L’etiqueta #SitaphaVerdinegre es va colar entre una de les més comentades a Twitter ahir.
Ja feia dies que els rumors d’una possible marxa de Sitapha Savané del Joventut corrien com la pólvora a Badalona. En l’instant que aquest rumor va ser notícia, l’aficionat verdinegre es va movilitzar a la desesperada per fer que Taphy es quedés o almenys sentís el calor d’una afició, la de la Penya, que se l’estima molt.
No tant sols pel bàsquet sinó per com és el personatge, la implicació en la societat, la seva manera de pensar i la seva manera de ser i de fer.
Ja ho vam comentar al seu dia. Sitapha Savané és un esportista lluny de la mitjana de la resta. Un personatge culte i que es fa escoltar i que les seves converses poden anar més enllà del bàsquet.
No tingueu dubtes que si li pregunteu a Savané quin és el llibre que està llegint NO diria “Ninguno” com va fer el seu dia el futbolista Fernando Hierro en una entrevista a El País, durant el Mundial del 94. Sinó és que aquest “Ninguno” és l’inici d’una triologia d’Haruki Murakami.
Savané serà recordat per sempre al món del bàsquet espanyol, a Canàries, la seva casa a Espanya, després del seu Senegal natal, on tornarà per acabar la seva carrera i on s’hi va estar 8 anys, i Badalona.
El Bressol del bàsquet va tenir l’honor durant 3 anys de gaudir del bàsquet del pivot senegalès, veterà el 2012 i millorat el 2015. Com el bon vi Savané ha millorat exponencialment la xifra dels seus números. Però el millor de Taphi és la implicació i el compromís del jugador i la persona.
El senegalès es deixa la pell sota la pintura cada partit. Això agrada a Badalona. Però del que s’ha de destacar de Taphi és el compromís, la implicació i la integració a la societat catalana, molt més enllà que entengui, parli i escrigui tuits en la nostra llengua. No és postureig. Us ho assegurem.
Com tampoc és postureig que digués a una entrevista a El Món a Rac1 amb Jordi Basté que ell estava a favor del 9-N i que simpatitza amb les tesis de Podemos.
No exagero quan penso que Sitapha Savané és l’estranger que més petja i record deixaran a Badalona. Més enllà de recordar-lo per una estadística.
Savané no és Frank Costello, el primer estranger de la història verdinegre. No és ni Joe Galvin ni Corney Thompson, herois immortals que amb un bàsquet van portar a la glòria a la Penya.
Savané és la revolució de Moka Slavnic, la genialitat de Reggie Johnson, l’espectacle de Mike Smith. Taphi és l’experiència, la bonhomia i el carisma. És molt més que un número i el rècord de taps.
No sé si penjar la samarreta de Savané a dalt del Palau Olímpic al costat de Margall, Jofresa o Villacampa seria exagerat (beneït debat que obro), però es mereix estar per sempre al cor i al record del seguidor de la Penya.
Savané torna a casa, a Canàries on es va fer més que un nom i on no hi hauria d’haver debat sobre l’us de la samarreta després que es retiri. El recent estrenat nou Pavelló del Gran Canària ha de tenir al seu sostre espai per penjar la samarreta quan Taphi vulgui plegar del bàsquet. Torna a casa per retirar-se. Però no ho vol fer de qualsevol manera. No és l’estil Taphi. Ell deixarà el bàsquet, seguint-se sentint-se útil i fent feliç a la gent. A Canàries vol deixar herència passant-s’ho bé i sent feliç.
Taphi marxa agraït de Badalona i arriba a Canàries agraït. Ningú amb dos dits de seny pot estar emprenyat amb Savané, per la decisió que ha pres i com ho ha fet. Trist, segurament, perquè no volia que passés. Fins aquí comprensible. Una altra cosa més extrema és no entendre el personatge.
Savané no és Figo. Així de clar.
Taphi marxa en un altre estiu on la Penya s’haurà de renovar perquè està en quadre amb la marxa d’Àlex Suarez al Madrid via cessió al Bilbo o Clevin Hannah a Bilbao, a seques. Antítesi econòmica del Barça que fitxa a mansalva (beneïts diners)
Sobre Taphi. Res més. Agraír-li els serveis prestats a Badalona, bon retorn a Canàries i que si troba el llibre “Ninguno” que ens el faci arribar.
Que t’acaronin els estels company.
Gràcies Sitapha. Merci Savané