Els dorsals de Cristiano

En el món de l'esport tant important és saber perdre com saber guanyar. Si teniu criatures al vostre càrrec en alguna entitat esportiva aquesta és una de les lleis màximes que s'han d'inculcar als nois.
I si voleu un millor exemple del que NO és saber guanyar que mirin la celebració de Cristiano Ronaldo, després de marcar el 4-1de penal a la final de la Champions amb l'Atlètic de Madrid.
La imatge d'un Cristiano embogit i absolutament tarat ensenyant dorsal i pecho lobo després de marcar, de penal, un 4-1 contra un Atlètic de Madrid mort i enterrat és una imatge lamentable i augmenta l'odi, diguem-ho així de clar, contra el portuguès.
CR7 fins aleshores havia fet un partit lamentable i va haver de ser el seu equip, TOTS, qui li va treure les castanyes del foc. Ell va fer un gol, de penal, contra un equip mor i enterrat.
La celebració sobrava. Cal tenir respecte al rival. Perquè tard o d'hora tot se't pot girar en contra. Ara Cristiano riu, però un dia plorarà. I coneixent-lo quan plori ho farà com un bebè amb rebequeries.
Les dorsals de Cristiano és de no saber guanyar. La Décima és seva. Felicitats. Però jo així no la vull. No m'agrada enfotreme'n dels morts. I ell s'hi ha miccionat sobre la tomba d'un Atlètic de Madrid, moribund des de la segona part del partit i que desitjava aguantar fis al final. No va poder ser.
La màquina del contraatac blanc va funcionar a la perfecció a la pròrroga. Justos vencedors, tal i com van reconeixer els colcohoneros.
Però, el gest de Cristiano emmascara tot, absolutament tot la celebració i l'èxit. Nes i nenes que em llegiu. No feu de Cristano. Si amb un 3-1 marqueu de penal amb un equip moribund no ensenyeu dorsals, no xulegeu, no vacileu. Formeu part d'un equip. Perquè perdreu amics i com diria aquella samarreta "El futbol et torna allò que li dónes"

PostData: Sergio González, exjugador de l'Espanyol i tècnic del B substituïrà a Javier Aguirre a la banqueta del primer equip perico