Felipe Crackcedo

Estimats pericos esteu de moda. Igual que el Barça i el PostAnoeta, a l'Espanyol passa tres quarts del mateix. Bufen vents de canvi a Cornellà i no em refereixo a les fortes ventades que bufen aquests dies a Catalunya.
Classificats per semifinals de la Copa del Rei després d'uns vuitens èpics amb el València i de saber patir com vedells a Sevilla, a la Lliga encadena una gran ratxa victoriosa que fa que cada cop menys mirin al descens i mirin cap a dalt.
L'Espanyol viu un moment dolç. I bona culpa la té Felipe Caicedo. A la bona comunió a la gespa amb un gran Sergio Garcia, s'erigeix imperial el golejador, el 9 de referència ara com ara, Felipe Caicedo. L'equatorià portava fins ahir 5 partits seguits marcant, a més gols decisius que comporten victòries vitals entre Lliga i Copa.
Cornellà és una pinya. L'equip juga bé, l'entrenador, Sergio Gonzalez després d'un inici dubitatiu ha tocat la tecla precisa. L'Espanyol mola. Continua el tabú a anomenar la paraula Europa, però l'afició s'ho passa bé. Potser Cornellà no s'omple, però és que els horaris dels partits no ajuden i el fred allà tampoc.
Pericos, gaudiu del moment, perquè ja sabeu que l'alegria a casa del pobre dura ben poc. Així que Carpe Diem i a endavant. Diumenge també toca el Sevilla però aquest cop en Lliga. L'Espanyol està de moda i bona part gràcies a Felipe Caicedo, o millor dit Felipe Crackcedo

Sortint vius de l'infern

L'entrada a l'infern del Calderón del Barça no va ser ni molt menys agradable. Al minut 1, primera jugada al servei inicial i gol de Torres. Dodotis culers.
Però només al seguidor patidor perquè els jugadors van ser amo i senyors a l'avern del Calderón. En 8 minuts empatà gràcies a O Rei Neymar.
Amb fortalesa mental l'heroi cule s'endinsa a l'infern fins que Gil Manzano, l'àrbitre fent de barquer Caront fa pagar un preu molt injust al Barça per l'estança. Penal injust en contra i 2-1.
En aquest instant, el Barça mata Satanàs, Llucifer i el Pere Botero d'una tacada amb un increïble festival al contraatac que es tradueix amb el 2-2 en pròpia de Miranda i el 2-3 de Neymar. Tot això en tant sols una primera part de festival. De DVDteca. Increïble el mestratge del Barça al contraatac davant la millor defensa d'Europa i al seu camp. Amb tot venut i més amb l'Atlètic en 10 homes per expulsió de Gabi a la mitja part al túnel de vestidors, la segona part és un tràmit per sortir triomfants i vius de l'infern del Calderón, coronats amb llorer, amb cops per tot arreu per la impotència d'un Atlètic que acabarà amb 9 homes i amb el bitllet a semis de la Copa del Rei
En el millor partit de la temporada, amb un onze consolidat, i amb la crisi d'Anoeta superada, i d'això en fa només 3 setmanes, Atlètic 2 - Barça 3.
De l'infern al cel

L'Infern del Calderón

Desitjant que l'infern només sigui pel gran ambient pacífic de la grada, amb l'afició animant als seus i res més, el Calderón avui serà un infern contra els jugadors del Barça. Avui, a les 21:00 del vespre, des de les 19:00 a Rac1, el Barça entrarà a l'infern. Els àngels blaugraes s'entraran a l'avern d'uns dimonis disposats a remuntar l'1-0 en contra del Camp Nou.
Un renascut Barça de les cendres on fins i tot torna a regnar la Pau Social després del desastre d'Anoeta s'enfrontarà a la millor defensa del continent europeu per tal de passar a les semis de la Copa del Rei. Tothom és feliç. A la llotja, el President Josep Maria Bartomeu s'ha tret les puces que l'emprenyaven i fins i tot apaga el foc amb aigua, cosa rara al barcelonisme, acostumats a tenir descompte amb l'alcohol de cremar. Ahir en una entrevista a Can Basté va dir que li fa nosa Qatar, que està content i que ara només es parla de futbol. Doncs això, tothom avui tothom centrat en el futbol. Inclosos Jordi Roura, nou director tècnic del futbol base i Ariedo Braida, l'italià arquitecte del millor Milan dels finals dels 80 i inicis dels 90, nou membre de la Comissió Tècnica que amb Carles Rexach i els directius Jordi Mestre i Javier Bordas que han de substituir a Andoni Zubizarreta.

El repte és majúscil, fins i tot en una competició que necessita una revisió naftalínica de format. Ara que hi hem arribat, perquè no guanyar-la. I el rival és dels grans. L'Allètic de Madrid del Cholo Simeone, i amb l'afició més fidel, antitesi del senyor del puro de la tribuna del Camp Nou.

El millor Barça de la temporada amb uns grans Messi i Neymar i amb un Luís Suarez que es vol de nou reïvindicar té davant una autèntica muralla defensiva que reparteiz a gust i quan córre també és latel.
Caldrà també el millor Ter Stegen, la millor herència del difunt Zubizarreta. Ho haurà de parar tot i passar del què hi hagi fora del terreny de joc, que no serà favorable.
L'infern del Calderón està preparat per rostir al Barça. No sé si amb Zeus al costat o donant pel sac. Però com a les tragèdies gregues, l'heroi culé haurà de sortor viu de l'avern del Manzanares, i el seu Ca Cerber Imperioso vigilant si vol seguir viu a la Copa del Rei.
L'espectacle està aseegurat

Una història de germans que fan història

Heus aquí la història triomfant dels germans Gasol.
El Pau, el gran, després de triomfar a Barcelona, decideix fer un pas endavant i jugar a l'NBA, en un històric moviment que significa una obertura total a l'entrada d'europeus a una Lliga, elitista on els de l'altra banda del gran bassal, com a molt ho veiem "Cerca de las Estrellas" que diria el mític Ramon Trecet.
El Pau marxa a Memphis, una franquícia mediocre on es converteix en ídol. Marxa a la gran franquícia dels Lakers a Los Angeles on fa gran parella amb Kobe Bryiant per guanyar 2 anells de l'NBA. Els Lakers entren en crisi i Pau Gasol diu que està fart del glamour de Hollywood i que marxa a Illinois, a Chicago, pàtria freda de Barack Obama i on l'ombra de Michael Jordan és i serà eternament llarga. Allà, el Pau és EL, líder en majúscules. I és allà on aconsegueix un històric rècord d'anotació que no es veia des de les èpoques del 23 llegendari. Davant Sacramento, 46 punts. Evidentment el 2015 jugarà l'All Star com ja havia fet anteriorment.
El Pau té un germà petit, el Marc, que va acompanyar al Pau, com tota la família de fet, a Memphis, en la primera etapa a l'NBA, del germà gran. Torna a Catalunya on jugarà amb el Barça, els pocs minuts que no estarà assegut a la banqueta del Palau, per obra i gràcia de Dusko Ivanovic que no va veure el seu potencia. No com a Girona, on amb l'efecte Akasvayu fitxa a un equipàs que fa les delícies de Fontajau amb Svetislav Pesic a la banqueta, i on ell fa de pivot. Poc durarà el petit dels Gasol a Catalunya. Marxarà a Memphis, com son germà, una franquícia que continuarà sent mediocre, però que amb el lideratge del Marc fa que assoleixi els Play Off en més d'una ocasió.
Aquest any, el Marc aconsegueix fer que Memphis sigui líder de conferència. Evidentment serà a l'All Star de Nova York aquest 2015.
La història dels germans. Aquesta mena de pel·lícula de Hollywood que podria firmar Woodyy Allen com a reflex del somni americà té un clímax històric a Amèrica i a Catalunya, la pàtria dels Gasol.
En Pau, a l'Est, i en Marc a l'Oest seran titulars i, per tant, rivals, a l'All Star de Nova York del 2015. Els ameicans, genis del marqueting i la llagrimeta ja han fet que tothom es fixi en el salt inicial dels dos germans i rivals que encara no s'ha fet, però que ja s'ha garantit que es farà, en l'inici del Partit de les Estrelles.
Els Gasol no són els únics germans que han jugat a l'NBA. Però si que han tingut més repercució per la seva vàlua i la importància als seus equips. Dominique Wilkins era el crac d'Atlanta, però el seu germà Gerald no va passar d'un discret rodamón a Nova York, Cleveland o Orlando que gairebé ningú recorda.
Gasol&Gasol, Pau&Marc, els Dalton de l'NBA, que deuen el seu èxit, al seu bàsquet i al seu entorn que va entendre que si els seus fills volien complir el somni, havien de deixar-ho tot a Catalunya i acompanyar-los allà. L'entorn i l'adaptació dels Gasol al voltant també, de la família, en els primers moments va ser clau. Segur.
Doncs ambdós al cap de setmana de Sant Valentí (casualitat no és segur, el dòlar és el dòlar), en directe a Rac1, els germans Gasol faran història. Dos germans, titulars al summum de l'NBA, l'All Star Game. Que Woody Allen prepari ja el guió de la pel·li, basada en el somni americà. Si el venedor de cacahuets, Jimmy Carter, va ser President dels EUA, tot és possible a la terra de les oportunitats.
Pau Gasol. Marc Gasol. Una història de germans (a la catalana i a l'americana) que fan història (a la catalana i a l'americana).

Entre Copes

Curiós aquest cap de setmana on a part d'estar pendents de les trascendentals eleccions gregues, la Lliga queda en un segon pla, entremig dels quarts de final de la Copa del Rei. Tant Barça com Espanyol estan més pendents del què passarà la setmana que ve que el que van fer aquest cap de setmana de Lliga. I és que ambdós equips catalans parteixen amb avantatge per passar a les semis i perquè no somiar amb una final catalana de la competició del KO.
Abans que arribi això hauran de passar moltes coses, i deixar enrere els caps de setmana precedents, com aquest.
El Barça va tornar a visitar Elx, aquest cop en Lliga on va fer un festival a la segona part per derrotar als alacantins per 0-6. L'Espanyol per la seva banda, amb un Felipe Caicedo en estat de gràcia es va desfer de l'Almeria a Cornellà, abans d'afrontar la tornada dels quarts a l'infern del Sánchez Pizjuán amb el Sevilla; el Madrid, centrat en Champions i Lliga, ja que va quedar out de la Copa va guanyar a Còrdova, a l'últim minut, de penal, i amb el Pilota d'Or Cristiano Ronaldo expulsat per desquiciar-se i fotre una puntada de peu a un contrari. Valors. I l'Atlètic, més pendent de la remuntada que vol fer dimecres que del partit del cap de setmana va derrotar al Rayo al derbi madrileny al Calderón.
A Segona, derrota del Barça B amb l'Osasuna; victòria del Girona a Santander; empat del Llagostera amb Les Palmes i del Sabadell al camp del Betis.
A l'ACB, encara amb el ressò del sorteig de la Copa del Rei, la Penya inicià la segona volta amb victòria davant el CAI Saragossa, en. El Barça, que divendres derrotar l'Estrella Roja de Belgrad a l'Eurolliga, va caure a la pista del Baskonia i baixa a la cinquena plaça de la classificació. El Manresa va guanyar a l'Obradoiro i surt del descens; i  l'Andorra va a l'Unicaja. Per cert, ja sabeu que la gran notícia al món del bàsquet és que els dos germans Gasol, seran titulars, el 15 de febrer, al gran partit de l'All Star de Nova York. És la primera vegada a la història que dos germans seran titulars a un All Star i a més enfrontant-se entre si (Pau a l'Est i Marc a l'Oest). Un èxit històric del bàsquet català. (en parlarem)
Al Mundial de Qatar d'handbol, ja estem als vuitens de final amb tots els favorits encara en competició.
A Austràlia la calor ha condicionat la primera setmana de competició a l'Open de tennis, el primer Grand Alam de la temporada, que ha provocat marejos i molts problemes als tennistes. De moment la gran sorpresa és l'eliminació del suís Roger Federer que va caure davant l'italià Andrea Seppi a tercera ronda.
I així hem viscut aquest cap de setmana de transició, d'entre Copes, pensant més en la tornada de la Copa del Rei de la setmana que comença.

Què vol el Qatar?

Mireu això extret directament de la wikipèdia

Nº	Nombre	Posición	Nacimiento	Altura	Peso	Partidos	Goles	Club
1	Zarko Markovic	Lateral derecho	01.06.1986	2,00m	94kg			El Jaish SC
4	Hassan Mabrouk	Lateral izquierdo	29.07.1982	1,93m	99kg			El Jaish SC
7	Bertrand Roine	Lateral izquierdo	17.02.1981	1,98m	99kg			Al Ahli
9	Rafael Capote	Lateral izquierdo	05.10.1987	1,98m	106kg			El Jaish SC
10	Abdulla Al-Karbi	Extremo derecho	10.06.1990	1,77m	74kg			Al Sadd
11	Abdulrazzaq Murad	Extremo izquierdo	29.06.1990	1,86m	77kg			Al-Gharafa
12	Danijel Saric	Portero	27.06.1977	1,94m	93kg			FC Barcelona
13	Eldar Memisevic	Extremo derecho	21.06.1992	1,78m	77kg			El Jaish SC
16	Goran Stojanovic	Portero	24.02.1977	1,91m	90kg			El Jaish SC
19	Borja Vidal Fernández	Pivote	25.01.1981	2,06m	120kg			Al Qiyada
25	Kamalaldin Mallash	Central	01.01.1982	1,80m	80kg			El Jaish SC
41	Youssef Benali	Pivote	28.05.1987	1,93m	100kg			Lakhwiya
66	Hamad Madadi	Extremo izquierdo	07.07.1988	1,78m	81kg			Lakhwiya
77	Hadi Hamdoon	Extremo derecho	05.02.1992	1,83m	82kg			El Jaish SC
86	Mahmoud Hassab Alla	Extremo izquierdo	22.11.1986	1,82m	80kg			Al Sadd
94	Ameen Zakkar	Lateral izquierdo	15.06.1994	1,95m	100kg			Al Rayyan

I el seleccionador Valero Rivera. Però això ja és més habitual que algú estrenger dirigeixi un combinat nacional que no és el del seu país. No és cap All Star de l'handbol mundial. És la plantilla de la selecció del Qatar que participa al Mundial que organitza ara allà. El 50% de la plantilla són nacionalitzats, que fins i tot com ahir Saric canta l'himne del Qatar, renegant del seus orígens serbis.
No és només en l'handbol. També ha nacionalitzat futimer d'atletes perquè corressin sota la bandera del Qatar, fins i tot renunciant el seu nom real. El plusmarquista mundial dels 3.000 metres, Saif Saaeed Shaheen en realitat és etíop i es diu Stephen Cherono.
Per què el Qatar fa tot això? Per què a una dictadura li interessa nacionalitza esportistes campions del món? Per notorietat. No esportiva, ni social. A través del seu poder econòmic i de la influència al món esportiu vol penetrar dins les societats occidentals. La pela és la peal i no només a Catalunya
I no cal parlar d'handbol o atletisme. Quans xeics àrabs han comprat equips de futbol a Anglaterra o Espanya? Perquè el PSG és amo d'un qatarià, el mateix que va tacar als eu dia la samarreta del Barça amb el Qatar Airways?
2019, Mundial d'Atletisme a Qatar. 2022. Mundial de futbol a Qatar tot i estar a temperatures properes al rostiment d'un pollastre a l'ast. Proves del Mundial de F1 i de motociclisme.
No és nou. Ja fa temps que passa. I crec que ho hem assumiti com a normal, quan no ho hauria de ser. No ho oblidem que Qatar o Bahrein són DICTADURES. I no només és esport.
És igual, la pasta mou el món i és igual l'orígen i el retorn. Què volen aquesta gent? No ho sé, però segur que no serà res de bo.

El conill madrileny i el Penal d'Or

Si es pogués portar del bàsquet al futbol, la famosa tàctica del Conill del malaurat Manel Comas, el que va fer ahir l'Atlètic de Madrid amb el Barça al Camp Nou va ser un gran exemple.
Els colchoneros van deixar que fos el Barça que dominés els primers minuts dels 180 que durarà si no hi ha pròrroga, els quarts de final de la Copa del Rei. El Barça dominava però no materialitzava les ocasions que tenia ja que generava perill però mossegava poc.
A poc a poc, els madrilenys sense que ens adonéssim va agafar la batuta i va començar a rondar la porteria de Marc-André Ter Stegen. No va ser fins un xut de Godín que va aturar esplèndidament el porter blaugrana.
El Barça va espavilar i va tornar a agafar el control del partit. Amb de nou un Messi estelar, el conill madrileny va tornar a la cova. Però estava esporuguit i ja no va tornar a sortir, resguardant-se per mantenir un 0-0, que hauria sigut un gran resultat.
Però, un xut de falta de Messi al final del partit va ser un avís previ del què es veuria, més tard.
Sergio Busquets provoca amb més pa que formatge un penal que després que aturés el porter colchonero Oblak, Messi aprofita el refús per anotar l'1-0 salvador que fa encarar molt bé la tornada al Calderón una eliminatòria que no està ni molt menys acabada i que l'afició del Manzanares la farà infernal. Però, amb tot l'infern 'rojiblanco' que volgueu el primer avantatge a la tornada serà blaugrana i amb 1-0.
Doncs això a l'anada dels quarts de la Copa del Rei, un resultat per la mínima gràcies a un penal salvador i davant de la Tàctica del Conill Madrileny. Que Déu tingui a la glòria el geni de Manel Comas, l'inventor del Conill

Final anticipada o Vendetta?

El senyor Jaume Descals i Santmartí, el soci número 1 del Barcelona, no podrà veure avui l'anada dels quarts de final de la Copa del Rei entre el seu Barça, del qual era soci des de l'any 1927, i l'Atlètic de Madrid. Ahir el senyor Descals va passar a millor vida, i si veu el partit ho farà a la llotja VIP del cel al costat de Joan Gamper.
Per la resta de mortals que restem a la Terra (almenys en el moment de redactar aquets artícle) veurem un partit que es presenta com una final anticipada de la competició del KO. El fet que a la banda de Barça i Atlètic tinguéssim el Madrid i que entre colchoneros i blaugranes es jugaran el pas a les semis, i que a l'altra banda, trobem el carro del peix, amb tots els respectes per Sevilla o Espanyol, costa de creure que entre aquets Bara- Atlètic de Madrid srti el finalista de l'edició d'enguany de la Copa del Rei.
Serà un partit amb regust de venjança per part dels madrilenys. Encara cou el 3-1 en Lliga de fa 10 dies, i on es va veure el què pot ser la cau de volta de la temporada de Luís Enrique. I és que a partir d'aquell moment el joc del Barça ha assolit un altíssim nivell, amb un joc espectacular i amb un Messi excels. Potser és que per primer cop el tècnic asturià va repetir la mateixa alineació del dia de l'Atlètic, el dia del Dépor? Sembla que ha deixat la competència ferotge per poso els millors al camp i em deixo de rucades?
No ho sabem, però excepte el caràcter esquerp de porter de discoteca de lucho a les rodes de premsa, a la gespa les coses s'han calmat. Ergo, a la llotja també. Ara no hi ha pressa. Hi haurà eleccions. I si es guanya algun títol Bartomeu s'apuntarà el tanto electoral.
Doncs si senyor. Vendetta. És els ànims en què afrontarà Diego Pablo Simeone l'enfrontament d'aquesta nit del seu Atleti al Camp Nou. Sap que ell tindrà el factor tornada i un Calderón calent a favor. Però fa massa poc va rebre un correctiu important. Una de les millors defenses deñ continent europeu va rebre tres gols. I no és atenuant que fos el Barça que li va fer trontollar aquest títol honorífic que tots li posem.
Sigui en format Vendetta o en format Final anticipada, un Barça - Atlètic de Madrid sempre és apassionant. I demà a les 22:00, des de les 19:00 a Rac1, així serà. I per fí la Copa del Rei agafarà pel Barça l'interès d'una competició amb format caduc i horaris indescents.
Espero que el disfruteu. Com segur que ho farà des del cel blaugrana el senyor Descals

Temps era temps

Joventut - Gran Canària; Barcelona - València; Unicaja - Bilbao i; Madrid - CAI Saragoosa. Aquest són els emparellaments de la Copa del Rei Canàries 2015. Per molt que Jordi Villacampa digués que era el rival que voldria, crec que ni ell mateix s'ho creu. De fet ni a Salva Maldonado, el tècnic, ni Sitapha Savané, llegenda a Canàries i ferma promesa a erigir una estàtua als voltants de l'Olímpic de Badalona, tampoc els hi fa gràcia jugar a casa l'amfitrió i el seu ex equip. La Copa és imprevisible, però l'amfitrió sempre té un plus més i més jugant a Canàries, pista complicadíssima on guanyar hauria de ser com el rugbi amb el bonus ofensiu i donar-te un punt de més, pels mèrits que té fer-ho. Aquest és el present més immediat i el que veurem a partir del 19 de febrer a les Illes Afortunades, amb la Penya cap de sèrie.
Però tirem la vista enrere un momentet per compendre la magnítud de la tragèdia. Aquesta bonica tragèdia, és clar. La temporada 2008-2009 és l'històrica primera temporada del Barça de Pep Guardiola, amb el triplet culminat amb la Copa d'Europa de Roma; Jenson Button guanya el Campionat de F1 amb el BGP001 i l'intractable Brawn GP. Com intractable es mostrava Il Dottore Valentino Rossi al Mundial de Motos a cavall de la seva Yamaha i el mític 46. Curiosament, aquell 2009 Rafael Nadal, Monsieur Roland Garros, no guanyava l'Obert de França . Ho feia el suís Roger Federer. Nadal es consola amb l'Open d'Austràlia, el primer de la seva carrera. El Reus guanya al Vic la final de la Lliga Europea d'hoquei a la final de Bassano a Itàlia. I el Barça guanya la seva desena Lliga ACB al TAU Vitòria per un global de 3 a 1
I és aquesta temporada 2008-2009, que la Penya es classifica per la Copa del Rei  com cap de sèrie. Com aquest any. Ho fa en quarta posició, després de tancar la primera volta en derrotar al Múrcia a casa per 86-70.
La Penya, oficialment amb DKV com a patrocinador, comptava en aquella plantilla, amb Ricky Rubio, en el seu últim any, Luka Bogdanovic, Henk Norel, Pere Tomas, Ferran Laviña.... i Demond Mallet, l'únic membre plantilla actual de la Penya que jugà aquella Copa del Rei, amb el Joventut de cap de sèrie. A la banqueta Sito Alonso.
Del 19 al 22 de febrer de 2009, com aquest any, la Penya disputaria la Copa de Madrid 2009. I s'enfrontaria a l'amfitrió Estudiantes als quarts de final (com aquest 2015 amb el Gran Canària). En aquell partit, la Penya va caure davant l'Estudiantes d'un verdinegre il·lustre: Petar, President, Popovic. Aquella edició de la Copa Madrid 2009, la guanyaria el TAU, que succeiria al palmarès al Joventut, campió en la mítica Copa Vitòria 2008, que ens va deixar el "Maite Zaitut" com a nou himne oficiós del conjunt verdinegre.
Seguint aquesta comparativa històrica, si bé aquella Copa del Rei Madrid 2009, no ens porta massa bones sensacions, la relació Penya-Copa-Canàries és molt més positiva.
A Canàries s'hi han disputat dues edicions de la Copa del Rei, en format ACB. Sempre hi va ser present la Penya i sempre va arribar a la final..
L'any 1987, la Copa es disputava a Tenerife. La Penya d'Alfred Julbe, amb Villacampa, (com a jugador), Rafa Jofresa, Andrés Jimenez, José Montero o la parella americana, Mike Schultz - Regie Johnson, es desfeia a quarts de l'amfitrió (com esperem que passi aquest any) , el Cajacanarias, (atenció amants del vintage). A semis es defeia del Bilbo (el CajaBilbao) i a la final queia amb el Barça per 110-102 (verdinegres i blaugranes es podrien trobar aquest any també a la final)
Les Palmes de Gran Canària. Febrer de 1990. La Penya, que estava a les baceroles de la llegenda que culminaria a Tel-Aviv 94 i la Copa d'Europa, dirigida per Herb Brown (que posteriorment seria destituït i substiuït per Pedro Martínez) i amb gent com Villacampa, Morales, Montero, Jofresa, Lemon Lampley o Regie Johnson, derrotà al Breogán de Lugo a quarts, a l'IFA Granollers, equip fusionat aquella temporada amb la secció de bàsquet de l'Espanyol, a les semis, i perdria a la final amb el CAI SAragossa. Alguns verdinegres se li tallen la digestió en recordar els 44 punts que va anotar el gran Mike Davis en aquella final.
Comparatives i vintage a banda, aquesta Penya 2014-2015 torna a la Copa del Rei com a cap de sèrie 6 anys després, i amb Demond Mallet, que com fa 6 anys és un dels líders del Joventut. I la Penya, torna a Canàries per jugar la Copa, com el 87 i el 90 i perquè no somiar amb una altra final i guanyar-la. Ja tocaria.
Temps era temps el passat era gloriós. I sembla que la Penya vol tornar a ser gran. Ens veiem a les Illes Afortunades per la Copa. Les Illes Afortunades i de nou Verdinegres. Sort Penya

Punt i Coma. Campions al desert

El desert ha estat protagonista aquest cap de setmana: al Qatar, per l'inici del Mundial d'handbol, i a l'Argentina pel final del Dakar.
La selecció espanyola, amb majoria de catalans, defensa el títol aconseguit al Palau Sant Jordi de Barcelona fa 2 anys. Va debutar amb victòria davant Bielorússia en aquest Mundial d'handbol, on la selecció qatariana, tot farcida de nacionalitzats és entrenada pel seleccionador campió del món fa dos anys, Valero Rivera. que des que va deixar l'espanyola s'ha posat al capdavant de la Federació del Qatar, a nivell tècnic, per donar un impuls a l'handbol d'aquell país (o això és el que ens van dir)
I a l'Argentina, Marc Coma es va erigir com a Rei del Desert en guanyar el seu segon Dakar consecutiu (5è de la seva carrera) en categoria de motos. Coma, salva honrosament, un Dakar per oblidar pels pilots catalans. Jordi Viladoms, Joan Pedrero en motos o Nani Roma en cotxes (tot i l'intent per seguir) estan a casa abans d'hora. Menció a part per Laia Sanz que s'ha tornat a superar. La rider de Corbera va acabar novena fent el seu millor Dakar. En cotxes victòria del qatarià Nasser Al Attiyah
Desert a banda, el cap de setmana, fred i plujós, ens deixa la victòria del Barça al camp del Deportivo de La Corunya, de l'Espanyol a casa, amb el Celta, del Madrid a Getafe i de l'Atlètic a Granada, just abans que blaugranes i colchoneros s'enfrontin a partir de dimecres als quarts de final de la Copa del Rei.
A Segona, el Barça B va guanyar al Recreativo; el Llagostera va derrotar el Valladolid, el Girona va guanyar a Lugo i el Sabadell va empatar al Sadar de Pamplona, l'estadi d'Osasuna.

En futbol internacional, ha començat al Marroc la Copa d'Àfrica
I en l'ACB de bàsquet, el Barça va gua al derbi a casa de l'Andorra, en la reedició de la final de la Lliga Catalana. La Penya va derrotar al Sevilla i ja és cap de sèrie de la Copa del Rei de Canàries. El Manresa va caure a casa davant del Madrid.
Punt i Coma. Un altre cop, el desert és seu. Del Tuareg d'Avià. Marc Coma, gran protagonista del cap de setmana esportiu.

L'esperit autèntic

Doncs els de l'As o es van equivocar de Juanito o la portada del diari amb la ouija de tòtems de les penyes madridistes com Toñín el Torero o Nabil de "Capa y montera" és una de les farses més descomunals de la història del periodisme.
En 55 segons, els que va trigar Fernando Torres en marcar el 0-1 és va desmuntar el xiringuito (o en el cas de Roncero el Chiringuito) de l'As.
Sergio Ramos va empatar el partit a 1.
Com a l'inici del partit, just va xiular l'àrbitre, un altre cop Torres, que va fer valer la fama de ser un malson pel Madrid, va marcar l'1-2. Cristiano Ronaldo va fer el 2-2 final.
Però el fet ja estava consumat. El R. Madrid eliminat de la Copa del Rei.
L'Atlètic serà el rival del Barça, que ahir va derrotar 0-4 a l'Elx a la tornada de vuitens, amb el primer gol de Mathieu amb la samarreta blaugrana (un esplèndid gol de falta per cert) als quarts de final, a partir de dimecres que ve.
Ni estava allà, ni era Juanito, ni es remuntà, ni 3-0. L'autèntic esperit que ahir va aparèixer al Bernabeu va ser el de la foto: el mite èquid Imperioso.
Arri arri tatanet, el Madrid a casa, i Roncero encara és subdirector de l'As tot i el ridícul de la ouija. En fi. D'on no n'hi ha, no en raja.

PostData: Derrota del Barça de bàsquet a la pista del Macabbi de Tel Aviv, en la tercera jornada del Top16 de l'Eurolliga

L'important passarà a les 20:00

No us enganyaré. Amb un 5-0 de l'anada, jugant a les 22:00 i sent Copa del Rei, l'Elx - Barça no té cap tipús de gràcia ni interès.
Si el culer, avui, se sentarà al sofà amb la cervesa a la mà, és per veure el derbi madrileny al Bernabeu entre el R. Madrid i l'Atlètic. Entre aquests dos, sortirà el rival del Barça als quarts de final d'una competició, que no em cansaré mai de dir que si es fes a un sol partit, guanyaria em gràcia i interès. Però com que mana le tele i no el futbol, així anem.
Amb un 2-0 a favor dels colchoneros de l'anada, sembla que l'Atlètic ho té molt bé per classificar-se pels quarts. Però si hi haun equip especialista en amargar la festa i més al seu etern rival ciutadà és el Realísmo.
Als aficionats de l'Atlètic encara els hi cou, el gol de Sergio Ramos, a la final de la Champions de Lisboa a l'últim segon de partit que va forçar la pròrroga i el desmoronament del conjunt de Simeone. No s'ha de refiar en absolut del 2-0 de l'anada, per molt que sembla que per fi el Pupisme inherent a la pell dels del Manzanares ha quedat al traster per quan vinguin vaques magres. Anar al Bernabeu ja no és sinònim de perdre. Es guanya. I de fet s'ha guanyat. Imperioso ja va fer la seva feina.
Però, en aquesta ocasió l'Atlètic haurà de lluitar amb un Bernabeu, reconvertit en circ romà que vol veure sang i tirant de l'Espiritu de Juanito empenyarà per una remuntada que és difícil si, però que no és improbable, ni molt menys.
Perquè tothom diu que "el Barça espera rival pels quarts de final de la Copa que sortirà entre l'Atlètic o el R. Madrid" Donar per mort al campió d'Europa és uan autèntica gosadia, per molt que avui jugui amb el sotscampió.
L'Atlètic té a favor seu, la ràbia per haver perdut la setmana passada al Camp Nou, on el Barça el va passar per sobre. Té ganes d'aixecar-se. També, que és un especialista en aguantar el resultat, amb un dels millors plantejaments defensius del futbol europeu. I Fernando Torres, el Niño, que xom a bon colchonero, té ganes de tornar a amargar la festa al Madrid.
Pegada vs Defensa. La lluita per ser rival del Barça als quarts de Copa està servida. Avui derbi madrileny on el barcelonisme n'estarà més pendent que del què faci ell mateix a les 22:00. I és que ja se sap, el bon culé gaudeix més de la derrota blanca que amb la pròpia victòria.
Avui, Elx - Barça a les 22:00. Si. Però l'important passarà a les 20:00: Reial Madrid - Atlètic de Madrid

Je suis Qatar

Mentre Cristiano Ronaldo es recupera de l'afonia pel seu incomprensible crit final a l'entrega de la Pilota d'Or, i el seu cervell encara busca sentit perquè va llençar l'ordre perquè s'emetés aquest crit infrahumà, permeteu-me avui parlar d'hipocresia.
Diumenge passat, mentre el món estava pendent de França de la manifestació en contra de l'atemptat gihaidista contra el Setmanari Satíric Charlei Hebdo, per publicar caricatures de Mahoma, al Camp Nou es va viure un acte hipòcrita, relacionat en bona part als fets de París i als causants de la màssacre.
Com va passar en tot el futbol europeu i en molts actes esportius, abans del partit amb l'Atlètic de Madrid, es va fer un minut de silenci. Molt noble i que no passaria d'un gest lògic, simbòlic i emotiu, sinó fos que a la samarreta de l'equip, al voltant del Camp Nou, en els seients dels socis que respectaven el minut de silenci, hi havia una taca infame que no es podrà esborrar, fins que algú s'hi foti seriosament.
És inadmisible i hipòcrita que mentre condemnem que uns bàrbars en nom de l'Alà, assassinin persones, portem propaganda de la gent que financia aquests atemptats a la llibertat d'expressió i en definitiva a l'ésser humà.
Qatar. La dictadura d'aquest estat islàmic que financia les barbàries més inhumanes que ens podem imaginar. Que assassina impunament sense cap base lògica ni sentit. És a ells, qui el Barça fa propaganda a través d'una samarreta bruta, que ni el detergent UNICEF, enganxat al cul pot netejar (una altra mostra d'hipocresia). No tot s'hi val per quatre xavos. Ara el Barça no és Charlie. És Qatar i no predica el Je suis Charlie. Predica un perillós Je suis Qatar, que ja triguem a erradicar
És Qatar, i és ara la mateixa Junta Directiva, que va criticar Joan Laporta al seu dia per intentar que la samarreta del Barça portés propaanda del règim comunista de Pequín per promocionar els JJOO. Què passa? Qatar sí, però la Xina no? O és de nou, un nou capítol de l'eterna batalla dels -ismes Laporta-Rosell.
Però no tirem enrere. Pensem en el present. Què es pensa aquesta Junta Directiva, presidida en teoria per un català, però que en realitat hi ha un xeic forrat de pistoles i quartos del Qatar (el mateix que el del PSG per cert)? Que per portar UNICEF, podem anar predicant pel món dictadures assassines com si res, dient que només ens interessa Qatar perquè ens dóna calers? Doncs preferiexo abans ser pobre i jugar a Tercera Catalana amb UNICEF ben gros al pit que està forrat, jugar la Champions i girar als ulls mentre qui em paga va matant a la gent amb atemptats indiscriminats i sembrant la por.
I això no és un alegat a favor de Joan Laporta ni ningú. És denunciar la hipocresia en què viu el Barça. Desitjo que aquest acord, que MAI, s'hauria d'haver aprovat per l'Assemblea de Compromissaris, i que per tant, una part dels socis del club (petita perquè com a molt dels 180.000 socis del club, a les Assemblees hi van 1000) en té la culpa, NO es renovi. Que Qatar, la dictadura, desaperegui de l'Estadi, de la samarreta i del cap de l'hipòcrita que va tenir la brillant idea de fer aquest acord.
Si volem tacar la samarreta taquem-la. Ja no ve d'aquí. El romanticisme d'una samarreta neta de propaganda ja fa anys que s'ha esvaït. Però busquem algú altre. Més igual si és una beguda, un mòbil, un cotxe o la parada de fruites de la Maria a la Plaça del Mercat. Però que no tingui res a veure amb assassins i que per tant no involucri al club indirectament. I que UNICEF segueixi a la samarreta.
Prou hipocresia. Adeu Qatar per sempre. Perquè mai més fem un minut de silenci per una bàrbarie financiada per dictadures de l'Estat Islàmic, Je ne suis pas Qatar. Je suis Charlie. Je suis UNICEF

PostData: L'Espanyol va guanyar 2-0 al València a Cornellà i s'ha classificat pels quarts de final de la Copa on s'enfrontarà al Sevilla o al Granada que juguen avui la tornada de vuitens amb avantatge sevillista 2-1

Paraula de Leo

Leo Messi acostuma a parlar poc. però quan parla, el pa puja, a Nova York les borses s'enfonsen i els terratrèmols se succeeixen. Leo parla poc, però parla clar.
Diumenge, després de l'extraordinària victòria davant l'Atlètic de Madrid, i el partidàs del millor del món (ho és per molt que la FIFA digués ahir mitjançant Pilota d'Or que ho era Cristiano Ronaldo), Messi va parlar per Barça TV, el mitjà oficial del club. Si, segurament teniu raó, i penseu que posats a parlar millor fer-ho en roda de premsa davant de totes les feres. Però almenys ahir va parlar. No li demaneu a un cotxe a pedals que es foti de 0 a 300 en dos segons perquè no ho farà.
Messi va dir que ell és només futbolista. Que no demana fotre fora a ningú. Que no és tant diva com dir que "si aquest no marxa, foto el camp jo" I que ell no té intenció de marxar.
Les paraules del crac van reconfortar al soci i al culer que el van deixar saciats almenys fins a la nit. Després de la victòria balsàmica, Leo va ser llest i va sortir perquè la nit del culé, tornés a ser humides imaginant un Leo Messi renascut fent meraelles fent trident amb Suàrez i Neymar. El culé va sopar a gust, de nou i potser va tenir gresca nocturna, gràcies a les paraules de Leo.
Però al matí es va llevar i es va preguntar coses. Amb la clarividència d'haver dormit bé, va pensar que les paraules de Messi, sobretot ratificades pel festival de futbol del dia anterior, podrien ser només una til·la per calmar els ànims i que en el rerefons de les seves declaracions, pot haver una veritat oculta que destapà la crisi i que pot amargar de nou, les nits culers.
Per què si tot està bé, Neymar, al mateix temps que Messi encigalava al personal via Barça TV, deia que "tot el què va passar és aigua passada"? Això vol dir que si que hi va haver alguna cosa. Per què encara no ha aclarit què va passar la Vigília de Reis amb les cagarrines i la no-presència a l'entrenament dels nens? Per què surten noms com Chelsea o Manchester City, equips d'un país com Anglaterra, on la hisenda britància es queda el 0% dels ingressos aconseguits fora, i no el 56% com aquí? És una pasta. I més amb un Messi que és qui més va contribuïr a engreixar el porquet de Cristóbal Montoro (porquet com a gardiola d'Hisenda no el Ministre) pagant 57 kilos al fisc, aquest 2014. Per què el seguiment a Instagram del Chelsea, o de Courtois? Sembla una xorrada o no. Per què va tornar a dir, a la roda de premsa de l'entrega de la Pilota d'Or, ahir a la tarda a Zurich, que no sap on estarà l'any que ve? Les cagarrines, llavors ja no van ser de Messi sinó del culé, que anit dormia tranquil i avui té un insomni de cavall.
Messi va parlar. I va parlar clar. Tinguent en compte que és Messi, com es prodiga i que no seria precisament Javier Mascherano, el Jefecito que parla clar, bé i que et passaries 10 hores xerrant amb ell de futbol. Messi no és ruc. És un paio molt llest. Tant com per fer callar boques, administar vàlium i fer-nos pensar fins a la pròxima crisi que ell seguirà al Barça i que la culpa del merder no és seva.
Paraula de Leo. Us lloem senyor

Futbol anticrisi (de moment)

TV3 diu que Leo Messi va demanar a Josep Maria Bartomeu el cap de Luís Enrique i que torni Frank Rijkaard. Si no, ciao, ciao. El President li va dir que tranquil que Lucho està caput. Bartomeu diu, en un acte amb UNICEF a Nova York que és fals. Luís Enrique, l'endemà diu que està molt tranquil, que no li toquin el botet, ni a ell ni als seus; que tot està Ok, que el dia que no se sent recolzat pels seus fotrà el camp, que només pensava en els tres punts amb l'Atlètic de Madrid... Són els ítems, que ens deixa el cap de setmana, de la nova crisi, i aquest cop galopant, que viu el Barça.
Ahir contra un rival extremament complicat com l'Atlètic, el Camp Nou, l'aficionat, va celebrar la segona volta del plebiscit entre el crac, Messi, i l'entrenador, que cada cop es mostra més arrogant i emprenyat amb el col·lectiu periodístic, que només fa la seva feina. A la gespa, el Barça, però va fer el millor partit de la temporada. La primera part va ser un festival de joc barcelonista, amb els tres davanters, Suàrez, Messi i Neymar portant de corcoll als colchoneros. A la segona, l'Atlètic i més amb el gol de penal, que va fer Messi (dubtós) va fer perdre aquella màgia la màgia i va aconseguir tornar el patiment al seguidor blaugrana. I és que la segona part va ser madrilenya. Fins que Messi, que va fer de tot, inclòs va veure una tergeta groga, va culminar una actuació supèrbia, amb el gol de la tranquil·litat i la victòria
El dia abans, el Madrid va destrossar l'Espanyol 3-0 al Bernabeu.
A Segona, el Barça B va perdre de nou al camp del Leganés i Eusebio cada cop està més a prop de guillotinar-se com a tècnic del filial; el Llagostera va al camp del Mirandés, el Girona va al Mallorca i el Sabadell va empatar, remuntant, a l'Sporting de Gijón
En bàsquet, el Barça obria foc al cap de setmana guanyant in extremis al Panathinaikos, al Palau, en la segona jornada del Top16 de l'Eurolliga, gràcies a Marcelinho Huertas que va remuntar el duel gràcies a 6 triples que va anotar en el tercer quart. En Lliga, els blaugranes es van retrobar amb la victòria gràcies a que va guanyar al líder Unicaja a la pròrroga, que va forçar Àlex Abrines amb un triplot a l'últim segon. Un dels 20 triples que va anotar el conjunt barcelonista. Un rècord. La Penya va vèncer a Múrcia i el Manresa va caure al camp de l'Estudiantes en un duel directe de la zona baixa de la taula. L'Andorra va perdre a la pista de l'Obradoiro.
I a l'NBA, Pau Gasol va fer una actuació supèrbia en la victòria dels seus Chicago Bulls davant de Milwaukee Bucks. Va anotar 46 punts (la meitat del seu equip que en va fer 95) i va capturar 18 rebots. Des de les èpoques d'un tal Michael Jordan que a la ciutat de Barack Obama es veia quelcom igual. El bitllet cap a l'All Star de Nova York és un fet.
Al Dakar, ja hem acabat la primera setmana de competició, entrant en territori bolivià. Amb Nani Roma, sense res a perdre segueix corrent en cursa i Carlos Sainz, que va tornar a recordar les èpoques de les seves retirades al Mundial de Rallies, i també ha abandonat aquesta edició, el qatarià Nasser Al-Atiyah és líder en cotxes. En motos, segueix líder el castellonenc Joan Barreda, amb Marc Coma i Laia Sanz
Així hem viscut el cap de setmana PostNadal. Igual que tota la setmana PostNadal, després de Reis: amb la crisi del Barça que ha indigestat els torrons al barcelonisme, però que almenys ahir a la gespa va paliar amb la millor primera part de la temporada. I per què no ho han fet durant tota la temporada? Misteris. El fet és que el futbol, un cop més s'ha avantposat a la crisi de la llotja, i els mocadors es trauran per pitjors ocasions. 

Plebiscit i maneta

La victòria del Barça 5-0 ahir davant l'Elx no va tenir massa cosa a destacar a la gespa. Va dominar en tot moment i va sentenciar el pas a quarts de final als primers 45 minuts del partit d'anada.
On si hi va haver caliu, caldo i bona salsa per sucar-hi pa va ser a la graderia de l'Estadi.
En una espècie d'eleccions anticipades del juny, el públic del Camp Nou, minso, només 27000 espectadors va decidir votar mitjançant xiulets i ovacions entre Messi i Luís Enrique. La baralla més perillosa i greu al si del barcelonisme, que pot derivar en el què mai volem, que marxi Messi, s'escenificà amb un qui vols qui no vols.
Després del tercer gol del Barça, de penal, obra de l'astre argentí, Leo Messi fa un gest inèdit en la celebració: fa un petó al gol sud, que estava a favor del sector Lucho. Això va ser interpretat com una ofensa per ells que va ser respost per la resta del Camp Nou entregat a Leo
Igual que el gest de l'Instagram, el petó podria significar res o tot.
La massa culer va massa calenta com per sobre veure coses rares que pot malinterpretar.
Si amb 27000 persones, s'ha generat tant rebombori a la graderia, amb aquest referèndum improvisat Lucho - Messi, imagineu-vos, diumenge amb l'Atlètic de Madrid en Lliga on hi haurà més gent.
Maneta, a quarts, i plebiscit a la graderia. Diumenge compromís més seriós i segona volta de les plebiscitàries Luis Enrique - Messi. La crisi segueix.

Futbol al polvorí

Els esdeveniments s'han precipitat de forma radical. I el que hauria de ser un partit avorrit de Copa del Rei sense gràcia ni entenment (posar un partit dijous a les 22:00 és tenir poc senderi) agafa una dimensió extraordinària gràcies a l'incendi arran de la destitució de Zubizarreta de dilluns.
Avui, Barça-Elx, a l'anada dels vuitens de la Copa del Rei. S'ha de guanyar pel cívil o pel criminal. Deixem que es matin a la llotja buscant solucions al drama a la secretaria tècnica. S'ha de guanyar com sigui, per tal que l'incendi no es faci ja irreversible i no l'apagui ni el diluvi universal. De moment, ja han convocat eleccions per al juny per rebaixar tensió. És a dir, em curo en salut i si no guanyem títols i em demanen eleccions ja estan convocades. Si guanyo algun títol ja tinc un aval (minso i irrisori per molt fins i tot que siguii la Champions)
El futbol, com sempre a can Barça, ha de servir de porro pel soci. Un evasor a la situació convulsa pel club. El gol, com el porro ho arregla tot momentàniement. És la solució provisional del soci a la pregunta perquè no ho cremo tot, trec mocador i demano la dimissió de tots inclòs el venedor de frankfurt de la catonada lateral-gol sud.
El partit amb l'Elx i la victòria (ja en parlarem del joc després) és imprescindible. Per tallar la ratxa negativa, perquè Luís Enrique es torni una mica més simpàtic i no parlem de les cagarrines del crac, les físiques i les verbals amb Lucho. I el més important perquè no ens acabem de carregar al tècnic, que és el que ens faltaria ja. Se la juga avui i diumenge amb l'Atlètic de Madrid en Lliga, per molt que Bartomeu digués ahir que no. Basicament perquè comunicativament el President Bartomeu és nefast. No sap comunicar bé i el pitjor no es creu el missatge. Perquè que digui ahir que el soci està content és que no en té ni idea
El polvorí trigarà a apagar-se, però avui toca futbol. I l'important avui és que toca guanyar.
Serà interessant veure, primer quanta gent vindrà (per l'hora, les circumstàncies i pel fred pinta a poca) i veurem els ànims dels culers i com responen a tot el què passi a fora de la gespa. El polvorí esclatarà segur a la llotja, on està el Secretari Tècnic en busca i captura. Ahir l'Sport anunciava que podria ser Òscar Garcia després que es reunissin ell i el President. Esperem que no esclati més a la gespa.
S'ha de guanyar com sigui. COM SIGUI. Que marqui qui sigui, però que es guanyi a l'Elx, perquè sino el Camp Nou serà el més calent que trobarem en un radi de 300 quilòmetres a la rodona.
Avui a les 22:00, des de les 21:00 a Rac1, Barça -.Elx. Victòria o victòria. Sessió de futbol al polvorí. Que no torni a esclatar.

PostData 1: Derrota de l'Espanyol 2-1 al camp del València i del Madrid al Vicente Calderón amb l'Atlètic de Madrid (2-0) a l'anada dels vuitens de la Copa del Rei

PostData 2: Notícies al mercat d'hivern futbolístic. El Manchester United fitxa fins a 2016 a Víctor Valdés, l'exporter del Barça lesionat des del març que es recuperava fa temps a Old Trafford a les ordres de Louis Van Gaal

Winter is coming

Uns en diuen la Cuesta de Enero, d'altres en diuen el túnel i els més moderns en diuen el Winter is coming, en referència a una de les frases més famoses de la sèrie Joc de Trons.
Després de la Pau de Nadal, Andoni Zubizarreta va marcar l'inici d'un llarg hivern que només es pot arreglar a curt termini amb una ratxa de victòries a la gespa i unes eleccions anticipades a la Presidència del Barcelona al juny.
Aquest tram final i decisiu de la temporada vindrà marcat inexoreblement per com vagi la trajectòria de la pilota. Si entra, tot quedarà de nou amagat sota una gruixuda capa de fals realisme on la victòria et recomforta. No importarà el joc. La victòria és tant necessària a la gespa com el pa de cada dia.
El resultadisme ha de marcar els pròxims mesos. Dues victòries per decidir si Luís Enrique es queda o aggafa la porta del darrere. No hi haurà miraments. És la mateixa porta on fa molts anys i va passar un mite com Natxo Solozabal. Per aquí hi passa tothom. La porta gran fa anys que està inoperativa.
El futbol, el que passi a la gespa de Can Barça serà el termòmetre que marcarà el futur proper. Si els esdeveniments que estan cantants s'avançaran o quedaran per un juny calentet. Crec que ni els títols que es puguin guanyar (si es guanyen) evitaran l'inevitable
Les eleccions s'acosten i Laporta i Beneditto ja estan a la pole position per quan siguin.
Luís Enrique i Messi barallats, no se sap en grau d'intensitat, pero barallats; un Messi amb cagarrines que, suposo que assegut a la tassa fent cau i net, es posa a seguir al Chelsea i a dos jugadors dels blues per instagram (no vol dir res o vol dir tot, i amb els ànims com estan fa pinta a rebaqueria de les gruixudes i de ves a saber què més); uns capitans que eviten que l'entrenador, que venia a fotre mà dura, no li posi multa a Messi, per l'afer Cagarrines i no presentar-se a l'entrenament (el què està clar és que les cagarrines de Messi fa pudor i no precisament de merda sinó de pols de Messi en el combat amb Lucho), un fílial que no rutlla, i Eusebio segueix, un juvenil A a hores lluny del seu millor moment; un primer equip sense rumb, mala maror a tot arreu; Zubi, que marxa, com Messi, amb cagarrines, verbals, això si, contra Bartomeu (per un cop que parla clar ha estat més traumàtic que la mort de la mare de Bambi) il·lustres que marxen com Puyol. La crisi de sempre en un club on històricament les alegries són comptades. A tots aquells que hem viscut en un Barça triomfant, ens hem topat ara amb la realitat crua de la història centenària del club: el de les crisis paliades amb alguna copa de tant en tant. El culé és aixecaRecopes: crític i depressiu, a parts iguals esperant anys i anys per celebrar algun títol que cau de tant en tant. El Dream team o Guardiola, només van ser parèntesis, en la tradicional vida blaugrana que a tots ens encanta, malgrat tot.
Winter is coming. I no hi ha festiu fins a d'aquí tres mesos que apaivaguin el merder. No hi ha més Nadals. A Can Barça farà fred. Molt fred. I els qui esperàvem un any tranquil ens el pintem a l'oli, des del dia 5 de gener (ja no vam respectar ni els Reis a qui vam contraprogramar de foma barroera). Winter is coming. Com el títol del llibre de Sandro Rosell: Benvinguts al Món Real

PostData: Nova mort al Rally Dakar, tant de bo la única d'aquesta edició. A la tercera etapa va morir el pilot polonès de motos Michal Henrik. Tenia 30 anys