Homenatge al Bressol

Quan encara em sulfuro pensant què cony li passa a Leo Messi. Mentre espero amb impaciència que s'acabi l'aturada per les costellades de les seleccions i mentre em trec el mono veient partits històrics del Barça a Barça TV, encara flipo, al.lucino. Estic en estat de xoc des de diumenge.
Quin ambient hi havia a La Plana a l'hora del doble Círcol - Badalonès en categoria sènior. Potser perquè aquell dia estava més exaltat i excitat del compte amb el festival esportiu de la jornada, amb motos al matí i futbol a la tarda, en una d'aquelles històriques jornades pels amants de la ràdio esportiva. Però el que vaig veure aquell diumenge va ser la manifestació sociològica més bèstia que hom recorda. La mostra més viva que a Badalona el bàsquet es veu, es viu, es gaudeix i es pateix.
Cada cap de setmana es viuen, es veuen, es pateixen i es gaudeixen infinitats de partits de bàsquet a Badalona. El bressol de la pilota taronja es manifesta en l'expressió més viva i que resumeix en 40 minuts els dies d'entrenaments. És la febre del dissabte nit non stop amb John Travolta vestit de curt amb un 23 al darrera fent de Tony Manero i una ballarina rodona i taronja ballant al meravellós so del boing boing al parquet o al ciment.
El bàsquet a Badalona és quelcom especial. Quelcom que es viu, es veu, es gaudeix i es pateix. El bàsquet a Badalona el fa especial la seva gent. Aquell Dr Jekill i Mr Hide que en un dia pot passar de jugador a entrenador, d'entrenador a delegat, de delegat a àrbitre i d'àrbitre a aficionat. Nen, nena, noi, noia, vell, vella o jove
El bàsquet a Badalona és Maristes, la Penya, el Sant Josep, la Cultural... i és clar el Círcol.
El que vaig viure a La Plana és el que veig cada setmana. Quantitats indescents de personatges estranys que es reuneixen en mode sectari per veure bàsquet. I molts són neutrals. Van a veure bàsquet, l'esport de Badalona.
Anar a La Plana, al Màgic, a Ausiàs o a Casagemes és veure la societat badalonina bolcada en el BTV (Badaloní de Tota la Vida). És el jugador, l'entrenador, el delegat o l'aficionat arrapat a la cadira menjant bàsquet hores i hores fent dels diumenges, Superdiumenges i dels dissabtes una prèvia a les nits del Titus. És aquell que no para quiet d'un pavelló a un altre seguint el seu equip, sigui quina sigui la categoria. Ell només veu els colors del seu equip (no sé a qui em recorda). És aquell que vol estar a tot arreu, fa fotos, informa i desitja un moment de pausa per fer la foto del matx (tampoc sé a qui em recorda). És aquell que es passa el dia reclòs a un pavelló, surt el diumenge rebentat i dient "estic rebentat, necessito un llit" però que l'endemà ja torna a estar dempeus resumint i escrivint burrades de com li ha anat al seu equip el cap de setmana (Tampoc no sé a qui em recorda). I és aquell passavolant o aquell que entra a La Plana, vol fer màgia i espera que per 40 cèntims la màquina del cafè li porti quelcom semblant a un cafè i no l'habitual succdani d'aigua bruta. És el pare entès, el que en sap més que l'entrenador. És la mare que ve a veure el nen i a comentar l'últim capítol de "La Riera" amb la veïna. I sí. També és el del Tribunero estil Camp Nou, aquell que ja porta el mocador i la rajada cap a l'àrbitre i cap a tothom incorporat.
El bressol és viu, es veu i es viu. Es pateix i es gaudeix des de petit. Cada badaloní té el gen incorporat del bàsquet que es manifesta per herència famíliar, per divertiment o per casualitat.
Perdoneu-me la batalleta. Jo em vaig enamorar del bàsquet gràcies a una frase "Iaia, jo vull ser aquest negre". La "Iaia" és la meva àvia, jo soc jo amb 5 anys escarxofat a una tele mirant la final olímpica de Barcelona 92, i el negre era un tal Michael Jordan que diuen que era bo. Fins i tot l'exigent Johan Cruyff, gran coneixedor del món de la cistella, com sabeu va dir d'ell que era un "bien jugador" Paraula de Profeta "en un momento dado"
Immediatament la meva àvia em va apuntar al Sant Josep i servidor va veure a la primera hora d'entrenament que ell voldria ser com el negre però que mai ho aconseguiria. El més semblant a Jordan que podria semblar era el de la talla XL de pantalons. Era bastant desastre amb la pilota i 4 anys després vaig decidir que el bàsquet el veuria des de la barrera amb el meu avi a La Plana amb una bossa enorme de llaminadures i descollonant-nos quan algú es fotia de morros al parquet. (Què cruels i malparits poden ser les criatures també). Ja de més gran ens vam introduïr de nou als parquets des de la posició de delegat al Círcol i de cronista de vivències.
El meu cas, per tant, és, com suposo, el de molts de vosaltres: el del creixement vital al voltant d'una pilota de bàsquet.
Sigui aquest artícle d'avui al bloc, fora, un moment, de l'estricte actualitat esportiva, per homenatjar-vos a vosaltres. Als qui feu créixer el bressol. Als qui feu créixer el bàsquet a Badalona. Diumenge va ser un gran dia que es repetirà segur la setmana que ve, i l'altre i l'altre...
Gràcies doncs a jugadors, tècnics, delegats, pares, mares, aficionats, conserges, màquines del cafè i personal variat. És un plaer i un orgull formar part del bressol.
El bressol es veu, es viu, es gaudeix i es pateix. I collons com es pateix. Llarga vida al Bressol del Bàsquetbol