Londres serà blaugrana

De la decepció de no ser a Londres, a l'èxtasi de ser a Londres. De la impossibilitat de derrotar al Madrid a la final de la Copa d'Europa, a la possibilitat de derrotar al Madrid a les semis de la F4 de l'Eurolliga. Això és el Barça, un 13 Rue del Percebe on en un pis ploren i en un altre riuen. Però tot és el mateix bloc: el Barcelona.
Ahir, el Palau Blaugrana va fer una nova exhibició del què significa Nit Màgica. Després de remuntar un 2-1 en contra a l'OAKA d'Atenes, de suportar la permisivitat dels àrbitres, veure com els dirigents del Panathinaikos es defecaven amb l'Eurolliga i que el màxim organisme del bàsquet no fèien  res, el Barça tornava a casa per buscar una nova F4, la quarta en cinc anys.
Ho havia superat tot. L'eliminatòria tornava a casa. No es podria desaprofitar el miracle. I no es va desaprofitar.
El Palau va fer la seva feina: convertir 8000 animes en el sisè home. Van animar, van xiular, van cridar i van guanyar.
A la pista, els jugadors no van fallar. L'empenta del públic va fer que el Barça sortís llençat. Va arribar a gaudir d'un +15 de diferència a l'electrònic. Gràcies a l'armari Nathan Jawai que sota el cèrcol es va menjar el seu homòleg grec, Sofoklis Schortsanitis. I gràcies a que Dimos Diamantidis l'estrella grega va ser rapidament carregat amb tres faltes als primers minuts i va estar condicionat.
Però els hel.lènics no estàven morts i, amb les últimes forces que quedaven, van llençar l'última ofensiva. Es van col.locar a 6 punts del conjunt barcelonista. Però les forces justejàven i els errors s'anaven succeïnt a ambdues cistelles. Els percentatges de tir baixaven inversament proporcional al nivell de flegma als pulmons. Ni les cames responien ni el cap tampoc. Tirs mal tirats i mal seleccionats.
I aquí, a falta de 7 minuts pel final, va aparèixer Joan Carles Navarro, la Bomba, que sempre surt en els moments decisius. Triple i bitllet segellat.
El PAO ja no faria res més, perquè basicament, no podia amb la seva ànima. Ni l'última estratègia del president grec de voler-se sentar a la banqueta del Panathinaikos va servir de res. El Palau no és l'OAKA i aquestes gràcies no en fan gens de gràcia.
El Barça, amb un 3-2, remuntada inclosa, amb una nova lliçó de pissarra de Xavi Pascual, derrota al Panathinaikos i es planta a la F4 de Londres on l'espera el Madrid a les semis de l'O2 Arena.
Londres serà blaugrana, almenys en la cistella.

PostData: Avui ha tornat a parlar Tito Vilanova en una multitudinària roda de premsa, després del seu retorn de Nova York on es va tractar de la seva malaltia. Tito ha estat immens. Tito ha tornat canviat. Ha aparcat la timidesa habitual per posar-se la jaqueta Guardiola i com el Pep s'ha carregat la institució a l'esquena. Ha estat sincer. Ha parlat de tot. Diu que està bé, que té forces per seguir a la banqueta blaugrana, que exigirà canvis per seguir el cicle, que la continuïtat d'Abidal no depèn només de com estigui, sino del seu futbol, que la relació amb Pep Guardiola s'ha refredat, que siguem realistes, que la remuntada a les semis de Champions serà gairebé impossible, però que dimecres donaran la cara, que parlarà amb Víctor Valdés sobre el seu adeu i de la suposta autogestió de l'equip sense ell i el bon paper de Jordi Roura en la seva absència. I ho ha fet amb ironia, segur i amb contundència. Ha insuflat optimisme al culé trist.