Tant de bo no t'hagués escrit mai aquesta carta. Senyal que el teu fatal desenllaç no hagués passat, que la malaltia més cruel se t'hagués endut, aquella que des de 2011 et va martiritzar i que ha acabat amb tu. Aquella que et va fer renunciar al somni de ser primer entrenador del Barça i fitxar a Tata Martino.
Te n'has anat, segur, lluitant. Com sempre has fet. Has sigut i ets un exemple per a molts que han patit i pateixen el mal lleig. Com tu i l'Abidal.
No m'ho creia les informacions que rebia des de dijous a la nit i més quan deien que estaves molt fotut. Però si. Vas ingressar a la Quirón i no n'has sortit més. Xiulet final
La malaltia ha estat cruel amb tu. T'ha atacat fins a la sacietat. 3 cops. A la tercera t'ha vençut. Has perdut el partit de la vida a la tanda de penals.
Has rebut i rebràs moltes mostres de condol i suport. I segur que des de Munich el Pep serà el primer. Perquè sou amics. Ell t'estima. Com molts t'hem estimat i hem lluitat amb tu contra el mal lleig.
Ets la cara visible de molts que pateixen i han patit la malaltia. Però tu discret, tímid, ho has volgut pportar-ho en la solítud del qui sap que està malalt i no vol fer patir a ningú. En silenci. Tothom sabia que estaves malalt però no has volgut fer propaganda.
No és moment de retrets. Primer perquè no crec que ningú tingui els nassos de retreure't alguna cosa. Com a la vida i en el futbol has volgut ser honest i has treballat com pocs. I sabent com estaves no vas voler renunciar almenys uns mesos a ser el capità del millor vaixell de la història del Barça. I això és admirable.
Gràcies Tito per a tot. T'estimem i siguis a on siguis del cel (perquè tu només pots anar al cel) no t'oblidarem mai.
DEP Tito.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada