Oblidades

Entre la Copa Amèrica de futbol, la batalla per la presidència del Barça entre Josep Maria Bartomeu i Joan Laporta, l'adeu de Sergio Garcia de l'Espanyol camí de Qatar, els Mundials de Motos i F1 i la calorada que fa i que amenaça a convertir-nos a tots en pollastres a l'ast s'ha colat a les pàgines dels diaris esportius i en algun breu dels generals, el bronze de la selecció espanyola FEMENINA de bàsquet a l'Europeu d'Hongria - Romania, amb el conseqüent or per a Sèrbia i plata per França.
Com si fos una rara avis, aquesta setmana, l'esport femení ha aconseguit colar-se als burladeros de l'esport mediàtic sempre dominat pels homes. Si l'esport femení surt a les pàgines dels diaris esportius i algun breu als generals és per un èxit que benagloria a tot l'esport espanyol o per polèmiques que el que fan és danyar la imatge de l'esport femení, i gairebé sempre protagonitzada per homes. Gairebé ningú recorda que la selecció espanyola va participar per primer cop a un Mundial de futbol femení. Va ser fa més o menys un mes a Canadà. Tot i que la participació no va ser molt reeixida, en quedar eliminades a la primera fase, la polèmica va saltar als diaris, no per l'èxit de la selecció espanyola en aconseguir participar per primer cop a un Mundial de futbol femení sinó per la decisió de les noies de demanar a la RFEF la dimissió del seleccionador Ignacio Quereda. Quereda, amic i coetani d'Ángel María Villar fa 27 anys que ostenta al càrrec. S'ha aixecat la polèmica, ha saltat a la palestra pública i les Vero Boquete, Marta Corredera o Vicky Losada i cia... ja no són futbolistes sinó les instigadores d'n complot per fer saltar pels aires el seleccionador i de pas Villar (que també ja fa els seus anys que pulula per aquest món). Ningú parla de futbol, de gols ni de gespa. Tothom relaciona el futbol femení espanyol amb la polèmica i amb el merder. Tergiversem el cuento perquè no coneixem el rerefons.
L'esport femení també surt quan ens hem de benagloriar d'èxits: el recent bronze a l'Europeu de bàsquet, que se suma a la plata del passat Mundial 2014 de Turquia o l'or de l'Europeu de França del 2013. Coneixeu la Sílvia Domínguez, la Laia Palau, la Marta Xargay o l'Alba Torrents? Segurament coneixereu més la Marta Fernandez, no per ser una de les millors jugadores de la història del bàsquet femení, com la germana del Rudy. Un altre cop, els homes passen per davant de les dones, aquest cop per refermar la referència. Recordeu el bronze olímpic de l'handbol femení als JJOO de Londres 2012 amb la magnífica actuació de les dues porteres Sílvia Navarro i la romanesa nacionalitzada Mihaela Ciobanu? Potser us recordareu més del Mundial de Barcelona 2013 guanyat per la selecció espanyola masculina o de la històrica plata del Qattar de Valero Rivera al Mundial de 2015 a l'emirat àrab
I les noies del waterpolo femneí dirigides pel gran Miki Oca i formada bona part per la plantilla del CN Sabadell guanyadora de tot el què es pot guanyar? Les Anni Espar, Ester Ramos, Patri Peña, Jennifer Paereja o Roser Tarragó?
Reflexioneu perquè coneixeu a Laia Sanz? Perquè domina en un món d'homes com és el motor i els raids i guanya. Per cert que hi ha altres noies que fan el mateix que Laia Sanz i no surten als diaris quan guanyen
Perquè coneixeu Ona Carbonell o Gemma Mengual? Perquè són l'excepció que confirma la regla. La Natació Sincronitzada és un esport que majoritariament practiquen dones i quan surten per la tele no ho fa la modalitat masculina, que també existeix. En el pròxim Mundial de Kazan s'instaura una nova modalitat que és el duo mixte on Gemma Mengual es torarà a calçar el banyador que tenia retirat per competir juntament amb Pau Ribes.
Coneixeu Mireia Belmonte perquè guanya a les aigües de la natació. I coneixeu a la tennista Carla Suarez perquè guanya. Perquè guaya. I què passa amb les que perden? És que no importen? O no surten per la tele?
Heus aquí la mare dels ous. Si estem parlant de la mediatització de l'esport hem de parlar dels drets esporttius i de les baralles per tenir els drets de la Champions, dels Mundials i dels Europeus MASCULINS de qualsevol esport. Us ben juro que no es va tardar ni un segon a adjudicar els drets de les competicions femenines, perquè cap tele aposta per ella o no interessa. Cosa que fa que si volem veure la Mengual, la Domínguez, l'Espar o la Suarez hem d'anar a Teledeporte, cada cop més un cementiri d'elefants ja que TVE ha perdut bona part dels dres que tenia en les grans competicions com la Champions o les Motos. No és una crítica. És una constatació. Ara. Per saber a quin canal emetran la Champions o qualsevol esdevenimen t gran esportiu es maten entre ells com aferes per tenir el gran caramel. Un caramel on elles no hi són mai
I ara si que ve la crítica. Per què la final del waterpolo femení del Mundial de Barcelona 2013 o la Olímpica de Londres 2012 es va passar per La 1 de TVE i no a Teledeporte, que va emetre la resta del torneig? Ah és que només ens interessa quan guanya. Mentre guanyin ens importa una merda el què hagin treballat per arribar aquí. No em val la història de les audiències, perquè les audiències de TVE fa temps que ja no les aixeca ni Déu.. I sort encara tenien de la Champions.
Són la part invisible de l'esport. La part invsible que surt quan guanyen o per quan hi ha merder. Les oblidades. Ens enrecordem d'elles quan Santa Bàrbara trona o quan hi ha JJOO on ens mengem tot d'esports que no veuríem si no fos per aquesta cita. Ningú les hi valora la seva feina. Només interessa per fer-nos la foto amb la seva medalla. M'aplico el mateix cuento. Perquè si em llegiu sabeu que jo tampoc parlo molt d'esport femení. M'excusaria amb l'actualitat esportiva i amb cogombres amb vinagre. Pero és que elles també són actualitat i gairebe o més ben dit, mai surten quan treballen, com curren i com competeixen. Només en les finals i s'hi guanyen. Si no ciao-ciao i si te he visto ya ni me acuerdo. Heus aquí el meu particular mea culpa.
Tot plegat és molt trist i hauria de fer reflexionar al gremi del periodista esportiu, esplèndid narrador de les emocions i de les tristeses dels protagonistes que fan magnificar els seus èxits a una qüestió d'estat. Elles també guanyen. Elles també juguen. I no surten.
Per cert divendres comença el Tour de França, el fa TVE i fotrà una cobertura de collons i un compendi de multicàmeres que fins i tot podrem veure la cursa des del pedal de la bicicleta del mallot groc. Coneixeu Contador, Nibali, Froome, Valverde o Quintana, els assos de la bici actual i que ens faran passar grans tardes de migdiades. Però coneixeu a la francesa Jeannie Longo, 9 vegades campiona del món de Cíclisme en ruta, 4 cops or en ciclisme en pista, or olímpic en cliclisme en ruta a Atlanta 96 i 3 vegades campiona del Tour de França? Si Jacques Anquetil, Eddie Mercks, Miguel Induraín, Fausto Coppi o Bernard Hinault són grans del ciclisme, ella també ha de ser considerada com una gran del ciclisme. Però no interessa. No és mediàtica (o almenys no ho era quan corria, ara està retirada). O és dona i l'esport femení no ens interessa. I no ens interessarà fins que serà massa tard per ella.
L'esport femení, el gran oblidat dels focus mediàtics. Sang, suor i llàgrimes per a res, o per molt poquet, massa poquet. Reflexionem-hi siusplau. Reflexionem-hi