Crim sota les estrelles

Quan fa gairebé tres anys vaig començar a escriure aquest blog de temàtica esportiva, en què faig com bonament puc una reflexió personal de l'actualitat del dia, em vaig proposar no barrejar mai poítica i esport perquè són conceptes antagònics que si es barregen es repel·len.
Però ho sento, hi ha dies com avui que m'he de contradir. Si em coneixeu una mica sabeu de quin peu calço i com penso. Parlo, penso i visc en català i respecto les altres maneres de pensar, però no les comparteixo. Però les respecto. Com ha de ser en una democràcia.
Estic esparverat, esmaperdut, xocat i alucinat que en el mateix país on visc passin coses com les que li ha passat a la Roser Tarragó. Segur que molts coneixeu el cas i si no us faig un resum. La Roser és una de les components de l'equip espanyol de waterpolo que es va proclamar brillantment campiona del món als Mundials de Barcelona que van acabar diumenge. La Roser tenia un compte de twitter on, a part de publicar els seus estats en la seva llengua el català, tenia al costat del seu nom de perfil el símbol de l'estelada (||*||). Dic tenia perquè quatre impresentables s'han dedicat a insultar-la i amenaçar-la per aquest fet. La Roser, espantada, ha hagut de tancar el seu compte a la xarxa social.
Ja hi tornem a ser. Ara és la Roser, però abans havia estat, recordeu, el jugador d'hoquei herba, l'Àlex Fàbregas, que per dir obertament que preferiira jugar abans amb la catalana que amb l'espanyola, va rebre vexacions similars a la de la noia.
Em fa fàstic. Sento repulsa per aquest fet que trinxa el que significa un estat de dret, una democràcia. Sento enuig que quatre intolerants guanyin la partida amb insults, només pel fet de pensar diferent.
No accepto que algú hagi de callar per dir el que pensa. I tampoc accepto la resposta de les autoritats politico-esportives com les d'ahir a "El món a RAC1" d'Ivan Tibau, el Secretari General de l'Esport de la Generalitat, que va dir que els esportistes d'èlit catalans que juguen amb l'espanyola han de tenir prudència amb el què diuen. Sorprenent d'un home que va rebre les mateixes pressions que l'Àlex i la Roser quan era jugador d'hoquei patins i capità de la Catalana al Mundial B de Macau al 2006. L'Àlex, la Roser, l'Ivan i tots tenim la llibertat de dir el què pensem sempre amb respecte a la resta. No és un crim. Aquesta és la prudència que tots hem de tenir alhora d'escriure o parlar als mitjans: el respecte a la resta i tenir el coneixement per plasmar-ho. Res més. Posar una estelada al twitter o dir que prefereixes jugar abans amb la catalana que amb l'espanyola no és insultar a ningú. El que han fet determinats sectors de l'ultradreta i certs personatges amb la Roser és denigrant i denunciable.
La llibertat d'expressió no existeix perquè ho digui una llei. La llibertat d'expressió és com una parcela que has de vigilar cada dia perquè a la que et descuides i et tombes ja te l'han fet més petita. Si aquest país veí no accepta la diversitat que té és que té una cultura democràtica molt justeta. I s'ha tornat a demostrar. Que s'aprofiti l'anonimat de Twitter per espantar una persona per pensar diferent a tu és vomitiu. I pensaria al mateix si es fes amb Pau Gasol o Rafa Nadal, que mostren orgullosos el seu sentiment espanyolista i no han de tancar el seu Twitter perquè tenen por de la reacció. Hi ha gent que no ens sentim identificats amb aquest símbols i ho hem fet saber. Però mai hem volgut fer mal. Critiquem però no vexem. Perquè a l'inrevés si? Perquè un català que juga amb l'espanyola no pot mostrar els seus sentiments?
Voleu dir que encara no som una democràcia feble? És esport, i en cert punt és vanal, però demostra el que si es veu en l'àmbit polític. Un atac constant al més feble que vol parlar i vol expressar-se lliurament.
Per la Roser, per l'Àlex, per l'Ivan i per tots aquells que us sentiu discriminats i insultats per pensar diferent, per voler suar una altra samarreta que no és la que sueu, però que us heu de ressignar per poder seguir gaudint del què feu. Perquè la vostra llibertat, la vostra parcela no sigui empetitida. I per fer el terreny de joc més gran. Seguiu lluitant. I no tingueu por. Avui #totssomRoserTarragó, #totssomÀlexFàbregas i tots som aquest país que un dia vol ser lliure, sobirà i un dia jugar contra la selecció espanyola una final d'un Mundial, i poder demostrar qui és el més fort a la gespa, al parquet o a la piscina.
Catalunya és un gran país per la demografia i per la seva gent. I més que ho serem si com va suggerir el mestre Pompeu Fabra no abandonem mai la tasca ni l'esperança. Tampoc en matèria esportiva