Records de Wembley

Mentre els alemanys o els anglesos celebraran aquesta nit i demà la Champions d'enguany amb cervesa (no tingueu dubte que una de les poques coses en què podem comparar ambdós pobles són la indescent quantitat de birra que es foten al cos en estat d'excitació), el barcelonisme estarà de commemoració.
Demà 20 de maig, el culé celebrarà que fa 20 anys es va fer gran de cop, a nivell europeu. En un club avesat a rascar de tant en tant un títol, Wembley els va fer gran de cop. Tot bon barcelonista, sap que va passar el 20 de maig de 1992 a l'Estadi de Wembley. Tothom sap què va fer Koeman. Molts que em llegiu vau viure en directe el moment. Molts que em llegiu estàveu en fabricació, i molts que em llegiu éreu tant sols projectes o una frase "Quan sigui pare". Si a casa són culés, i vau néixer pels volts de febrer de 1993, podeu pensar que Koeman, amb el seu gol va fer de cicerone en el moment del vostre engendrament.
Els qui vam viure aquella gran final de Wembley recordem el vespre assoleiat de dimecres a Londres; la samarreta taronja del Barça, en homenatge a la taronja mecànica de la Holanda dels 70; la Sampdoria de Gènova; les parades de Zubizarreta a xuts d'Attilio Lombardo o Gianluca Vialli, noms que per sort no passaran a la història negre del barcelonisme, però que van estar a punt d'amargar-nos un cop més la festa, com ja van fer la final dels pals de Berna-61, o Duckadam, el porter de l'Steaua de Bucarest als penals de Sevilla-86; aquell maleït xut de Hristo Stoickov a l'arrel del pal de la porteria de Gianluca Paigluca, i el lament posterior del bulgar i del gran Michael, Michelino Laudrup; la jugada impossible de Julio Salinas i la parada del porter rival; aquelles 2 pilotes dels italians que l'atzar, o Déu, aliat aquell dia del profeta Cruyff, no van voler que entressin a la porteria o la pròrroga eterna. Però sobretot recordem la falta inexistent sobre Eusebio (un cop més Déu es va aliar amb Cruyff); la cara de Vialli coberta per una tovallola, imaginant-se el què passarà; els flaixos; Koeman preparant la pilota. I recordem l'apoteosi del minut 111. Stoickov, Bakero, Koeman, i gol de falta de l'holandès. El cel europeu per fi tenia un seient reservat pel Barça. Un seient que ocuparia un holandès ros amb una cama màgica. Gol de Koeman. La celebració. Un malgirbat Cruyff intentant saltar la tanca per entrar el camp.
I final. El Barça campió d'Europa. El barcelonisme ja sap el què és ser el millor equip del món. Canaletes esclata
20 anys després, el Barça es pluralitza. Suma ja 4 Copes d'Europa. I tanca el cercle de Wembley, guanyant el 2011 una Copa d'Europa. Wembley ja no és el Wembley del 92. Cruyff ja no hi és a la banqueta del Barça. Però si Pep Guardiola. Sense cabell i a la banqueta. En Pep guanya la quarta.
Avui en Pep està a punt de tancar una etapa exitosa del club (divendres ultim partit, la final de Copa del Rei), perquè Tito Vilanova, la continuí mantenint ben viva i plena d'èxit
No sabem què passarà en el futur. Però, com va passar en les èpoques fosques de Joan Gaspart, sempre podrem dir allò de "Sempre ens quedarà Wembley"

Resum Final de la Copa d'Europa 1992, Barça- Sampdoria. 20 de maig de 1992