Dissabte 21:20 pm. Gespa del Santiago Bernabeu. Aquest va ser el dia D,
l'hora H i el lloc precís, on un corser negre va convocar als seus
enemics, perqué el linxéssin, en un plebiscit públic.
José Mourinho va complir el què va dir a la roda de premsa prèvia al
derbi contra l'Atlètic de Madrid. Un cop més, Mou es va sentir el puto
amo de la situació. Poc es va parlar del partit de les 22:00. El partit,
realment, va començar a l'hora que va indicar el portuguès. Un cop més,
Mou va creure que va guanyar de carrer. I també el derbi a la gespa. La
opereta estava servida, i els Ultrasur fent de comparsa.
El problema no és l'estratègia d'evasió del partit, perquè el món parli
de tot menys de la pilota. De fet, Pep Guardiola, quan li convenia, feia
el mateix quan l'interessava aïllar la pressió del vestuari. És lògic i
fins a cert punt normal, carregar-se a l'esquena la matèria no
esportiva. El problema ve del mètode, el fons i les formes.
El cowboy solitari, cada cop amb menys suport, va convocar les masses a
xiular-lo, de manera arrogant, insolent, desafiant. Vaja a l'estil Mou.
Va sortir sol, i amb cara de pal va quedar quiet, interpretant el seu
monòleg egòlatra.
El tir li va sortir per la culata. Volia una evident raó per justificar
el seu adeu i es va trobar amb una palmària divisió d'opinions. Però,
ell mai té culpa de res. Ell és l'amo del Madrid, sí, però té el
galliner revoltat, i el gall Florentino vol recuperar el poder que el
gallet lusità va usurpar.
Mou fa brotar la merda a nivells estratosfèrics. Torna el mal endèmic
que el va fer odiar a ell i als equips que ha entrenat. Terra cremada;
per on ha passat ja no creix res i genera odi a mansalva. Chelsea,
Inter...
Mou ha arribat a un punt de no retorn. El mètode Mou no és efectiu a la
capital blanca. Ha tibat massa la corda i l'ha acabat desintegrant. Com a
Itàlia. Com a Anglaterra. Però a Madrid, com a Barcelona, per més poder
que tingui, mai podrà controlar la premsa, amo i senyor, dels cors
merengues. El quart poder, controlador de masses per excel.lència. Ja fa
temps, que el paper diari empastifa les portades amb filtracions
internes del club, dient que ja en ténen prou de Mou. Bona part de
culpa, la té el periodista de El País, Diego Torres, boc espiatori de
les filtracions.
El show del portuguès continua sent efectiu, a nivell de resultat, però
cansa i és pesat, perquè ningú li riu les gràcies. I menys Tito
Vilanova, un frontó repel.lent de collonades.
Florentino està fart i no accepta els xantatges del portuguès, perquè,
res avala, ja, un suborn; els jugadors estan tips d'etiquetes i clans; i
la premsa ja fa temps que el vol fora, perquè ja no ven i és
previsible, a part de maleducat. El públic de Concha Espina li és
indiferent l'espectacle. Veu el seu Madrid a 11 punts del Barça i veu un
home fent el pallasso, intentant fer no sé què, amb un titella, Aitor
Karanka, a qui li diu segon, que surt a la palestra, quan el pallasso no
vol actuar. La Lliga guanyada a Guardiola, l'any passat, ja no és el
preu de l'entrada, que justifica el lamentable show.
Contra l'Ajax d'Amsterdam, avui, a l'última jornada de la lligueta de la
Champions, el corser solitari tornarà a sortir a l'arena del circ en un
nou duel amb l'afició merengue. I ho farà, conscient del què fa, i del
futur que l'espera.
Perquè passi el què passi, amb décima o sense, el cowboy solitari
marxarà lluny d'aquì, al juny, fent encara més odiat el Madrid. Però amb
una sensació inèdita en Jose Mourinho: la de la derrota. Mou marxarà
derrotat per la premsa, ens massa poderós per encarar-t'hi a l'estil The
Special One. Diego Torres 1 - Mou 0.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada