La Sala Barça de l'Emirates Stadium

La dècada prodigiosa va ser el període que van denominar els joves a la dècada dels 60. També va ser un grup de la Movida Madrilenya dels 80. Per l'Arsenal és el fructífer període econòmic que dura des del 2001 gràcies als ingressos que rep del Barça a canvi de treure's de sobre toies amagades sota el nom de grans futbolistes.
I és que aquesta relació d'amor entre catalans i anglesos és tant fructífera que no sé com al Fly Emirates, l'Estadi dels Gunners no hi ha una sala Barça amb uns quadres dels darrers Presidents del Barça. I és que des del 2001, els gunners s'han enriquit a costa del Barça i de tantes i tantes rialles a costa dels blaugranes.
De Joan Gaspart a Josep Maria Bartomeu. No se'n salva ni un. No us marejaré amb moltes xifres perquè són confuses. Però pel cap baix, el Barça ha augmentat el patrimoni econòmic de l'Arsenal via compres en uns 170 M €, sumant els 15 que han ingressat en l'últim trapàs, el de Thomas Vermaelen.
Tot té un principi. I en aquest principi entra Joan Gaspart. L'amic Joan, per excel·lència i mai més ben dit pel club d'Arsène Wenger. Amb els 10.000 M de pessetes que va rebre del Madrid per Figo va fitxar a dos jugadors de nivell per remplaçar la qualitat dle portuguès: Marc Overmars, el fitxatge més car del Barça en el moment i Emmanuel Petit, el rosset de la cua de cavall. Ho van fer tant bé que el primer es va retirar al cap de 4 anys amb els genolls fets caldo, trencat per tot arreu i fins als nassos de tot. El segon només hi va estar una temporada.
Posteriorment van venir altres il·lustres com Giovanni Van Bronckorst (un dels més rendibles, força estimat per a molts culers i campió d'Europa a París 2006); Alexandr Hleb, bielorrús i paquet a parts iguals (fiasco 1 de Guardiola), Thierry Henry; que va tenir un moment "revifalla del mort" al 2009 fins que va guanyar la Champions i després es va deixar anar; i més recent Alexander Song, el camerunès inadaptat.
Cas a banda el de Cesc Fàbregas. Provinent de la Masia de Can Barça, ningú sap com però sent cadet marxa a l'Arsenal on es fa un nom. Des de sempre Cesc diu que vol tornar i el Barça el reclama. però Wenger no el deixa anar, fins el 2011. Cesc torna a casa, però en cap moment se sent còmode, malgrat haver menjat Masia des de ben petit. De la il·lusió del soci a la deseperació del culé que es debat entre si el vol o li fum porta. Finalment i fart d'escalfar banqueta, Cesc marxa al Chelsea de Jose Mourinho i aconsegueix una gran fita: cabrejar tant a cules com a gunners. Per ambdós és un traidor que marxa de la seva casa per anar amb el seu pitjor enemic: un amb l'Enfant Terriblr Mou, l'altre, el rival ciutadà.
Ara la història d'amor Arsenal - Barça segueix, com hem dit, amb el central belga Thoams Vermaelen, que és la contrapartida i el regal que fan els anglesos per haver-los encolomat el mite Alexis Sanchez. I mentrestant, a la Sala Barça de l'Emirates ja hi ha espai per una nova foto a la galeria de "Presidents bluaugranes entabenats per l'Arsenal": Josep Maria Bartomeu. Com Vermaelen no surti bé, i per històric no hauria de sortir bé ja el podem tornar a factura cap a Londres... si no hem perdut el ticket de compra és clar....

PostData: Arrenca la temporada futbolística al futbol europeu amb la Supercopa europea. Avui a Glasgow, a les 20:45, Madrid - Sevilla