Les Oca van daurades

Han fet història i només surten a les primeres planes dels diaris quan guanyen una medalla. Però ningú està al seu costat quan les coses van mal dades, o quan no juguen ni Europeus ni Mundials ni Olímpiades. Som injustos (jo el primer) de no reconèixer més sovint la seva feina perquè el waterpolo i a més femení és un esport minoritari.
Així que permeteu-me avui, quan a Can Barça, estan de pretemporada i les vacances fa baixar el ritme a l'actualitat esportiva fer-vos un homenatge a unes dames que ja fa 2 anys que només fan que donar alegries i que només ens enrecordem d'ella quan guanyen coses. Em faria molta il·lusió que alguna d'aquestes noies que es mantenen allunyades dels Messi i companyia llegís aquest modest artícle.
Dissabte 13 dames i un senyor van tancar un primer cicle exitós amb un Europeu a la catedral  del waterpolo mundial, a Hongria. L'espectacle que van oferir contra Holanda, dissabte a la final va ser simplement grandiós. Va ser el millor coliofó d'un primer cicle que té kllarga durada. Una generació jove que va començar a arrencar el 2010, amb la dimissió de Joan Jané com a seleccionador. El seu relleu va ser Miki Oca, púpil de Jané a les Olimpíades d'Atlanta 96 on va ser or, plata a Barcelona 92 i altres títols a nivell nacional o internacional.
Amb la il·lusió d'aquell que comença, la seva primera gran prova de foc va arribar al 2010 on va aconseguir la vuitena plaça als Europeus de Zagreb i la onzena als Mundials de Shangai de 2011. Oca no es va ensorrar. Ja havia posat la llavor. L'explosió del canvi va arribar als Mundials Junior de Trieste on va obtenir l'or. Era la llavor de les futures campiones que als JJOO de Londres començarien a recollir els fruïts del trebal impartit per un home com Oca que va patir la duresa militar de Dragan Matutinovic com a jugador durant 3 anys i posteriorment va gaudir de l'èxit amb Joan Jané. El mètode Oca és clarament el mateix del de Joan Jané. Un equip boníssim que s'ha de creure que és bo i demostrant-t'ho regulant els seus esforços.
Amb majoria de catalanes i del CN Sabadell, amo i senyor a l'Estat i doble campiona d'Europa de clubs en aquesta època, la plata olímpìca és el primer d'un trieni d'èxits que es completa amb l'or als Mundials de Barcelona i el recent Europeu de Budapest 2011.
L'èxit de Miki Oca és l'èxit d'una portera anomenada Laura Ester que recorda al malaurat Jesús Rollán, que quan tanca persiana ja no entra ningú; de la capitana Jennifer Pareja, la Estiarte de l'equip, líder a dins i fora del camp: l'èxit d'unes boies com Maica Garcia tocades per la mà de Déu  o de Jordi "Txiqui" Sans i el seus gols impossibles d'esquena o amb l'ungla i d'unes golejadores com Roser Tarragó que marquen a cabassos; i és clar és l'èxit de l'Anni Espar, la crac, una fora de sèrie, que ens fa bavejar a molts quan juga.
En definitiva, però, l'èxit de Miki Oca és l'èxit de 13 noies joves, fastigosament joves que des del silenci van treballar i que amb modèstia reben la felicitació de tothom quan guanyen i segueixen treballant quan els diaris ja no parlen d'ella.
Elles són les Noies Oca daurades, grans campiones que abans que desapareguin dels diaris hem de recordar els seus noms fins a un nou cicle de victòries. Perquè arribaran.

LAURA ESTER
MARTA BACH
ANNI ESPAR
ROSER TARRAGÓ
MATI ORTIZ
JENNIFER PAREJA
LORENA MIRANDA
PILI PEÑA
ANDREA BLAS
ONA MESEGUER
MAICA GARCIA
LAURA LOPEZ
PATRICIA HERRERA

PostData: L'Espanyol ha fet oficial una doble incorporació provinent del Saragossa. Són Alvaro i Paco Montañés