Tot és Mou

A Madrid tot és Mou. Si l'egòlatre José Mourinho caga, tots li riuen la gràcia i aplaudeixen la tifa. Tots estan amb ell, per més bestieses que digui i faci i perjudiqui la imatge del Realisimo. Si Aitor Karanka, el seu segon, és un titella, Florentino Pérez, el president, és una joguina trencada tirada a les golfes.
La premsa està amb Mou... fins que li toquen la testosterona. Ahir, The Special One, va traspassar la línia vermella de la premsa que separa la tifa del vàter i la tifa que et llencen pel cap. Mou va dir en una emissora portuguesa que la FIFA va manipular els vots de l'elecció de millor tècnic de 2012 perquè guanyés Vicente Del Bosque, seleccionador espanyol i no ell. I això no ha agradat.
La caverna tolera que algú dinamiti el Madrid des de dins, però no que faci servir el mateix sistema per carregar-se el més sagrat: la Roja.
La capital es crema amb el tècnic portuguès. Ficar-se amb la selecció espanyola i el líder, que amb mètode Barça, ha obtingut els majors èxits de la seva història, és tocar la sensibilitat neanderthàlica del poble i de pas les parts nobles i escrotals. I més quan en 6 dies Espanya es juga estar al Mundial 2014 en el partit de la fase classificatòria amb França a París.
La caverna mediàtica li ha girat l'esquena al lusità. I a Mou no li importa. Ja té la justificació perfecte per dir al juny que fotrà el camp. Ha cremat el Bernabeu, ha fet al Madrid més odiat i marxarà amb cara de nen que no ha trencat mai cap plat, amb Décima o sense.
I mentrestant a Barcelona regna la pau. La teoria dels vasos comunicants continua més viva que mai.
Doncs això. Per bé o per mal, a Madrid tot és Mou.