Avui havia de parlar de futbol, dels dos gols de Munir que no li serviran de massa perquè dubto que torni a tenir més de dos minuts jugant a un camp de futbol vestit de blaugrana o de les castanyes que va rebre Messi. Però és que de futbol no en va haver gens a la gespa. Res de res. 0-2 i el Barça a quarts de Copa.
No m'agrada fer-ho. Però ho he de fer perquè no caigui en l'oblit. Perquè aquestes coses em rebenten i em sulfuren.
Primer demano perdó per per escriure el què llegireu a continuació. No vull que es malinterpreti cap de les meves paraules. La ignorància del tema potser fa que no ho faci amb el coneixement de causa que necessita. Ho faig des de la indignació del que he vist i que no m'agrada com a ésser humà. Així que si alguna dona vol debatre o retreure alguna paraula de les que ve a continuació m'ho digui i disculpi la meva ignorància.
Dues dones han estat protagonistes de la jornada. Carolina Bescansa i Shakira. Al matí, la dirigent de Podemos va a la primera sessió al Congrés dels Diputats amb el seu bebè de 6 mesos a coll. Més enllà de la protesta i la lícita demanda és conciliar vida laboral i la maternitat, s'ha aixecat una certa polèmica sobre si era el lloc més adient per dur el nano o si calia fer aquest gest. A excepció dels retrògrads de sempre i els "el hombre en el trabajo y la mujer en casa" que encara hi han, el debat dóna per opinions de tots gustos. Què voleu que us digui. No trobo res més bonic que el contacte i l'escalfor de la mare amb el nano tant petit a on sigui. Això no ho ensenya la guarderia. Si no és amor ja no sé què és això. Per tant bravo senyora Bescansa.
A la nit, la protagonista, com que no hi havia futbol va ser Shakira. La setmana passada Gerard Piqué va escalfar el derbi d'ahir com fa sempre, incisiu i provocatiu amb la famosa "Meravellosa minoria que a veure si va al camp". Doncs bé, després d'una setmana de reflexió per esmolar l'enginy a algú se li ha ocorregut pintar una pancarta gegant amb el text "Shakira es de todos". Una setmana i el més inteŀligent que et surt és això. Enhorabona noi. Ja no és futbol això. Ja no és el Cadis ni les conyes sobre Cheryshev. Aquí entrem en un terreny més profund que és la violència de gènere. Any 2016 i hi ha gent que pensa això de les dones: objectes i possessions de la coŀlectivitat. No sé si és un sotacarro o 3 o 50 que han perpetrat aquesta pancarta, amb un ja és suficient. Fa realment fàstic que encara hi hagi gent que pensi així i tingui la covardia d'expressar-ho així o pitjor. M'han dit que ni cas que passi. Ho sento. Això no es pot ni s'ha d'oblidar. S'ha de denunciar. Primer per part de l'Espanyol, després pel Comitè Antiviolència i després per qui tingui decència i respecte a la dona. És inadmissible pancartes tant ofensives com aquestes. I pitjor el silenci que pot amagar altres fets més bèsties que acaben molt malament i engreixen llistes negres fúnebres.
Mireu. Així de clar. Prefereixo abans oblidar la pancarta imbècil i indecent que posava "Pau, tu pie nos indica el camino" en elusió a la trepitjada a Messi a l'anada que aquesta a Shakira. No per ser qui és sinó pel què transpua. Ja no és futbol. És el fastigós masclisme, existent des de fa molts anys i que s'amaga sota la catifa del futbol. Sento vergonya i repulsió. I ho dic jo que sóc home. Denunciem i no callem. Perquè el futbol és futbol que diria el Profeta Cruyff però la pancarta no és futbol. És violència. És passat. És blanc i negre. Molt negre. És tristor i vergonya. I si s'oblida, torna.
A tots. Denuncieu. Per Shakira i per les dones. Ànims a totes les dones que feu cada dia un món més just i igualitari fins i tot en el món testosterònic del futbol, on aquest any per cert s'ha erigit la nord-americana Carli Lloyd.
El món també és vostre. No us deixeu trepitjar sota el peu del masclisme. Aquest peu no indica cap camí
No m'agrada fer-ho. Però ho he de fer perquè no caigui en l'oblit. Perquè aquestes coses em rebenten i em sulfuren.
Primer demano perdó per per escriure el què llegireu a continuació. No vull que es malinterpreti cap de les meves paraules. La ignorància del tema potser fa que no ho faci amb el coneixement de causa que necessita. Ho faig des de la indignació del que he vist i que no m'agrada com a ésser humà. Així que si alguna dona vol debatre o retreure alguna paraula de les que ve a continuació m'ho digui i disculpi la meva ignorància.
Dues dones han estat protagonistes de la jornada. Carolina Bescansa i Shakira. Al matí, la dirigent de Podemos va a la primera sessió al Congrés dels Diputats amb el seu bebè de 6 mesos a coll. Més enllà de la protesta i la lícita demanda és conciliar vida laboral i la maternitat, s'ha aixecat una certa polèmica sobre si era el lloc més adient per dur el nano o si calia fer aquest gest. A excepció dels retrògrads de sempre i els "el hombre en el trabajo y la mujer en casa" que encara hi han, el debat dóna per opinions de tots gustos. Què voleu que us digui. No trobo res més bonic que el contacte i l'escalfor de la mare amb el nano tant petit a on sigui. Això no ho ensenya la guarderia. Si no és amor ja no sé què és això. Per tant bravo senyora Bescansa.
A la nit, la protagonista, com que no hi havia futbol va ser Shakira. La setmana passada Gerard Piqué va escalfar el derbi d'ahir com fa sempre, incisiu i provocatiu amb la famosa "Meravellosa minoria que a veure si va al camp". Doncs bé, després d'una setmana de reflexió per esmolar l'enginy a algú se li ha ocorregut pintar una pancarta gegant amb el text "Shakira es de todos". Una setmana i el més inteŀligent que et surt és això. Enhorabona noi. Ja no és futbol això. Ja no és el Cadis ni les conyes sobre Cheryshev. Aquí entrem en un terreny més profund que és la violència de gènere. Any 2016 i hi ha gent que pensa això de les dones: objectes i possessions de la coŀlectivitat. No sé si és un sotacarro o 3 o 50 que han perpetrat aquesta pancarta, amb un ja és suficient. Fa realment fàstic que encara hi hagi gent que pensi així i tingui la covardia d'expressar-ho així o pitjor. M'han dit que ni cas que passi. Ho sento. Això no es pot ni s'ha d'oblidar. S'ha de denunciar. Primer per part de l'Espanyol, després pel Comitè Antiviolència i després per qui tingui decència i respecte a la dona. És inadmissible pancartes tant ofensives com aquestes. I pitjor el silenci que pot amagar altres fets més bèsties que acaben molt malament i engreixen llistes negres fúnebres.
Mireu. Així de clar. Prefereixo abans oblidar la pancarta imbècil i indecent que posava "Pau, tu pie nos indica el camino" en elusió a la trepitjada a Messi a l'anada que aquesta a Shakira. No per ser qui és sinó pel què transpua. Ja no és futbol. És el fastigós masclisme, existent des de fa molts anys i que s'amaga sota la catifa del futbol. Sento vergonya i repulsió. I ho dic jo que sóc home. Denunciem i no callem. Perquè el futbol és futbol que diria el Profeta Cruyff però la pancarta no és futbol. És violència. És passat. És blanc i negre. Molt negre. És tristor i vergonya. I si s'oblida, torna.
A tots. Denuncieu. Per Shakira i per les dones. Ànims a totes les dones que feu cada dia un món més just i igualitari fins i tot en el món testosterònic del futbol, on aquest any per cert s'ha erigit la nord-americana Carli Lloyd.
El món també és vostre. No us deixeu trepitjar sota el peu del masclisme. Aquest peu no indica cap camí
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada