està fins els sants "eggs" de tot les converteix en un polvorí que rebenta amb critica a tot el que el critica.
A la gespa, el caos comença per descobrir qui és el capità que ha de dirigir un equip que no se sap a què juga. L'efecte il·lusió amb Neville es va acabar ràpid. Si, són a semis de la Copa del Rei, però és que el camí fins allà ha estat un llit de roses en comparació amb els cocos del Barça. La crítica a Neville no s'apaigava en derrotar a Barakaldo, Granada i Les Palmes. Només faltaria. Avui toca un coco. El gran coco dels cocos. Allà és quan un home se la juga.
Aquest València en crisi, que deixa cadàvers a la llera del Túria pot ser el bàlsam dels mals blaugranes. Al Camp Nou i amb els millors a la gespa, el Barça ho ha d'aprofitar i és un rival ideal com està per posar peu i mig a la final i de pas posar una mica de ciment als peus del tècnic Che.
Aquest Barça - València no serà com ho eren habitualment. Les ferides de guerra són evidents. Si el Barça és capaç de sobreviure a l'oxigen que li manca i supera al València per un mínim de 2-0 estic segur que serà a la final de Copa, perquè haurà donat l'estocada al València de Gary Neville. Serà un judici a les sensacions d'uns i altres. Si amb aquest València, el Barça no pot convertir en tràmit la tornada és que el físic encara passa factura al futbol. D'altra banda, si el València surt viu del Camp Nou, podrà donar aire a Neville, que ara com ara té la sensació de Maria Antonieta abans de morir: de fil de guillotina a la nou del coll. Un Barça recuperat és un chap al cap del tècnic culé que acompanyarà a Nuno a la riba de cadàvers del Túria
Avui a les 21:00, des de les 19:00 a Rac1, semifinals de Copa del Rei, Barça - València

O Pai du Toga

Carta oberta a Perry Mason... o hauria de dir Ouija

Admirat amo de la toga catòdica

Recorro via emissiva web i no Ouija, perquè això ho va fer Tomás Roncero amb Juanito un dia, ho va publicar en portada a l'As i va fallar. (no es pot competir amb el mite èquid colchonero Imperioso per molt Juanito que hi hagi)
Dos afers judicials van marcar la jornad d'ahir, fins que Sant Josep Guardiola va decidir canviar la capital de l'església Guardioliana de Munic a Manchester (En nom del pare, del fill, de l'esperit del 4, Sant Joan Cruyff amén)
Ahir s'hauria fet d'or i avui i les propers dies també. L'haurien d'haver contractat. Tornaria a la palestra popular i es podria folrar les dents d'or.
Els Cotonu al món del bàsquet i Neymar, el seu Pare, el seu pai, els seus coleguis i la mare que els va parir al Barça.
El primer cas és ben senzill. Agafi la pàgina 44 de La Vanguardia i llegeixi. Dos casos de passaports falsos de Guinea Equatorial afecten a dos exACB: Marcus Slaughter i Andy Panko. Per tal que els dos ocupin places de comunitari i deixin lliure la plantilla a un americà/extracomunitari, van fer-se passaport guineà, a saber de quina manera estranya, i se suposa que legal. La cosa, més enllà dels mètodes és que els números del passaport dels dos exjugadors de Madrid i Fuenlabrada tenen els mateixos números. Per tant un dels dos, ergo, els dos són il·legals i l'ACB els va inscriure. Per tant, Slaughter i Panko concorrien en alineació indeguda.
El frau del govern guineà, l'errada de l'ACB per inscriure'ls i la ignorància dels clubs (espero, tot i que del Madrid ja no em crec res) és garrafal i qualsevol jutge amb tres dits de front hauria de fer quelcom. El Barça de bàsquet com a part afectada es personarà en la causa com a part perjudicada en les finals de Copa i Lliga i els molts partits que han jugat i han perdut. Suposo que volen guanyar una Copa als despatxos que a pista no van guanyar. Però si cola, cola. El merder hauria d'estar assegurat i si la justícia fos justa la cosa aniria per llarg. A vere què passa.
Segon cas. Més llarg que 4 temporades de la seva sèrie junta: l'afer Neymar, el què va costar, qui ho va pagar, qui deu, que deu, a qui ho deu. Total, el merder que dura des que l'11 del Barça es va enfundar la samarreta blaugrana i des d'abans i tot. (Per cert, l'afer renovació és un altre tema que tela i que també afecta al pare de la criatura). Els protagonistes, Neymar, futbolista que pobre només marca gols, però que com a part interessada, llei a mà, no li eximeix de culpa (ja veurem quina), el pare, el senyor Neymar Sènior, O Pai du Craque, el Front d'inversió brasiler DIS que tenia o té (ja no ho sé perquè el tema és tant feixuc que m'he perdut) el 40% dels drets del jugador, el Santos l'exequip de Neymar, Sandro Rosell, que va plegar després de destapar-se tot l'afer Neymar, Josep Maria Bartomeu i la mare que els va parit tos plegats per la migranya que em donen per aquest tema.
La cosa és que tots aquests senyors estan a Madrid, arranm de la denúncia de DIS per frau en el contracte de Neymar amb el Barça per veure qui realment ha de pagar què, si s'ha pagat o no. Ahir ja van xerrar Rosell i Bartomeu, que es van estar 7 minuts davant d'un jutge de Madrid per dir el que ja havien dit als Jutjats de Barcelona. 625 KM de viatge i 7 minuts per dir el que ja s'havia dit trobo un viatge inútil per molt entrepà que et paguin per les molèsties. Avui xerra o Pai du craque i el Craque, que el xaval, que no fa pinta de tenir moltes llums, haurà de respondre ves a saber què. Tot ho porta el Pai i el tio només fa gols (de moment encara és legal això)
En fí, senyor Mason, torni d'on estigui, porti els dos casos, guanyi'ls i que torni a girar la pilota, i que Neymar torni a fotre gols, que falta li fa al Barça.
En fi, o Pai du togues televisives, amo dels judicis catòdics. Resto a la seva disposició i si no lleveme preso señorita

Firmat

Un que només entén i toca pilotes

Pep in the City

Carta oberta a Pep Guardiola

Dear Pep

Si, dear. Estimat en anglès. Perquè el teu futur s'escriurà en anglès però es negociarà i el què passi als despatxos es farà en català.
Ens hem llevat al matí amb l'afer Marcus Slaughter que ha destapat Joanjo Pallars a la pàgina 44 de La Vanguardia, on diu que l'exjugador del Madrid de bàsquet té el passaport fals. El passaport que li va expedir Guinea Equatorial per tal que no ocupés plaça d'extracomunitari a l'equip, gràcies a l'acord de Cotonu. El problema és que el número del passaport coincideix amb el que té Andy Panko, ex Fuenlabrada i és clar, també afectat.
Segur que com a tot, i com a persona culta i informada tens opinió.
Però, no vull parlar d'això amb tu. Perquè des del migdia, el protagonista ets tu. El Manchester City ha desvetllat el teu futur, anunciant que Manuel Pellegrini deixarà l'equip al juny perquè l'agafis tu.
Estimat Pep. Somni complert. Te'n vas a la Premier, a Manchester per portar el teu futbol on va néixer el futbol. I ho fas, o faràs al juny, al costat d'aquells que van apostar per a tu al Barça, quan tenies cabell i només experiència al filial. Li deus molt a Txiqui Begiristain, abans secretari tècnic del Barça i ara del City i a Ferran Soriano, mà dreta de Joan Laporta al Barça i ara la mà executora de les ordres del xeic àrab propietari del City. Ells et van donar l'opció d'entrenar al teu Barça i tu vas respondre fent història. I ara et reclamen.
La temptació és gran. No hi ha límits. El teu somni futbolístic pot ser amb qui sigui. De pasta no en falta. Tu demana que els àrabs t'ho donaran.
La propera Copa d'Europa tindrà un candidat absolutament destacat juntament amb qui alci l'orelluda. El teu City.
Tu posa el futbol que ha fet triomfar al Barça i al Bayern. Ells posaran els mitjans.
Objectiu, la Copa d'Europa. El repte és majúscul. Però ja no t'espanta res. El teu difunt cabell ho ha demostrat.
En fi, Pep. Que gaudeixis molt del què et queda a Munic i del què vindrà al City.
Només desitjo que si guanyes la Champions no sigui amb el Barça a la final. Em faria molt mal.

Firmat.

Un nou citizen i un vell Guardiolista

Mitja Lliga a finals de gener

Mitja Lliga passava pel Camp Nou en un cap de setmana d'algunes importants finals al món de l'esport.
El Barça - Atlètic de Madrid començava, amb de nou un Barça adormit com a Màlaga o amb l'Athlètic dimecres. Koke va avançar als colchoneros. Va ser el cru despertador que va entonar el Barça que a partir d'aquí va dominar el partit. Empat de Messi i 2-1 de Suarez abans de la mitja part i de l'esgarrifosa entrada de Felipe Luiz a Messi que no va engegar la pota de Leo a Can Pistraus i a l'astre argentí a la retirada prematura. L'Atlètic desesperat i amb 10. A la segona part però, l'empanada cule va seguir i l'Atlètic no empata perquè el porter Bravo va estar sensacional. Godin, inexplicablement va fer quedar l'Atlètic amb 10 amb una altra estracanada al genoll a Suarez que si l'uruguaià no salta se l'emporta per davant.
La Lliga va quedar ben encarada, no sentenciada, però ben encarada pel Barça.
L'endemà, el Madrid rebia l'Espanyol al Bernabeu on l'apallissava 0-6
A Segona, el Girona va fer taules a Sòria, el Llagostera va empatar amb el Lugo i el Nàstic va guanyar al Tenerife
En bàsquet, victòria del Barça a pista d'Obradoiro, de la Penya amb l'Estudiantes en el duel de planters i derrota del Manresa amb el Madrid
Final de l'Open d'Austràlia de tennis, el primer Grand Slam de la temporada. Triomf de Novak Djokovic superant a Andy Murray en homes i sorpresa en dones. L'alemanya Angelique Kerbee derrotava a la número 1 del món Serena Williams. Des d'Steffi Graff al 1994 que cap teutona vencia a Austràlia.
Final, també de l'Europeu de Polònia d'handbol que ha erigit a la selecció alemanya com a campiona, després de derrotar/humiliar a l'espanyola
No final, però mitja Lliga, en un cap de setmana de finals, a finals de gener.